Mecanismes de la francesització a la Catalunya Nord
« on: September 17, 2005, 12:29:35 PM » by PereCabra


Per Miquel Mayol
Font: http://arrels.free.fr/QUISOM/SUMARI.HTM

Entendre la realitat nord-catalana avui no és gens fàcil. L'ambigüitat de la situació apareix arreu a qualsevol observador una mica atent. D'una banda, per exemple, l'abús dels senyals d'identitat: el gentilici afrancesat en «catalan, catalane» en la denominació de centenars d'agrupacions econòmiques i lúdiques, la quadribarrada es posa sense cap mena de vergonya al costat de la tricolor a qualsevol avinentesa. D'altra banda, l'ús quasi confidencial del català i la traducció política només testimonial d'una identitat arreu manifestada.

És la història que dóna la clau d'aquests enigmes, sols la història permet d'entendre la pugna multisecular que hi ha hagut en aquesta terra entre la força abassegadora de l'assimilacionisme francès i una pregona, quasi irreductible, catalanitat.

La primera paradoxa és que el tros de terra catalana annexionat a França el 1659 era probablement la part més antifrancesa de la pàtria; els exèrcits francesos hi eren, amb la pesta, un dels flagells més temuts i, ben entès, el «franximan» era odiat per tothom; el fet de ser Perpinyà el baluard septentrional de Catalunya i de la Corona catalano-aragonesa donava una dimensió bèl•lica a aquest patriotisme, com a qualsevol marca; la terra era «fidelíssima». D'aquesta «fidelitat» n'és una expressió ben significativa el que s'anomena, després de mossèn Sanabre «La resistència del Rosselló a incorporar-se a França».

De la mutilació (1659) fins a la caiguda de Barcelona (1714) tots els estaments de la societat nord-catalana participen a la resistència. A excepció del partit francès d'en Segarra: un grapat de col•laboracionistes vinguts la majoria de Catalunya Sud, odiat pel poble.
Aquesta fidelitat, però, podia topar amb interessos de classe. La davallada econòmica, política i cultural del país als segles xv, xvi i principi del xvii agreuja les contradiccions entre les classes dirigents. Així és com, pocs anys abans de la mutilació, els burgesos honrats de Perpinyà es deshonraven enviant ambaixades a la cort de Madrid per demanar la separació de Catalunya; aquests prohoms argumentaven que la necessitat d'anar a pledejar a Barcelona era ruïnosa pel Rosselló. Pobres burgesos honrats! Un cop afrancesats, els calgué anar a pledejar a París tot al llarg del segle xviii, per fer reconèixer llurs privilegis nobiliaris contra la noblesa francesa i guanyaren el plet pocs mesos abans de l'abolició dels privilegis (1879).
Malgrat aquestes vacil•lacions de l'alta burgesia, el poble ha mantingut la seva fidelitat a la identitat pròpia tot al llarg del xviii i fins ben entrat el xix.

Tots els reports de la policia política francesa a Catalunya Nord en donen confirmació: és un insult per als catalans del Rosselló ser considerats com a francesos, Barcelona és llur única «brúixola». I hom sap la resposta que dóna la maçoneria rossellonesa de la «Société des Amis de la Constitution» a la pregunta de l'abbé Grégoire en la seva famosa enquesta sobre els mitjans per fer desaparèixer els «patois»: per eradicar el català caldria un cataclisme universal que destruís «el sol, la frescor de les nits, el gènere d'aliments, la qualitat de les aigües, l'home sencer».

Coneixent el que succeí, hom pot pensar que l'optimisme dels fundadors rossellonesos del nou ordre de coses francès i europeu era una mica excessiu... Per a ells l'adhesió cívica a França, la de l'abolició dels privilegis i dels drets de l'home, no significava pas deserció lingüística. Jutjaven utòpic el propòsit del bon abat.

Cap dels representants catalans al París enfebrat d'aleshores no podia estar d'acord amb el convencional Barrera, el nostre veí occità, el qual, en el comitè de Salut Pública, condemnava a la guillotina lingüística les altres llengües de l'estat com a contrarevolucionàries, i deia del català que era un dialecte espanyol, l'idioma dels enemics fanàtics de la Revolució. La llibertat només parlava una llengua: el francès. Calia sacrificar sobre l'altar de la Pàtria dels drets de l'home, de la llibertat, de la igualtat, de la fraternitat, les llengües pròpies de cada país. Aviat un petit general, renegat cors, afegiria el canó a la guillotina per a convèncer millor Europa de les excel•lències del francès, ensenyant l'autèntica cara de la llibertat a la moda de França.

És de suposar que el convencional Cassanyes, fill de Canet del Rosselló, sabia que, a principi del segle, la llibertat havia escridassat en català de manera tan forta que tota l'Europa il•lustrada, admirada, n'havia salvat la memòria.
Més que no pas amb aquestes falòrnies glotofàgiques, o amb declaracions decoratives, el nou ordre de coses se salvà perquè els esperits forts de la mitjana i petita burgesia i de la pagesia benestant es feren forts materialment amb l'adquisició dels béns immobiliaris de l'església i dels nobles emigrats. A més, el nou dret successori donà als fills esperances iguals sobre el botí revolucionari dels pares. Com que els règims que seguiren, per molt contrarevolucionaris que fossin no tingueren prou força per arrabassar aquestes conquestes materials de la Revolució, al prestigi del francès, llengua de la llibertat, i de França, pàtria dels drets de l'home, s'afegí l'interès de la propietat «dret inviolable i sagrat».
Cal recordar que al Rosselló, i a tot Catalunya Nord, el patrimoni immobiliari de l'església era considerable. El botí fou sucós i àmpliament compartit entre els estaments «revolucionaris» del poble. És aquí que cal buscar les bases materials de les noves fidelitats o, millor dit, de la deserció a la pròpia identitat.

L'autoodi ha assolit al Rosselló formes paradigmàtiques. I primerenques. Per exemple a Vilallonga, on el municipi oferí el 1793 el càrrec de mestre d'escola a un sergent francès «afin de détruire totalement l'idiome catalan que nous parlons pour le remplacer pour la langue nationale». Tanmateix seria absurd negar la influència que tingueren el que podríem anomenar els «idearis revolucionaris». Ideari, republicà fins al segon imperi, socialista fins al 1920, comunista fins al 1968, ecologista avui. Trobaren els elements més oberts i generosos del nostre poble tot al llarg dels dos segles que seguiren la presa de la Bastilla. Sense caure en les simplificacions abusives de la psicologia col•lectiva, o dels de l'etnopsiquiatria, hom pot preguntar-se si aquesta influència excepcional no és pas deguda en part a la història mateixa del nostre país, a les seves tradicions de lluita. Podria ser significativa respecte al fet que els quaderns de greuges de les comunitats veïnes de la capital rossellonesa no es queixen de cap abús feudal sinó dels privilegis excessius de la burgesia perpinyanesa.

Un altre factor potentíssim de la deserció lingüística fou el que succeí a les altres terres catalanes després del 1714. Tot al llarg del segle xviii, Barcelona, malauradament, perdrà les seves característiques de capital catalana i s'espanyolitzarà. Els seus intel•lectuals més destacats (Capmany, per exemple) consideren que, si bé la pàgina catalana de la història del país té uns paràgrafs gloriosos, d'ara endavant el llibre s'ha d'escriure en espanyol. Això culminarà en el moment de la guerra gran, tot i els esforços de Bonaparte, per seduir els catalans emprant llur llengua; la resistència al francès serà fonamentalment «espanyola». I els exèrcits napoleònics toparan amb unes guerrilles populars més afavorides per la geografia que no pas les de la Vendée contrarevolucionària d'uns anys abans.

Tots aquests factors constitueixen les causes catalanes de la francesització. Però aquesta fou possible gràcies a la política assimilacionista francesa i als mitjans que tingué aquesta política a partir del 1870.
Un dels primer actes de la nova dominació fou prohibir l'ús del català en els actes públics (judicials, notarials, municipals), amb l'edicte reial publicat a l'audiència del Conseil Souverain el 2 d'abril del 1700. El sobirà francès considera que aquest ús «repugna i és en certa manera contrari a la nostra autoritat, a l'honor de la Nació Francesa, i fins i tot a la inclinació dels habitants(...), ja que es veuen obligats d'enviar els fills a estudiar la llengua catalana a les viles de la 'dominació d'Espanya' el que els hi fa despeses importants...».

Però l'instrument més potent de la francesització fou indubtablement la política escolar de la III República a partir de final del segle xix. Amb dues o tres generacions aquest «agregat inconstituït de pobles desunits» que constituïa l'hexàgon esdevingué un estat amb una consciència nacional forta.
Aquesta política reeixí per motius fonamentals. El primer, material: l'Estat dóna els mitjans de la seva política, mestres i locals a tots els municipis. El segon, moral: l'acceptació d'aquesta política pels elements més oberts de cada poble. Els mestres eren del país i convençuts que el progrés general i la progressió individual passaven per l'adquisició del francès i per la destrucció del «patois». Allò tan repetit que es pot llegir al pati de l'escola d'Aiguatèbia, a les garrotxes del Conflent «Soyez propres, parlez français», fou sense cap mena de dubte la consigna d'un mestre català, un d'aquests «hussards» negres de la República que devia parlar un català correctíssim al cafè i potser a casa mateix; segurament que parlava francès amb un accent català molt pronunciat i les «r» li sortien de la punta de la llengua i no pas del canyó. Era radical, radical socialista, qui sap, potser socialista o comunista. Sense dubte enemic del capellà. Representava la raó contra la superstició, el progrés contra la reacció, el futur contra el passat, el francès contra el català. I, amb una abnegació digna de tots els elogis, en un poble brut i perdut dedica la seva vida &shyp;tal un sacerdot republicà&shyp;, a portar les llums a les joves intel•ligències. Tot i que aquesta abnegada labor hagi dut la pèrdua de la nostra llengua, cal saludar el mestre garrotxí i els mestres de tot Catalunya Nord que durant tots aquells temps se sacrificaren en nom del progrés i per mor que llurs alumnes poguessin tenir una vida millor que la dels pares. Ells no foren responsables del procés d'afrancesament, però en foren els agents més eficaços.

L'economia fou també un instrument fantàstic d'assimilació. La creació de l'estat-nació afavoria l'eixamplament i la protecció dels mercats per una producció de massa, conseqüència de la revolució industrial. A la notable excepció del contraban que mantenia de manera marginal els lligams econòmics amb les altres terres catalanes (Catalunya Sud, Andorra), l'essencial de l'activitat econòmica nord-catalana es girava cap als mercats francesos i sobretot parisencs. En aquell marc artificial i protegit per una política aranzelària rigorosa, la producció agrícola rossellonesa es beneficiava d'una renda de situació a partir del moment que la revolució dels transports permetia que, en poc més d'una nit, la fruita i l'hortalissa arribessin al mercat parisenc i altres mercats de l'hexàgon. Aquesta renda fou completada pels privilegis legislatius dels vins dolços naturals. La petita i mitjana pagesia s'aprofità també d'aquesta renda de situació, tot i que patí les crisis cícliques característiques d'aquest tipus d'economia (crisis de la fil•loxera, 1907 entre altres).

Un quart instrument potent de la política assimilacionista fou el desenvolupament de l'Estat providència. Les feines estatals, el funcionariat i ocupacions similars (PTT, EDF, SNCF, etc.) representaren, per a la gran majoria de les famílies nord-catalanes, una possibilitat de promoció individual molt cobejada. En els cossos repressius de l'Estat (gendarmeria, serveis de presons, policies, duanes, més tard CRS, etc.) el català esdevingué una figura quasi emblemàtica i els «catalans» crearen amicals i grups de pressió que afavorien les promocions internes. L'Estat i les administracions assimilables utilitzaren la tècnica de la nominació fora del país d'origen per afavorir el «melting pot».

Altres factors no negligibles d'aquesta política assimilacionista foren, per exemple, el pacte d'Estat amb l'Església catòlica, que va fer que des de l'annexió no hi hagués mai a la seu d'Elna-Perpinyà un bisbe català! O encara el paper que han pogut jugar en aquest procés personalitats de gran relleu com poden ser els Arago, o el mariscal Joffre, el destí dels quals té quelcom de simbòlic, ja que foren persones d'una innegable catalanitat.

O també el paper que ha jugat l'imperi francès com a possibilitat de promoció individual. França ha sabut utilitzar sempre els «negres blancs» per assegurar la seva dominació. El colonitzat resignat o insconscient és un excel•lent instrument de colonització. Així és que a tot arreu del món, des de l'Àfrica fins a l'Extrem Orient, hi hagué catalans que participaren a les «feines civilitzadores» de l'explotació ferotge de les colònies. Allà també, les amicals recordaven la catalanitat del porró, de la cargolada i de Muntanyes regalades. I es podria afegir encara un llarg etcètera a aquesta llista.

Sense recordar com fou de forta la catalanitat forjada per segles d'història, hom podria pensar que sols un miracle permet explicar la pervivència malmesa de la identitat pròpia després dels dos segles de rentat de cervell col•lectiu promogut per l'Estat i ajudat pels mateixos rossellonesos.

Però el fet és que aquesta política ha fracassat i que l'Estat-nació està en crisi. Dos fets recents a Catalunya Nord manifesten el caràcter anacrònic d'aquesta forma d'organització política. En unes declaracions públiques, batlles de la Cerdanya francesa, i dels més importants, han manifestat el caràcter absurd de l'actual frontera estatal i s'acaben de constituir en dues associacions paral•leles que fusionaran el 1993; i els 26 batlles d'un costat i de l'altre de la ratlla al peu de les Alberes, formen l'associació «Albera Viva». Estem assistint a un canvi de mentalitat a mesura que la potència barcelonina i sud-catalana es desenvolupa. A més a més, França ha deixat de ser una potència mundial, si bé fa esforços desesperats per mantenir el record de les velles glòries, com aquelles famílies aristocràtiques arruïnades que gasten els últims doblers per fardar. França és una societat en descomposició tal com ho assenyala el fenomen Le Pen.

I Catalunya Nord, que tenia interessos molt forts a integrar-se a l'Estat-nació (francès), té avui interessos molt forts en sentit contrari.

Si Catalunya Sud té la capacitat de lideratge d'un procés de reconstrucció nacional no dubtem que els rossellonesos se sentiran cada cop més atrets cap a Barcelona i tindran cada cop més tendència a girar-se d'esquena a París. Aquesta perspectiva no contradiu la que és oberta avui per la construcció europea i que conduirà forçosament a una certa cessió de sobirania dels estats a favor de les institucions europees.

El futur de Catalunya Nord queda obert amb tota la seva ambigüitat.
Miquel Mayol