ECOTOURISM AND INDIGENOUS PEOPLES
« on: March 04, 2005, 09:09:26 PM » by PereCabra

Alison Johnson, Directora del International Support Centre for Sustainable Tourism
Extracte de l'article aparegut al “Native Americas”, Akwe:Kon Press, Cornell University, estiu del 2001.

Les terres indígenes, que normalment comprenen les àrees de biodiversitat més grans del món, s'han convertit ara en un gran negoci per a la indústria de l'ecotourisme. Els turistes paguen per a paquets que els hi venen un ecosistema "encara no tocat", especialment on hi viuen cultures indígenes "autèntiques" o "exòtiques" i els seus estils de vida són els predominants. A causa d'això, han estat devastades moltes comunitats indígenes.

Per a les poblacions indígenes, els impactes socials i culturals pel fet de concentrar aquesta nova forma de turisme són molt més amplis del normal pel fet que el contrast cultural i econòmic és molt més marcat. La indústria de turisme suposa importants desafiaments per a la gent Nativa, no solament a causa de la intrusió en les seves vides que això suposa, sinó també a causa de l'habilitat de les empreses turístiques per reinventar una imatge benefactora de la seva intervenció, que vénen com a mitjà "progressiu" de desenvolupament econòmic. Aquesta façana inventada normalment no disposa del consentiment previ de la comunitat, ni suposa compensació, ni té en compte els drets d'aquetes comunitats, ni hi ha participació econòmica justa pels serveis, ni suposen una oportunitat equitativa per a la comunitat. Les companyies de turisme se centren en comunitats individuals o fins i tot famílies dins d'una comunitat, així es permetent esquivar el protocol de negoci amb el lideratge indígena en temes d'accés i ús.
Les poblacions indígenes a més són desplaçades des de les terres que els hi són vitals en nom de l'ecotourisme. En alguns casos aquestes comunitats són apartades fins i tot dels seus llocs sagrats. Els territoris tradicionals es converteixen en àrees d'interès i la gent Nativa hi perd l'accés. Els exemples abunden: l'arribada massiva de turistes al lloc sagrat Sascahuayman al Perú, un centre cerimonial important per a la gent Quítxua que ha fet que aquest lloc quedi "acordonat" per al seu ús turístic, o els circuits tipus "Mundo Maya" a Mèxic, on la observació d'ocells en espais protegits és ara un atractiu, o el rafting per coves i torrents de la zona Maia, que ara és un destí popular. Els llocs sagrats es comercialitzen com "arqueologia." De fet, el turisme s'ha convertit en una manera discreta d'invalidar un cop més la propietat de la terra indígena i de refutar els drets col•lectius.
Les poblacions indígenes s'encaren a la necessitat de fer valer els seus drets. Sovint troben que l'únic recurs per lluitar amb el desenvolupament del turisme indesitjat és l'acció directa, com bloqueigs de carreteres.
El juny de 1999, a la quarta trobada del Subsidiary Body on Scientific, Technical and Technological Advice de la Convention on Biological Diversity (CBD) de la ONU, el debat sobre turisme il•lustrava un cop més com de desinformats estan els "experts". L'objectiu era proporcionar consell als governs, desenvolupant polítiques, programes i activitats per al sector del turisme. Tanmateix, es desestimava la necessitat de previ consentiment de les poblacions indígenes.
La reunió dels experts més recents sobre turisme i biodiversitat era organitzada per Alemanya el juny de 2001. L'objectiu d'aquest taller era posar "èmfasi especial en els ecosistemes vulnerables" i preparar recomanacions per la Cimera de la Terra de l'abril del 2002 i per al Earth Summit del maig del 2002. Una vegada més, la gent indígena s'excloïa de ser consultada i invitada.
Encara que està perfectament documentat que els territoris tradicionals de les poblacions indígenes són les àrees on més durament pot colpir el ràpid creixement de l'ecotourisme, molts professionals del turisme i mediambientals són reticents de prendre consciència d'això. La majoria dels assessors de turisme tenen poca idea del que això realment significa per a les societats implicades i per a la conservació de la biodiversitat. Els assumptes i les preocupacions de les poblacions indígenes són generalment absents a les 'auditories d'indústria. Quan els pobles indígenes s'esmenten, es tracten com a tema genèric, més que no pas considerant els drets de col•lectivitat. La discussió se centra en previsió "d'impactes" per causa de la mala conducta presumible de l'activitat corporativa. La previsió d'impactes s'adreça al que els "experts" consideren apropiat per a una àrea i ho defineixen com els "límits acceptables del canvi ." La influència d'aquest tipus de censura "professional" és significativa i commou des de les mateixes comunitats directament afectades a la comunitat internacional.
La ironia de les negociacions sobre turisme i biodiversitat sota el CBD és que el procés mateix no és sostenible. El text de CBD ofereix protecció pel que fa a drets de propietat col•lectius, però en la seva aplicació hi ha una notòria dificultat per activar aquestes provisions. Per exemple, les poblacions indígenes no poden participar oficialment com "poblacions", i això vol dir, com a titulars de drets col•lectius, i han d'intercedir per això a través de ONGs. El preu a pagar per participar en la consulta és renunciar a títols de terra, l'expressió més fonamental de ser indígena.
Cada vegada més, les poblacions indígenes s'estan adonant que "hi ha una línia molt fina per caminar entre "jugar al sistema" i "ésser jugat pel sistema". El lideratge indígena 'ha de portar d'alguna manera al diàleg.
El tema de les poblacions indígenes, turisme i biodiversitat és extremadament "atractiu" ara. La gent no indígena que treballa en turisme tendeix a veure els assumptes esmentats com demandes tendencioses de part de les poblacions indígenes. Aquests assumptes commouen tots els aspectes de drets indígenes, autonomia i propietat intel•lectual.
Encara no és tard pel diàleg sobre turisme sostenible, de manera que les decisions siguin coherents amb els drets tradicionals protegits per la ONU. Però, sigui com sigui, les mesures s'han de prendre immediatament.

* * *

[b]Alison Johnson, Director of the International Support Centre for Sustainable Tourism
Extract from the article appeared on “Native Americas”, Akwe:Kon Press, Cornell University, summer 2001.[/b

Indigenous homelands, comprising the areas of greatest biodiversity globally, are now big business for the ecotourism industry. Tourists will pay top dollar for packages featuring an "untouched" ecosystem, especially where "authentic" or "exotic" indigenous cultures and lifestyles are prevalent. Yet tourism's impacts have been devastating to many destination communities.

For indigenous peoples, the social and cultural impacts common to mass tourism are amplified. The tourism industry presents challenges to Native people, not only because of its intrusive nature but also because of its ability to reinvent and sustain a beneficent image as a "progressive" means of economic development. Despite a continuing facade of community participation, such basics as prior informed consent, compensation, royalties, fair payment for services and/or equitable partnership opportunities are rare. Tourism companies focus on individual communities or even families within a community, thereby enabling them to sidestep the protocol of negotiating with indigenous leadership for respectful terms of access and use.
Indigenous peoples are being displaced from the lands that are vital to their cultures, in the name of ecotourism. In some cases they are barred from their sacred sites. Traditional territories are made into protected areas-so "protected" that Native people lose access to them. Examples abound of this from the busloads of tourists arriving at the Sascahuayman sacred site In Peru, an important ceremonial centre for the Quechua people, to circuits Iike "Mundo Maya" in Mexico, where birdwatching in protected areas and rafting through ceremonial caves of the Maya are popular. Sacred sites are marketed as "archaeology." In effect, tourism has become a more discrete way to negate indigenous land title and refute the collective rights flowing from that titIe.
Indigenous peoples face a harsh burden of proof in protecting their rights. They often find that the only recourse to fight unwanted tourism development is direct action, such as road blockades.
In June 1999, at the fourth meeting of the Subsidiary Body on Scientific, Technical and Technological Advice of the UN Convention on Biological Diversity, the debate on tourism illustrated just how disconnected these "expert" events are from realities on the ground. The objective was to provide guidance to governments in developing policies, programs and activities for the tourism sector. However, assertions of the need for prior informed consent from indigenous peoples in establishing sustainable tourism were dismissed.
The most recent experts' meeting on tourism and biodiversity was hosted by Germany in June 2001. This workshop was to place "special emphasis on vulnerable ecosystems and areas" and to prepare recommendations for the Earth Summit in April 2002 and the World Ecotourism Summit in May 2002. Once again, indigenous people were effectively excluded.

Although it is well documented that the traditional territories of indigenous peoples are the areas hardest hit by the rapid growth of ecotourism, many tourism and environmental professionals are reluctant to look at this trend. Most tourism consultants have little insight into what this trend really means for restructuring partnerships for biodiversity conservation at the ground level. Issues and concerns raised by indigenous peoples are generally absent from industry audits. When indigenous peopIes are mentioned, they are treated as a generic topic, rather than as distinct peoples holding collective rights. The discussion focuses on "impacts" as opposed to corporate misconduct vis-avis rights. Impacts are addressed relative to what the "experts" consider either the appropriate carrying capacity for an area or the "limits of acceptable change." The influence of this type of "professional" censorship is significant and touches all levels of the debate, from community to international.
The irony of negotiations on tourism and biodiversity under the CBD is that the process itself is not sustainable. The CBD text offers protection with regard to collective property rights, but at every turn in the implementation process there is a barrier to activating these provisions. For example, indigenous peoples cannot officially participate as "peoples," that is, as holders of collective rights, and they must therefore intercede through NGOs. The high price of engaging in such consultation is to renounce land title, the most fundamental expression of being indigenous.
Increasingly, indigenous peoples are realizing that there "is a fine line to walk between “playing the system” and “being played". The true voice of indigenous leadership must be brought to the dialogue.
The topic of indigenous peoples, tourism and biodiversity is extremely "sexy" now. Non-indigenous people working on tourism tend to see the issues raised by indigenous people as contentious demands. These issues touch every aspect of indigenous rights, however-from self-determination to intellectual property.
It is not too late to improve the dialogue on tourism, so that decisions will be consistent with the body of traditional resource rights protected by the UN. But immediate steps must be taken.