ELS SEGADORS
« on: July 26, 2005, 11:36:24 AM » by PereCabra



Felip IV va pujar al tron el 1621, a la mort del seu pare. Només tenia setze anys i va seguir els passos paterns: confià el govern en un altre favorit: Gaspar de Guzmán i Pimentel, comteduc d'Olivares, el qual exercí el poder durant vint-i-dos anys. Per Elliot, "Olivares creia que era inevitable l'hegemonia espanyola, i més específicament castellana, en el món" . Amb aquest pensament al cap, la dèria imperial passaria per sobre de tot; no hi feia res que les arques reials estiguessin buides.

E l convenciment d'Olivares era que les "provincies" havien d'involucrar-se en aquest destí de Castella; és a dir, calia unificar i recaptar d'arreu. Volia assignar a cada regne una tropa destinada al servei de la Carona, la Unión de Armas ; a Catalunya, serien 16.000 homes. Per explicar el pla, hi hagué Corts a Barcelona, al març del 1626. (Ja s'havien celebrat a València i Aragó, amb un resultat negatiu quant als homes, però recaptant bons subsidis) . Foren unes Corts tumultuoses, marcades per la prepotència dels cortesans, que deien que volien anar cap una monarquia amb "un rey, una ley y una moneda" . A més de la col.laboració militar, demanaren la cinquena part de les rendes locals, el quint , i les delmes parroquials. El clam es generalitzà, hi va haver escomeses amb espasa, i el rei va decidir, sense donar explicacions, sortir de Barcelona, deixant les Corts amb un pam de nas. No cal dir que de Catalunya no n'havia obtingut ni homes ni diners.

La situació general castellana no feia més que empitjorar; a l'empobriment, a la manca de recursos, s'hi afegiria l'inici d'unes guerres a Bohèmia que conduirien a l'enfrontament amb França. Des del 1636, dels diversos fronts oberts només arribaven notícies de derrotes: a Flandes, a les Dunes amb la pèrdua de l'armada espanyola, etc. Quan s'intentà fer les paus amb França, l'astut Richelieu féu l'orni, i Olivares, que volia, d'una forma o altra, involucrar els catalans, decidí envair França des de Catalunya (1639). Després de la caiguda de Salses en mans franceses s'ordenà la mobilització catalana, amb un rebuig total; llavors Olivares va manar que es prescindis de les Constitucions catalanes i que es tirés al dret. "L'odi a Madrid, al virrei, va créixer a tot Catalunya" , diu Elliot. Tot i això es reclutà un gran contingent -es parla de més de 20.000 catalans- per recuperar Salses. El virrei, comte de Santa Coloma, estava aïllat: ningú -nobles, municipis, pagesia, clergat- no li va donar cap mena de suport; era només l'home que servia les ordres de Madrid. Tampoc ningú no va entendre que, després d'haver reconquerit Salses, l'exèrcit reial quedés acantonat en el Principat. Olivares sí: amb aquesta força de pressió pensava modificar les Constitucions catalanes.

L'obligat allotjament a les tropes creà conflictes, i sorgí un rosari de greuges, mai no atesos; el virrei es veia incapaç de mentenir l'ordre. Tot empitjorà en empresonar el diputat Tamarit; s'anava de dret contra la Generalitat. Els xocs sovintejaven més, i Santa Coloma de Farnés fou saquejada per la tropa; fou l'esca que encengué les comarques. La pagesia estava en peu de guerra, aculant la tropa cap a la costa i permetent als camperols anar cap a Barcelona, on, el 22 de maig de 1640, deslliuraven Tamarit.

La revolta catalana ja era un fet. El virrei va demanar a la Generalitat que tanquessin les muralles de Barcelona: hi havia molts pagesos "armats" amb falç; eren els segadors que, en aquesta època, venien a llogar-se per la sega. Els diputats no l'atengueren i els segadors entraren a la ciutat, perseguiren els funcionaris reials i arrivaren fins al moll de Sant Bertran, per on fugia el comte de Santa Coloma, on l'apunyalaren fins a deixar-lo mort. Era el dia de Corpus, el 7 de juny de 1640.

La Generalitat estava presidida pel canonge d'Urgell Pau Claris, que no va dubtar, amb l'acord de la Junta de Braços, a trencar les relacions entre la Monarquia i el Principat; tenia les seves raons: s'havia conegut la formació d'un exèrcit reial que venia "para allanar" Catalunya. Per altra part, s'iniciaren negociacions amb França per obtenir el seu ajut, "La revolta de pagesos va transformar-se en la revolució catalana - contra el desig de Barcelona - gràcies a la formació d'un eix polític entre la Diputació... i la Fraça de Richelieu" . Es volia convertir Catalunya en una república sota protecció francesa. Les tropes reials, aplegades a Tortosa, començaren l'ofensiva al camp de Tarragona (desembre), i es presentaren davant Barcelona. El 16 de gener de 1641 Catalunya es convertí en república, però només pocs dies, perquè els francesos consideraren millor (el 23) que es jurés fidelitat a Lluís XIII, "com en temps de Carlemany" , com deia Claris. El 26 de gener hi hagué la batalla de Montjuïc, amb la victòria dels francocatalans sobre les tropes reials.

Integrada a França, Catalunya serà el camp de batalla entre aquella i Castella. Ara les tropes que senyorejaven pel país eren les franceses, amb els mateixos problemes produïts per les tropes castellanes. El Principat, en òrbita francesa, es regia per virreis, amb les institucions de l'Audiència i la Generalitat. Ja no la presidia Pau Claris, mort - hi ha qui diu que enverinat- el 1641: llavors començà una sèrie de lluites entre els caps catalans, lluites que debilitaren el país. Cada vegada hi havia un distanciament més gran amb els francesos, que s'aguditzà (1648) en nomenar visitador general del principat Pèire de Marca: va actuar contra el clergat i la noblesa, amb el resultat que molts clergues i nobles s'exiliaren. Aquest any es signà la pau de Westfàlia, que deixà les mans lliures a l'exèrcit de Felip IV, el qual a poc a poc, però sense parar, anà ocupant els punts clau catalans, fins que a l'octubre de 1652 va caure Barcelona. La integració de Catalunya a frança havia durat, doncs, dotze anys.

Econflicte, però, no havia acabat: els més compromesos i els voluntaris catalans, els "miquelets" , seguiren batallant pel nort de Catalunya durant set anys, fins que, pel Tractat dels Pirineus, el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i part de la Cerdanya "quedarian irrevocablemente y para siempre incorporados a la corona de Francia" (1659). Resseguir tot el procés que portà al signament del Tractat dels Pirineus fa una immensa pena, una dolorosa ràbia; veure com de la primera cessió del Rosselló, es passa al lliurament del Conflent i el Vallespir, "més tard es reclamà la Cerdanya, i a darrera hora Mazarinens parla d'haver assegurat la sobirania del Capcir" , com diu Sanabre, indigna la total manca d'interès dels representants de Felip IV. El mateix Sanabre afegeix: "produeix una trista desolació constatar com eren sacrificades les comarques de Catalunya" .

Joan Josep d'Àustria era el militar que rendí Barcelona i qui s'ocupà, en el seu virregnat subsegüent, de "limar asperezas" . Es va obtenir el manteniment d'Intitucions i Constitucions, però a canvi de mantenir el dret de guarnició a Barcelona i decidir les persones que ocuparien llocs en els municipis. Les intencions eren bones, però el país, recordem-ho, continuava en guerra, i molts dels escollits per col.laborar eren persones addictes a Feliv IV, la gent que havia preferit exiliar-se i posar-se el seu costat.

Quan tot es podia donar per acabat, quedava un país malmès, retallat en el seu territori; malgrat tot, s'havien conservat Furs i Privilegis: al cap i a la fi, per ells s'havia lluitat.

Sobre la Gerra dels Segadors hi ha moltes lectures. Una, pot ésser verificar la manca d'unitat de la Confederació: ni València ni Aragó mogueren un dit per Catalunya. Eva Serra parla dels tres aspectes inclosos en el conflicte: l'internacional, el polític i el social; era part del conflicte entre Habsburg i França al sector meridional; guerra de secessionisme polític, de la Generalitat contra la monarquia que volia retallar, anul.lar les Constitucions catalanes, i finalment una lluita de caire social: en el conflicte hi ha incloses unes evidents reaccions populars.

Per Soldevila, "si alguna vegada Catalunya ha tingut motius per acudir a la insurrecció, ha estat ben bé aquella... apareix com a indubtable que ni per dignitat ni per conveniència, des del punt de vista moral o des del punt de vista polític, no podia, el 1640, deixar d'aixecar-se en armes contra l'opresor" .

Els historiadors romàntics ens han deixat la seva visió, més abrandada, amb el punt dolç de sensibilitat patriòtica; la Guerra dels Segadors per a ells era el Corpus de Sang, una estimada anècdota, dins l'aixecament de Catalunya contra Felip IV. A remolc seu, escriptors i dramaturgs trobaren en el tema bona font d'inspiració, Érem a la Reinaxença i era el moment de fer-ho.

Els esdeveniments que conduïren a l'anomenada Guerra dels Segadors comporten un alt testimoni de lliçó i referència: la reacció d'un poble en la defensa de les seves institucions .

Tret del llibre d'en Jesús Mestre i Godes -Breu història de Catalunya-



ELS SEGADORS (versió actual)
•••

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrera aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, defensors de la terra!
Bon cop de falç!



ELS SEGADORS (versió antiga)
••

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens te la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d'Olivars
sempre li burxa l'orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n'han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

n'han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l'església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n'engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s'és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la ma dreta i l'esquerra:

-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta es nostre bandera.-
A les armes catalans,
Que ens ha declarat la guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

* * *