CONSTRUINT I DECONSTRUINT AL MASCLE
Pere Cabra


En aquest article s'intenta analitzar com s'ha construit l'estereotip masculí al llarg de la història i com,en l'actualitat, es tendeix a deconstruir-lo. Aquest fet és d'especial importància tant per a trans femenines com per a trans masculines, unes perquè fugen d'aquests estereotips i, les altres, perquè han de bregar amb ells.
L'adquisició d'una identitat de gènere és un procés social, psicològic i cultural extremadament complex que comporta una relació positiva d'inclusíó i una relació negativa d'exclusió. Ens definim a partir de semblar-nos a uns i de ser distints a d'altres (2).
Per això resulta tan interessant analitzar el patró masculí i veure com s'ha forjat.


La protofeminitat masculina.
El concepte de "protofeminitat" del nounat fa referència al contacte amb la seva mare, primer a nivell intrauterí i, després, durant la lactància. Aquesta protofeminitat humana és vista de forma diversa segons cada especialista, de manera que uns opinen que afavoreix el desenvolupament femení i dificulta el masculí, mentre que uns altres consideren que és igualment avantatjosa per a ambdós sexes.

Fou Stoller qui, refusant la teoria de masculinitat innata propugnada per Freud, va utilitzar per primera vegada el concepte de la protofeminitat masculina. Freud considerava que la masculinitat era la manera original, natural, d'identitat del gènere en ambdós sexes i que era el resultat de la primera relació de tipus heterosexual del nen amb la mare i de la primera relació de tipus homosexual de la nena amb aquella. Un estudi realitzat amb transsexuals masculins va dur a Stoller (3) a parlar del que ell va considerar eren els perills d'una simbiosi excessiva entre el fill i la mare: "Com més perllonga una mare la simbiosi -deia-, més es corre el perill que es "infiltri" la feminitat en el nucli de la identitat de gènere. És probable - continuava - que aquest sigui l'origen dels temors homosexuals, molt més evidents en l'home que en la dona, i de la majoria de les arrels del que s'anomena "masculinitat", és a dir, la preocupació per ser fort, independent, dur, fins i tot cruel, polígam, misògin o pervers".

Segons el seu punt de vista, la masculinitat seria un fet secundari, creat i,a més, podria veure's en perill davant una unió primera i profunda amb la mare.

Segons Stoller, així com la relació "homosexualizant" entre mare/filla, que s'establiria, segons ell, en els primers mesos, només pot reforçar el seu sentiment d'identitat, el fill hauria "d'esforçar-se a negar les seves pulsions protofemenines". Segons això, el comportament que la societat definiria com a més "convenientment masculí" seria elaborat, en realitat, amb maniobres defensives (4). Aquestes, serien palpables en determinats comportaments com el temor a les dones, el temor a mostrar qualsevol tipus de feminitat, incloses les que s'amaguen sota tota forma de tendresa, la passivitat o la cura a tercers, i, és clar, el temor a ser desitjat per un altre home. De tots aquests temors, Stoller dedueix que. "la primera obligació que la societat imposa a l'home és la de no ser una dona".

Contràriament a Stoller, que concep la feminitat primera de l'home com un handicap, la psicòlogia actual la considera un avantatge. La simbiosi maternal és benèfica per a ambdós sexes perquè genera sentiments nutricis, de tendresa i de vincle en el futur adult, i perquè va associada a uns comportaments positius i afectuosos (5), que seran els fonaments de les relacions humanes posteriors. Margarete Mitscherlich va més lluny encara en sostenir que la nostra societat és massa exigent al demanar-li tan aviat al nen que se separi de la seva mare i que adopti un comportament masculí. Perquè és gràcies a aquesta identificació primera amb la persona que l'alimenta -habitualment la mare- que el nen aconsegueix superar les seves angoixes i el seu desemparament. Phyllis Chesler parla d'aquests nois primerencament arrencats de les seves mares com d'uns "éssers desmaternizats" (6). Per a aquests autors, la relació primera que s'estableix amb la mare constitueix la condició mateixa de la identitat masculina. Si aquesta relació no és bona o és inexistent, el nen s'enfrontarà amb tot tipus de dificultats per a convertir-se en un ésser humà masculí.

L'Home engendra l'home.
Aquesta famosa frase d'Aristòtil fa referència a la reproducció de l'espècie humana i pretén dir, d'una forma grollera i molt misògina, que és l'home, el mascle, qui transmet, indistintament al nen o nena, el principi vital d'humanitat. Avui podem reduir-ho a la transmissió del cromosoma Y.

Segons els ritus d'iniciació comuns a totes les societats, hauria de ser el genitor, el pare, o qualsevol altre home (fins i tot un grup d'homes) que encarni la imatge de pare, qui finalitzi el procés de diferenciació masculina. Es tracta sempre d'ajudar al nen perquè canviï la seva identitat femenina primària per una identitat masculina secundària. En el sistema patriarcal, els homes han utilitzat diferents mètodes per a aconseguir que els nens es convertissin en homes: ritus iniciàtics, pedagogia homosexual o confrontació amb els seus semblants. Es tracta sempre d'una institució que prova que la identitat masculina s'adquireix a un alt preu.

Tots els sistemes ténen, però, tres punts en comú:

El primer consisteix en la superació d'un llindar crític, allà pels voltants de la preadolescència. A diferència de "la dona, que és, l'home s'ha de fer". Un procés educatiu sembla fer-se necessari. Dita d'altra manera: el fer-se home és una fabricació voluntarista i podríem preguntar-nos, com G.Corneau (7), si la masculinitat es despertaria si no es veiés forçada a això en un moment determinat del desenvolupament.

El segon punt en comú de les diferents pedagogies de la virilitat ho constitueix la necessitat d'aplicar proves. La masculinitat es guanya mitjançant un combat (contra un mateix) que implica molt sovint dolor físic i psíquic. Tal com assenyala Nicole Loraux, a propòsit dels començaments de la República romana, "la virilitat es demostra al descobert (8). Les cicatrius del guerrer testimonien les ferides i la sang abocada, demostrant el seu valor com a home i com a ciutadà. El dolor és un assumpte de dones, i l'home l'ha de menysprear sota pena de veure's desvirilitzat i rebaixar-se al nivell de la condició femenina". Cal assenyalar que aquest tipus de ritus d'iniciació - més o menys variables segons les societats i els grups tribals, incloent la nostra societas moderna, amb les seves ciutats - es realitzen sempre amb l'objecte de reforçar una masculinitat que, sense totes aquestes proves, correria el perill d'esvair-se, i fins i tot de no arribar a formular-se mai.

El tercer punt en comú dels sistemes formatius de la virilitat tradicional és el paper nul o relegat dels pares. Gairebé sempre són nois majors o altres homes adults els encarregats de la masculinització dels més joves. Per altra banda, J.Pleck (9) destaca el contrast entre el paper masculí tradicional, que implica estrets llaços emocionals entre homes, i el paper masculí modern, que suposa una disminució, quan no una manca total, de relacions afectives entre homes.

Així doncs, l'objectiu de tot aquest ritual que haurà de conduir al ser humà des de la feminitat primària a una masculinitat secundària, és la construcció d'una identitat de gènere. En determinades societats - com, per exemple, entre els nadius americans Fox, de Iowa - es considera aquest procés "The Big Impossible", sent tan sols alguns membres de la comunitat els quals es converteixen en homes, mentre que la resta queda o bé com dones, o bé com una comunitat indiferenciada. No obstant, en la majoria de societats són la totalitat dels membres de sexe masculí els que aconsegueixen o poden aconseguir una identificació amb el gènere masculí (segons siguin els propis paràmetres socials que ho defineixin, en aquest col•lectiu en qüestió).

Aquest procés, que produeix una inversió de l'estat femení primari, s'ha vingut considerant com una "cirurgia radical de resocialització", i es caracteritza per tres etapes:

La primera etapa consisteix en la separació física de la mare. La contaminació dels "mascles sexuals" per part del gènere femení és una vella obsessió que trobem en cultures tan diferents com la societat rousseauniana o els marines americans. Shakespeare parlava d'això en el segon acte d'Enric IV: "the son of the female is the shadow of the male". Així, l'ésser humà és induït a dir "ja no sóc un bebé".

La segona etapa marca la transició des del món femení que cal abandonar fins el món dels homes, que cal construïr. Aquest canvi d'identitat social implica un tipus de llenguatge, un patró de conducta, uns costums... sota aquesta etapa, l'individu és induït a pensar "no sóc - o ja no sóc - una nena".

La tercera etapa implica la submissió a algun tipus de prova que demostri que el fill masculí ja està format. En la nostra societat, aquesta prova moltes vegades és substituïda per algun tipus de reclusió, ja sigui per al servei militar, ja sigui en un centre escolar allunyat de la família. Després d'aquesta etapa, es comunica a l'individu que ja pot dir "sóc com ells". Encara avui, les famoses "novatades" impliquen proves físiques molt dures, acompanyades d'insults que tracten a aquests novicis de "afeminats" o "marietes". Homofòbia i misogínia formen part del llibre d'estil. Així ho demostra aquest dit dels marines americans: "per a formar un home, cal matar la dona que hi ha en ell".

La pedagogia homosexual.
El terme "pedagogia homosexual" no té res de prosselitista, sino que fa referència a l'aprenentatge de la virilitat per mitjà de l'homosexualitat. Aquesta idea, que pot semblar estranya, conté una gran veritat oculta.

La pedagogia homosexual, molt més antiga i arrelada del que normalment creiem (10) apareix precisament en aquelles societats on la virilitat gaudeix de l'estatut de valor moral absolut. Sovint es considerava que els homes que estimaven a altres homes deposaven d'un valor moral viril més elevat que els seus companys heterosexuals (11). Es considerava que els homes que mantenien relacions íntimes amb altres homes, intentarien imitar-los, mentre que els quees relacionaven amb dones acabarien efeminant-se. Segons aquesta concepció pedagògica de l'homosexualitat, aquest seria un pas previ i necessari que conduiria a la heterossexualitat, que seria la fi última. No obstant, no existirien dos tipus de desig, un heterosexual i un homosexual, sinó un de sol, que pot destinar-se indistintament cap a un camí o altre. Quedi clar que no s'està parlant d'una identitat de gènere, sino d'una pràctica sexual i de resmés, destinada a ressaltar la identitat original de cadascun.

Fins fa ben poc, es considerava que una de les característiques evidents de la masculinitat era la heterossexualitat. De la mateixa manera, i perquè totes les peces encaixessin, es deia que la característica en conseqüència evident, de la feminitat, era també la heterossexualitat. No obstant, semblava que la heterossexualitat masculina estava més ressaltada pel fet de ser una "construcció".

Així, s'establien uns patrons de conducta dominants per a l'home, i recessius, o passius, per a la dona. Aquests patrons de conducta s'expandien no tan sols als àmbits sexuals, sino també a tots els àmbits de la societat.
Des d'aquesta òptica, la homossexualitat seria, doncs, una aberració (13).
La definició de gènere, no obstant, passa per damunt de qui fa què i amb qui.

En la mesura que la desinformació segueixi confonent gènere amb conducta sexual, i en la mesura que se segueixi definint la masculinitat com l'oposat a feminitat, persistiran les conductes homofòbiques, misògines i intolerants.

L'homofòbia reforça, en algunes persones, el seu fràgil sentit d'heterossexualitata.És, doncs, un mecanisme de defensa psíquica destinat a evitar l'enfrontament amb una part oculta de si mateix.

La deconstrucció de l'Home.
El sistema patriarcal ha parit un home que no sap reconciliar la seva X i la seva Y, és a dir, la seva herència paterna i la seva herència materna. En l'actualitat, molts homes pateixen aquesta fragmentació d'identitat, fet que propicia la reconstrucció d'un paisatge masculí que tingui en compte, finalment, la seva doble herència. Des de fa anys, s'ha destacat l'estreta relació entre la masculinitat i el rebuig a una part d'un mateix. La negació de la bissexualitat porta amb ella l'aixecament de fronteres i la fragmentació en trossos d'un individu que tan sols haurà conegut la seva plenitud en les primeres etapes de la seva vida. L'any 1990, el feminista John Stoltenberg demanava, a "Refusing to be a man" (14), aplaudit per les feministes i considerat un assaig "valent", la fi de la masculinitat, recolzant-se en les tesis d'Andrea Dworkin segons les quals home i dona són ficcions, construccions culturals totalitàries i inadequades per al futur humà. Stoltenberg afirmava que "som una espècie multissexuada en la qual els elements mascles i femelles no s'oposen". Sota aquesta idea, aparentment alliberadora, s'amaga en realitat la negació de tota identitat de gènere, especialment de la masculina.

La mutilació de l'Home
Per mutilació de l'home s'entén no el fet físic, per descomptat, sinó l'amputació de la seva feminitat. Aquesta amputació dóna lloc a l'home masclista, a l'home "dur". En els països nòrdics es coneix a aquest tipus d'home mutilat com "home nus". L'expressió va aparèixer per primera vegada l'any 1977 en la novel•la "Le" (15), de la danesa Herdis Moellehave, i es refereix simultàniament al nus de la corbata, símbol de l'home seriós i convencional, i al nus sentimental: la sensibilitat femenina travada per les convencions de gènere. "L'home nus" és un catàleg dels pitjors estereotips masculins: l'obsessió per la competència, l'obsessió per les proeses intel•lectuals i sexuals, sentimentalment desvalgut, aparentment satisfet i segur de si mateix, agressiu, alcohòlic, incapaç d'implicar-se pels altres... és un home que s'interessa pel poder i per una idea fictícia d'objectivitat. És l'arquetip d'home rebutjat pel col•lectiu feminista.

En contraposició, hi trobem "l'home tou", també anomenat "l'home drap", que és la conseqüència del primer i un patró que va en alça. "L'home tou" rebutja voluntàriament els privilegis masculins, controla la seva agressivitat i abdica de qualsevol carrera o professió que li impedeixi consagrar-se a la seva dona i als seus fills. És favorable a la igualtat de sexes i desconeix per complet la seva identitat de gènere. La parella formada per un "home tou" reparteix les tasques domèstiques i organitzen una democràcia mil•limetrada basada en la superioritat existencial del femení. És l'etern estudiant, que existeix tan sols a través de la dona (repetició dels estereotips de bebé i mare).

L'ideal masculí.
Actiu encara avui en dia, el model masculí dominant ha canviat realment poc des de fa segles. L'any 1976, dos estudiants universitaris nord-americans es varen fer famosos enunciant els quatre imperatius de la masculinitat sota forma de consignes populars (16):

En primer lloc: "no Sissy stuff" res d'afeminaments). Encara que ara se sàpiga que els homes tenen la mateixa necessitat d'afecte que les dones, el rol estereotipat masculí imposa una sèrie de sacrificis i la mutilació d'una part de la seva humanitat. A continuació, el veritable mascle és, a més, "the big wheel" (un peix gros, una persona important). Es tracta d'una exigència de superioritat pel que fa als altres del rol masculí. Tercer imperatiu: "the sturdy oak" (el roure sòlid) posa en evidència la necessitat de ser independent i de no comptar més que amb un mateix: mai s'ha de mostrar emoció o afecte, que són símptomes de debilitat femenina. I l'últim imperatiu: "Give'em Hell" (aneu-vos-en tots a l'infern), que insisteix en l'obligació de ser més fort que els altres, recorrent a la violència si és necessari.

L'home que se sotmet a aquests quatre imperatius és el supermascle, The Marlboro Man, que ha recorregut el món sencer. És l'home dur, solitari perquè no necessita a ningú, impassible, viril com ningú, una bèstia sexual que no es lliga a ningú; un ésser que no es tracta amb els seus congèneres masculins si no és en el camp de la competició, la guerra o l'esport. En definitiva, un dur entre els durs, un "mutilat d'afecte", preparat més per a la mort que per a l'amor a la seva parella o als seus fills.

Una gran majoria de cultures s'han adherit a aquest ideal masculí recreant el seu propi model. Però és als Estats Units on no té rival (des del vaquer a Terminator, passant per Rambo). Les relacions sentimentals d'aquest home amb les seves parelles són silencioses. No per una manca de sentiments, sinó per la dificultat que suposa expressar-los directament, sota pena de perdre amb això la virilitat. Petrificat en l'acció afectiva, l'heroi viril no para d'enfrontar-se a altres homes. No obstant, l'heroi del western deixa a l'espectador la possibilitat d'endevinar el seu humanisme, els seus conflictes, els seus sentiments i, per tant, la seva "debilitat". Amb una simple mirada, dóna a entendre una feblesa o una pena; en definitiva, que té el seu "petit cor". Se sospita d'ell que estima al seu cavall, a un amic o a una dona. Aquí radica precisament la gran diferència entre ell i Rambo o Terminator. Per a Rambo l'únic company és un immens punyal bén afilat, que li porta bona sort, reforç fàlic d'una virilitat que és encara humana i, per tant, defalleix. Finalment, ja res de tot això amenaça a Terminator, la màquina totpoderosa, el mascle en el seu estat pur que ja no té res d'humà, ni tan sols els genitals, la part més fràgil i incontrolable de l'home. Els espectadors masculins poden gaudir, durant l'estona que dura la pel•lícula, de la identificació amb la potència absoluta. La màquina viril és incomparablement menys vulnerable que el més fort d'entre els mascles.

Però no per això desapareixen els inconvenients de l'ideal masculí per a la gran majoria d'homes: cadascun d'ells intenta seguir aquest patró mític d'èxit, però aquesta imatge és tan inaccessible que suscita una presa de consciència dolorosa: la de ser un home inacabat, incapaç, minúscul.

Per a la majoria dels nord-americans dels anys 50, Ernest Hemingway va encarnar, amb la seva vida i amb la seva obra, la "autèntica virilitat", el "tough guy". A principis de 1970, John Updike escribia: "Tota una generació d'homes nord-americans han après a expressar-se amb el seu estoïcisme". Els seus llibres d'acció i la seva vida - boxa, caça, pesca, beguda, la recerca permanent d'activitats virils - van ser maneres d'il•lustrar la masculinitat nord-americana. Consagrant la seva vida i el seu treball a la llegenda de la seva pròpia virilitat, "papà Hemingway", tal com li agradava que li diguéssin des dels vint-i-set anys, també va haver de, no obstant, mostrar el seu costat tràgic: el seu biògraf, Kenneth Lynn, ha insistit molt sobre el conflicte interior que va viure l'escriptor, debatut entre la recerca d'una virilitat exempta de tota feminitat, i el desig d'una passivitat femenina. La seva contradicció es manifiesta clarament en la seva obra pòstuma "El jardí del Edén", extracte d'un inacabable manuscrit que l'autor va escriure durant quinze anys. En ell s'expressen sense embuts els seus desitjos de passivitat sexual i els seus "fantasmes" transsexuals. "Quan cau la màscara es descobreix un bebé que tremola", va escriure l'antropòleg Gilmore, referint-se a la mort de Hemingway.

Una cosa semblant va ocórrer amb l'escriptor japonès Mishima (segons reflexió del seu biògraf L.Segal després del seu suïcidi): "La seva furiosa recerca de la masculinitat... va provocar-li un desig de purgar-se de tota sensibilitat per a poder convertir-se en un objecte plenament viril que va portar fins i tot a la seva pròpia autodestrucció". La novel•la autobiogràfica de el "dur entre els durs" Charles Bukowski, "Dones" (17), alterna escenes de sexe amb escenes de vòmits. L'autor escup en ella el seu odi cap a les dones, els seus excessos amb l'alcohol i, al mateix temps, el seu temor de no ser un home. Després, s'aplica l'autocrítica abans de posar-se a plorar com un nen. Idèntics comportaments i angoixes podem trobar en diversos dels personatges de Norman Mailer. A "Els homes durs no ballen" explora els plecs més secrets del mascle nord-americà, trencat entre la temptació del masclisme i l'homossexualitat. Intentant extirpar la seva homosesxualitat latent, entra en una espiral demencial de violència, per acabar derrocat, plorant i totalment borratxo. Llavors reconeix que gràcies "al seu pare -tan viril en aparença- ha perdut els seus collons".

La mida del penis.
El cert és que, en el marc de la masculinitat hegemònica, els òrgans genitals són valorats de manera obsessiva. No cal estranyar-se, doncs, que en aquestes situacions tan curtes de mires, el sexe sigui l'encarregat exclusiu de definir el gènere.
Així, "tenir o no tenir" substitueix a "to be or not to be".

A l'home promasculí no li va caler esperar a l'arribada del psicoanàlisi per a magnificar la importància del penis i aixecar imponents obeliscs per a la seva major glòria. No obstant, fou el propi Freud, en primer lloc, i després Lacan, qui van aportar, de formes distintes, les garanties teòriques necessàries per a poder afirmar la superioritat de l'òrgan mascle. M.Martini, donant regna solta al seu narcisime, deia que "l'home no és res sense ell, i la dona ho és tot sense ell".

Símbol del poder màxim (love machine) i simultàniament, en l'home fragmentat, símbol també de la més extrema debilitat, el penis, metronímia de l'home, és, al mateix temps, el seu obsés amo. La part estableix la llei al tot, ja que la primera defineix al segon, en el cas d'aquest ésser viril i masculí que confon la seva apetència sexual i els seus desitjos amb el seu gènere i la seva identitat.
Naturalment, aquest malestar psíquic es tradueix invariablement en dificultats sexuals.
D'aquesta manera, es constata un augment considerable del nombre d'homes que visiten centres mèdics a la recerca d'una major grandària o d'una major durada de l'erecció. En més de la meitat dels casos, els quals es queixen d'una pèrdua completa o parcial de la seva capacitat per a l'erecció "busquen un penis perfecte". No és d'estranyar aquesta recerca, que s'inscriu en la convicció que l'activitat sexual confirma el gènere: un home és un home quan està en erecció.
Per tant, qualsevol dificultat amb el seu penis és motiu de profunda humiliació i desesper, ja que implica la pèrdua de la seva virilitat. Per a remeiar-ho, el màrqueting mèdic ha ideat tot tipus de solucions, quirúrgiques i no quirúrgiques.

La virilitat violenta.
La violència associada al gènere no existeix.
És fruit de la societat i de la formació de l'individu.
No obstant, allí on la mística masculina segueix sent la dominant - tal és el cas dels Estats Units - la violència associada al gènere (masculí) és un perill evident.
A principis dels anys 70, la Comissió nacional nord-americana per a les causes i prevenció de la violència assenyalava: "Aquest país coneix un índex molt més alt d'homicidis, violacions i robatoris que les altres nacions modernes, estables i democràtiques". La Comissió afegia que la majoria d'aquestes violències criminals eren comeses per homes d'entre quinze i vint-i-quatre anys. "Demostrar la virilitat sembla que els hi exigeix una manifestació freqüent de la pròpia duresa, l'explotació de les dones i les respostes ràpides i agressives", concloïa l'estudi.

Recentment, Michael Moore, en la seva pel•lícula "Bowling for Columbine" es preguntava per la causa d'aquesta violència que sembla congènita a la societat nord-americana.

Des de fa vint anys, la situació ha empitjorat clarament i la diferència és encara major entre el que succeeix als Estats Units i el que succeeix a Europa. Per descomptat, l'agressivitat del patró de virilitat masculina es fa notar no tan sols en les dones i en el global de la societat, sinó també cap en la comunitat homosexual. Però res pot comparar-se amb la violència exercida sobre el col•lectiu de dones. La violació és el crim que més creix als Estats Units (18). Si s'afegeix a això el nombre de dones que sofreixen maltractaments, físics o psicològics, per part de la seva parella, podrem fer-nos una idea de la mesura de violència amb que, l'home actual, posa en evidència les seves dificultats per a trobar una correcta definició a la seva identitat de gènere.

L'Home reconciliat.
L'home reconciliat no és, evidentment, una simple síntesi dels dos "mascles mutilats" precedents ("l'home dur" i "l'home tou"). L'home reconciliat només pot ser aquell capaç d'identificar-se perfectament amb el seu gènere projectant la seva masculinitat sense ferir la seva feminitat.
Es tracta d'un diàleg.
I per a que aquest diàleg pugui produir-se de forma plena i rica per a l'individu, primer cal que es dongui un procés, en paraules de Levinson (19) de "destribalització".

Aquest individu de gènere masculí ha de passar per etapes d'aprenentatge successiu de feminitat i masculinitat, amb retorns, involucions i evolucions. Negar-se aquestes etapes - ja sigui individualment, ja sigui perquè ho imposa el col•lectiu - només pot conduir a la confusió de la identitat de gènere.
El final del trajecte no és una androginia bivalent ni un "gènere confós", com deia el quebequès Marc Chabot (20), ni és simultàniament masculí i femení, ni alterna un o altre segons les conveniències, però ha de permetre un anar i venir que enriqueixi les qualitats humanes i, per consegüent, enriqueixi també a la societat a la qual l'individu pertany.
És la fi del patriarcat, però també del matriarcat. S'obre la possibilitat d'una paternitat i d'una maternitat absolutament noves, amb una realitat paternal o maternal multiforme on ambdós rols són assumits, indistintament, per individus de sexe divers i on preval el gènere per sobre de tot.

Pere Cabra


NOTES:
1.- Erik ERikson: "Infancia y Sociedad". Barcelona, 1983. Y también: "Identity and the life cycle", 1959, reedició de 1980, per W.Norton & Company, N.Y.
2.- Alex Mucchielli: "L'Identité", Colección "Que Sais Je?", PUF 1986.
3.- Stoller: "Faits et hipothèses. Un examen du concept freudien de bisexualité", a "Nouvelle Revue de Pschanalyse", núm.7, 1973, Gallimard Ed., p.150.
4.- Stoller: "masculin et feminin", PUF, 1989, pp.307-308.
5.- Miriam M. Johnson: "Strong mothers, weak wives", University of California Press, 1988, pag.109.
6.- Phyllis Chesler: "la male donne". Ed.Des Femmes, 1983, p.53
7.-Guy Corneau: "Père manquant, fils manqué. Que sont les hommes dévenus?". Les Éditions de l'Homme, Montréal, 1989.
8.- N. Loreaux: "Blessures de virilité", a "Le genre Humain", núm.10, p.39.
9.- J.H.Pleck: "Man to man. Is brotherhood possible?", N.Y. Van Ostrand Reinold, 1975.
10.- Bernard Sergent: "L'Homosexualité iniciatique dans l'Europe ancienne". Payot Ed. 1986.
11.- Plató: "El banquet".
13.- El terme "homossexualitat" va ser encunyat pel doctor Benkert l'any 1869. Va ser ell qui va demanar al Ministre de Justícia l'abolició de l'antiga llei prussiana que la condemnava. El terme es va incorporar al llenguatge col•loquial a partir de 1890. No obstant, l'any 1882, els doctors Magnan i Charcot van considerar l'homosexualitat com una malaltia i, als subjectes homosexuals, els van dir"invertits sexuals", moment que es va encunyar aquest nou terme per a referir-se a aquesta comunitat. Els "invertits sexuals" eren considerats, des d'un punt de vista clínic, dones frustrades i homes incomplets, o bé homes frustrats i dones incompletes.El terme "gay" no va aparèixer fins 1970.
14.- John Stoltenberg: "Refusing to be a man". A meridian book, 1990.
15.- Herdis Moellehave: "Le". Lindhart y Ringhof editores. 1977
16.- Deborah S.David i Robert Brannon: "The forty-nine percent majority". Addison.Wesly Publishing Co., 1976.
17.- Charles Bukowski: "Mujeres". Planeta, 1990.
18.- Una entrevista realitzada per la revista Cosmopolitan a 106.000 dones anònimes estadounidenques l'any 1990,
demostrava que el 24% havia estat violada al menys una vegada.
19.- D.J.Levinson: "The seasons of a man's life". N.Y.Ballantine, 1988.
20.- Marc Chabot: deia vinc a lluitar per un gènere vaconfós" a la seva obra "Genre masculin ou genre flou", p.182.