MISSATGES GENITALS
Pere Cabra

L'expressió del propi gènere - masculí, femení - es veu condicionada, afectada, com qualsevol altra manifestació cultural, social o psicològica, vital en definitiva, pels propis paràmetres d'integració en la societat. És la societat la que accepta, entén i admet certs comportaments, pautes de conducta i signes de comunicació entre les persones. I una de les pautes de conducta i comunicació més difícils de controlar - no personalment, però si en la forma en què els missatges són rebuts i entesos en la societat - és la pauta sexual.

Per això l'estudi del que he anomenat "missatges genitals" esdevé fonamental per a l'expressió del propi gènere. I heus ací que, el col•lectiu trans, donada la seva principal dedicació CONSCIENT a la manifestació social del gènere d'identitat, s'ha de plantejar constantment de quina manera aquests patrons de conducta - sexuals - són emesos i rebuts.
D'altra banda, sino, hi hauria la possibilitat de caure en certs estereotips dels que la pròpia societat lluita per desprendre's.

Algunes de les coses que llegireu són evidents, d'altres us poden semblar escandaloses, sectàries, personals o circumstancials. La majoria d'elles, però, forma part encara del nostre dia a dia col•lectiu.

Les taules dels restaurants sempre són per a dos.
El sexe s'imposa, culturalment, socialment, primer com un acte de rebel•lió, després com un acte de consum. Però, així com l'acte primer de rebel•lió és individual, el consumisme sexual és social, imposat per la pròpia societat. Vivim en una societat de consum, i se suposa que tots hem de ser àvids consumidors d'activitats sexuals.
Per exemple, i aquest és un fet social relativament nou, si agafem qualsevol revista dedicada a la dona, o a la parella, o un llibre d'educació sexual, "descobrirem" que la dona que no s'autoestimula prou sexualment, cau en un estat malaltís o presenta alarmants signes de disturbi mental.
L’autostimulació és un dels primers mites genitals de la nostra societat, perquè abans es considerava que pertorbava l'ordre social (el sexe era cosa de parella). A pesar de que pugui semblar graciós avui en dia, l’autostimulació era considerada, abans, signe de malaltia i, en canvi, avui és considerat signe de disturbi la manca d'autostimulació. El sexe, es diu, comença per un mateix. Abans, l'autostimulació es considerava aliena a l'experiència normal de sexe, del sexe de parella, evidentment. Avui, l’autostimulació, tant en homes com en dones, es considera saludable. Fins i tot ha caigut en tòpics com ara aquells que diuen que és bona per al cutis, per als ronyons o per al balanç de l'estres.
El canvi ha estat provocat per la promoció social del consum de sexe. Una de les fórmules de promoció ha estat el culte al cos físic. Així, el model de bellesa ha estat propagat de forma exponencial per la publicitat, el cinema i la televisió, associada a joventut, feminitat i masculinitat. Els models de feminitat varen ser els primers en ésser explotats - per una societat misògina - i, després, ho han estat també els models de masculinitat. El consum sexual associat a aquesta explotació de models de gènere, és obvi.
Per això es fa tan important l'estudi dels patrons de gènere que la societat imposa.

Per exemple: una dona que no sigui sexualment activa, avui en dia, ha de ser lletja, vella o gens femenina (això diu el model de gènere), perquè tota dona que sigui bonica, jove i femenina ha de ser objecte de consum sexual - d'una o altra forma - perquè el model DIU que, la dona, si és bonica, si és femenina, implícitament forma part del joc.
Anirem aprofundint en aquesta premissa subliminal de la cultura de consum sexual.
En apel•lar a l'aparença física i a la joventut, es manté a la dona en un estat perpetu d'ansietat. El consum d'activitats sexuals - preferentment heterosexuals - és part integrant d'aquesta forma d'inconscient col•lectiu que busca mantenir la dona sotmesa - especialment la dona, encara que darrerament l'home-objecte també està sent creat -.

Quan el feminisme va començar a fer valer els drets de les dones i a promoure el seu sorgiment de les últimes files socials, molts homes varen veure això com una amenaça al seu status quo. Per això començaren a aparèixer trastorns relacionats amb el menjar, va augmentar el nombre de dones que necessitaven rebre ajut psicològic i/o mèdic per causes emocionals i d'autostima i, paral•lelament, un altre moviment contrari, de pulsió per aconseguir encara més atracció i dependència en vers l'home, es creà, fomentant el culte a la bellesa - la promoció de la cirurgia estètica coincideix amb aquests primers avenços del feminisme - i el consum de sexe esdevé una realitat, de manera que, mentre algunes dones escollien la lluita, altres s'acontentaven amb el sotmetiment a l'home.

Un altre dels mites genitals que s'ha vingut imposant en la nova societat és aquell que diu que tots els aspectes de l'activitat sexual produeixen plaer i millor benestar. En realitat, no té per què ser així, però el mite funciona dient que tots son físicament beneficiosos, moralment bons i, sobretot, molt més normals que no pas la seva absència. La indústria pornogràfica i la seva cosina-germana, la prostitució, afavoreixen que qualsevol activitat sexual sigui catalogada de saludable - individual i socialment-.
El fet nociu no està en el consum en ell mateix, sino en el fet que motivi a considerar sexualment fracassada aquella persona que no participa del consum sexual, ja sigui per pròpia voluntat, ja sigui per determinades circumstàncies. Així, moltes persones es veuen abocades al consum sexual sense una veritable predisposició, sino per temor a la anormalitat. Per exemple, aquesta predisposició inconscient ha creat determinats monstres: la por a "haver-ho fet bé", aplicable tant a homes com a dones.
Sempre és la mateixa història: les taules, als restaurants, sempre són per a dos, les habitacions individuals d'hotel paguen un suplement, els impostos d'habitatge donen per fet la presència de dues persones cohabitant, el nou president o presidenta de l'estat no podria ser una persona soltera - no pas de moment - perquè el desig de soledat es considera un fracàs social.

Fa cinquanta anys, una dona soltera, o separada, o solitària, havia de tenir moltíssim valor per a admetre que gaudia d'una vida sexual activa i satisfactòria. Avui sembla que sigui ben al contrari. Fins i tot, una persona soltera, o separada, o sola, és considerada en una situació temporal i, si allò dura massa, com un conflicte a solucionar.

La trampa genital diu que no tenir activitat sexual és no ser femenina o no ser masculí. Se'ns obliga a pensar que hem aconseguit l'alliberament sexual, i això implica llibres comptables ben farcits. L'actualitat de la imatge de gènere implica sexe, de forma tan contundent com també implica portar les ungles pintades i el pèl de perruqueria, en el cas de les dones, o tenir un físic musculat i una feina d'èxit i amb potencials de progressió en el cas dels homes.

L'únic problema de tot això és quan el gènere és definit en funció d'una determinada activitat sexual - indistintament del sexe i gènere de la parella -. Sembla com si una persona sense parella no pogués tenir un gènere ben definit. I això és causa del consumisme sexual al que la societat ens aboca, que defineix per contraris.

La societat actual ofereix un nombre limitat de camins per conservar l’autoestima, i un d'aquests és oferir el propi cos per a que sigui admirat i desitjat.

Penso que són reflexions necessàries a fer en el cas, sobretot, d'una persona transsexual, perquè es veu enfrontada a situacions molt canviants i diverses, fins i tot progressives, assotada per les conviccions de la societat en la que s'inscriu, i modelada pel que aquesta espera.

La veu de l'amo.
Les definicions del que és desitjable sempre han estat en boca de l'home, o de la persona que porta la veu cantant en la parella. Així, la definició del que és femení i atractiu determina quina cosa serà valorada en la parella heterosexual.
Si tenim en compte que les parelles entre homes i dones transsexuals s'han de considerar dins la norma de les parelles heterosexuals, aquesta afirmació podria ser igualment vàlida. Desgraciadament, és massa exactament vàlida en el cas del consum sexual de la prostitució de dones transsexuals, on l'home mana, perquè, a més, és qui paga. I això fins i tot considerant aquells casos ideals en què l'home consumista del sexe considera a la seva parella - dona transsexual - com a dona efectiva (fet que no és tan usual com hauria de ser, i que denota la necessitat d'educació de la nostra societat).

En el cas de les parelles formades per homes que passen, o han passat, per un procés de reasignació (trans)sexual masculina hi ha, val a dir-ho, una més alta diversitat d'accepcions, perquè la seva integració en la societat és més planera que no pas en el cas de les dones que han passat, o passen, per la reasignació (trans)sexual (quan parlo de reasignació em refereixo no només a les persones ja operades, sino també a les hormonades i, fins i tot, a les que encara no s'han hormonat però que han pres una decisió vital en aquest sentit i que, per tant, viuen la seva vida en base a aquesta decisió). Pel que fa a les parelles homosexuals en el que un, o ambdós membres, són transsexuals, cal considerar-ho de forma personalitzada i diversa.

El punt que vull ressaltar és que sempre hi ha una distància entre l'experiència sexual que vivim (el que fem i el que ens agrada fer) i la realitat social, que ens imposa determinats rols de gènere.

Per exemple, durant els anys seixantes, quan la revolució sexual va proporcionar, entre d'altres coses, la píndola anticonceptiva, amb l'informe Kinsey i les obres de Masters i Johnson i, més endavant, la publicació del bestseller mundial "The joy of sex", d'Àlex Comfort, semblava que, de cop, la sexualitat podia expressar-se lliurement i fins i tot com una filosofia de vida saludable. Es varen fer molt populars els intercanvis de parella, els jocs per a millorar l'orgasme, les postures més diverses a l'hora de practicar el sexe i els jocs sexuals a les festes. Tot semblava obeir determinats rols socials (heterosexuals) de gènere. L'any 1996 es calculava que deu milions de dones prenien habitualment la píndola anticonceptiva, cosa que diagnosticava una eficaç separació entre sexe i reproducció. L'informe Kinsey posava en evidència la multivarietat del comportament sexual, convertint, de cop, en normal, pràctiques fins llavors considerades "fora de la norma". Master i Johnson varen estudiar la natura de l'orgasme i els patrons de conducta d'ambdós membres de la parella sexual posant en evidència l'assumpció de determinats rols, jerarquies i funcions de cadascun dels membres.

No obstant tots aquests i d'altres estudis "de laboratori", encara avui és comuna l'acceptació d'un membre dominant i un membre dominat. Al principi foren els mitòlegs del sexe com ara Mailer o Henry Miller els que posaven en evidència aquesta jerarquia usat/usador (en la majoria de casos, el patró de gènere de l'home era el que dominava). Després foren les pròpies feministes qui presentaren a la dona com a dominadora i dominant en les pròpies relacions homosexuals. En gran part d'aquesta literatura homosexual, la dona apareix com a ésser no realitzat fins que no adopta una postura dominant (assumint un rol de gènere masculí). A nivell pràctic i pragmàtic això posa en evidència la restrictiva dependència sexual respecte al rol masculí, sigui adoptat per qui sigui, en el nucli de la parella.

Qüestió de talla.
La idea de les relacions sexuals com un intercanvi comercial és fonamental per al mite genital. Qualsevol de nosaltres rebutjaria admetre que la nostra darrera relació sexual ha estat un intercanvi comercial. No obstant aquesta afirmació lícita d'autodefensa, hem de tenir en compte que la idea que se'ns ven és la de que podem tenir relacions sexuals amb una altra persona si tenim la talla adequada.
Els factors d'avaluació d'aquesta "talla" són variables, des dels factors espirituals a un determinat grau d'intel•ligència, passant per l'atractiu físic i, com no, el potencial econòmic. Evidentment, hi ha molts més factors, però no cal pas anomenar-los tots.
La publicitat i la indústria del consum fa necessària aquesta ortodòxia de les relacions sexuals.
Per a vendre, es fa necessari que determinades parts considerades "més importants", siguin accessibles o potencialment accessibles. Forma part de la tècnica de venda (el que normalment s'anomena "seducció"). Les persones transsexuals estan abocades a les normes d'aquesta ortodòxia d'igual manera que les persones no transsexuals, de manera que es fa necessari, pel bé de la pròpia integritat humana, emocional, mental i espiritual, assabentar-se de quins són aquests mecanismes.

Per a vendre, s'utilitzen imatges - d'homes i dones - que ens condicionen en la nostra forma de relacionar-nos amb el món, en la manera d'expressar la nostra disponibilitat o la nostra no disponibilitat i, en el cas afirmatiu, en la manera com donem a entendre el potencial sexual del que disposem. És a dir, posem a la venda els nostres atributs com a expressió del nostre gènere.

Evidentment, el celibat té poca cosa a vendre.

El model d'orgasme obligatori ens posa a tots contra la paret i, a les persones en un procés de transsexualitat, doblement. Així, neix el que podríem anomenar "nerviosisme sexual": ho faig prou? ho faig prou bé? arriba, la meva parella, a l'orgasme? rep el que vol? soc prou? i tot això condiciona el nostre ser - el nostre ser immaculat, diria - abaratint tot el que som i com si, de cop, el sexe determinés tota la resta del que és la persona.

Sobretot en el cas d'una persona transsexual, crec que la recerca de la pròpia dignitat és una lluita sine qua non.

La tirania de l'orgasme te repercussions molt important en les parelles homosexuals i en les persones transsexuals, perquè el desig sexual i les pautes de comportament no sempre estan regides per les mateixes regles que les heterosexuals.
Fem l'amor amb qui el fem, la majoria d'activitats sexuals es veuen condicionades pel context, on un dels membres de la parella assumeix el rol dominant. En el cas d'una parella homosexual i en el cas d'una persona transsexual, aquest rol no sempre és assumit d'igual forma.

Això implica, en la persona transsexual, que de vegades s'adopti el paper de submissió i, de vegades, el de dominància, posant en escac i mat, segons com, la pròpia lluita per l'establiment d'un gènere i, sobretot, trencant els motlles que sovint l'empresonen. Aquest fet, que pot semblar insignificant, té una gran importància per quant suposa una adopció de rols, en aquestes persones, que les faculten amb una major sensibilitat, flexibilitat i consciència. Això fa, sens dubte, evolucionar el criteri de gènere i l'assumpció de rols. Ens trobem, doncs, en aquest sentit, amb una població molt més adulta psicològicament i emocional.

Perquè aquest joc de rols sexuals i, per conseqüència, les proves successives a les que se sotmet la identitat de gènere, fa que les persones de la parella (sexual) es converteixin en independents i interdependents.

La "cosa" sexual.
Vivim en una societat amb un alt grau d'obscenitat elàstica: mentre diem que la violència és denigrant, produïm, comprem i consumim pel•lícules, programes de TV i publicitat on aquesta violència sexual hi és implícita. Les fotografies de dones i homes a punt o després de tenir un orgasme no omplen només les pel•lícules, sino també les tanques publicitàries, l'etiqueta del vestit que ens comprem i la marca de cosmètics que usem. No estic dient que s'hi hagi d'estar en contra, ni molt menys. El que dic és que aquest fet ens afecta a l'hora d'escollir com ens mostrem (ja sigui per acceptació, ja sigui per rebuig) originant tot tipus de tribus urbanes, grups socials, clubs, col•lectius i famílies d'interessos comuns.
I això, evidentment, afecta a la manera en què expressem públicament el nostre gènere.
Així, veiem créixer grups socials com ara les drag queens que busquen noves propostes provocatives, que pretenen trencar motlles (trencar gèneres en diuen alguns i algunes, però és només un trencament de motlles el que provoquen, no pas de gèneres). La proposta que fan utilitza els mateixos mecanismes que poden utilitzar diferents col•lectius socials per a denotar la seva "diferència".
Però tinguem en compte que això no és una expressió de gènere, sinó de "diferència social".
Tot i això, utilitza els missatges de gènere per a sustentar-se (altres vegades havien estat els missatges socials, polítics o religiosos). El sexe segueix sent el mite de la nostra societat, ara més que mai, per això són aquests codis d'expressió de gènere (tan aprofitats per la publicitat i el cinema) els que són utilitzats per a "trencar" la societat i fer-la evolucionar. En aquest sentit, són profitosos.
Mentrestant, ni tan sols aquests grups no es lliuren del missatge que diu que, per a ser atractiu/va cal estar prim/a i tenir un cos d'adolescent. El missatge, generalitzat per a tothom però especialment efectiu en la població de menor edat, és que cal morir-se de gana per a resultar atractiu/va. El subtext és que les indústries dietètiques i cosmètiques necessiten vendre més.
La cosificació de la persona és, avui, un fet de la nostra societat. Quelcom que no es troba en societats primitives (per anomenar societats que puguin, encara, sentir-se més o menys alienes a les nostres pulsions angoixants).
No és d'estranyar que, en aquests situacions, s'acabi per odiar més que no pas estimar el propi cos (en un àmbit subconscient). Les definicions negatives del que no som coarten la nostra llibertat. També la nostra llibertat a l'hora d'expressar la nostra identitat de gènere. També la nostra llibertat sexual.
Pensem de quina manera, cadascú de nosaltres, se sent lliure a l'hora de relacionar-se sexualment o a l'hora d'expressar públicament la seva identitat de gènere. Pensem en què ens afecta a l'hora d'escollir que ens posem un o altre vestit, una jeans o un vestit jaqueta, unes arrecades o uns anells, un maquillatge o cap maquillatge, una colònia o un esmalt d'ungles, una roba interior o una corbata, una jaqueta de pell o unes sabates, un rellotge o un determinat pentinat.

En aquest sentit, reflexionem, per exemple, en els models de bellesa femenina que tantes i tantes pàgines web de transsexualitat promouen. Observem per quin tipus de dona, "socialment acceptable", aposten: el model és una dona amb vestit llarg, ajustat, preferentment negre, de nit, amb arrecades, collaret i anells, maquillada, pentinada... que vesteix d'esport els caps de setmana, i això vol dir amb un polo de colors pastel, un pullover, probablement juga a tennis o fa esport i no deixa el maquillatge ni que la matin. Si jo hagués de cenyir-me a aquest patró de feminitat, per exemple, per tal de poder expressar el meu gènere, em sentiria com un papagai. En canvi, el model que potser més s'acostaria al meu, força més alternatiu, còmode, urbà i cosmopolita no forma part del codis socials acceptats d'expressió del gènere femení.
No obstant, si ens fixem en les dones que ens envolten, en trobarem d'una i altra banda en iguals proporcions.

Amb tot això el que vull dir és que cal anar molt amb compte a l'hora de "cosificar" la manera en què la nostra identitat de gènere s'expressa. Perquè en la mesura en què no la controlem i ens deixem portar pels corrents socials convencionals, caurem en més i més paranys. I el parany principal són les nostres relacions sexuals, com les tenim, com les disfrutem i com les posem en joc. Que siguem dones o homes plenament conscients i amb una plena expressió del nostre gènere, ja sigui en les nostres relacions sexuals, ja sigui en les nostres relacions laborals, depèn exclusivament de la manera que "cosifiquem" el nostre gènere. És a dir, la manera en que el fem conscient i el mostrem.

I això, en el col•lectiu trans, té encara una altra ramificació important: els òrgans sexuals. Perquè una de les fases importants és la cirurgia de reasignament genital, incloent la cirurgia de pits (per treure'ls i per posar-los). Sens dubte, la realitat genital és un dels mites i tabús més forts encara en el col•lectiu trans, fins el punt que és vist com un entrebanc o un objectiu a superar. No estic fent una advocació a favor ni en contra. Simplement crec que és un punt a considerar, sobretot perquè físicament és violent, però també perquè cadascú hauria de saber avaluar fins quin punt respon a raons socials, estètiques o psicològiques. El punt clau seria la resposta individual i sincera de com aquest fet, la cirurgia, ens convertirà en més o menys homes o dones i com això farà canviar la nostra sensació d'identitat de gènere i, sobretot, fins quin punt contestem a aquesta pregunta afectats pels condicionaments socials.

Evidentment, es tracta de respostes individuals, personals i íntimes que no poden ser tractades d'una forma general ni frívola.

No obstant això, altres moments de l'evolució humana, antropològica, històrica i cultural, han portat a d'altres modificacions del cos humà que després han estat vistes com aberracions: des d'una cliteridectomía, al lligat de peus, en les dones xineses i amb l'objectiu de que no cresquessin, només perquè es consideraven més femenins, a la separació de les vèrtebres cervicals en les dones de determinats pobles de l'Àfrica mitjançant collarets cada cop més nombrosos, el llimat de les dents, la perforació de parts del cos o la blancor de la pell. Fins i tot avui en dia encara alguns cirurgians realitzen la episiotomía en moltes dones europees durant el part, o incisió quirúrgica del perineu, amb l'objectiu d'augmentar la mida de la vagina durant el part i provocar que aquesta quedi més estreta posteriorment, augmentant, d'aquesta manera, la sensibilitat de l'home durant el coit.
No vull entrar en comparacions, sobretot perquè alguns dels exemples que he citat són aberrants. Només voldria promoure la reflexió de fins quin punt decidim i actuem portats pel desig d'expressió del propi gènere i fins quin punt ho fem portats de convencionalismes culturals.

Com a conclussió.
Participem de la vida i la vida ens participa. És com una pulsació que ens recorre. Hi ha una part de nosaltres, una part d'aquesta vida, que es manifesta en el sexe. Hi ha una part eròtica, però, i sobretot una part vital, existencial, psicològica i espiritual, però, o com vulguem dir-li, que s'expressa més enllà del sexe i que forma part inseparable de nosaltres, de les nostres experiències i, en definitiva, del que som. Aquesta eròtica, aquesta essència, aquest pensament, aquest sentiment, som nosaltres mateixos/es, i tot això es manifesta en profundes relacions d'amor. El vehicle, si així ho volem dir, és el sexe. I el llenguatge és la identitat de gènere.
Crec que hi ha una forta relació en la manifestació de l'erotisme i l'essència de la identitat de gènere.
No obstant, crec que el sexe es veu moltes vegades condicionat per patrons de conducta social que no sempre es corresponen amb la nostra identitat de gènere i que, per tant, dificulten aquesta expressió del nostre erotisme, del nostre jo interior.

L'erotisme, com tantes altes expressions de l'ésser, també pot ser una pregària.

Hauríem de ser conscients de com expressem la nostra identitat de gènere i de com ens veiem afectats/des pels patrons sexuals, socials i culturals, de manera que la nostra persona no se'n vegi afeblida, sinó reforçada. La lluita per aquesta identitat - identitat de gènere, també - forma part del camí al que tots estem abocats/des.

Pere Cabra