Catalans i Catalanistes
« on: May 07, 2005, 12:31:58 PM » by PereCabra

Enceto aquest nou diàleg per debatre què entenem per catalanisme els catalans i catalanes... però també per comparar-ho amb què enten per catalanisme l'altra gent...

Començo per un article de l'estimat Carod-Rovira aparegut a l'Avui el 29 de desembre del 2004.
Apa, som-hi...

* * *

Dos catalanismes
Josep-Lluís Carod-Rovira

Cerco al Fabra l'entrada catalanisme i la defineix així: "Devoció a les característiques i interessos nacionals catalans". Miro al diccionari de l'IEC i, a més de la definició esmentada, n'hi afegeix una altra. Aquesta: "Moviment que defensa el reconeixement de la personalitat política de Catalunya o dels Països Catalans". En penso una tercera, que no veig enlloc, i que em serveix força per il•lustrar el que aniré desgranant, més endavant: "Sentiment patriòtic, patriotisme dels catalans i catalanes amb relació al seu país". De la gent que s'estimava molt Catalunya, la cultura, la llengua, i que no s'estava de demostrar-ho en públic, fins i tot en contextos més aviat hostils o inapropiats, sempre n'havíem dit "catalanista" i a tots ens ve al cap, tot seguit, un reguitzell de noms de persones a qui escauria aquesta afirmació: "És molt catalanista"... A hores d'ara no és estrany que, en referir-nos a algú, amollem frases com aquesta: "Ui, sí, ell, malgrat que sigui d'aquest partit, personalment és molt catalanista!"...

En la consciència de la gent, doncs, hi ha partits que són percebuts com a catalanistes i altres no, o bé no tant com d'altres. Però sigui com sigui, amb més convenciment o bé no tant, a Catalunya tots els partits polítics -PP inclòs-, es reclamen, es defineixen i es presenten com a catalanistes. Ningú no vol quedar fora, doncs, d'un sentiment que intueixen que és general al país i que, en tot cas, combatre'l o sentir-s'hi aliè constaten que no convé perquè fa malbé la imatge pública, en la mesura que va en direcció contrària a un sentiment majoritari.

Tothom figura que és catalanista i té tot el dret del món a sentir-se'n, però no tots els catalanistes defensen les mateixes coses per al seu país i la seva cultura... i la seva economia!
Tanmateix, els catalanistes de la més variada espècie podem coincidir en el mateix himne nacional. I, francament, he de confessar que, més d'un cop, entonant Els segadors, he mirat de cua d'ull més d'un veí meu d'acte oficial, a l'hora de cantar, posem per cas, "Que tremoli l'enemic, en veient la nostra ensenya" o bé "Endarrere aquesta gent, tan ufana i tan superba".

I se m'ha disparat la imaginació i els interrogants d'incomprensibilitat, en constatar, per exemple, que n'hi ha que no conceben la "nostra ensenya" onejant en solitari, sinó sempre acompanyada de l'espanyola. O bé, en més d'una ocasió, he estat a punt de demanar a algú que, ardidament, brandava l'himne, en qui pensava quan deixava anar allò de la "gent tan ufana i tan superba". No per res, sinó per simple curiositat. De debò que no sé imaginar-me en qui romanços deu estar pensant, segons qui, mentre balbuceja o escridassa Els segadors...

Si fem una mirada a la nostra història contemporània, de tot el segle XX ençà, podria semblar com si el catalanisme, com a moviment polític, en realitat no tingués sentit en ell mateix, sinó en la mesura que intervé en l'escena espanyola com a element modernitzador i democratitzador de l'Estat, esdevenint així molt més un matís que una idea, una branca que un tronc, un apèndix que no pas un cos sencer. L'objectiu, doncs, d'aquest catalanisme ha estat -i continua sent- actuar com un complement positiu d'Espanya, procurant, això sí, obtenir-ne beneficis per a Catalunya, des de la influència que, a Madrid, pugui exercir-se amb un grapat de diputats catalans, en particular quan el partit espanyol al govern no disposa d'una majoria suficient que li asseguri tranquil•litat i estabilitat. S'han escrit tot d'articles i fins i tot llibres, àdhuc recentment, defensant que aquest era l'únic sentit del catalanisme i, en conseqüència, avalant que no hi ha altre raó, altre sentit i altre objectiu per al catalanisme que no sigui actuar com a factor regenerador d'Espanya.

Dit així, podria talment semblar que tot s'acaba aquí i, doncs, que fora del catalanisme espanyol no hi ha raó de ser. En realitat, però, fins i tot entre alguns dels que han estat banderers d'aquesta opció, sempre hi ha algun moment en què se'ls escapa alguna convicció nacional un xic més elaborada i menys purament tàctica, donant entenent que, tard o d'hora, això haurà d'acabar-se. I, plantejat d'aquesta manera, podria fer l'efecte que, en realitat, aquest ha estat l'únic catalanisme existent quan, feliçment, no ha estat ni és així. Al costat d'aquest catalanisme col•laboracionista, subordinat, dependent, que surt de Catalunya, però que s'acaba a Espanya, n'hi ha hagut sempre un altre. Potser hi ha estat en un format latent, minoritari, sense gaire ressò públic, però no per això ha estat menys real i, sobretot, menys catalanista. Aquest catalanisme nacional no es considera cap variant d'Espanya, cap part d'altre país que no sigui ell mateix, ja que té sentit per ell mateix.

Aquest catalanisme nacional neix aquí i abasta tot el món, perquè no posa límits ni fronteres a la seva solidaritat, a la voluntat de comprensió de tota l'espècie humana i de col•laboració no subordinada amb tots els pobles i cultures sense excepció.

El primer catalanisme pot definir-se autonomista, federalista o confederalista o, més ambiguament, nacionalista, però no es planteja cap futur per a la nació catalana sense Espanya, fora d'ella o al marge del seu poder polític. És, de fet, un catalanisme històric, en la mesura que ha estat hegemònic al llarg de tota la història recent del nostre país. Però, sincerament, estic convençut que és ja un model esgotat, que pertany al passat, perquè és incapaç de trobar solucions als grans problemes de la Catalunya d'avui i satisfacció plena per a tants projectes col•lectius com hi ha empresos pensant en el demà. L'altre, el catalanisme nacional, és obertament sobiranista, independentista, encara que no rebutgi col•laborar amb Espanya, amb la voluntat de fer menys incòmoda la nostra dependència de l'Estat on paguem els nostres impostos, mentre i tant en formem part.

Però no s'acaba aquí, ja que es tracta d'una estratègia democràtica gradual que culmina en una nació políticament lliure, com les altres d'Europa. Per a aquest catalanisme, Espanya és només una etapa forçada, però no la fi del camí. És tan sols una parada en el trajecte, però no l'estació final. Perquè amb Espanya no hi ha res a fer i aquest país té prou sentit per ser interlocutor directe amb Europa i el món. El catalanisme històric no ha anat més enllà del primer vers de l'Oda a Espanya de Joan Maragall, aquell que s'encalla en l'Escolta, Espanya, una vegada i una altra. El catalanisme nacional de les noves generacions ja s'ha llegit tot el poema i ha arribat al darrer vers: Adéu, Espanya!

(Publicat al diari Avui)
29/12/2004

Josep-Lluís Carod-Rovira
President





Joan Ridao, portaveu d'ERC al Parlament acaba de publicar el llibre "Les contradiccions del catalanisme i altres qüestions del laberint nacional" (Ed.L'esfera dels llibres) (finalista del premi Joan Fuster d'assaig) on intenta presentar els tòpics del catalanisme polític i desmuntar la falsa idea que lliga catalanisme i un determinat sector de la burgesia catalana.
El llibre presenta diferents "estils" de catalanisme que associa a determinades personalitats de l'esfera política, com Prat de la Riba, Francesc Macià, Companys o Jordi Pujol, per acabar concloent que no es pot associar el catalanisme a una determinada classe social ni a una determinada corrent política.

Caldrà veure'n opinions, divergències i encerts.

Gràcies Ridao per la teva aportació!

Pere Cabra



Tinc el costum, de tant en tant, de repetir el ritual de revisar antics capítols de la sèrie de televisió “Doctor a Alaska” (“Northern Exposure”), i sovint em passa que alguna de les coses que hi veig o que s’hi diuen tenen relació amb fets del dia. I ahir el capítol em va fer pensar amb un comentari – diguem que poc amistós - que es va fer en aquest mateix fòrum sobre els nacionalismes.
Al capítol d’ahir, en Chris, el locutor de ràdio del petit poblet de Cicely es disposava a “fugir de la realitat” provocant-se una sessió duradora de somni induït (i racional) amb unes ulleretes d’aquestes de control de les ones mentals.
Bé, el cas – fora ficcions – és que això em va fer recordar que hi ha dos tipus de somni: el somni irracional, que és aquell que es produeix espontàniament mentre dormim, i el somni racional, o aquell somni induït, diguem que controlat racionalment o sense pèrdua de la consciència. Tot plegat pot sonar molt fantàstic, però és així. I és cert que – reprodueixo una frase dita a l’esmentat capítol – “l’única manera de no tenir somnis no desitjats és mantenir-se despert”.

Tot això té una relació directa – al menys per a mi – amb els nacionalismes. Amb ser català i catalanista. Ho he dit en algun altre lloc del fòrum i ho repeteixo ara: soc català... però no soc catalanista. Tot i això, me’n fan ser.
No ens caldria ser nacionalistes. No ens caldria ser catalanistes. N’hi hauria d’haver prou a ésser català.

Ser català és una realitat tangible. Ser catalanista és una opció postural (diguem-ho així).

I la manera com aquesta realitat – “ésser català” – s’adapta a les circumstàncies, depèn de les pròpies circumstàncies. I és així que neix el catalanisme (o el nacionalisme): quan la realitat que ens envolta ens vol fer creure en el “seu somni”, és quan ens cal desvetllar-nos. I aquest desvetllament topa un i altre cop amb aquesta realitat fictícia: aquest somni induït per una altra realitat que se’ns vol imposar: aquesta realitat que se’ns imposa i ens diu: tu no ets català, ésser català no és res, no existeix, no pots ser-ho, no existiu, només podeu ser el que nosaltres diguem que sou, només podeu ser allò que nosaltres us permetem.

Perquè parlem encara d’una realitat d’imposició per dret de conquesta.

Diguem – fent un paral•lelisme amb el capítol de “Doctor a Alaska” (“Northern Exposure”) – que el somni irracional és aquell que no és controlat per nosaltres mateixos. En el cas dels nacionalismes – o del catalanisme – el somni irracional és aquell somni induït per l’espanyolitat opositora que ens vol fer creure en la “seva realitat”: una realitat en la que no existim com a catalans, sinó com a espanyols.
I és en desvetllar-nos que fem nosa al nacionalisme espanyol: perquè som una altra realitat conscient, diferent, diferenciada.
És aquest somni induït – que tots som espanyols i que ésser català no és res - el que se’ns ha volgut fer creure que és la realitat.

Però no.
Un dia et despertes.
I veus que tu ets tu. Que els catalans som els catalans. Que no ets espanyol. No ets millor – si es vol dir així – però la teva realitat és una altra. I com que et sents diferent a allò que et nega, a allò que t’han volgut fer creure, et sents in-dependent d’aquesta realitat imposada. I neix així la necessitat de ser catalanista. Per pura defensa.
Perquè, lluny encara de viure lliure i desvetllat, saps que la confrontació amb aquesta realitat que se’t vol imposar serà llarga i dura. I, encara incapaç de viure el teu desvetllament, somnies racionalment en el futur.

És el somni induït i racional d’en Chris al capítol esmentat.

Esculls somniar racionalment. I la teva racionalitat et diu que ets català. I esculls el somni català: allò encara per arribar.
Perquè el somni controlat – del futur anhelat – és l’eina per al desvetllament final.

És això ser nacionalista? Ser independentista? Ser catalanista?
Per a mi és una explicació.

És un somni racional, volgut. Que acabarà amb el desvetllament, quan ja no hi hagi pressió externa. Quan ja no calgui ser catalanista i n’hi hagi prou a ser català.
Veureu – els hi diria – que haver estat catalanista ha sigut la resposta a la vostra pressió. Vosaltres m’hi heu fet – els hi diria, un cop desvetllat.

Però la pressió continua encara, i des de fora t’administren aquest somni irracional i imposat que et diu, un cop i un altre, que ets espanyol i, un cop i un altre, et repeteix i t’afirma que ser català no és res.
És una realitat difícil.
Per això et cal escollir el somni. El somni controlat.
El somni irracional i imposat de l’espanyolisme nacionalista t’imposa el seu poder real.

Però no pots donar, en herència, als teus fills, un futur sense futur.
Per això, un cop i un altre, et dius que cal un desvetllament.
El somni de la raó genera monstres – digué aquell – i no, tu no vols monstres.

Què més necessites? Només que et deixin en pau.
Parles de respecte, de convivència, per fer-te entendre. Parles de sobirania dels pobles, del dret a ser, de solidaritat. Només generes por i la pressió augmenta.

Jo proposaria com a reflexió un comportament molt civilitzat i respectuós que ens han llegat les nacions esquimals del Gran Nord: tothom és d’un clan. Això no és excloent, sinó incloent. No és evasiu, és inclusiu. Cadascú és d’allà on és. Quan un dels clans té un problema o una mancança (una mort, una pèrdua...) el clan directament oposat s’encarrega de suplir les necessitats del clan afectat. Passat el temps i restablert l’equilibri, el clan afectat recompensarà el clan oposat.
Em sembla un exemple extraordinari de convivència, de respecte i de pau. Un cop més, una gran lliçó.
D’aquesta manera es vivifiquen els contraris, el respecte mutu, l’equilibri, la solidaritat.
Tal vegada un dia també nosaltres ens desvetllarem i podrem conviure amb pau amb els nostres germans espanyols.
Aho.



Hi ha una idea perillosa inclosa en el darrer discurs de Josep-Lluís Carod-Rovira a l'Auditori, que reformula el discurs nacional basant-se en aquests quatre punts:
1) el passat no dóna patent de catalanitat.
2) l'homogeneitat identitària territorial està superada.
3) la identitat catalana no exclou els qui se senten espanyols.
4) a catalunya és possible construir un futur per a tothom.

Rere la lectura ràpida, hi ha molt més.
Segons el primer punt, néixer de pares catalans a Catalunya no implicaria ser català. Això és greu. De la mateixa manera, pots vindre de fora però pots escollir lliurement ser català. Certament, a mi aquesta afirmació em causa una cert malestar. Perquè ser català no és pertànyer a un Estat o a un Club de Futbol, on t'hi pots afiliar senzillament pagant una quota o regularitzant uns papers legals. Es tracta de pertànyer a una cultura i, tot i la tolerància i flexibilitat que caracteritza la nostra societat, pertànyer a una cultura implica disposicions internes que van molt més enllà d'uns papers.
Per molt que jo marxi al Canadà a viure-hi i me'n faci la nacionalitat, el meu esperit seguirà sent català. Perquè aquesta és la cultura que m'han donat els meus pares i és de la que me'n sento orgullós. I és més: quan em sento català també em sento agraït per la vida que han donat tots aquells que m'han precedit i que han fet, d'aquesta terra i d'aquesta cultura, el do que ara he rebut; i així, me'n sento responsable, de cara a ells i de cara als que han de venir.
No es tracta de rebutjar ningú; tothom pot abraçar la catalanitat, sempre i quan no es tracti només d'uns papers. Una cosa és la nacionalitat i l'altra és la cultura.

Pel que fa al segon punt, és cert: la homogeneitat identitària està superada. A Catalunya hi poden conviure tantes cultures com n'hi ha al món. És cert. Es pot ser Sijh a Londres, com també es pot ser català a Londres o espanyol a Catalunya. Som terra d'acollida, oi? Però això no s'ha de prendre de manera només incloent (que tindria el greu perill de la progressiva dissolució), sinó que cal que sigui pres de forma sobirana, perquè la nostra cultura està associada a aquesta terra anomenada Catalunya.
Hi ha, en la transmissió d'una herència, el Genoma, que ens defineix com a individus; però també hi ha el Teoma, que ens defineix com a col•lectiu (digueu-ne jo col•lectiu, si voleu).
No podem resignar-nos, només, a ser un grapat de gent amb una cultura i una història, no podem ser nòmades no ancorats a la nostra terra, no podem repetir el greuge i la diàspora dels palestins o dels berbers i la seva llengua, l'amàzic.
Per contra, aquesta "deslocalització" cal que sigui aprofitada per reunir - encara que sigui en esperit cordial - els mal anomenats "països catalans" en una unitat cultural (diversa, però unitat) que pugui tenir pes polític a Europa.
No oblidem tampoc que, si obviem la identitat territorial es produeix una deslocalització molt perillosa, donat que es podria - tendenciosament - entendre que renunciem a la nostra terra (ens en desvinculem, per sobreviure com a poble, com a cultura), i les nostres reclamacions d'autogovern passarien a ser absurdes: els catalans seriem només una cultura nòmada, transversal, desproveïda de territori i, per tant, Catalunya seria propietat d'Espanya (on hi viurien els descendents culturals d'aquella terra, desproveïts de sòl, en una societat que els acolliria transversalment, nòmades deslocalitzats, una gent dita d'una determinada cultura catalana en vies d'extinció, integrada, dissolta, segmentada, desunida).
No, la terra és sagrada. No es pot prendre ni es pot vendre. És un do que hem rebut per a ubicar la nostra cultura. Ens cal cuidar-la i respectar-la. És la millor herència que podem deixar als nostres fills.
Formem part de la etnosfera i, com a poble, tenim una responsabilitat en l'ecosistema cultural global, una responsabilitat lligada a un territori.

Pel que fa al tercer punt: no, no som anti-espanyolistes... però no som espanyols. I no ho oblidem: de moment això no és més que una afirmació sense pès legal. No oblidem que encara no tenim el que necessitem per garantir la nostra sostenibilitat com a cultura. No oblidem que, en ple debat estatutari, se'ns neguen abans de llegir totes les proclames, començant pel finançament. Encara hi ha massa feina a fer.
No, podem estar inclosos dins l'Estat espanyol, com ho estem dins Europa. Però la nostra cultura és la catalana.

El quart punt és evident. Però cal recordar que no tenim l'Estatut, que no som un país independent i que, de moment, hi ha un filtre que ens emmascara. És bonic dir que hem de mirar cap al futur per construir un país capdavanter a Europa, però no em sembla tan bonic dir, a continuació, que cal "oblidar el passat, que tant se val", perquè el passat, si bé no ha de pertorbar el present ni el futur, és una eina necessària per construir-los tots dos. És el passat qui ens porta a saber allò que volem. A més, penso que davant la possibilitat de construir aquest país capdavanter a Europa cal revisar - ja que en tenim l'oportunitat - el model Europeu (tant econòmic com social i cultural) per veure si és l'entorn que volem i necessitem per créixer.

Pere Cabra




Reprodueixo (extracte) l’article d’en Jordi Sedó a l’Avui del dissabte 23 de juliol del 2005 (pàgina 21) perquè em sembla una opinió molt interessant, profunda i ben fonamentada, i molt en consonància amb el que s’està debatent.

* * *

On és la nostra noció d’identitat col•lectiva?
La ciutadania legal dels membres d’un país sense Estat propi.

(El llibre) “Identitat i vitalitat lingüística dels catalans”, d’Àngels Viladot (1993) inclou una enquesta sobre aquesta qüestió amb un resultat força heterogeni, però una aclaparadora majoria hi responia que l’única condició per ser català és sentir-s’hi. Una manera de fer molt nostra: país acollidor, terra de pas, gent acostumada a integrar.../... però penso que respondre això és una manera de fugir d’estudi. És com si en un examen de física davant la pregunta de “Què és l’àtom?” l’alumne contestés: “Un àtom és tot allò que queda definit per la paraula àtom”. Una definició que conté la paraula definida ens deixa exactament allà on érem.

Em temo, doncs, que necessitarem algun element més objectiu per definir el terme; perquè allò de “és català tot el qui viu i treballa a Catalunya i te la voluntat de ser-ho” tampoc no ens val: què vol dir ser-ho? Ser què, exactament? Allò que tractem de definir...? ja hi tornem a ser...!

L’Estatut diu: “ gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans espanyols que .../... tinguin veïnatge administratiu a .../...Catalunya”. (art.6.2.). Malament...! Malament perquè, segons això, resulta que si m’empadrono a Vinaròs ja no sóc català, però, curiosament, si ho faig al Perú, si.
Malament també perquè, segons l’actual Estatut, per ser català cal ser espanyol; i malament perquè aquest Estatut exclou els ciutadans de la Catalunya Nord i Andorra i, a més, els dels altres Països Catalans, molts dels quals creuen en una nació comuna. .../... Hi ha altres preguntes que generarien controvèrsia. Com, per exemple, cal ser espanyol per ser català, com diu l’Estatut actual? Ser-ho és, doncs, una manera de ser espanyol? Són compatibles tots dos termes? Hi ha qui pensa que són excloents...Són independents? És a dir, es pot ser una cosa sense ser l’altra, però també ambdues coses a l’hora?

Un espanyol no deixa pas de ser-ho pel fet d’anar-se’n fora. Per què, doncs, el nostre Estatut lleva als nostres ciutadans la condició de catalans si s’empadronen a Lugo, posem per cas? O a Elx...! ser català és una naturalesa estrictament administrativa, com sembla consagrar el text legal, o és quelcom més? Cal esperar que el nou text es redacti d’una manera més imaginativa i reculli la sensibilitat dels qui pensem que el terme català remet a uns referents fonamentalment culturals i, lògicament, també territorials, però no exclusivament.

El diccionari normatiu defineix el terme català com a “natural de Catalunya” i com a segona accepció, “natural dels Països Catalans”. Això inclou determinats ciutadans que ni comparteixen els nostres trets culturals ni s’identifiquen amb els nostres símbols i, a més, reneguen obertament de la catalanitat. És lícit obligar-los a ser el que no volen pel fet més o menys accidental d’haver nascut en aquesta terra? I, per l’altre costat, tampoc no sembla just que tota persona nascuda fora de Catalunya quedi automàticament exclosa de la catalanitat si s’hi ha integrat socialment i culturalment.

Com no és just tampoc, per als qui sí que hi hem nascut, que la nostra nacionalitat sigui una cosa tan feble, tan versàtil, tan etèria que s’esborri només pel fet d’anar a viure una mica més enllà de l’Ebre...

I al final, havent-me plantejat tantes preguntes, havent-hi reflexionat tant, havent-ne parlat amb persones de sensibilitats tan diverses... al final, havent volgut aclarir-m’ho a mi mateix, no he estat capaç de trobar una resposta que em satisfaci plenament; perquè, a cada intent, sempre hi he trobat una escletxa d’inexactitud...

Jo ho veieu, quin greuge, el dels ciutadans de les nacions sense Estat propi: ens és negat fins i tot saber què som! I quan una nació no té referents col•lectius clars, la seva identitat té els dies comptats.

Jordi Sedó. Sociolingüista.
Jsedo@xtec.net