MAGDALA, la Verge Negra

L’església de Roma només reconeix una sola Maria-Magdelena, però els evangelis en canvi en distingeixen tres: la pecadora penedida, Maria de Bethania, i Maria de Magdala. Els quatre evangelistes no sempre estan d’acord entre ells sobre certs detalls, i com aquestes tres dones presenten nombrosos punts en comú. L’església de Roma les ha amalgamat en una sola i única. Per tal d’entendre millor la persona i el personatge de Maria Magdala, el més senzill és de referir-se als texts evangèlics (en la seva traducció pel canonge Osty).
Lluc 7, 37-38: “Heus aquí una dona, que a la ciutat era una pecadora. I havent sabut que ell (Jesús) era a la casa del Fariseu, va portar un flascó de perfum. I posant-se als seus peus, plorosa, li va rentar els peus amb les seves llàgrimes; i amb els seus cabells els assecava, i els cobria de petons i els ungia de perfum.?”
Cap precisió sobre l’identitat d'aquesta dona; en canvi el Fariseu és anomenat Simó, com es dedueix uns quants versicles més tard.
Mateu 26, 6-7: “Mentre Jesús es trobava a Bethania a la casa de Simó el leprós, s’avançà cap a ell una dona, amb un flascó de perfum d’un preu elevat, i el va abocar al seu cap”. Es tracta d’un episodi conegut com la unció de Bethania, que Marc explica exactament de la mateixa manera (14, 3). Es podria creure que aquesta dona de Bethania (s'ignora el seu nom) és la pecadora descrita per Lluc: mateix nom de l'amo de la casa, i gairebé la mateixa escena.
Joan, que sembla conèixer aquesta dona i la seva família, ve a sembrar el dubte...
Joan 11, 1-2: “Hi havia un malalt, Llàtzer, de Bethania, del poble de Maria i de Marta, la seva germana. És aquesta la dona anomenada Maria que va ungir el Senyor de perfum i que li va eixugar els peus amb els seus cabells”.
Joan 12, 3: “Maria doncs, prenent una lliura de perfum de nard d’un gran valor, va ungir els peus de Jesús i li va assecar els peus amb els seus cabells”.
Sembla, doncs, que la Maria de Bethania i la Maria pecadora són una sola i mateixa persona. No obstant, Lluc sembla conèixer també Marie de Bethania...

Lluc 10, 38-39: “Una vegada van entrar a un poble, i una dona de nom de Marta els va rebre a casa seva. I aquesta dona tenia una germana anomenada Maria que, estant asseguda als peus del Senyor, escoltava la seva paraula”. Si la pecadora fos Maria de Bethania, Lluc no l’hauria esmentada pel seu nom?
Lluc 8, 1-2: “Els dotze eren amb ell, així com algunes dones que havien estat curades d’esperits dolents i de malalties: Maria, dita Magdalena, de qui set dimonis eren sortits.”
És la primera menció d'aquesta Maria, dita de Magdala (el nom d’una ciutat a la vora del llac de Tiberiade) i que Lluc no fa coincidir amb la Maria pecadora ni amb Maria de Bethania (de fet, Lluc és l’únic que cita les tres Maries).
Els quatre evangelistes mencionen també la seva presència al peu de la creu, entre les altres dones “santes” que havien seguit Jesús des de Galilea. Però només Lluc parla d'aquest cercle femení... No és freqüent trobar als Evangelis que es parli de les dones que acompanyaven Jesús, només dels homes.
Jesús tenia una companya? Els texts sants no ho precisen, però tampoc no afirmen el contrari.
L'endemà de la mort del Crist, aquestes dones que havien preparat perfums per embalsamar el seu cos es varen presentar al sepulcre i el trobaren obert. Uns Àngels els hi comunicaren la resurrecció… és important notar que és a Maria de Magdala que Jesús escull d’aparèixer primer... Qui és realment aquesta Maria de Magdala? Per què és a ella que Jesús apareix, col•locant-la així en un lloc primordial per damunt dels mateixos apòstols?
D'aquestes tres dones, l’església de Roma n’ha fet una sola... El Missal Romà redactat pels frares de l’abadia de Hautecombe conclou així: «Totes tres perfumen, en diverses ocasions, el cos del Crist. La litúrgia Romana veu en elles una sola dona, dona perduda, però plenament purificada per l’amor de Jesús que es converteix en l’amiga privilegiada del seu salvador».
“Amiga privilegiada”, el terme ha estat escollit amb justícia, perquè Maria de Magdala va ser, sens dubte, la dona que millor va conèixer Jesús, la més propera a ell. Durant l’ofici catòlic de Santa Maria Magdalena, es llegeix aquesta epístola: “M’aixecaré i recorreré la ciutat, carrers i places públiques, fins que trobi el meu estimat. Els sentinelles que guarden la ciutat em trobaran i jo els hi diré: heu vist aquell a qui el meu cor estima? I quan els hauré deixat enrere, trobaré el meu estimat, i no el deixaré allunyar-se de mi sense que no el porti jo a casa de ma mare, a la cambra on ella em va donar la vida”. El missatge no podria ser més clar...!

L’any 325d.C., el Concili de Nicea va decidir, sota l’emperador Constantí, eliminar la figura del Jesús humà, la persona, el Jesús històric, i validar només el Crist diví, tot i les consideracions en contra de la majoria de religiosos que només veien, en Jesús, un home inspirat per Deu, però no pas Deu per ell mateix.
L’església de Roma va voler, doncs, unificar també les figures femenines dels evangelis, santificant la mare i obviant la Magdala, i així va reescriure la seva història fent-la seguir els passos de la mare, Maria, i de Sant Joan a Efesus (ciutat grega d’Àsia) i deixar que es perdessin les seves passes en aquesta ciutat, mentre el culte a la Magdalena es confonia amb el culte a Artemisa. D’aquesta manera, la mitologia soviet confon dos cultes a la mateixa deessa Artemisa, una és la caçadora, l’altra és la deessa de la lluna, que va fer de la Arcadia el seu territori, i que soviet també pren el nom de Artios entre els celtes, deessa de la fecunditat que també trobem a la Gàlia i als Pirineus.
Però, tot i els esforços de l’església de Roma per enterrar Magdala a Efesus, una altra llegenda la veu travessar el mar mediterrani en barca i en companyia de Llàtzer, el seu germà, Marta, sa germana, Màxim, Maria-Jacobea, germana de la mare de Jesús, Maria-Salomé, mare dels apòstols Juan i Jaume, i la serventa Sara. La barca toca terra a la Camarga, actualment zona conquerida per França, terra catalana però en aquella època, dominada pels Gots. Maria-Salomé i Maria-Jacobea, així com Sara, varen residir la resta de les seves vides en aquestes terres i se les va conèixer per “les tres Maries”. Encara avui, els pescadors catalans diuen que les onades venen de tres en tres, i n’anomenen “les tres maries”.
Les altres dones sembla que haurien pres altres camins. Maria de Magdala va seguir la costa vers l’est, fins arribar a l’actual Marseille, i la llegenda explica que una estranya llum la va guiar fins una cova i que l’Arcàngel Miquel va baixar dels cels per matar el drac que hi vivia i permetre Aixa que Maria de Magdala s’hi allotgés. Com tots haureu endevinat, és una clara al•lusió a la llegenda del Drac i de Sant Jordi (que sovint són els mateixos en moltes tradicions). Sant Jordi continua sent, avui en dia, el patró de Catalunya i, la Verge Negra de Montserrat, la Magdala, la seva Mare Espiritual. La llegenda continua dient que Maria de Magdala va viure en aquesta cova durant els 33 anys de vida que li restaren, vestida només amb els seus cabells i menjant arrels i baies, i bevent només aigua del cel.
En arribar la seva mort, hauria fet venir Màxim per acomiadar-la. Al lloc de la seva mort s’hi va erigir la capella de la Santa Cova, i Magdala va ser enterrada en un “mausoleu” (segons traducció exacta del mot).
Una llegenda similar és la de Santa Maria l’Egípcia (qui sap si no es refereix a la mateixa persona), de la que es diu que fou prostituta penedida que pregà als peus de la creu i que es va retirar en una cova solitària durant 47 anys fins la seva mort, essent acomiadada per Zòsim, una escena que va pintar Nicolas Poussin (un fet que ha passat desapercebut per tots aquells que encara busquen tresors a Rennes-le-Chateau).
La Santa Cova de Maria de Magdala, avui desapareguda, sembla ser que va ser refugi de Sant Jaume, el pare espiritual de l’Edat Mitja, i que s’hi feia culte a la fecunditat.

El culte a Maria de Magdala va ser molt important a Catalunya durant els primers segles d ela nostra historia: si Jesús havia perdonat i estimat una pecadora, el camí cap al Cel estava ben obert fins i tot per a aquells més errats d’entre nosaltres, gràcies a la intercessió de la Santa penedida.
Hi va haver un altre centre de culte que va rivalitzar amb el culte a la Magdala: l’abadia de Vézelay, a la Borgonya francesa. L’abadia va ser fundada pel cavaller d'origen català Gerard de Rosselló, cap a l’any 860d.C., inicialment dedicada a Sant Pere i Sant Pau. Al s.XI va córrer la llegenda que s’hi guardaven les restes mortuòries de Maria de Magdala, que hi haurien estat dipositades per Gerard de Rosselló, qui les hauria fet portar des de la Santa Cova. L’any 1279 s’hi varen fer excavacions per esbrinar si allò era cert, i s’hi va trobar una tomba que de seguida va ser identificada com la de Maria de Magdala, i Aixa son reconegudes encara avui per l’església de Roma.
Gerard de Rosselló era Comte de Barcelona, de Narbona, de la Gasconya, de l'Auvergne, de Provença i Borgonya. Era originari del Llanguedoc, i és a l’origen dels llinatges Rosselló i Roussillon, i un dels principals personatges de l’època carolíngia, un cop la dinastia Merovíngia, de la que es deia que eren successors directes del llinatge de Jesús, ja havia desaparegut de les nostres terres catalanes. Gerard de Rosselló disposava d’una enorme fortuna i era home de gran influència, i sembla que la seva propietat més emblemàtica, des d’un punt de vista històric, seria el Castell de Rosselló, l’antic Ruscino dels Focis, als peus dels Pirineus i per on hauria passat Maria de Magdala en ruta cap a la Santa Cova. Maria de Magdala (la Mazzeleine) és citada diverses vegades en la Cançó de Roland, així com Llàtzer (Lazaron), i sembla ser que Gerard de Rosselló hauria estat un dels promotors d’aquests relats cantats, on s’hi feia una simbiosi de l’ideal humà que el mateix Gerard de Rosselló seguia: el cavaller d’orde espiritual, guerrer i polític. L’alt nivell social de Gerard de Rosselló i les seves gestes i ideals cantats pels joglars va fer que s’igualés als reis i meresqués tota la seva confiança, i els recitats de les seves gestes són avui en dia un fons documental de gran importància.
Tornant a Maria de Magdala, resulta molt estrany que un personatge femení sigui referit, als escrits bíblics, pel seu origen geogràfic. Només hi trobem un paral•lelisme amb altres personatges notoris de les escriptures… com ara Jesús de Natzaret, Josep d’Arimatea, Simó de Cirene, Judas l’Iscariot… a més, cal considerar que la petita vil•la de Magdala era llavors només una guarnició militar amb algunes cases. El lloc era un important centre tintorer, amb abundància d’aigua subterrània, coves i pous. Atenent a l'etimologia del lloc, Magdala, tenim: en hebreu, l’arrel Nadal, de Magdala, significa “majestat”, “grandesa”, “sobirana”. En hebreu bíblic també vol dir “cabells trenats”, en hebreu rabínic vol dir “tresor” i “cabells”, en arameu vol dir “trenar cabells”, en akkadi vol dir “cordill trenat” i en àrab vol dir “trenar una corda”. És a dir, que en síntesi tenim alguna cosa que es trena, com uns cabells, que és una cosa important o sobirana. El Talmud anomena a la Magdala Megdêlêt, serventa perruquera. Sant Lluc empra el mot grec ekmassein per dir la manera que Maria de Magdala eixuga els peus del Crist amb els seus cabells, i ekmassein vol dir que els cabells estaven repartits en dues trenes. Recordem que la llegenda diu que durant la seva vida a la Santa Cova, Maria de Magdala anava vestida només dels seus cabells trenats. Això també recorda el mite d’Artemis d’Efesus, anomenada euplokamos o “aquella de les belles trenes”.
Sembla, doncs, que fins i tot l’acte mític de la unció de Jesús seria, potser, només un acte simbòlic en el que Maria la Magdala, la dels cabells trenats, la sobirana, oferiria el seu llinatge trenat pels segles, un llinatge de sang, als peus del Crist.
Als peus de la creu o als peus del Jesús retornant del desert, Maria de Magdala no podia estar impregnada de res més que de la sang de Jesús. Segons els escrits medievals, el Sant Graal era el receptacle amb que es va recollir la sang de Jesús. A les Lletanies, a Maria de Magdala se l’anomena tres vegades com a “vas” o “copa” o “receptacle”: vas espiritual, vas honorable, vas de les devocions…
Observem una mica grollerament el recorregut de Maria de Magdala per terres catalanes: hauria arribat en una platja concreta que les cartes de l’època anomenen “les tres Maries”, al sud d’Arles. Marta va seguir fins Tarascó i Avinyó, i és suposable que la seva germana Maria l’hauria acompanyada, al menys un tros, avans de separar els seus camins i dirigir-se cap a l’est travessant la petita carena de les Alpilles, a la Provença, Catalunya Nord, per la gorga del Bonpas i després cap al Thor i el Lubéron. A Baux-de-Provença un rocam porta encara el nom de “les Trémaïé” que en francès no significa res, però que n català vol dir “les tres Maries”. A Lioux, proa del Rosselló, al bell mig del cor de l’actual Lubéron, es creu que la petita vil•la va ser refugi de Maria de Magdala. Avui en dia encara hi ha una ermita al seu nom que ho recorda. Després devia tombar cap al sud-est, direcció cap a Aix i la carena de l’Estrella (l’Etoile), que ja va cantar Joan Maragall, i la muntanya de la Santa Cova (Sainte-Baume). Avui en dia només en queda una columna i les restes del que devia ser un santuari erigit en posterioritat.
Però aquests no són els únics vestigis del camí seguit per Maria de Magdala a casa nostra. En un mapa antic del Golf de Lió hi figura, a proa de Sète, una illa anomenada Maguelonne i, una mica més a proa de la costa, una altra illa més petita anomenada illa de la Magdalena. El litoral actual s’ha empassat aquestes dues illes, donat que és una costa molt baixa i dinàmica. Al costat de l’estany de Thau, últim vestigi de la mar primitiva que omplia aquestes terres, a la vil•la de Mèze, encara hi ha una estàtua dedicada a les “Santes Maries de la mar”. Així doncs, a la Camarga i al Rosselló hi tenim llegendes idèntiques. A l’est de Perpinyà hi ha el “Mas de la Madeleine”, al costat del Castell de Rosselló que abans hem esmentat, darrer vestigi de l’antiga vil•la de Ruscina.
Però la podem imaginar també creuant els Pirineus, establint-se en alguna de les innumerables coves que hi ha, tal vegada a proa de Redhae, tal vegada a proa del Canigó, en tot cas, en aquesta mateixa terra que després veuria florir el culte de les Verges Negres i el Catarisme.
.../...

Continuarà.