Una societat fictícia
« on: December 01, 2004, 01:06:37 PM » by PereCabra

La nostra societat s’ha polititzat.
És a dir: la política la domina.
És a dir: el sistema polític es considera propietari d’allò sobre el que exerceix efecte.
És a dir: confon efecte amb domini.
És a dir: el que va néixer merament com un instrument de tothom – la democràcia - posat en mans d’algunes persones de confiança – els polítics – s’ha convertit en mans d’uns pocs en la tirania sobre uns molts.
Fins el punt que el sistema polític es creu per damunt del ciutadà.
Fins el punt que l’aparell polític es creu fins i tot executor de la cultura.
Fins el punt que l’aparell polític es creu peça necessària sense la que els ciutadans no serien el que són.

Així és com es polititza la vida i la cultura d’un poble.
Així és com se’ls fa esclaus.
Així és com se’ls fa creure en la Gran Ficció.

La Gran Ficció és aquella que considera que l’estament polític està per damunt de la vida.

No: la Gent està per damunt de la política.
No: la política hauria d’estar al servei de la Gent.
No: la cultura està per damunt de la política.
No: la vida està per damunt de la política.
Retornem, doncs, els polítics i els seus instruments al lloc que els correspon: per sota de la Gent.

Si ets un polític, sigues senzill, sigues pobre i sigues humil, perquè hauries de tenir vocació de servei. I no et preocupis, que la Gent no et deixarà morir de gana, perquè els hi seràs útil.
Als poblats de les Nacions Índies d’Amèrica era ben fàcil saber quin era el TeePee del cabdill: era el més pobre.

Així que deixem de creure en la Ficció que els governs i els polítics ens imposen.

Hi ha molta cosa a dir respecte als ciutadans i a la ciutadania i al fet de ser alguna cosa més – o menys – que una persona (lliure).
D’una banda hi ha els que reclamen la sobirania del ciutadà (és a dir, la sobirania per la sobirania), significant que no es deixen incloure en cap grup ni llei, perquè les lleis no els hi són aplicables. És una anarquia individualista.
De l’altra banda hi ha qui creu que el fet de ser ciutadà t’inclou automàticament com una part del sistema (i, per tant, et fa esclau). Aquest argument, a més, no té escapatòria: inclou tothom; sense que se’t pregunti.

Com que aquí som una mica paralegals i no ens emociona creure en les ficcions ni en els arguments de la Ficció Política, seguirem un camí que no talla recte per cap de les dues propostes.

Com? Entenent que el ciutadà – la definició de ciutadà – és, per ella mateixa, el que es coneix com una “ficció legal”. Una ficció legal no és més que una corporació a la que es dóna un nom: per exemple: “Pere Cabra S.L.”.
Al concepte de ciutadà, que és en el que es basa tota la ficció política, hi oposem des d’aquí el concepte de Gent.
I no estem oposant una definició legal a una definició comuna, sinó una definició legal a un dret comú.

El fet de ser ciutadà et converteix en part de l’aparell polític, i això inclou, sobretot, obligacions. I alguns drets. Però no inclou gaires obligacions del sistema cap a tu. En canvi, si que inclou molts drets – per norma de subsistència - del sistema cap al ciutadà. En aquest sentit, el sistema polític té els seus capricis quan imposa la tirania del seu funcionament.

Els Estats subdivideixen el “seu” territori en tantes parts com els hi calgui per a una administració correcta. Així, converteixen un funcionament intern pràctic en una realitat política que s’imposa al ciutadà, el defineix i l’agrupa o el separa, transformant la seva realitat i la seva identificació. Així, neixen vegueries, comarques, províncies, ciutats, barris, carrers i ciutadans. Són corporacions municipals, corporacions de barri, corporacions comarcals... i corporacions individuals: els ciutadans: una ficció. Aquesta és la conseqüència real de com un protocol de funcionament acaba imposant-se per damunt de la sobirania de la Gent.

No obstant, què passaria si algú vulgues NO pertànyer a alguna de les successives corporacions que l’envolten a la manera d’una nineta russa?
Res; perquè el sistema anul•la la sobirania de la Gent.
És impossible sortir-se’n.
Estàs obligat a convertir-te en un ciutadà.
Pel fet que vius en un barri, una ciutat, un país... els seus representants polítics assumeixen que estàs sota “el seu” control.
No obstant, ningú t’ha demanat consentiment.
En tot cas, es podria considerar que els teus pares en donen en el moment de néixer pel fet d’inscriure’t – un fet que, d’altra banda, és obligat – però llavors hi hauria d’haver la possibilitat, en assolir l’edat adulta, d’escollir.
No.
El màxim que pots fer és passar d’una corporació estatal a una altra.
I així mantenir la ficció.
En el cas de la nacionalitat espanyola, a més, és irrenunciable, segons diu la Constitució.

En el fons, es tracta d’un sistema dominant heretat del feudalisme i que poc té a veure amb una veritable democràcia ni amb les llibertats i drets Humans.

No obstant, quan un canvi de sistema de govern es produeix en el sentit de passar d’una monarquia a una República, aquells ciutadans “sotmesos” al règim monàrquic tenen el dret d’escollir si volen o no pertànyer al nou règim republicà. El fet de ser ciutadà de l’antic govern monàrquic no suposa contracte d’obligatorietat d’acceptar la nova corporació creada. Que el desig de la majoria és el que preval és una norma posterior a l’acceptació de govern, a l’acceptació de la ciutadania.
No és una norma inherent a la humanitat en el seu estat natural: la Gent.
Tota persona és lliure i independent de tota llei, excepte d’aquelles imposades per la natura.

Des d’aquest punt de vista, ens hem de replantejar, des d’un punt de vista particular els conceptes de “membre”, “ciutadà” i “aparell polític”. Hem de començar a considerar-nos persones, Gent, independentment de tota “entitat legal” que se’ns vulgui atribuir.
Tota entitat legal és una ficció, una entelèquia.

Una corporació municipal, per exemple, és una agència de l’aparell polític que incorporar una sèrie de corporacions individuals – o ciutadans - que s’organitzen mútuament mitjançant un nom – el nom del municipi, personalitat legal – que els fa diferents dels seus veïns. Aquesta corporació municipal – una ficció – segueix existint encara que els seus membres es morin, canviïn, etcètera.
Per això és una ficció.
Està creada per servir un protocol polític.

Com a membre de la corporació (municipal, per exemple) el que compta no és com et sentis tu, sino com la corporació – l’aparell polític – et veu.
Però les entitats legals són ficció.
Tots els estatuts de la corporació estan escrits utilitzant el terme “ciutadà”, i fan referència a una entitat abstracta que no necessàriament ets tu i que no necessàriament ha de tenir res a veure amb tu, ni assemblar-t’hi... a més, ets substituïble...
Així és com les corporacions fictícies capitalitzen el teu nom i cognoms. No et veuen com una persona física, un ser humà, sinó com un ciutadà abstracte.

Es pot estar en desacord amb això argumentant que l’aparell polític procura pels ciutadans i estudia les seves necessitats. Però quan jo sagno l’aparell polític no ho nota. Per a l’aparell polític soc ficció, una ficció amb valor, una ficció capitalitzada.
L’aparell polític no té manera de fusionar la ficció del ciutadà amb la persona, els seus sentiments, pensaments i fisicitat.

Amb tot això només vull dir que la ficció creada, aquest protocol de funcionament, aquest aparell polític, que té les seves utilitats, els seus valors i les seves mancances, ha d’estar al servei de la Gent, no per damunt de la Gent.
Retornem-lo al lloc que li pertoca.


Pere Cabra