Vinc de descobrir tot el que em sobrava. Fa un mes que regalo roba, que dono els meus llibres a la biblioteca pública, que regalo música i els mobles de casa meva a qui els necessita. També he fet recompte del passat i he amuntegat en una capsa tot allò que guardava: fotografies, cartes, records... i, un cop salvat un grapat mínim de coses, la resta ho he posat tot a la foguera: És Sant Joan, el solstici d’estiu, el millor moment per examinar tot el que t’ha portat aquí, com hi has arribat, fer recompte, treure algunes conclusions i deixar enrere tot el que ja no et pot servir en el futur.
No és un acte de vilesa, ans de gratitud, i no em prengueu per un santurró (cadascú sap els seus punts foscos), però penso que cal deixar enrere les coses, les històries, fins i tot la gent, amb una mirada plena, donant gràcies per haver estat part del camí, per haver-te ajudat fins i tot amb allò que, en el seu moment, et va semblar una injustícia. Els camins, però, sempre hi ha un moment que se separen.
Avui el meu s’ha separat del tot.
No sé si d’una forma volguda o del tot inconscient, però el meu camí ha fet un tomb sobtat. I, ara que l’ha fet, és quan me’n dono compte que era el que sempre havia desitjat.
M’explico.
Per raons personals que us estalviaré, m’ha tocat deixar la feina, i també la casa. I, sense gairebé diners, recomençar de zero. En una situació així és quan et pots plantejar que, ja que has de començar de nou, tant li fa on ho facis i, per tant, per què no escollir el lloc? I l’esculls. Jo vaig escollir el Pirineu.
Però no ha estat possible. El Pirineu és propietat dels rics, i jo no ho soc. Els lloguers són els més cars de Catalunya, comprar per a mi és impensable i, els pagesos que encara guarden una finca vella, fan això: guardar-la, per a quan vingui l’especulador milionari i els hi pagui una fortuna. I, és clar, no t’hi deixen estar (les finques s’han de vendre lliures de càrregues i d’inquilins).
Després d’un mes i mig de buscar lloc, el temps que tenia per reubicar-me, s’ha escolat. M’he trobat davant la impaciència del temps i d’aquell que vol – hi té dret – ocupar la casa on fins ara he viscut.
Al carrer i sense casa. Ben mirat, és el que em feia falta per acabar de cremar coses del passat. Certament, ha estat el solstici d’estiu més llarg i més complet de la meva vida.
I ara he de fer un elogi de la Gent Menuda, vull dir, dels senzills. Perquè, un cop a la picota, no han estat sinó ells qui m’han donat un cop de ma. Potser perquè només són ells els que no creuen en el sistema, potser perquè en saben el gust i n’han tastat la mossegada. Aquesta gent menuda són els que viuen apart, que semblen els més pobres, i ningú no vol viure com ells. El camí que duu a casa seva deixa d’estar quitranat tres quilòmetres abans d’arribar a les seves cases, no tenen electricitat ni aigua corrent, i han d’esperar l’aigua de pluja, recollir-la en cisternes i tenir-ne cura perquè, de que no s’esgoti, els hi en depèn la vida i la dels animals a la seva cura durant tot l’any.
Han estat ells els que, quan m’he quedat sense res, han vingut a donar-me un cop de ma. I han estat ells els que s’han mobilitzat per aconseguir-me una casa – molt menuda, sense electricitat ni aigua corrent, però té un sostre, és neta i s’hi pot viure - i ni tan sols volen sentir a parlar d’un lloguer. De manera que hem encetat un sistema d’intercanvis de serveis. I, per ara, funciona.
És un goig descobrir que bé es viu així. Tinc la sensació que, ara que ho he descobert, ja no podria tornar enrere cap allò que se’n diu la vida còmoda de ciutat.
A la meva nova casa, la dutxa és una mànega lligada a la branca d’un arbre. No sabeu que agradable és mirar tota la vall amb les llums primerenques de la matinada mentre et treus la son sota l’aigua. Per sort, aquí fa una bona temperatura tot l’any. Per la nit, les casetes escampades per la falda de la carena muntanyosa del Montsià, semblen cuques de llum, amb les seves petites llumetes titil•lants, les espelmes enceses als menjadors o a les terrasses, mentre les famílies es reuneixen per comentar el dia i les criatures ja diuen hola a la son.
Però el millor de tot encara no us ho he explicat, i és aquest el motiu pel que us escric. He après que bonic és rentar-se la roba a ma. Ho comparo a cuinar-se un mateix els aliments. A ciutat ens ensenyen que no hi ha temps per a aquestes coses, i que és molt millor posar-ho tot dins la rentadora i ella ja ho fa. N’hi ha prou de prémer un botó. Així pots dedicar el teu temps - et diuen – a altres coses (com treballar?). La ciutat i les seves comoditats ens ensenya, d’aquesta manera, que allò que embrutem ja hi ha una màquina que ho neteja. Aquesta paràbola, es pot aplicar a tantes coses!
I, en canvi, així descuidem aquesta segona pell que és la roba que portem posada. Quan l’agafes del cossi de la roba bruta i la poses dins el gibrell amb l’aigua i el sabó, és un acte tan important com ho és estar a la cuina preparant els aliments. Hi ha temples budhistes on els monjos passen anys i anys a la cuina abans de començar a meditar. Cuinar per als demés és una bona forma de meditar, perquè t’obliga a tenir cura dels aliments sagrats i de la salut dels teus germans.
Crec que rentar la roba hauria de ser un acte igual de sagrat.
Quan la reculls, estesa al fil sota els arbres, assecada pel vent i pel sol, la notes molt diferent a quan l’has rentada amb una rentadora automàtica. La roba és més esponjosa, sembla més neta. És com si poguessis endevinar el tacte de les teves mans en el teixit mentre la rentaves. Després, quan te la poses, és com si et posessis tot el sol que l’ha assecada al vent, i tot tu et trobes ple d’una altra energia.
Només volia transmetre-us aquesta experiència tan sagrada i animar-vos a fer el mateix.
Amb tota la meva estima,