Els Fets de Prats de Molló
« on: July 26, 2005, 11:10:40 AM » by PereCabra

El conegut com els Fets de Prats de Molló és un dels esdeveniments més rellevants de la història de l'independentisme català. La seva importància es troba en el fet que donà una visibilitat mediàtica internacional a la lluita d'alliberament nacional del nostre poble.

Seguint la tradició militarista espanyola, el 13 de setembre de 1923, es produeix el cop d'estat encapçalat pel Capità General de Catalunya, Miguel Primo de Rivera i Orbaneja, el qual comptà amb el vist-i-plau d'Alfons XIII. La dictadura inicia, tot seguit, la destrucció de l'obra de la Mancomunitat, persegueix la llengua i cultura catalana, prohibeix la bandera, entorpeix la nostra economia, i, en concret, practica un autèntic genocidi contra el poble català.

Macià, Gassol i altres destacats dirigents d'Estat Català es veuen obligats a exiliar-se a França. Els dirigents d'Estat Català que resten a l'interior (especialment el metge Jaume Aiguader i el sastre Josep Casals) inicien una acció resistent que s'enfor¬teix dia a dia.

Miquel Baltà i Botta, químic i farmacèutic, crea el SEM, “Societat d'Estudis Militars”, amb l'intenció de formar el nucli bàsic d'oficials del futur exèrcit català. Fou detingut i passà tres anys a la presó.També Josep M.ª Batista i Roca, aprofitant la cobertura legal dels Minyons de Muntanya, organitza l'ORMICA (Organització Militar Catalana).

Macià i els seus col•laboradors, decideixen que arribat l'hora de fer una acció armada contundent.

La direcció d'Estat Català a França s'instal•la inicialment a París i després a Bois-Colombes (Seine), amb delegacions diverses. El Butlletí de l'Estat Català és el mitjà de difusió dels ideals patriòtics i d'informació orgànica.

Tot seguit s'estableix una organització de recepció i ajut per a aquells qui deserten o han d'exiliar-se, i a l'ensems s'inicia el reclutament de voluntaris per a l'acció revolucionària que es projecta.

El finançament és un problema que cal resoldre. El 23 d'abril de 1925, es llença l'emprèstit “Pau Claris”, amb una crida a tots els catalans, per tal de recaptar els mitjans necessaris per armar el futur exèrcit de Catalunya.

L'emprèstit Pau Claris és un préstec a Catalunya per la conquesta de la seva llibertat. El total de l'emissió fou de 8.750.000 pessetes repartits en títols de 25, 100, 500 i 1000 ptes.

Els distints Casals enviaren aquestes quantitats:

Mèxic 36.889,95 francs.

L'Havana 228.113,90 -

Xile 37.062.00 -

Buenos Aires 154.175,00 -

Santiago de Cuba 172.524,50 -

Nova York 163.524,00 francs.

Total: 920.360,85 francs francesos. Equivalents a 3,5 milions de pessetes.

Es procedeix a l'enquadrament dels joves en escamots; es procura d'apamar els més discrets passos de frontera amb França i es fa una intensa difusió de propaganda separatista.

Atès que la major part d'homes a prop de cinc cents no tenien experiència de combat, es contactà amb militants antifeixistes italians, que havien participat en la Primera Guerra Mundial, i que es trobaven exiliats a França, els quals proporcionaren entrenaments.

Era previst que els mobilitzats s'integrarien en dues columnes, comandades per Josep Rovira i Martí Vilanova, que penetrarien al Principat, el dia 4 de novembre d'aquell any 1926, pel Coll d'Ares i Sant Llorenç de Cerdans, i a les quals s'incorporarien els militants de l'interior. Aquestes columnes convergirien a la vila d'Olot, i un cop ocupada es proclamaria la República Catalana.

L'operació era coordinada amb una vaga general a Barcelona que els sindicalistes s'havien compromès a declarar i es confiava que l'acció propiciaria un ambient popular de suport i recolzament que es podria convertir en un alçament del poble.

Finalment es donà l'ordre de mobilització i entre els dies 30, 31 d'octubre i el 1 de novembre de 1926, anaren concentrant-se a prop de la frontera.

Entre ells hi ha el coronel Ricciotti Garibaldi, que resultà ser un agent secret de Mussolini que denuncià tota la conjura a la policia francesa.

Ja controlats dissimuladament per la policia francesa, que esperà fins a Estagell per fer-ne la detenció, juntament amb la dels qui procedien de Tolosa. Deté igualment els qui ja es troben a Perpinyà, i Macià i el seu estat major instal•lat a la villa Denise de Prats de Molló.

Van deteni més d'un centenar de persones, i foren empresonat i a disposició judicial un total de 42, de les quals 20 són posades posteriorment en llibertat.

El 20 de gener de 1927, s'inicia, al Tribunal Civil del Sena de París, el que ja és anomenat “El procés dels conjurats catalans”.

Les grans figures del Dret i de la intel•lectualitat francesa fan lloances els joves rebels i una infinitat d'advocats s'han ofert desinteressadament a defensalos.

Henri Torrès, un dels advocats de més prestigi de França, s'encarrega de la defensa de Francesc Macià.

El procés dura tres dies, assoleix una notorietat mundial i esdevé un espectacular acte de propaganda del nacionalisme català. Macià, des del primer moment es declarà únic responsable dels fets. Les penes de condemna, es reduïren a expulsió i multes.

L'aventura de Prats de Molló, des d'un punt de vista militar havia constituit un fracàs, però el seu impacte en l'opinió pública fou la més brillant operació de propaganda muntada mai a l'entorn del problema català.

A Catalunya, malgrat la censura, la figura de Macià adquireix una aureola mítica i el converteix en tot un símbol, que es concreta en la victòria electoral de 12 d'abril de 1931, i en la proclamació de la República Catalana, dos dies després.

En el llarguíssim i inacabat diàleg entre Catalunya i Espanya, els fets de Prats de Molló marquen el punt més alt del nacionalisme polític català, i es projecten com el moviment de més relleu dintre la panoràmica històrica del catalanisme modern.







DECLARACIÓ D'INDEPENDÈNCIA, PRATS DE MOLLÓ, 1926

Catalans!

EI Govern Provisional de Catalunya, inspirant-se en el dret de Catalunya a la seva sobirania nacional, dret que, com el de tots els pobles, no prescriu i està per damunt de tota usurpació per forta i duradera que sigui.

Declara Catalunya independent, i tenint en compte que cada vegada que la voluntat de la majoria del poble català ha pogut expressar-se Iliurement, s'ha manifestat de manera evident a favor de la República Catalana, i tenint en compte que aquest dret fonamental i etern de Catalunya a governar-se ella mateixa ha estat, avui, usurpat per la força del govern espanyol, opressor de la pàtria catalana.

S'aixeca en armes amb el recolzament de l'exèrcit de braus voluntaris catalans i de la generosa Legió Italiana de voluntaris per la llibertat dels pobles, contra tota força d'ocupació.

Es compromet a no deixar les armes fins l'obtenció i consolidació d'aquest dret fonamental i tots els altres drets de Catalunya.

Exigeix, pel fet d'aquesta proclamació, I'obediència i el respecte més estricte de part de tots els catalans, usant d'un dret que posseix sempre i en qualsevol moment.

Assegura en tots els llocs reconquistats on pugui establir-se Iliurement, la llibertat de tots els ciutadans, sense distinció de posició, ni classe, o de tendència política, social o religiosa i es compromet a vetllar per la prosperitat moral i material de tots els ciutadans, en la mesura de la seva força i el seu poder.

El Govern Provisional de Catalunya, en aquest moment històric i solemne en el qual recomença l'Història del seu poble, en una confiança il•limitada, però també amb I'angoixa de qui s'endinsa en un camí sagnant i difícil com el que hem iniciat.

Demana, en dret de justícia per la seva aspiració a treballar per la pau internacional que totes les nacions lliures del món vulguin reconèixer i ajudar, no fos més que moralment, la independència nacional de Catalunya.

I espera que la Nació Catalana, pel seu honor i per la seva grandesa, pel coratge i l'esperit de sacrifici dels seus voluntaris, sabrà mantenir-se digna davant d'ella mateixa i davant el món sencer i sabrà complir el destí que li és reservat i que l'espera.

Revista Estat Català 80è aniversari, 2002




DECLARACIÓ DE FRANCESC MACIÀ ( JUDICI A PARÍS SOBRES ELS FETS DEL PRAT DE MOLLÓ 20 DE GENER DE 1927)

President. - Si no compreneu suficientment el francès, no us estigueu de dir-m'ho, cridarem un intèrpret.

Se us acusa d'haver posseït, a França, en 1926, sense estar-hi legalment autoritzat, armes de guerra, cartutxos, municions o un dipòsit d'armes diverses, delicte previst i castigat per l'article 3 de la Llei del 24 de maig de 1834.

Se us acusa també d'haver posseït, sense autorització i sense motiu legítim, artefactes i matèries mortíferes o incendiàries, o explosius diversos, delicte previst i castigat per la Llei del 19 de juny de 1871, modificada per la Llei del 18 de desembre de 1893.

No heu estat mai processat. Les referències que tenim sobre vós us són favorables. Aquesta mateixa fórmula d'acusació serà seguida per a tots els vostres coinculpats.

Henri Torrès. - Senyor President, puix que parleu d'una fórmula que pot ésser aplicada a tots els conjurats catalans, voleu permetre el coronel Macià de fer una breu declaració?

President. - Potser serà preferible que jo acabi de llegir els càrrecs presentats contra el coronel Macià.

Henri Torrès. - Com millor us plagui, senyor President.

President. - Els càrrecs de què se us acusa són els següents: (El President del Tribunal procedeix a la lectura de la Requisitòria que fa especialment referència al coronel Macià).

Ara, coronel Macià, teniu la paraula.

Macià. - Senyor President, abans de respondre a les vostres preguntes, em permetré de fer-vos, amb tots els respectes, unes declaracions en nom de tots els meus companys inculpats.

Serà menys penós per nosaltres asseure'ns ací sota la denominació de delinqüents de dret comú, si abans podem proclamar l'esperit enlairat de la gran causa que servim i per la qual anàvem a sacrificar les nostres vides.

Som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho. Refugiats a França i tenint plena consciència que els drets dels pobles i dels homes a fer-los prevaler mai no prescriuen, hem continuat treballant per la nostra causa tal com hauríem fet de trobar-nos refugiats en qualsevol altre país del món. És per això que, en marxar vers Catalunya per a provocar-hi l'alçament que ens hauria fet lliures, i tenint molta cura d'evitar qualsevol conflicte diplomàtic per a França, no creguérem cometre cap delicte.

Si existeix una relació entre la nostra expedició i França, serà solament en el sentit d'un interès especial a favor d'aquesta. En efecte, marxàvem cap a combatre un enemic històric de França: Espanya. I per a deslliurar un poble amic del vostre país: Catalunya. Per a transformar una frontera hipòcritament hostil, en una partió que la col.laboració i l'amistat esborrarien aviat. Si la Catalunya oprimida, un dia donà, sota la falsa neutralitat espanyola, catorze mil voluntaris, el dia que fos lliure seria una aliada entusiasta del vostre país. Això ho proclamem no pas amb l'esperit d'una col.laboració en cas de guerra, sinó pensant en la pau i el treball. Una República Catalana independent seria realment un guaita en la Mediterrània, que vetllaria contra qualsevol intent d'atac a França. No seria una amiga del vostre país a la manera que ho és Espanya, la qual dintre un record nostàlgic del seu gran imperi, col.locada al bell mig de les vostres rutes marítimes d'Àfrica, encara rondina en la seva base naval de Maó, que encara està fortificant i adaptant a les exigències modernes, potser per a oferir-Ia al seu amic eI dictador italià com a penyora d'un tractat d'amistat existent entre Itàlia i Espanya.

Nosaltres volem una República Catalana independent que sigui per a vosaltres com una Bèlgica pirinenca, una república que anàvem a conquerir per la violencia, essent aquest l'únic mitjà amb el qual Espanya pot ésser posada a la raó, ella que no ha atorgat mai cap dret a cap poble per ella oprimit, si no és per les armes.

Volem una Catalunya lliure de disposar dels seus propis destins, que no impliquen un nacionalisme retrògrad, ni un esperit exclusivista local.

Volem entrar com Estat independent en el concert dels pobles lliures, puix que no hi haurà pau internacional mentre hi hagin nacions esclaves, privades de veu dintre una Confederació universal.

Volem deslliurar la nostra pàtria catalana de la dominació espanyola que pesa sobre d'ella des del 1714. El nostre ideal democràtic i de llibertat no s'avé amb el de l'Espanya endarrerida, la qual durant la guerra mundial somniava en la victòria dels enemics del dret i de la justícia.

Volem deslliurar 1a nostra volguda pàtria del flagell d'aquesta dictadura militar, representació autèntica de l'Espanya oficial que considera Catalunya com un país conquistat i com la darrera de les seves colònies a explotar. Per l'Espanya oficial, nosaltres els catalans som com els darrers indis que cal massacrar, que cal vexar, que cal terroritzar al fanàtic crit: d'«Or! ... Or! ...», crit que fou la bandera civilitzadora (sic) de l'Espanya al nou món.

Volem expulsar del nostre dissortat país aquesta colla de generals ignorants i despòtics que, al servei de la monarquia espanyola, han profanat les nostres tradicions i festes, han prohibit la bandera catalana, han proscrit la nostra llengua, han tancat les nostres escoles, han destruït l'obra de Prat de la Riba, la Mancomunitat, i totes les seves institucions culturals, han destruït la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, han deportat empresonat i torturat tants de catalans pel sol delicte d'haver volgut escoltar la veu de llur dignitat com a homes.

Volem la nostra República Catalana, independent de tot govern, liberal o reaccionari, monàrquic o republicà, que Espanya ens pugui imposar. La dictadura actual no és més que un altre incident més o menys sagnant en la nostra lluita per la llibertat política del nostre país, pel lliure ús del nostre idioma nacional, per la lliure expressió dels nostres sentiments socials, per la lliure expansió de la nostra cultura, del nostre art, i de tota altra manifestació de la nostra històrica típicament definida. Breu: la nostra personalitat collectiva, la nostra consciència de catalans i la nostra voluntat d'imposar-la, estan per damunt de tota concessió i de tota pròrroga.

Volem la nostra independència nacional, però no dintre l'esperit agressiu i d'odi que sempre ens han atribuït els encegats governs espanyols.

Amb la nostra llibertat, volem la Ilibertat de tots els altres pobles d'Espanya que, igualment com nosaltres, sofreixen l'esclavatge de l'Espanya oficial. És el que dèiem en el Manifest que havíem de llençar al poble un cop entrats a Catalunya; també ho dèiem en l'apel•lació que fèiem a totes les Nacions. Una vegada lliures tots els pobles d'Espanya, acceptaríem tots els lligams fraternals per lliure acord, sense afectar per a res la nostra sobirania nacional. Com que no volem ni podem acceptar, tal com dèiem, són aquests mateixos lligams imposats per la força.
Són totes aquestes raons, les que ens han portat a preparar la nostra expedició catalana vers el nostre país, sense creure d'aquesta manera abusar de la generosa hospitalitat de la que us estem agraïts. I, si lamentem l'error de l'Administració francesa en haver-nos considerat com a instruments inconscients de Mussolini, celebrem haver tingut l'oportunitat de poder proclamar davant d'aquest respectable tribunal o que l'opinió pública comprengué des del primer moment de la nostra detenció.