El mite de la Transició.
« on: October 08, 2005, 11:52:31 AM » by PereCabra

Article aparegut a "Esquerra Nacional", butlletí electrònic d'ERC, juliol/agost 2005.

Transició o transacció?
Cada cop hi ha més veus crítiques contra la imatge idíl•lica que es va voler donar
a la Transició espanyola, com a model de canvi de règim. Però a la bugada de la Transició s’hi van perdre molts llençols.
Per: Neus Lloveras

A casa nostra, historiadors i sociòlegs s’alcen com les veus més crítiques d’un temps en què el conflicte va guanyar el consens i determinats partits polítics van preferir claudicar en molts dels seus principis per poder entrar dins el joc polític. A què diem Transició? Per Marta Rovira, sociòloga, la Transició va suposar un exercici d’oblit de l’època franquista amb la intenció de consolidar-la amb una imatge «amable», del tot errònia.
És per aquest motiu que considera que es va produir «una Transició no democràtica a la democràcia». Com a conseqüència, assegura, avui ens trobem amb una democràcia feble per la manca de consciència de la diversitat lingüística i social de l’Estat espanyol. En el mateix sentit es pronuncia Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres. «A la Transició li diuen pacte, però el cert és que hi ha una clara desigualtat de forces. És un pacte sota la coacció », afirma. Xavier Diez es qüestiona el nom de «Transició», i prefereix parlar de «transacció». «El poder sorgit de la guerra es va poder mantenir sense sobresalts i es va acabar legitimant el franquisme», argumenta. En el traspàs de poders de la Transició a la democràcia, s’amplien els poders fàctics. Segons Diez, els socialistes van ser els conservadors més eficaços de l’ordre constitucional, així com CiU, que va haver d’acceptar el rei, l’himne i la bandera, és a dir, les regles del joc. A l’altra banda, segons Diez, trobem el món llibertari i l’independentisme, «les dues grans víctimes de la Transició, que van quedar gairebé al marge de la llei perquè no van claudicar davant els símbols».

Conflicte i impunitat
La Transició no va ser pacífica. Des del novembre de 1975 al juny de 1977 (data de les primeres eleccions democràtiques) van morir 60 persones a causa de la violència política. «Va ser un període amb altes dosis de violència, amb un alt nivell de conflictivitat provocat per ETA, grups d’extrema dreta i l’exèrcit, que actuava al carrer tal com ho havia fet durant el franquisme», comenta la sociòloga Marta Rovira. «Es pretén oblidar els crims del passat, del franquisme i la Transició i de la gent que hi va estar implicada», assegura. Diez afegeix que «l’exèrcit de la Transició era molt disciplinat i perillós, venia del passat més ranci». Ambdós, Rovira i Diez, coincideixen en què actualment és difícil que els autors dels crims paguin pel que van fer. Malgrat tot, troben fórmules de reconeixement del crim. «Fer justícia persona a persona és pràcticament impossible. La nostra societat no ho permetria. Una forma de fer justícia seria reconèixer un estat
espanyol plural i que desapareixés l’odi a la diversitat», comenta Rovira, que exemplifica el retorn dels papers de Salamanca i els treballs sobre les fosses comunes com dos avenços significatius en el reconeixement del crim. Per Xavier Diez, l’opció vàlida és que «ciutadans i ciutadanes d’altres països facin querelles de l’estil Garzón amb Pinochet».

El cas de Catalunya i el País Basc
La imatge, però, de la Transició a Catalunya i al País Basc és ben diferent de la que es té en gran part a l’Estat espanyol. Xavier Diez ho atribueix a la importància que aquí hi van tenir la CNT, els partits comunistes del catalanisme polític, la classe obrera organitzada i les classes mitges d’esperit republicà. «Tots ells van fer que els discursos franquistes s’entenguessin com una imposició exterior i que tinguessin poc èxit», comenta. En canvi, a l’Estat espanyol, «l’exèrcit i l’església van inculcar un sentiment de vergonya
als descendents dels rojos». Segons l’historiador, des dels anys 90 Catalunya i el País Basc s’han separat
del discurs «simpàtic» de la Transició, que contrasta amb «una visió més folklòrica i nostàlgica del passat, reflectida en serials espanyols com Cuéntame».

La història, al seu lloc
Tant Marta Rovira com Xavier Diez coincideixen que fa pocs anys que han començat a sorgir estudis crítics amb la Transició, i comparteixen la sensació que «encara està tot per fer». Rovira assegura que caldrà distanciar-se del passat per poder-lo avaluar, ja que molts dels protagonistes són, encara, polítics en actiu. «A llarg termini, és possible que les coses es posin al seu lloc», comenta. Per Xavier Diez la independència de Catalunya i del País Basc seria «la forma d’emancipar-se definitivament del franquisme, i s’acabaria així amb el mite de la Transició».