Josep Pla, Apunts sobre la llengua
« on: July 13, 2005, 10:57:24 AM » by PereCabra

Jo formo part d'una determinada tribu. Aquesta tribu ocupa una determinada àrea geogràfica, té una manera absolutament personal de veure el món, parla una llengua determinada, pobra, poc treballada, mísera —constitueix el que ara es comença d'anomenar una àrea lingüística. Per causes més o menys conegudes, històricament parlant, aquesta àrea lingüística quedà enclavada entre dues grans cultures —la cultura de la cort dels Borbons i la de la Casa d'Àustria —com la prima fullola de pernil entre les parets d'un sandvitx.

La llengua de la tribu en patí moltíssim. Durant segles, en aquest espai, es féu un enorme esforç de castellanització, que no donà cap resultat apreciable. Quin resultat podia donar? La gent que en podríem dir educada parlà com els sermons dels oradors sagrats, buits i ineptes. La escomposició de la llengua en el poble arribà a extrems de grolleria. Però aquests segles deixaren un rastre: una forma de bilingüisme intranscendent però que ha persistit.

Jo —dintre la més gran modèstia i com aquell qui va a la processó amb una petita candela— formo part de la generació postnoucentista. Aquests noucentistes foren uns formidables personatges: molt europeistes, antiruralistes, molt oberts, ciutadanistes. Escriviren una llengua no gaire natural, molt universitària, amb molts filferros aristocràtics. ¿Tractaren de fer- se una idea real de país, sobretot en relació amb la situació de la llengua? És permès de posar-ho en dubte. Parlaren de la Catalunya grega. Valga'm Déu! En què deu consistir la Catalunya grega? Foren molt sensibles al que un regidor de Palafrugell de la meva joventut en deia l'estètica. Eren universalistes. «Ara escriuré una cosa universal», vaig sentir un dia que un d'ells deia. Escriví un paper inintel•ligble al carrer d'Aribau i no diguem a Cardedeu. Els universalistes no solen ser comprensibles en el seu propi país. És una pretensió ben curiosa, estranyíssima.

Nosaltres, els qui vinguérem després dels noucentistes, creguérem que el fet d'escriure és perfectament compatible amb la utilitat general. En la situació en què es troba la nostra llengua, la primera obligació de l'escriptor és interessar-hi el poble i, dintre la màxima dignitat, fer-la còmoda, fàcil, donar-li el màxim d'apetència.

Per les circumstàncies històriques a què férem referència, ens trobem davant un poble bilingüe. La immensa majoria dels habitants de la nostra àrea lingüística parlen el català. Mentre la llengua es manté en l'aspecte auditiu, la situació és perfectament normal. L'escola és castellana; auditivament, però, la llengua és l'autèntica. Ara: quan es tracta de llegir-la, i no diguem d'escriure-la, l'àrea es redueix considerablement. Com que, la situació, l'hem viscuda en la nostra pròpia família, no cal insistir.

Sobre la realitat creada pel bilingüisme, Alexandre Galí ha escrit unes paraules memorables, que caldria no oblidar mai, entre altres raons, perquè ajuden a comprendre la situació del país en els moments presents. Segons Galí, davant la seva llengua el català té tendència a inhibir-se i a sentir una sensació d'impotència. «El fenomen —escriu Galí— té lloc quan l'individu economitza l'ús de la pròpia llengua perquè li sembla tenir la sensació que és una cosa inferior i no fa servir la llengua imposada perquè no la coneix prou bé o per les dues raons a la vegada, que és la cosa més freqüent. La solució més fàcil per a l'individu és inhibir-se i, consegüentment, callar.» «La inhibició —afegeix Galí— semblaria que es pot salvar amb un esforç de voluntat, però no és així: la impotència és un fet consumat, ja és la malura que s'ha arrapat al sistema de l'expressió.» La inhibició crea el català eixut i esquerp, sense mitjans ni mateisacions d'expressió. La impotència crea el català —aparentment almenys— adulador, perquè el porta a creure que el que té davant és superior —cosa que en la immensa majoria de casos no és certa.

En els meus primers contactes amb el professor Vicens i Vives, aquest senyor em digué que la característica principal de Catalunya és la voluntat d'ésser. Mës tard, Vicens escriví i glossà aquesta observació copiosament i amb molt bon sentit. Jo crec que resumeix d'una manera exacta l'esperit de tota una generació —de la nostra generació. L'única arma important que tenim és la voluntat de personalització. Nosaltres, la generació postnoucentista, treballem i treballarem per augmentar la voluntat d'ésser. Una literatura —en totes les seves formes— és l'esperit d'una llengua. Fondre llengua i poble és donar-li un esperit. Aquesta feina és la primordial, i, si convé sacrificar-hi tres generacions, cal fer-ho, impertorbablement.

Josep Pla