Historia de la Magdalena

[DreamWalkerAwake]

Història de Santa Magdalena
Joan Roís de Corella (1443- 1497)
Text original escrit en provençal/català


A la molt magnífica, virtuosa, honestíssima senyora, la senyora vídua Flors de
Vallterra. Devotíssima senyora: per obeir a les honestes pregàries que vostra mercè
moltes vegades m'ha endreçat, que en lo vulgar nostre volgués escriure de la seràfica
Magdalena l'excel·lent vida, satisfent e obeint a vostra devotíssima afecció, jo,
Joan Roís de Corella, ab lo baix estil de ma escriptura, he trelladat dels sants
doctors la vida d'aquesta gloriosa santa; demanant-vos per mos treballs, en do de
singular gràcia, quan vostra devoció la llegirà e li endreçarà les devotes oracions,
sia jo participant en vostres mèrits.

D'on fón natural la gloriosa santa

De l'alta ciutat de Jerusalem fón natural la gloriosa Magdalena, de clara e
noble sang, de l'excel·lent virtuós llinatge del real trib de Judà, germana menor
d'aquell amic de Nostre Senyor Déu, Llàtzer, e d'aquella beneita santa Marta qui, ab
tan devota sol·licitud, al Rei de glòria servia.

Partiren-se per eguals parts los béns, en gran cantitat e riquea, les germanes
ab l'estrenu cavaller Llàtzer, en gran amor e concòrdia, aprés obte del noble pare;
lo nom del qual fón Sirus, la mare Eucària. E pres la senyora Magdalena, entre les
altres heretats, ab la part sua un castell qui es nomenava Magdalo, d'on se pogué fer
se nomenàs Magdalena sobre lo propi nom, lo qual, del temps de la sua naixença, fón
Maria.

Aquesta rica pomposa senyora, dels béns d'aquest món en gran abundància dotada,
ab extrema bellea, graciosa e afable llengua, en vanitats, pompes e gales portava lo
temps de la joventut alegre, poc recelant del trist carçre de l'infern les eternes
penes. Començant, trobant e mudant novelles entencions en diverses riques vestidures,
despenia lo temps del seu delitós viure en convits, danses e festes, les orelles
afalagades en diversitat de ben entonada música, ab perfums de singulars mixtures.
Prenia cansat deport, passejant per la seca enganosa praderia, en la trista vall de
llàgremes d'aquesta miserable plorosa vida.

Com fón inspirada la gloriosa Santa

La fama excel·lent gloriosa del Rei de glòria, ver Déu i hom, desitjat Messies
Jesús de Natzaret, il·luminant resplendia per totes les províncies de Judea, així de
la sua elegant reverent persona com de la celsitud de la inefable doctrina, ab
deífiques obres de transcendents miracles, los quals, com a Déu Senyor omnipotent,
manant acabava.

A les orelles de la pomposa senyora pervenc la veritat d'aquesta mirable fama, e
ordenà la divina clemència -que per diversos camins als miserables pecadors convidà
que, oint la senyora Magdalena com aquest sant profeta així altament la vida
esdevenidora pricant mostrava e, ab les sues obres i doctrina, menyspreant d'aquest
món miserable les vanes pompes, denunciava del trist infern les eternes insoportables
penes que als impenidents pecadors justament esperen. Aquesta sobrellevada fama tocà
les orelles de les portes del cor de la senyora Magdalena e, inspirant de l'Esperit
Sant ab dolça suavitat lo vivificant aire, apartà les cendres que estaven sobre la
centilla de la sua natural consciència; i les entràmenes del seu cor se començaren a
encendre e los ulls de l'entenebrat enteniment aprengueren mirar e veure, en los
retrets de l'encesa consciència, les pompes miserables e pecats dels quals la sua
ànima estava deshonestament moblada. Recordant que, entre les altres excel·lències
que del gran profeta Jesús ab veritat parlaven, era la profunda mansuetud e
benignitat afable, ab la qual los penidents pecadors benignament rebia, e reconeixent
de la sua nafrada consciència les sangonoses nafres, considerant la infinida ciència,
omnipotent poder, misericorde liberalitat del clementíssim metge, delliberà als peus
de la sua majestat prostrada, demanant misericòrdia, confessar de la sua contrita
ànima les mortals ferides.

Sabé la gloriosa santa como lo rei Jesús era entrat en casa de Simon fariseu

Disponent ordenà la divina clement Providència que el Rei de glòria Jesús,
convidat ab los seus deixebles, entràs a menjar ab Simon fariseu dins la ciutat de
Jerusalem; la casa del qual llarg espai no distava de la gran alta posada de la
senyora Magdalena. No havia tengut atreviment, la feta humil senyora, convidar al rei
Déu Messies, però havia fort encarregat, a tots los qui ab ella vivien, li portassen
alegres noves si en alguna casa lo gran profeta Jesús entraria. E, a l'hora que el
sol en lo mig del món egualment parteix la llum, ella, de la sua salut ja sol·lícita,
fón avisada com lo rei Jesús era entrat, ab los seus deixebles, a pendre corporal
refecció en casa de Simon fariseu. E aquesta primera nova, de la sua salut certa
ambaixada, fón una flama de caritat encesa que, ja escalfant la sua volentat,
començaren a regar les llàgremes de penitència; les quals, destillant, llavaren los
ulls de l'ànima del negre alcofoll de la transitòria miserable bellea. E, deixant de
la vanitat d'aquest món les pomposes riques vestidures, ab un mantell burell coberta,
pres d'aquelles en gran abundància aigües, ab mescla d'odorants aromàtiques pólvores,
un vaixell de gran e bella forma, ja figurant la vera contricció de profundes
llàgrimes, que la sua contrita ànima, en odorant sacrifici, a Nostre Senyor Déu
sacrificaria.

Entra la Magdalena en casa de Simon fariseu

¿Qual llengua no serà muda, qual mà no tornarà paralítica, per a parlar o
descriure quin recel, quina temor, la mansueta ànima de la vera penident comprenia,
que el rei Déu Jesús, mostrant la sua justícia, no li digués que es llunyàs dels peus
que ab tan gran devoció besant llavava, e que ella, immunda pecadora, no presumís
acostar-se a la puritat immensa? Tremolaven los ossos humiliats de la mansueta Maria,
e les medul·les de la sua contrita ànima se fregien en foc de caritat temerosa, i en
l'altar secret de la sua ja munda consciència, a Déu Jesús sacrifici de llaor e
glòria oferint, sacrificava; e per continuats sospirs e plors la vocal llengua
detenguda, dins lo silenci de la sua adolorada pensa, tals paraules ab los llavis del
contrit cor parlava:

-O, fill de Déu, Déu infinit e home qui, davallant del cel en la terra, has pres
carn de Maria verge, perquè a nosaltres pujasses de la terra en lo cel! No em llances
de tu, font de pietat e misericòrdia, que la lletgea de mes culpes la tua dignitat no
pot ofendre, ni pot sinó per la tua puritat ésser munda! Comporta, alt Déu
transcendent incomprensible, la mia boca abominable als teus sagrats peus s'acoste, e
los sentiments de la tua justa ira no es moguen si ab les mies llàgremes immundes los
llave; no ogen les mies orelles que de tu, llum e vida, jo m'aparte, perquè en cert
la mia trista ànima, del miserable cos fugint s'apartaria. Mostra en mi, omnipotent
poderós, la riquea infinita de la tua misericòrdia, i los altres pecadors acostar-se
han a la tua clemència si a mi, sobre tots los del món abominable, tu, infinit
misericordiós, perdones. Perdona'm, doncs, pietat sens terme, no perquè jo ho
mereixca, mas perquè la glòria del teu nom així en la terra com en lo cel eternalment
sia exalçada.

Baixà los ulls de misericòrdia, lo misericordiós Senyor e Redemptor del món, a
la humil convertida, ab gest de pietat tan excelsa que Simon fariseu e tots los del
convit clarament conegueren los plors de la contrita penident Maria a la sua majestat
eren acceptes.

Lo rei Jesús deixa los pecats a la gloriosa santa

A l'hora e temps que la gloriosa santa tals actes obrava, Simon fariseu, dins
los estudis de la maliciosa pensa, seguint la condició dels hipòcrits, iniqua
fabricant, deia: «Si aquest fos profeta e així singular com dien, sabera en cert qui
és aquesta dona que el toca, la qual és gran pecadora.» E així, lo santificat
hipòcrit, iniquament tirant de la ballesta de malícia, ab una enervada sageta assajà
ferir dos nafres: l'una en Déu infinit Senyor nostre, argüint que no era profeta puix
no sabia qui era la dona que la sua santa persona tocava; l'altra, enculpant la
convertida penident pecadora, com tenia tan gran presumpció d'acostar-se a un sant
que ella estimava de tan gran reverència, Que tota la santedat dels miserables
hipòcrits és agravar fort los pecats dels altres, perquè la sua ficta falsa bondat se
mostre perfeta.

Però la veritat infinida, Déu Jesús, qui ficció no comporta, alçant los ulls de
la humil serventa, endreçà al fariseu la sua deífica vista dient:

-Simó, un poc és mester que us parle.

-Digau, Senyor -respòs lo fariseu.

-Dos deutors devien a un home la u cinc-cents florins, l'altre cinquanta; e no
tenint d'on tornar los poguessen, feu-los abduis quitis. Qual d'aquests estimau és
obligat a més amar el senyor qui els ha deixat lo deute?

-Jo estime -respòs lo fariseu-, que aquell qui de major preu és estat absolt.

-Rectament haveu jutjat -respòs lo Rei de glòria-; e per ço, ateneu: perquè jo
he molt deixat a Magdalena, la condició de la qual no us pensau jo ignore, essent-me
grata del gran benefici que de mi ateny, molt m'ama e mostra-ho en los seus actes;
que jo só entrat en la casa vostra, e no m'haveu donat aigua per llavar-me los peus;
i aquesta, ab les sues abundants llàgrimes, regant-los m'ha llavats, e ab los seus
cabells torcant eixugats; vós no haveu donat pau d'alegre acolliment; aquesta no ha
cessat, des que és entrada, besar-me los peus; vós, damunt lo meu cap no haveu
llançat licor alguna; aquesta, ab aromàtiques licors en gran abundància ha untat los
meus peus. Per les quals obres clarament se mostra que ella molt m'ama, perquè jo li
he molt deixat.

E tornant los misericordes ulls a la humil Magdalena diu-li, ab gest e
afabilitat benigne:

-Los teus pecats te són remesos.

E digueren entre si los qui seien en lo convit: «¿Qui és aquest ab tan gran
poder que los pecats pot remetre?» I, ab cara de pietat inefable, dix a la penident
aconsolada Maria:

-La ferma fe que en mi has tengut t'ha procurat salvació; veste'n ab la mia pau.

Amava molt Nostre Senyor Déu la gloriosa Magdalena

Convertida santa e il·luminada, la gloriosa Magdalena fón així d'una
transcendent amor tota encesa que, aprés de la sacratíssima Verge Maria, algun altre
sant no ha més amat a Nostre Senyor Déu per nosaltres fet home.

E per ço l'Església santa ab mantell d'ardent carmesí la representa, senyalant
l'excel·lent inflamada amor que ella, devotíssima, en aquest món portava a la font de
pietat, Jesús, on ella havia les sues culpes llavades.

Començà a destribuir e vendre de sos béns la devota santa, per servir e seguir
el Fill de Déu, ver Déu e home, e a la sua Mare sacratíssima, Senyora nostra; e
despullada lo cos e l'ànima de la vanitat de pomposes vestidures, ab humilitat
profunda, mansueta e pobra, de tot lo que tenia havia fet senyor aquell Senyor qui,
ab lo preu de la sua preciosíssima sang, del poder del diable havent-la remuda, de
dos pecats li havia deixats los grans deutes. E així, exempta de les misèries
mundanes, ja en aquest món de l'eterna glòria sentia la pacífica vida; e més quan
mirant contemplava la reverent deífica persona de nostre senyor Déu e de la sua Mare
sacratíssima. E la divina clemència del rei Jesús, que no s'oblida d'aquells qui ab
munde cor lo serveixen, així amava la convertida santa que ab gran familiaritat ab
ella conversava; e sovint prenia posada en la vila de Betània, en casa de la sua
germana Marta; la qual guarí de fluix de sang, no esperant que per naturals medecines
pogués sanitat atènyer.

Clama's santa Marta a la gloriosa Magdalena

Ab gran sol·licitud, humilitat e prudència, servia al Rei del cel la beneita
Marta; e un dia, a hora que el sol ja declinava, la sua majestat entrà per la sua
casa, e ab gran cura, pensament e diligència, tota sol·lícita la devota santa,
treballant aparellava donar refecció corporal a aquell Déu e Senyor que l'univers tot
governa. E obligada la gloriosa Magdalena de les coses totes d'aquesta present vida,
als peus del rei Déu Jesús contemplant reposava.

Fatigada la cansada Marta del continu treball, al rei Jesús interpel·lant invocà
per jutge:

-La majestat tua no ignora, misericordiós Senyor, la gran fatiga e treball que
jo sostinc per lo teu servei e dels teus mansuets deixebles; que, essent hora tarda,
la tua reverent persona no haja pres refecció alguna, e aquest sol pensament lo meu
treball aumenta. Com doncs, no tens ànsia que ma germana, als teus peus asseguda, me
deixa sola en lo treball del servir teu? Amador de veritat e jutge just, digues que
es lleve e que m'ajude.

¿Qual elevada pensa a tan alt grau atènyer podria que, descrivint, acabadament
pogués representar la temor e recel que la contemplant Magdalena constrenyia que,
essent represa per aquell ver Déu e hom que tant amava, li fes manament que es llevàs
per ajudar a la germana, e que ella perdés aquell celestial delit que, ab elevada
pensa, en ell contemplant atenyia? Ab aquest temerós recel, dins lo retret del seu
humiliat cor, sens parlar devotament deia: «O espill sens màcula, resplendor de la
llum eterna, en lo qual totes les creatures representades clarament se miren, e los
humans pensaments, amagats e tenebrosos, manifests e descoberts se contemplen! A tu,
saber infinit, és més que cert jo, indigna, no estic als teus peus per recelar lo
treball que en servei de la tua deífica majestat m'atenyeria, mas perquè, en tu
contemplant e oint la dolça harmonia de la tua celestial doctrina, la mia ànima així
contenta reposa, que no ha tengut record de pensament que a la present transitòria
vida esguarde. Si he errat, ò pèlec d'infinida misericòrdia!, perdona'm com has
acostumat e fes-me conèixer la culpa, la qual jo ignore; que la mia consciència no em
mostra que per molt amar a tu, bé infinit, jo pogués erra cometre. Parla per mi,
paraula encarnada, que tant estic en contemplar tua reverent persona atenta, que no
dellibere, responent a ma germana, de tan alta contemplació apartar-me.»

Ja responia lo verb divinal Jesús, ab mansuetud benigna, quan Magdalena dins si
tals paraules acabava.

-Bé conec, Marta, la sol·licitud virtuosa, lo gran treball e fatiga de vostre
cos e pensa; però entre les virtuoses obres la més perfeta e necessària, a la qual
les altres s'endrecen, és ab verdadera e transcendent amor ésser unit ab Déu. Virtuós
e bo és lo treball que per lo meu corporal servir vós pacientment sosteniu; però
vostra germana, Marta, la millor part ha eleta, la qual algú, en la present vida ni
en l'esdevenidora, jamés li llevarà.

De la vida activa e contemplativa

En aquesta resposta, la deífica veritat manifestament declarà com, per la
sol·lícita Marta, era entesa la vida activa, ab la qual molts sants, multiplicant de
virtuosos mèrits, han atès en l'alta ciutat de Paraís gloriosos premis. Per la
contemplant Magdalena se figura la vida contemplativa, la qual, en si considerada,
ateny a perfecció més alta, perquè és la fi dels virtuosos actes, e així té més
semblança a la vida dels sants en l'eterna glòria. No enculpa, lo jutge just, de
Marta la sol·licitud virtuosa, ans, dient que la contemplació alta de Magdalena era
millor, atorgà ésser bo lo sol·lícit treball de la germana. E així ell, Déu e Senyor
nostre, regla de nostre ésser e viure, en si i en la sua Mare gloriosa, elegí l'una e
l'altra; perquè la contemplativa llavors és pus alta, excel·lent e perfeta quan la
sua celsitud, per l'escala de la vida activa pujant, s'ateny. Així, lo Rei de glòria,
ab tot que lloàs de més perfecció la contemplació de Maria, però, la sua deífica
persona en casa de Marta tenia certa posada.

Aquestes dos virtuoses vides ja en lo Vell Testament eren figurades per les dos
honestes germanes, mullers del gran patriarca Jacob, Lia e Raquel: Raquel, venusta,
bella e graciosa, però no molt fecunda; Lia, los ulls lleganyosos, ab fecunditat
abundosa. Nostre Senyor Déu, fent-se home, per la generació de Lia pres carn humana,
significant que per les bones obres de la vida activa se deixa atènyer l'excelsa
celsitud de la vida contemplativa.

Lo nostre Mestre e Senyor, sabent la mort de Llàtzer, venc a Betània

Acostava's l'hora que el rescat e deute de la mísera natura humana se devia
pagar en la dura aspra taula del pal de la santa Creu, e lo Redemptor universal,
perquè els inics jueus no tinguessen excusa de llur infidelitat e perfídia, volia
acabar en persones de gran estima un transcendent miracle, disponent la sua infinida
sapiència l'estrenu noble cavaller Llàtzer, germà de les santes devotes Marta e
Magdalena, emmalaltís de gran malaltia en la vila de Betània, en lo temps que lo
nostre Mestre e Senyor, declinant la fúria dels jueus perquè no era venguda l'hora de
la sua mort, habitava dellà lo flum Jordà, distant bé sis llegües de la vila de
Betània.

Atenent les devotes germanes que de Llàtzer la malaltia tostemps aumentava,
desempatxaren un correu al metge de poder infinit, Déu Jesús, ab una lletra de
semblant estil e paraules:

«En la gràcia e mercè de la tua infinida misericòrdia, les tues inútils servents
Marta e Magdalena humilment se comanen, notificant a tu, Fill de Déu, metge
totpoderós, com aquell germà, a qui per la tua immensa bondat molt ames, és de gran
malaltia malalt, de la qual no esperam per naturals remeis guarir puga. No anam a tu
per l'experiència que tenim de la tua profunda humilitat, i encara perquè no siam
represes que, deixant lo servei del malalt germà, som promptes a discórrer fora de
nostres cases.»

Rebé aquesta lletra nostre Déu e Senyor lo dimarts, i en aquell mateix dia,
partint-se del cos l'ànima santa de Llàtzer, davallà en lo si d'Abraham, en companyia
dels sants patriarques. E lo rei Déu Jesús dos jorns allí on estava, aprés d'haver
rebut lo correu de les santes germanes; e lo divendres, acaminant tot lo dia, ja
declinant lo sol a la posta arribà a les portes de la vila de Betània.

La resurrecció de Llàtzer

No era entrat en la vila lo rei Déu en Senyor, quan de la sua majestat venc a
l'encontre la sol·lícita Marta, a la qual, ans que a la germana, pervengueren les
noves de la sua venguda. Notificà la beneita santa a la notícia infinida la mort de
Llàtzer; e, aprés d'un breu raonament de gran misteri, ab gran cuita tornant a casa,
diu en secret a la devota Maria: -Lo Mestre e Senyor és vengut e demana que vingues.

No tardà la plorosa Magdalena llevar-se de l'estrado en lo qual, ab molta noble
gent acompanyada, la mort del germà planyent deplorava. Seguiren-la tots aquells qui,
ensems ab ella, segons les costumes judaiques, lamentant endetxaven, estimant anava a
plorar e plànyer sobre lo sepulcre del germà qui molt amava.

Era venguda molta gent de la gran ciutat de Jerusalem, que poc menys d'una
llegua de la vila de Betània distava, per aconsolar les nobles germanes, que la sua
humil conversació, e la gran estima del noble excel·lent llinatge, ho procurava.
Llançà's als peus on tanta misericòrdia experimentat havia la gloriosa Magdalena, e,
ab veu de plors e sanglots debilitada, pogué, ab gran treball, en tals paraules los
llavis de l'amarga boca resolre:

-O, bé infinit, vida, salut, alegria nostra! Tant com ab nosaltres, indignes,
has habitat, mort, dolor ni malaltia no ha gosat en casa nostra mostrar-se; i era
molta raó en la posada de l'eterna vida la mort no hi estengués lo seu ennegrit
estrado. Aprés de la tua partida, llum e glòria nostra, combatent ab no molt llarga
malaltia, ha vençut lo teu servent Llàtzer, qui tant amaves. D'on clarament se mostra
si la tua majestat fos estada present, no fóra ella, miserable, tan atrevida
d'alleujar en lo nostre castell lo camp de les sues escures tendes.

Estigué en si mateix lo Rei, Déu e Senyor nostre, senyalant dolor e tristícia,
mesclada ab raonable ira contra l'enemic de natura humana, per enveja del qual la
trista mort en lo mar d'aquest món havia desplegat les negres veles. Entrestí's
aquell qui és eterna alegria, mirant plorar e plànyer a l'entrestida Magdalena; e
aquell la vista del qual és fruïció e goig infinit de natura angèlica regava la sua
cara de piadoses llàgrimes. Plorà, doncs, Nostre Senyor Déu per nosaltres fet home,
la mort d'aquell lo qual ell, Déu verdader, ressuscitar delliberava. E així, plorant,
la font de pietat arribà a la tomba de Llàtzer qui mort de quatre jorns, ja es
consumia.

Estaven a l'entorn quasi innumerables pobles, contemplant la fi de tan ardu
negoci. Acostant-se més prop del sepulcre la vida eterna, ab alta veu cridà l'ànima
santa. La qual, del si d'Abraham revocant a la prescrit vida, entrà-se'n ab Llàtzer
ressuscitat en la vila de Betània, al castell e alta posada de les santes germanes.

Oració devota de gràcies que fa la gloriosa Magdalena

No basta facúndia de vocal llengua, ni ploma de mà diserta, ni enteniment
d'alguna pura creatura, poder explicar ni descriure les gràcies, llaors e glòria que
la devota Magdalena, agenollada als peus de la sua infinida misericòrdia, parlant
declarava. Ab la sua mel·líflua boca, pronunciava seràfiques paraules, que les
angèliques jerarquies estaven atentes:

-O Déu immens, ait, transcendent, incomprensible! Què puc dir ni obrar, en
esguard de la tua excelsa majestat, jo, inútil miserable pecadora? Tu, infinit
poderós, has de no res la mia ànima creada, la qual, ab innumerables pecats, jo havia
ensutziada, enlletgida e desfeta; e tu, font de misericòrdia, recreant has llavada;
has guarit a ma germana Marta de la malaltia que, sinó sol tu Déu omnipotent, guarir
la podia; e a mon germà Llàtzer, de quatre jorns mort, ressuscitant has tornat en la
prescrit vida viu. Llaor, honor e glòria sia eternalment donada a la tua majestat,
així en la terra com en lo cel, perquè tot lo món, en especial lo teu poble de Judea,
coneixent confessen que tu, Fill de Déu, Déu verdader e home, davallant del cel en la
terra, singularment est vengut a la generació del gran patriarca Abraham perquè,
vencent a la mort, a tots los qui en tu creen del trist carçre de l'infern faces
delliures.

De la preciosa licor que la gloriosa escampà sobre lo cap del rei Jesús

Partí's l'endemà lo nostre Mestre e Senyor de la vila de Betània, perquè els
inics jueus, per tan excel·lent miracle conspirant contra la sua majestat, en
nefandíssim consell la mort li decretaren. E passant lo flum Jordà, estigué en una
vileta nomenada. Efrem, prop lo desert, esperant lo temps que la sua infinida
sapiència tenia ordenat, per a delliurar rembre de l'antic cativeri natura humana. E
lo dissabte, vigília que de Rams se nomena, al vespre, tornà en la vila de Betània,
convidat a un ben aparellat sopar en casa de Simon Lebrós, amic molt estimat de les
santes germanes; al qual lo metge Déu Jesús havia guarit, i encara lo nom prescrit li
restava de la passada malaltia.

Fon alegre, u dels qui en la taula menjaven, recitant als convidats de l'altre
món veritats meravelloses. La sol·lícita Marta, ministrant, tot lo convit ordenava.
Entrà en lo palau la devota Magdalena, portant d'alabaust un gran vaixell ple
d'engüent o mixtura, de singular e transcendent odor de nardos fidelíssim, e ab tan
gran devoció cuità sobre lo cap del rei Jesús la licor estendre que, provant com
prestament obrir no es podia, trencà lo vaixell, estenent l'engüent de gran preu
sobre lo cap del nostre Cap, Déu, Senyor e Mestre. E fón lo palau on menjaven d'odor
així perfumat, que pres ocasió injusta, l'avar lladre Judes miserable, murmurant
increpar de vana despenedora la devota Magdalena, dient:

-Quin profit és aquesta preciosa licor se perda, la qual podia tres-centes peces
de moneda ésser venuda, e lo preu administrat a pobres?

Induí encara l'inic vaixell d'iniquitat als altres deixebles que semblants
paraules diguessen ells, per una grossera misericòrdia. Ell, perquè era receptor de
les almoines que el Rei de Paraís rebia, les quals Judes, en damnació de la sua
perversa ànima, distribuint ne furtava.

Respon Nostre Senyor Déu per la gloriosa Magdalena

No recelava, la gloriosa Magdalena, d'aquest damnat l'improperi, esperant aquell
Déu e Senyor per qui ella ho despenia, responent, així com ho acostumava, contra
l'inic Judes del qui era increpada, la faria delliure. Girà's als seus apòstols lo
nostre Déu el Senyor, advocat especial de la devota Magdalena, dient, ab cara de rei
benigne:

-Per què, deixebles meus, ab tristícia vos escandalitzau contra aquesta devota
Maria? Tant com lo món dure, no us falliran pobres en los quals poreu tostemps
exercitar actes de pietat e misericòrdia; però a mi no tindreu tostemps present
perquè a la mia persona pugau servir d'obres de piadosa almoina. Doncs, no increpeu
la mia serventa d'acte de prodigalitat varia, que bona obra de perfeta virtut e
liberal magnificència ha obrat en mi, prevenint a untar lo meu cos per la mia
sepultura; e siau certs d'aquest singular acte per tot lo món, quan se vulla que se'n
parle, aquesta devota Maria n'atenyerà renom de gloriosa fama.

O, amor transcendent, que del Rei de glòria, sobre els altres sants, ha mostrat
a la humil contrita Magdalena, advocat emparant, defensant e sentenciant la part sua!
Lo fariseu Simó la increpava de presumptuosa, que del gran Déu e profeta Jesús gosà
tocar la deífica persona; e la majestat sua respon que no per atrevida presumpció,
mas per gratitud i excel·lent amor, llavà de llàgrimes, eixugà ab los seus cabells,
untà e besà los peus de la sua celsitud benigna. La germana Marta, reptant-la
d'ociosa, que no li ajudava al servir del Rei de glòria, quasi increpar volia de
negligència a la divina Providència perquè, manant, no li deia que, llevant-se del
lloc on reposava, li ajudàs al treball de gran fatiga. Demanava'l per jutge la
sol·lícita Marta, i ell, veritat infal·lible, respon, advocat de Maria, declarant que
no per oci, mas per alta, devota i excel·lent contemplació, estava als seus peus,
reposant e fruint en lo convit que ella sol·lícita aparellava. Judes e los deixebles
de pròdiga vana despenedora la increpen; lo jutge just, Déu e Senyor nostre,
pronunciant la part sua, declara com, en tal lloc, en tal temps e per qui ella,
devota, ho despenia, obrava acte de liberalitat magnífica.

Partí's lo nostre Mestre e Senyor de la vila de Betània

La ploma ja es cansa e la fretura de mon enginy e llengua se publica, e los fils
de la pobra roba de mon saber se descobren, per a poder raonar e descriure en quines
flames de caritat l'encesa ànima de la gloriosa Magdalena s'apurava, cremant aquell
seu infinit bé e nostre, Déu Jesús. Era venguda la Reina de misericòrdia,
sacratíssima Verge Maria, a la vila de Betània, sabent que la mort dolorosa de son
fill, Déu Redemptor nostre, s'acostava. O, excel·lent posada, alta, profunda e ampla,
de la beneita Marta; dins la qual Déu immnens, de qui la infinitat lo món tot no pot
atènyer, e la sacratíssima Mare sua posaven!

Entrà lo diumenge de matí dins la ciutat de Jerusalem lo Rei mansuet, ab
magnificència d'excel·lent triümfo; e, al vespre, caminà una llegua per tornar a la
posada, on les santes germanes, ab la sacratíssima Mare, servint l'esperaven. Així
treballà lo Redemptor del món, repòs e delit nostre, lo dilluns e lo dimarts, anant
de matí a la ciutat; e al vespre venia pendre corporal refecció a la devota posada.
Lo dimecres, no partint-se de Betània, anà a la ciutat lo lladre comprador Judes, per
fermar lo nefandíssim pacte ab los prínceps de la sinagoga, per lliurar a mort la
vida eterna. Lo dijous delliberà celebrar la Pasqua, per donar fi a la llei judaica.
Fón dolor que no consent escriure's puga quan, a hora de vespres, se despedí lo Rei
de glòria de la Mare sacratíssima, lo servei de la qual singularment acomanà a la
devota Magdalena.

Acompanyà la gloriosa Magdalena a la sacratíssima Senyora nostra

Partí's per anar al sacrifici l'anyell mansuet sens màcula, ver Déu e hom, gran
sacerdot segons l'orde de Melquisedec. Tantost aprés se partiren, acompanyant a la
reina de Paradís, les santes devotes Marta e Magdalena, ab aquelles beneites germanes
Maria Jacobi e Salomé, e altres honestes viudes que al Rei de glòria seguien.

Venc la sacratíssima Senyora nostra a posar a casa de la devota Magdalena, a la
majestat de la qual, ab gran sol·licitud, servint aguardava, e més en aquella nit,
sobre totes les altres de dolor escura, en la qual, ab elevada contemplació, la
Senyora nostra clarament veia tots los improperis que en son fill Déu Jesús los inics
jueus acabaven. Fins que venc aquella hora, sobre totes les del món dolorosa hora,
que el nebot Joan a la sua tia, mare esdevenidora, féu la trista ambaixada que el
Redemptor del món, per recrear lo món, ab sentència de mort ja portava la creu sobre
los muscles, en la qual devia ésser clavat e mort enmig de lladres.

No puc en més ampla mar les veles de ma escriptura estendre, perquè no entenc
sinó de la gloriosa Magdalena la història, a l'ombra de brevitat, escriure, per a la
qual les forces del meu dèbil enginy aflaquint, ja tremolen pensant la virtut de
fortalea d'aquesta admirable santa, ab la qual, acostant-se a la sacratíssima Senyora
nostra, sostenint la sua delicatíssima persona, la portà fins al mont del Calvari, ab
voluntat prompta de morir ab aquell Déu Jesús qui per ella moria. E aquesta esforçada
voluntat e dolorosa pena que en la mort e passió de Nostre Senyor Déu sostingué, li
fón mèrit d'així excel·lent martiri que l'Esgleia sacra, sobre les altres santes
primera, en lo cànon de la santa lletania la col·loca; perquè la divina Providència
ordenant determena que tots aquells sants que en lo mont de Calvari, de la sua mort
dolorosa se dolgueren, morint aprés sens coltell, lo coltell de la dolor de la sua
mort los sia estat perfet martiri. Entre els quals la gloriosa Magdalena excel·lent
triümfa, que la sua dolor les altres sobrepujava, perquè la dolor és tan gran com és
l'amor de la cosa perduda.

Què féu la gloriosa santa en la mort e sepultura de Nostre Senyor Déu

Així acompanyà, serví e sostengué la dèbil e aflaquida persona de la
sacratíssima Senyora nostra la gloriosa Magdalena; fón pilar on recolza tota natura
humana, puix sostenia la Mare de Déu, en la vida de la qual l'Esgleia santa romania.
E quan, per excessiva dolor esmortida, al peu de la creu era ja propinqua, ensems ab
son fill espirà's la vida, ab quin esforç, dolor e discreció, sol·licitud e tento, la
gloriosa Magdalena pres en l'estrado de la sua falda a la sacratíssima sobre totes
les del món dolorosa Mare, procurant-li tots aquells remeis que ella, prudentíssima,
sabia, per a despertar e confortar aquella dolorada angèlica ànima, llum dels
pecadors e esperança, perquè de natura humana no es perdés lo verdader refugi! I, al
temps que espirant son Fill, Déu e Redemptor, lo sol, cel, lluna i esteles ab gran
dolor e tristícia senyalaven que moria aquell de qui elles eren factura, ab quanta
modèstia cobrí lo seu sacratíssim cap d'un mantell, senyalant viduïtat de la mort de
la vida eterna! Aprés, ab quant mesurada dolor ixqué a rebre en lo mont del Calvari
al noble cavaller Josep ab Arimatia, e al gran doctor Nicodemus, comunicant, tractant
e disponent del gloriós soterrar d'Aquell en qui viuen aquells qui el soterraven:
endreçant, aparellant e mesclant en gran abundància aquelles aromàtiques pólvores
que, per a tan noble sepultura, s'esguardaven! E, al davallar de la creu lo sagrat
Cos, ella, per amor esforçada, sobre tots hi ajudava, e sostenint lo portà a les
castes faldes, on tantes vegades xic infant reposat havia; e, ab les mans ja mundes,
de les passades culpes llavades, mesclant aromàtiques llàgrimes en l'aigua, llavà lo
sagrat cos d'Aquell qui la sua ànima havia llavada. Ab mundes llençols embolicant,
l'embenà a la manera judaica; prenent los peus de la sua acostumada misericòrdia,
quan lo portaven a la venerable sepultura estotjant los claus e la santa corona,
tornà a sostenir, ab fortitud tan excelsa que en gran part los límits de femenil
condició sobrepuja, al bastiment de la santa Esgleia, sacratíssima Senyora nostra,
fins a la porta del gran cenacle. E ab elegants, modestes, humils paraules, que
humana ploma no les pot escriure, despedí a l'estrenu cavaller Josep e a l'egregi
doctor Nicodemus, regraciant a les sues noblees, per part de la Reina de Paraís que
parlar no podia, lo treball e despesa de la magnífica sepultura.

Anà la gloriosa al sepulcre ab les altres Maries

Los llavis de retòrica se tanquen, e tota eloqüència se torna muda, per a poder
clarament escriure ab quina sol·licitud, humilitat e prudència, la humil serventa
Magdalena aparellà corporal refecció a la sacratíssima Verge Maria, de son Fill
viuda, soplicant, los genolls en terra, la sua majestat s'acostàs a la pobrelleta
taula per pendre confort, perquè no perís lo confort de natura humana. Ab quina
afabilitat e modèstia recollint, confortava e rebia a sant Pere e als altres
apòstols, que havien desemparat aquell Déu, Senyor e Mestre, lo qual ella devota no
desemparà fins a tancar-lo dins lo sepulcre! E l'ardent inflamada amor, que espai e
temps no comporta, juí no espera, a la raó no obeeix, d'algun espant no s'espanta, no
pogué tenir closa a la tota encesa Magdalena, que lo dissabte al vespre, no podent
tan grans flames d'amor tenir cobertes, anà cercant les abundants botigues per
comprar, dels béns que li restaven, aromàtiques pólvores, perquè lo diumenge per lo
matí, ans que lo sol del tot no il·luminàs l'habitable terra, ella pogués lo sol de
justícia, Jesús, tocar e veure! O, transcendent amor! Bé sabia, e saber no volia, que
lo cos sagrat lo divendres a vespre en tan gran abundància mirrat, no li freturava en
temps de tan poc espai se tornàs a reconèixer; pero, quina altra excusa poguera
l'encesa Magdalena pendre per a contractar, besar e veure lo sagrat cos que tant
amava, sinó dient que venia perquè ab los preciosos engüents preservàs de podridura a
la puritat eterna! Com tots los perills no temia, ni se'n recordava, no tenia recel
de les armades guardes, de llevar del tancat sepulcre lo segell decretat per lo
president Pilat, ni prenia espant de la cruel furor dels inics prínceps de la
sinagoga.

Passà sens dormir la major part de la nit llarga del dissabte, atenent a la
desitjada alba del diumenge, la qual li semblava que molt pus tard del que acostumat
havia se mostrava. I encara del tot sobre lo nostre horitzon no es descobria com, ab
rellonge d'amor sol·lícita, despertà les altres santes Maries, instant ab gran cuita
es llevassen per anar del rei Jesús al gloriós sepulcre.

Així es partiren del sant cenacle les devotes beates, recordant e raonant de la
dolorosa passió los profundes misteris, sembrant piadoses llàgrimes per aquella senda
en la qual lo Redemptor de natura humana, per elles e per nosaltres portant la creu,
gotes de sang havia sembrades, perquè nosaltres collíssem les violes de l'eterna
glòria. Endreçaren los passos al desitjat hort de la santa sepultura e, acostant-se
al terme que tant desitjaven, tingueren record d'aquella gran pedra que la porta del
sepulcre tancava; i, parlant entre si, parlaven demanant:

-Qui bastarà llevar pes de tan pesada llosa?

E, acabant tals paraules, veren obert lo sepulcre e girada la gran pedra, e un
àngel qui, en figura d'home, cobert de vestidura blanca, los denuncià tals paraules:

-No tingau espant -que espantades de la visió estaven-; a Jesús de Natzaret
cercant demanau? Ressuscitat és, així como ell vos dix; no és ací: mirau lo lloc on
lo posàs. Anau, portau-ne alegres noves als seus deixebles, en especial a sant Pere,
e que a tots se mostrarà en Galilea, així com vos ha promés.

Romàs al sepulcre la gloriosa Magdalena

Espantades les santes beates -que temor les havia circuïdes-, del moniment
fugiren; sola, plorant prop lo sepulcre seguda, romàs la trista Magdalena, que ja no
podia alguna cosa esperar ni tembre, puix no trobava aquell sol per qui lo viure
sostenia. E, si de la sua ànima havia perduda la vida, poc estimava que l'afligit cos
perdés l'ànima morta, elegint sobiran bé: lo morir per aquell viu, vivint, trobar no
podia. Que tot lo delit del qui verament ama és obrar singulars actes, per on la sua
amor sia manifesta en esguard d'aquell per qui els obra. I encara estimava l'encesa
Magdalena que morta trobar poria lo que, viva cercant, no trobava.

Així transportada, unida e quasi feta una, era l'ànima de Magdalena ab Déu
Jesús, qui tant amava que, mort lo seu Rei, Déu, Senyor e Mestre, li paria que la
mitat d'ella era morta; e per ço lo viure l'enutjava, que no volia, partida en mitat,
portar imperfet viure, ni la mort del tot elegia perquè estimava que, morint, perdera
la mitat d'aquell Jesús qui, en ella encara vivint, ab la devota pensa contemplant lo
mirava.

En aquesta d'amor fortuna vàlida, ab tans contraris vents combatuda, girà altra
vegada los plorants ulls al regonegut sepulcre; perquè, lo qui perd cosa que molt
estime, no és content encara que, moltes vegades cercant, mire lo lloc on creu
haver-la perduda, sol per contemplar e veure on primer estava. Així cercant los ulls
del cos e ànima, en forma humana dos àngels li parlaren:

-Dona, per què plores?

Un dolorós sospir fón principi de la sua prompta resposta, dient:

-Plore perquè se n'han portat lo meu senyor, e no sé on l'han posat, que és
causa de major dolor.

Acabava aquestes paraules quan, girant la vista a l'hort, mirà un home que, a
manera d'hortolà, estimà la inflamada Maria poguera saber on era lo sagrat cos
d'aquell Jesús per qui tan gran dolor sostenia. Ab afable gest e paraules li parlà
l'hortolà, qui en la sua ànima ja sembrava:

-Dona, per què plores?

E l'extrem desig que tenia de saber noves del que cercava li mostrà en breus
paraules respondre:

-Senyor, si tu l'has llevat d'ací, digues-me on l'has posat e jo el me'n
portaré.

O, alt pensament d'amor intensa! No el nomenà, que li és semblant, al qui molt
ama, tots los altres no pensen sinó en aquell per qui ell sospira. O, estrenu esforç
de vós, encesa Maria! D'on collireu tan grans forces que la vostra delicada persona,
per continuats plors e sospirs dèbil e aflaquida, un cos tan gran d'un lloc en altre
puga portar e moure?

Josef, cavaller d'excel·lent ànimo, no l'ha gosat desclavar sinó ja en la
vesprada, e de Pilat obtesa llicència; vós, ab ànimo d'amor encesa, no esperau temps,
llicència ni companyia; no n'exceptau algun lloc d'on lo pugau pendre ans, sens
condició prometent, vos obligau que, onsevulla que sia, vós lo pendreu.

Aparegué lo nostre Mestre e Senyor a la gloriosa Magdalena

No volgué lo piadós hortalà, Déu infinit, qui havia sembrat en l'ànima devota la
sement d'amor tan excelsa, que més avant passàs la dolor d'aquella qui, ab tan gran
pena cercant, mort lo plorava. E

puix dient-li «dona» no l'havia conegut, diu-li:

-Maria -quasi dient-: Coneixes aquell qui tan bé t'ha coneguda?

Ab alta e alegre veu, de cor e de pensa, respòs:

-Mestre, Senyor! -Quasi dir volia-: jo, confessant ma culpa, conec i veig que
vos sou mon Déu, Senyor e Mestre; llançant-se als seus peus segons acostumat havia.

No comportà que el tocàs lo Rei de glòria, perquè ella no pensàs que era
ressuscitat en la mortal comuna vida. Ab goig tan gran com era la dolor del que
perdia, cuità la devota santa per declamar de la immortal vida del rei Jesús la nova
certa. I encara en lo camí pogué les altres Maries atènyer, que poc acaminaven
esperant si ella vendria, i, encara, perquè no portaven lo que volien.

Ab veu d'alegra i entonació elevada, contant-los de l'home Déu Jesús la
resurrecció verdadera, per verificar lo que Magdalena santa contava, los aparegué a
totes l'universal Redemptor, e consentí los peus li tocassen, perquè manifestament
coneixent, vessen no fantasma, mas verdader cos humà, aquell que ans tenia, tocant
adoraven.

Corregué la santa elevada, que lo goig als seus peus portava ales, feta dels
apòstols apostolessa, denunciant-los del qui mort estimaven la vida gloriosa. O,
excel·lent dignitat! O, digna excel·lència de la femenil condició! O, verdader repar,
en les dones, de la primera vergonya de nostra mare Eva! Ella en Paraís i en la casa
de vida primera trobà la mort; la devota Magdalena en lo sepulcre i en la casa de la
mort primera ha trobat la vida. Eva al seu espòs Adam denuncià la mort; la gloriosa
Magdalena a sant Pere, espòs per Jesús de l'Esgleia, ha denunciat la vida. Havia
disposta la divina Providència mudar lo general orde: que així com l'oprobri començà
per dona, la honor e glòria de la resurrecció primer a dona fos denunciada.

Com ven a la Senyora nostra la gloriosa Magdalena

Quin estil d'elegants paraules, quin torrent d'abundant eloqüència, qual font de
Parnasso regant poria fecundar les estèrils planes perquè, escrivint, se pogués
descriure lo goig e l'alegria ab lo qual la gloriosa Magdalena entrà per la cambra de
la Reina de misericòrdia, contant-li alegres noves de la vida gloriosa de Jesús Déu,
son fill, la resurrecció del qual la majestat sua primer que tots sabia?

-O, Mare de Déu, verge, excel·lent senyora! Hui per a tostemps ha pres fi lo
vostre dol e plànyer, puix vostre fill, Déu e Senyor nostre, aprés que, morint, havia
la nostra mort morta, ara, ressuscitant, ha nostra vida reparada. Ha fet molt més del
que los inics jueus li demanaven quan, ab maligna perversa voluntat blasfemant,
deien, si era fill de Déu, davallàs del pal e creurien en ell. No davallà de la creu,
perquè a nosaltres pujàs en lo cel, però ha fet més: que, ja mort, s'és llevat del
sepulcre ab aquell mateix cos e nafres que estava clavat en la creu, lo qual vós,
excelsa Mare verge, de les vostres puríssimes sangs li haveu comunicat. És ara tan
resplendent, que lo sol és escur en esguard de la sua claredat lluminosa. Jo l'he
vist, tocat e adorat, per la sua caritat infinida. Ensems ab les votres santes
germanes, venim a vós, font de pietat e misericòrdia, confessant nostres culpes,
regoneixent lo defalt de nostra poca fe; que, sens subte algú, creure devíem en lo
seu propi cos Ell, poder infinit, podia lo que havia pogut en lo cos, de quatre jorns
mort, de mon germà Llàtzer. Ell, immens poderós, la nostra fe, per nostra culpa
morta, ressuscitant ha ressuscitada, mostrant-nos clarament és Déu verdader e home,
per nosaltres fill vostre. A vós, doncs, recorrem, com a senyora Mare d'aquell de qui
som creatures; que siau nostre refugi, port tranquil·le, segur mur e defensa, goig,
consolació i esperança dels qui navegam en la mar fluctuant d'aquesta miserable vida.

Respon la Senyora nostra a la gloriosa Magdalena

Havia mudat la sacratíssima Senyora nostra aquella sua plorosa cara, la qual, al
peu de la creu sobre totes les del món entrestida, jamés del tot cobrà la color
primera; però, sens dubte, après d'haver vist lo seu fill Déu ressuscitat en vida
gloriosa, lo dèbil cos e lo cor esmortit, ab tal restaurant cobraren esforç de viure
e, l'entrestida cara, modesta alegria; tal, que els miserables pecadors d'acostarse a
la sua majestat perden la temença.

-Alegre estic, devota Magdalena -respòs la Senyora nostra-, d'haver vist, tocat
e odorat Déu, mon fill, Senyor e Redemptor meu, a la majestat del qual devotament
soplicant, demaní, en gràcia singular, no miràs lo defalt de vostra poca creença mas,
com a benigne senyor, atenent guardàs a la devoció de vostra bona volentat. E la
benignitat sua, com a fill mansuet e prompte, obeint les mies soplicacions devotes,
partint-se d'ací és anat a vosaltres, eixugant de vostres plorants ulls les tristes
llàgrimes; ha regat lo vostre cor i pensa, fent-hi brollar e créixer verdadera fe e
creença, ab caritat i esperança que, en l'eterna glòria, farà en vosaltres lo que ara
en lo seu cos glorificat vos ha mostrat. Denunciau la veritat de la sua excel·lent
resurrecció als entristits apòstols, que l'amor e dilecció e devoció que haveu tengut
d'untar lo seu cos sagrat ha pogut merèixer que ara, viu, l'unteu de vera llaor,
honor e glòria, la qual los seus elets li cantaran en sècula.

Com se partí la gloriosa santa de la terra de Judea

La humor de la llengua de mon enteniment se desseca, e la dèbil mà de mon enginy
se cansa per a poder representar ni escriure d'aquesta santa les flames de caritat
encesa ab les quals encenia la sua elevada pensa en contemplar secrets de les altes
seràfiques jerarquies. E no era meravella, perquè estigué dotze anys servint,
contemplant e adorant aquell puríssim retaule de Déu esculpida imatge i Mare
sacratíssima, Senyora nostra ab la majestat de la qual, ensems ab los apòstols, rebé
en redundant abundància l'Esperit Sant en lo cenacle, atenent major que de dona
singular privilegi; essent al món de la santa fe gloriosa denunciadora. E aprés que
la sacratíssima Senyora anà de Paraís a pendre la possessió eterna, la humil
Magdalena donà lo sacratíssim cos, de Déu tabernacle, ensems ab los apòstols, a
venerable sepultura. Acabat lo servei de la Senyora nostra, tota flamejant mostrava
la plenitud de gràcia que dins la sua ànima brollava, pricant a la santa Esgleia, en
diversitat d'estranyes llengües, la veritat del sagrat Evangeli; la qual declarant
confermava, ab multitud d'innumerables miracles.

No pogueren los inics prínceps de la sinagoga comportar claredat de tan excelsa
doctrina; semblants a miserables òlibes, que del sol la llum no poden veure.
Prengueren los obstinats malignes la devota santa, ab la germana e lo ressuscitat
Llàtzer, e aquell sant Celidoni, qui fón il·luminat cec de la sua naixença, en sant
Maximí, u dels setanta deixebles, e santa Marcel·la, criada de santa Marta, qui dix
al nostre Mestre e Senyor «Beatus venter qui te portavit», e altres devots crestians.
Posats dins una fusta, sens veles, rems, timó ni altres aparells de navegar,
deixaren-los a la mar perillosa, dient per escarn que s'acomanassen a Jesús
crucificat, lo qual ab tanta devoció pricaven.

O, Rei de glòria, infinit, piadós, que jamés no desempara aquells qui, ab ferma
fé, en la majestat sua esperen e, desemparats dels humans adjutoris, recorrent a la
sua immensa pietat, acaben lo que ab socors e prudència humana acabar no porien!

Vengué en Massella la gloriosa santa

Així es partiren de la terra de Judea aquests sants gloriosos, mirant e
aguardant tos a l'excelsa Magdalena, com a tramuntana, carta, brúixola de son viatge;
la qual ab estil de tals veritats los confortava que a persona humana són
impossibles. Guiats per la divina Providència, navegaren ab vent tan pròsper en mar
tranquil·le, que en poc espai en los ports de Massella prengueren segura posta.

Davallà en terra la devota companyia. Acompanyant tots la santa Magdalena,
arribaren en un porxe -que altra posada no trobaren- a la porta d'un diabòlic temple,
sots nefandíssima invocació de la deshonesta deessa Venus. Mogueren-se les entràmenes
de caritat de la devota Magdalena mirant lo poble, així discorrent venir al sacrifici
de l'enemic de natura humana; i, en llengua que tots l'entenien, començà, ab angèlica
entonació, de la santa fe les altes matèries declarant resoldre.

Corria la gent a pricació de veritat tan manifesta, portant als sants benignes
corporal refecció; però, venint la nit escura, romàs, sens altra posada, la santa
companyia a la tempestat e fredor de l'aire. Ordenà la divina Providència que l'àngel
custodi de la gloriosa santa, en visió de flamejant figura, aparegués dormint al
príncep de la terra, dient:

-O, indevot, ingrat a la divina misericòrdia! Tu dormint reposes en alt, moll e
delicat estrado, de rics pomposos paraments ornat e cobert; e los mansuets pobres de
Jesús, Déu e senyor nostre, descoberts estan a la tempestat del fred i aire. Lleva't
sens tarda e proveeix d'almoina los humils deixebles; si no, jo encendré de foc,
ensems ab tu, lo palau, ciutat e regne.

Ab espant de gran terror se despertà lo príncep, que li semblava altes flames
tota la real casa cremant destruïen. Despertant a la reina, que, de tal visió quasi
esmortida, no podia la llengua moure, delliberaren anar e escoltar e veure la
gloriosa Magdalena que, ab llengua tan alta, les celsituds de l'eterna glòria pricant
declarava i, ab multitud d'innumerables miracles provant, clarament feia veure la
veritat dels sagrats Evangelis. Pres lo sant baptisme, oint la gloriosa Magdalena, lo
príncep, ensems ab los vassalls de son regne, destruint de les idoles los abominables
temples; prometent la devota santa a la reina estèril que li procuraria un fill, lo
qual, aprés de llarga vida del pare, los regnes heretaria.

Delliberà lo princep de Massella anar en romiatge

Desitjava lo convertit e devot príncep vesitar e veure la terra de Judea, la
qual de la sua preciosa sang havia santificada aquell Déu Redemptor, que la santa
Magdalena pricant demostrava. Desitjava encara oir, conversar e veure aquell general
vicari que Nostre Senyor Déu havia deixat en la terra, lo gloriós sant Pere. Ab
devota sol·licitud féu aparellar una nau perquè, navegant en secret hàbit de pobre
romero, pogués visitar les santes romeries.

Era l'honesta reina prenyada de temps que del part desitjat gran espai no
distava; la qual, ab femenil importunitat de moltes llàgrimes acompanyada, al rei
marit instant requeria ensems ab ell acabàs la peregrinació devota, e, sospirant, ab
plorosa veu a tals paraules féu principi:

-Si pogués pensar ni creure, estimat rei, senyor e marit, que ma vida sens vós
sol un punt se pogués sostenir, no suplicaria ab tan gran insistència acompanyar-vos
en aquest tan llarg viatge. Però jo só més que certa que, vós absent de la mia vista,
la mia ànima s'absentarà del meu cos, i ensems perdreu a mi i lo fruit del meu
ventre, lo qual esperau per les devotes pregàries de la santa Magdalena. Doncs, puix
la mort, no anant ab vós tinc certa, anant ab vós dieu que ma vida és perillosa,
deixau-me elegir per millor ans lo perill de mon viure que no la certitud de la mort
miserable.

No podia lo piadós príncep tenir les llàgrimes dins los retrets dels ulls
tancades, oint de sencera amor paraules tan doloroses. Pres delliber ab la muller
honesta, si la santa Magdalena ho consellava, era content ensems acabassen lo sant
romiatge. Il·luminada e plena de l'Esperit Sant, la gloriosa Magdalena, havent pietat
de les llàgrimes castes de l'honesta reina, amonestà al piadós príncep portàs a la
devota muller en sa companyia; e que ella, de continu al rei del cel suplicant, en
singular gràcia demanaria los endreçàs en la peregrinació santa.

Morí la reina de part en lo sant viatge

Com a peregrins mendicants, mansuets e pobres, lo príncep e la muller prenyada
del port de Massella se partiren. Estenent als pròspers vents les blanques veles, les
ribes de Proença de llur vista ja es cobrien quan l'enemic de natura humana, que als
bons prepòsits tostemps contrasta, torbant les aigües mogué de la mar les profundes
ones e, corrent mal temps en vàlida fortuna, los dolors del part de la fatigada reina
se cuitaren; e, reclamant de la gloriosa Magdalena ensems l'ànima e un elegant fill,
del seu fatigat cos se partiren.

Qual tràgic excel·lent poeta tan intensa dolor poria descriure? Tenia lo
miserable marit e pare en los braços la muller partera morta, e lo fill viu, sens
esperança de poder viure. Així prova la divina bondat los seus elets, per apurar lo
fi de llurs mèrits en lo foc de profunda paciència. Besava lo desert marit la muller
morta e aprés, lo fill orfe a les mortes mamelles acostava; i, ensens l'infant e lo
cos de la mare defunta abraçant, deia paraules que les forts pedrenyeres bastaven a
rompre.

La fúria de la mar ja s'amansava, que paria demanava lloc per escoltar lo plant
de la lamentació trista. Ab clamor modesta, lo rei miserable donava de la santa
Magdalena tristes querelles e, dins los límits de religió crestiana, semblant al sant
Job extrema dolor planyia. Així lamentant deplorava l'adolorit rei sobre la mort de
la reina morta e sobre la vida del fill, qui de fam se moria. Los mariners molt fort
instaven lo cos mort no tingués en la nau sepultura, protestant, segons llurs
openions e fantasies, que en altra manera la fusta perillant se perdria.

Llarga e adolorada tragèdia seria descriure les doloroses paraules, les
lamentacions tristes, que l'entrestit pelegrí e tots los de la nau planyien. E
mirant, ab plorosa vista, si alguna terra se deixara veure, ordenà la divina
clemència un escull o roca miraren, que llarg espai de la fusta no distava. E varant
de la nau la barca, portaren la trista mercaderia del cos de la reina morta, ab
l'infant, que de la mort poc se llunyava. Així col·locà, lo miserable marit e pare,
la muller en trista deserta sepultura; e davall lo mantell de la mare morta, cobrint
donà mortalla al fill que encara vivia, cridant veus que en la pedra cavaren per al
cos mort la trista sepultura.

Tornà a la nau l'adolorit pelegri e, ab esforç de la santa fe que en la sua
ànima esculpida portava, no revocà del sant viatge lo devot prepòsit, portant ab gran
mansuetud e paciència ensems la dolor e lo treball de l'adolorada romeria.

Trobà lo rei pelegri la muller viva

Dos anys acabaven quan lo rei pelegrí acab les santes visites e, presa
benedicció del clauer de paradís sant Pere, desplegaren les veles en la mar alta,
endreçant llur navegar a la ciutat de Massella.

Aparellava lo adolorit príncep doloroses paraules, ab les quals pogués tan grans
infortunis a la Magdalena contar e plànyer. Així navegaren ab vents tranquil·les,
fins que la divina Providència los portà en aquell lloc on havien lleixat lo cos de
la reina morta.

Salt lo rei en aquella mateixa barca en la qual havia portat la muller tan
plorada, e, acostant-se a la riba de la trista sepultura, mirà un petit infant que,
al tall de les salades aigües en l'arena jugava; lo qual, no acostumat de semblant
vista, fugí de la humana figura.

Ab gran cuita desembarcà lo meravellat príncep, seguint del xic infant en la
terra los petits vestigis; lo qual trobà davall lo mantell de la mare, morta semblant
a persona que dormia. Als plors de l'infant se despertà la defunta reina i, abraçant
lo fill, al marit, que fora de si per inefable alegria estava, endreçà tals paraules:

-No estigau dubtós, rei, senyor e marit, que els mèrits de la gloriosa santa a
tan alta excel·lència atenyen que, en lo meu part, ella és estada la madrina, i lo
seu àngel custodi ha guiat la mia ànima en totes les vostres santes visites; i en
aquesta deserta roca ha criat aquest infant, fill nostre, nodrint-lo de celestial
vianda. Anem, doncs, a donar llaors e gràcies a la divina misericòrdia, que tan
excel·lent santa ha tramès en nostre regne, i ofiram-li, en servei del rei Déu Jesús,
tots nostres béns e vida.

Com visqué trenta anys la gloriosa santa

Així tornà a la nau lo sobre tots los del món més alegre devot pelegrí, portant
en aquella mateixa barca la muller viva, en la qual, com a tomba miserable, l'havia
portada a la deserta sepultura. E, llevades les àncores, dins poc espai plegaren les
veles en lo desitjat port de Massella, recitant e regraciant a la gloriosa Magdalena
les gràcies excel·lents que, per los seus mèrits, de la divina misericòrdia havien
atès, endreçant tot lo restant de sa vida en servei de Nostre Senyor Déu e de la sua
sacratíssima Mare. Constituïren bisbe de la ciutat de Massella lo sant ressuscitat
Llàtzer, i al gloriós sant Maximí de la ciutat d'Ax. I, concertades totes les coses
que al servei de la divina majestat en la vida activa esguardaven, la inflamada
Magdalena volgué tornar a sentir aquell inefable delit que, en alta contemplació, als
peus del rei Jesús sentit havia.

Guiada per l'Esperit Sant, partint-se de la ciutat de Massella, pres alta posada
en una aspra muntanya, en la qual dins la seca roca havia una cova tallada en la
pedra, quasi semblant al gloriós sepulcre on ella, devota, havia ajudat a cloure lo
sagrat cos de nostre Déu, Senyor e Mestre. Portà-se'n per joia de vàlua inestimable,
e per suau refecció del seu cos e ànima, aquella real d'espines corona, de nostra
supèrbia vera medecina: la qual lo rei de glòria, ab gran vituperi coronat, ab la sua
preciosa sang de color carmesina havia coberta.

O, cosa de meravella excelsa! Que, portant en lo món angèlica vida, passà trenta
anys la seràfica santa sens pendre refecció de corporal manda, sinó que, set hores
del dia, innumerables àngels, llevant lo seu cos, lo pujaven a la celestial espera;
e, consumptes les humils pobres vestidures, aquellscabells que havien eixugats los
sagrats peus, en tan gran longitud creixent augmentaren, que pogueren fins en terra
de la gloriosa santa cobrir la persona.

Com parlà ab lo sant ermità la gloriosa santa

Era venguda l'hora que el Rei de glòria volia donar, de sos treballs, a la
devota santa sobre tots los sants eternal premi. E ordenà la sua majestat que un
devot prevere, prop d'aquella muntanya portant vida perfeta, començà a oir los cants
e dolça harmonia que l'angèlica milícia cantava, a les hores que portaven al
celestial consistori lo cos de l'elevada santa.

Suplicà, ab oració devota, lo sant ermità la divina clemèncla li volgués revelar
lo secret de tan alt misteri. I, acostant-se més prop per millor escoltar la música
de tan entonada melodia, començaren a tremolar los ossos tots de la sua persona, la
qual més avant no pogué moure. Cridà, ab veu alta, l'espantat ermità:

-Jo et requir, qualsevol creatura que tu sies, de part de Jesús crucificat, fill
de Maria verge, me denuncies quin és lo teu ésser.

Una veu oí per resposta, amonestant-lo s&#

[DreamWalkerAwake]

(.../...) Continua...


Una veu oí per resposta amonestant-lo s'acostà més prop, sens temor de cosa que
el pogués ofendre. Ab gran desig començà los passos moure lo sant prevere e, ab dolça
suavitat, entès aquella angèlica veu de la gloriosa santa, que li dix:

-Has oït mai parlar d'aquella profunda pecadora, Magdalena, a qui lo Redemptor
del món, per la sua infinida misericòrdia, perdonà tots sos pecats? Jo só aquella, de
la divina pietat manifest exemple. Vés de part mia al sant bisbe Maximí,
denunciant-li que lo jorn de la inefable resurrecció, a l'hora que lo meu Redemptor,
en cos glorificat, ixca del sepulcre, jo seré en la sua esgleia, per rebre de les
sues mans lo cos sagrat del meu Déu, Creador e Mestre, perquè la mia ànima,
partint-se del miserable cos ab ales de celestial vianda, atenyga volant el repòs de
l'eterna glòria.

-O, gloriosa santa! -respòs ja confortat lo sant ermità-. Humilment te suplique,
per reverència d'aquell Déu e Senyor que les tues mans tantes vegades han untat, sies
contenta que més prop te parle, perquè de tu escoltar puga revelacions de celestial
col·loqui.

-Acosta't més prop -respós la humil Magdalena-, e deixa lo manto que portes,
perquè la mia persona cobra.

Així s'acostà, ab gran alegria, lo devot prevere, deixant lo manto, ab lo qual
la gloriosa santa cobrí lo seu cos, de cabells cobert. I, en angelical col·loqui, li
denuncià revelacions de profundes misteris, rement-lo al sant bisbe d'Ax li aparellàs
del seu Redemptor lo sagrament sant de la sagrada Eucaristia.

Venc la gloriosa santa a l'església de sant Maximí

No comporta en lo paper representar-se lIo goig excel·lent e alegria que el
bisbe devot, sentint explicava, quan sabé noves certes de la gloriosa santa.
Esperant, ab desig inefable, lo beneit dia, i elevat en alta oració, lo temps e les
hores ab gran diligència comptava, quan vendria aquell desitjat diumenge de la sua
alegre vista. Del qual, ans que l'alba del tot fos il·luminada, per misteri de
gloriosos àngels, la seràfica Magdalena fón present davant l'altar, elevada en alt
sobre la terra, saludant e confortant lo devot bisbe; lo qual, per excelsa admiració,
estava pensant si era ver lo que mirava.

Acostà's més prop la gloriosa santa, besant les mans al mansuet benigne.
Confessà en lo sagrament de penitència, llaors e gràcies a la divina misericòrdia,
com, del temps que la sua contrita ànima havia atès de sos pecats plena indulgència,
no era estada jamés ennegrida de mortals ofenses. Portava en les mans l'excel·lent
corona del nostre Redemptor, fent-ne present, per joia de preu inestimable, el sant
bisbe; lo qual, tot inflamat ab devoció intensa, donava a la divina clemència llaors
e gràcies d'haver atès tan alta relíquia, ensems i haver vist la gloriosa Magdalena
qui la portava.

Passà d'aquesta present vida la gloriosa santa

Ja havia convocat lo Rei de Paraís corts generals de totes les jerarquies, per
venir a rebre de la Magdalena, que tant amava, l'ànima santa; i als seus peus havia
fet aparellar una cadira on ella, gloriosa, tengués repòs de l'eterna vida, puix en
aquest món eren estats lo lloc de la sua alta penitència, alt en paradís, en aquell
mateix estrado, atenyga lo premi de les sues llàgrimes.

Començà's a moure Nostre Déu e Senyor de l'etern consistori, portant per la mà
la sacratíssima Senyora nostra, verge Mare sua; e, per ordens e jerarquies, tots los
celestials esperits davallaren, ab acordances d'entonades, suaus, transcendentals
salmòdies, a l'hora que la santa gloriosa de les mans del sant bisbe pres aquell Déu
e Senyor que tantes vegades vist e tocat e contactat havia.

Acostà's lo rei Déu Jesús, ab la sua sacratíssima mare, dient a la devota
Magdalena, la cara de la qual més que el sol resplendent se mostrava:

-Vine, ànima santa; entra en lo goig de ton Senyor. Donar-te he de tos treballs
excel·lent premi. Estaràs col·locada als meus peus, en les faldes de la reina de
Paradís, Mare Senyora mia, a la majestat de la qual tu, en aquest món aguardant, has
honrada e servida.

Flor d'honestat, senyora, devota,
la Vida us tramet de la Magdalena;
que vós la prengueu, dels cels en la mota
nos faça pujar, ab àngels en flota,
tirant-nos lo cor d'amor ab cadena.

Història de Santa Magdalena
Joan Roís de Corella

Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000