11 DE SETEMBRE, DIADA NACIONAL DE CATALUNYA

Cada 11 de setembre, Catalunya celebra la seva Diada Nacional. Alguna gent es demana si aquesta coincidència amb la commemoració d’una derrota militar és pròpia d’un país amb mentalitat de fracàs. Res més lluny de la realitat.
L'11 de setembre de 1714 s’imposava la raó de la força, però ben aviat la força de la raó va començar a fer el seu efecte i el país, malgrat les constants adversitats, s’anava reconstruint sense abatiment, amb la confiança que futures generacions tindrien l’oportunitat de viure amb plena llibertat.
Així doncs, el que veritablement commemorem és la voluntat col·lectiva de ser un país que, malgrat l’intent de genocidi que va patir, va tenir la capacitat de refer-se. I celebrem a més, l’orgull de ser un poble que se sap irrenunciable en el treball de preservar els drets que des de fa més de mil anys ens caracteritzen com a nació.
Tot i que en la memòria dels catalans estava present la trista data de l’11 de setembre de 1714, no va ser fins quan el catalanisme polític es va començar a articular que va prendre un caire de reinvindicació de les llibertats nacionals.
El dia 11 de setembre de 1886 es va celebrar un funeral a Santa Maria del Mar, en «sufragi dels que moriren en defensa de les llibertats catalanes el dia 11 de setembre de 1714».
Pocs anys després, el 1901 la policia va detenir una trentena de joves i , a conseqüència d’això, laUnióCatalanistavaconvocarunaimportant manifestació de protesta.
El 1914, quan ja la celebració s’havia estès a molts punts de Catalunya, seguidors de l’entitat nacionalista Els Néts dels Almogàvers van col·locar una placa al Fossar de les Moreres, indret del barri de la Ribera a frec de Santa Maria del Mar (actualment remodelat), on s’havien enterrat molts patriotes catalans abatuts el 1714.
La placa commemorativa portava inscrita els versos emblemàtics de Pitarra:

"Al Fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor.
Fins perdent nostres banderes,
serà l’urna de l’honor".

Des d’aleshores, el Fossar és també un dels llocs de trobada de molts catalans que dipositen flors en record dels combatents. També el 1914, el monument de Rafael Casanova va ser instal·lat en el seu emplaçament actual de la Ronda de Sant Pere, atès que allà va ser on va caure ferit en la seva defensa de la ciutat.
Durant els períodes dictatorials, tant en el mandat del general Primo de Rivera com al llarg del franquisme, l’Onze de Setembre va ser prohibit i perseguida tota manifestació de catalanitat.
Tot i ser retirat el monument de Casanova i ser desat en un magatzem municipal, cada 11 de setembre hi apareixien mostres de record al voltant del lloc del seu emplaçament. D'altra part, als països estrangers que havien aixoplugat els catalans exiliats, la Diada se celebrava per tal de mantenir viu el record.
El 1945 es va produir un fet luctuós amb una intervenció policial que va ocasionar la mort d’un ciutadà i ferides greus a un militant del Front Nacional de Catalunya, partit que, com la resta d’organitzacions democràtiques, estava absolutament perseguit pel règim.
El 1964, coincidint amb els dos segles i mig de la capitulació de Barcelona, s’organitzà una important mobilització que va tenir com a resposta una contundent repressió per part de la Policia Armada i s’hi practicaren diverses detencions.
El 1970 va ser l'any d'una commemoració força espectacular que va demostrar el grau d’organització de la resistència catalana. Novament s’havia convocat els ciutadans pels volts de l’Arc delTriomf i laRonda de Sant Pere de Barcelona, quan
sobtadament van començar a sonar les notes d'Els Segadors combinades més tard amb proclames nacionalistes i, en ser com eren enregistrades en una cinta magnetofònica, anava el missatge sonant una i altra vegada. La policia no aconseguia saber d’on provenia aquell so, en no reparar en les finestres d’un hotel de les proximitats que era on s’havia instal·lat la megafonia. A l’any 1976, a la fi, es va poder fer la p r i m e r a c o m m e m o r a c i ó autoritzada; tanmateix, les autoritats d’aleshores, que encara eren majoritàriament sortides del franquisme, van posar com a condició que la Diada se celebrés fora de Barcelona. El conjunt d’actes es feren a Sant Boi de Llobregat, ciutat on, en la seva església parroquial, descansen les despulles de Rafael Casanova. L’any 1977, a Barcelona, va tenir lloc
una de les manifestacions més multitudinàries de la història d’Europa. Més d’un milió de catalans recorregueren pacíficament el tram que va del Passeig de Gràcia fins a la Ronda de Sant Pere, on de nou s’havia emplaçat el monument a Rafael Casanova.
El 12 de juny de 1980, el Parlament de Catalunya, de nou en exercici després de la seva supressió, sancionava una llei per la qual declarava Festa Nacional de Catalunya la Diada de l’Onze de Setembre.

Els fets de l'Onze de Setembre de 1714
Carles II, l’últim monarca dels Àustria, va morir a Madrid l’1 de novembre de 1700 sense descendència. Els regnes de la Corona tenien dos pretendents, Felip d’Anjou de la casa dels Borbó i l’arxiduc Carles d’Àustria, tots dos amb similars drets successoris. En el seu controvertit testament, CarlesII es va inclinar per Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV rei de França,
el qual amb el nom de FelipV de Castella (IV de Catalunya) va accedir al tron l’any 1701. El 12 d’octubre de 1701, Felip V va reunir les Corts catalanes i va jurar, tal i com era costum, els Privilegis i Constitucions de Catalunya. Aquella sessió i una de posterior celebrada el 14 de gener de 1702 van donar pas, no sense tibantors, a diferents acords. La Corona, necessitada de diners, rebria de Catalunya uns ajuts
econòmics força importants i , a canvi, cediria la concessió de comerciar amb Amèrica, un parell de vaixells a l’any, l’establiment d’un port franc a Barcelona i la creació d’un Tribunal de Contrafurs (una mena de tribunal de garanties constitucionals) que s’ocuparia d’assegurar que els funcionaris reials no s’extralimitessin en llurs atribucions. D’antuvi, el pactisme, tan característic del nostre país en les seves relacions amb la Corona, semblava que tingués continuïtat amb el regnat de FelipV. Al cap de poc temps, però, la constant conculcació dels pactes per part de la Corona va anar provocant en les institucions catalanes fundades reserves en vers FelipV, el qual inspirat en el model centralista i uniformista francès, donava mostres constants de deslleialtat al seu jurament.

L’inici del conflicte
Una Aliança formada per Anglaterra, els Països Baixos, l’Imperi Alemany, Savoia i Portugal consideraven la successió de Carles II en la figura d’un Borbó, summament perillosa per l’equilibri territorial europeu. Per als països aliats, que estaven en guerra amb França, no era gens convenient que un rei també francès ho fos de la Corona hispànica, que era composta per dos regnes plurinacionals: els països de la Confederació catalano-aragonesa, és a dir: Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i l’Aragó, d'una banda; i Castella,
de l’altra.
L’estratègia aliada es va basar a procurar ampliar els seus ressorts per mitjà de la Confederació catalanoaragonesa, propagant entre les classes populars i de la petita noblesa que, amb l’Arxiduc Carles d’Àustria com a rei, hi hauria plenes garanties constitucionals, cap agressió a la sobirania nacional i una ferma presència catalana en la política general de la Corona. De forma unilateral, sense tenir encara les institucions catalanes del seu costat, els aliats feren una primera
temptativa de desembarcament a Barcelona el maig de 1704, que va ser frustrada en no comptar amb cap tipus de suport logístic. El moviment austròfil, partidaris de l’Aliança, va anar creixent a Catalunya i en el Pacte de Gènova (juny de
1705) es va fer efectiva la inclinació d’una delegació catalana per Carles d’Àustria. Anglaterra, en aquest pacte, es comprometia a proporcionar als catalans per
a la seva defensa 12.000 fusells, 8.000 soldats d’infanteria i 2.000 de cavalleria i preservar, per damunt de tot, els drets constitucionals de Catalunya. A la tardor d’aquest mateix any, Carles d’Àustria disposava ja d’una situació favorable per desembarcar a Barcelona i el 1706, convocava Corts on seria reconegut com a Carles III, Comte de Barcelona.
Si bé l’Aliança ja tenia un bon puntal en la Confederació catalano-aragonesa, el regne de Castella va seguir del costat de FelipV. La guerra entre els dos regnes de la Corona hispànica, amb les potències europees respectives donant suport a cadascuna de les part enfrontades, era ja inevitable.

La Guerra de Successió
El conflicte bèl·lic es va anar estenent i tenia diferents alternances en el control territorial; Madrid, en dues ocasions, va estar sota control aliat; Gibraltar, amb l’ajut d’un contingent de soldats catalans, va ser ocupat pels anglesos i, per contra, el 1706 una ofensiva borbònica va posar setge a Barcelona, encara que sense èxit. El primer revés a la causa catalana es rep a la batalla d’Almansa(1707), que permeté a Felip V sotmetre el País Valencià, l’Aragó i Lleida, exercint-hi des d’aleshores una severa repressió. A Catalunya, mentrestant, la popularitat de Carles d’Àustria disminuïa atès el caràcter absolutista de la seva política, la
malversació dels cabals públics i les seves actituds favoritistes.
A l’any 1711, quan els exèrcits borbònics tenen ja assentaments importants a Catalunya, es produeix la mort de Josep I d’Àustria, germà de l’Arxiduc, i per dret successori Carles III accedeix al tron de l’Imperi
alemany. Carles III, el nou emperador d’Alemanya, va marxar irresponsablement de Catalunya, deixant com a garantia dels seus compromisos a la seva muller Elisabet amb el càrrec de lloctinent general, i el país restà sense cap suport aliat en una lluita absolutament desigual. El desequilibri de poders dinàstics que tant temien els anglesos pel que feia al’entrada de la casa dels Borbó a la Corona Hispànica, prenia ara un altre caire atès que la conjuntura variava sensiblement. A més, a Anglaterra, els tories, partidaris de la no intervenció armada, eren al govern i van promoure converses preliminars per negociar la pau al llarg dels anys 1712 i 1713.
Les potències enfrontades signen finalment la pau en el Tractat d’Utrecht l’any 1713, pel qual reconeixen
Felip V com a rei amb la condició que renunciï a l’herència de la corona de França; Nàpols, Sardenya, Flandes i Mil (territoris que la Corona hispànica conservava a Europa) resten sota la discreció de Carles d’Àustria; Sicília passa a mans del rei de Savoia, i el Penyal de Gibraltar i l’illa de Menorca, territoris que havia ocupat Anglaterra durant la guerra, resten sota el seu domini. A Utrecht també es va reparar en l’anomenat «cas dels catalans», que va tenir continuïtat en una reunió posterior coneguda com el Conveni de l’Hospitalet, però si bé l’emperador
Carles era inicialment partidari d’una República Catalana sota protecció anglesa, els britànics, tanmateix, preferiren pactar a la baixa uns acords que els alliberessin dels compromisos de Gènova i que van desembocar a aconseguir del Borbó una amnistia per als seus adversaris, la restitució dels béns confiscats i els mateixos drets que els dels habitants de Castella, a canvi de la rendició de Catalunya. El tracte era a la baixa, car els drets i els privilegis dels habitants de Castella no tenien punt de comparació amb l'ordenament jurídic dels catalans
i la rendició significava, en definitiva, haver de renunciar a una tradició secular d’entendre la vida política, legislativa, econòmica, social i cultural.
Anglaterra ja havia aconseguit plenament el que li interessava, quedava perfilada la seva hegemonia en l’escenari de la política internacional i podia declinar el seu suport militar als catalans. Com a primer resultat de les deliberacions d’Utrecht, els anglesos van lliurar la ciutat de Tarragona a les tropes filipistes i van repatriar l’emperadriu Elisabet, que encara romania a Barcelona.
Felip V, conscient de la seva superioritat, va exigir la rendició de la ciutat de Barcelona, principal plaça forta, el juliol de 1713. La Junta dels Tres Braços(militar, eclesiàstic i popular) de les Corts catalanes va decidir negociar la rendició a canvi del manteniment dels drets nacionals catalans. La intransigència del Borbó, va menar la Junta (a proposta del braç popular, abonada posteriorment pel militar)amb l’acceptació posterior de la Generalitat, a continuar la lluita en ser del tot impossible el pacte.
Un altre factor internacional havia d’empitjorar encara més la crisi. Lluís XIV de França va firmar el març de 1714 a Rastatt la pau amb Carles d’Àustria, fet que va permetre al primer incrementar amb total impunitat l’ajut militar al seu nét Felip.
Les tropes borbòniques, comandades pel duc de Berwick i compostes per més de quaranta mil homes, es disposaven a assetjar la ciutat de Barcelona, que comptava només amb 4.000 soldats de la Coronela (exèrcit popular)i 2.000 de les tropes regulars, sota les ordres del general Antoni de Villarroel i del Conseller
en Cap, Rafael Casanova. El mes de juliol de 1714, la capital de Catalunya era contínuament bombardejada, les incursions de les tropes filipistes feien d’aquell estiu un tràgic episodi pels catalans que resistien a les muralles del seu cap i casal. Finalment, l’Onze de Setembre, quan la lluita ja era cos a cos pels carrers de
la ciutat, Rafael Casanova va caure ferit al baluard de Sant Pere (l’actual Ronda de Sant Pere) quan enarborava la bandera de Santa Eulàlia. Villarroel va assumir la difícil decisió de capitular. Una setmana més tard queia Cardona i el 1715, Mallorca.

Entrada de les tropes borbòniques a Barcelona el 1714.
Catalunya, a l’igual que els altres països de la Confederació catalanoaragonesa va ser durament reprimida.
Tots els símbols catalans són perseguits, molts patriotes són represaliats, es construeix a Barcelona una Ciutadella militar al barri de la Ribera, que comportà la destrucció sense cap indemnització de 1200 edificis i de dos convents, s’imposa la llengua castellana a les escoles i al llenguatge administratiu i judicial, es tanca la Universitat de Barcelona, que és traslladada a Cervera (ciutat que havia simpatitzat amb la causa filipista), i s’aboleix tot el règim constitucional català i també les institucions nacionals.
Un decret conegut com «Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña», promulgat el 16 de gener de 1716, permet a la monarquia borbònica
anorrear tota l’estructura política catalana, substituir l’ordenació territorial de les vegueries per uns corregiments militaritzats, substituir la figura del virrei per la d’un capità general, aplicar al país uns impostos abusius i, en definitiva, sotmetre Catalunya a la voluntat de Castella.
La Nació catalana va estar a un pas de ser extingida.
Només la voluntat col·lectiva de supervivència dels seus naturals va permetre reprendre, malgrat la duresa de la situació, la seva progressiva reconstrucció.

Font: www.xtec.es