L’ORIGEN DE LA LLENGUA CATALANA
« on: July 07, 2005, 08:09:02 PM » by PereCabra


Apunts històrics de l’aportació Germànica (Visigots i Francs) fins la invasió islàmica: factors d’influència.

Després del 476, els pobles germànics ocuparen la Catalunya Vella i la Catalunya Nord. Tot i l’ocupació, els visigots representaven, com és natural, una minoria respecte a la població indígena. El 418 formaren el Regne Visigòtic de Tolosa, al qual s'incorpora la Tarraconense el 466-84. Aquest regne es va estendre des del sud de la Gàl•lia i el riu Loira fins a Andalusia i Portugal.

El 507, a la batalla de Vouillé, els visigots varen ser derrotats pels francs, perdent els dominis ultrapirinencs, a excepció de la Septimània (actual regió del Llenguadoc, el sud de Narbona).

El 554 fundaren el Regne Visigòtic de Toledo, del qual formava part tota la Península i la Septimània, de manera que es varen mantenir les relacions de Catalunya amb el sud de la Gàl•lia.

La influència dels visigòtics sobre el llatí i el català va ser molt escassa ja que ja estaven llatinitzats.
L’invasió àrab es produeix el 711, després de la batalla de Guadalete. L'antagonisme entre el centre i l'est peninsular existia ja en època dels visigots. Aleshores els àrabs aprofitaren aquestes diferències internes i s'apoderaren del Regne de Toledo.

Entre el 713 i el 718 es produeix l’ocupació de Catalunya i el País Valencià. Les terres valencianes estaven quasi despoblades i s’hi van establir, al principi, les tribus berbers (àrabs del nord d'Àfrica no d'Aràbia).
El 720 ocuparen la Septimània (darrera província visigòtica encara independent), van arribar fins al Loira i allà van ser rebutjats per Carles Martell (rei Franc que els va aturar a Poitiers el 732). Carlemany, successor seu, va iniciar posteriorment una defensiva antimusulmana cap al sud dels Pirineus i cap a la Gàl•lia. Els francs van reconquerir la Septimània i el Roselló el 759. Girona es va lliurar a Carlemany el 785, l'Urgell el 759, el Pallars, Ribagorça i Barcelona el 701. En definitiva, entre el s.VIII-IX tota la Catalunya Vella s'incorporà al domini carolingi. Per tant, els àrabs estigueren molt poc de temps a la Catalunya Vella. Els àrabs, no obstant, van influir de manera molt diferent a les diferents zones geogràfiques de Catalunya. Arribaren a Catalunya com a aliats d'Aquila i l'ocupació, per tant, va ser bastant tolerant. No va significar tampoc una diversificació en el destí de les relacions entre Catalunya i el sud de la Gàl•lia meridional.

Cal diferenciar la Catalunya Vella de la Catalunya Nova, essent aquesta darrera el total de territoris fins Lleida, Tarragona i Tortosa. Els Francs van aturar l'expansió de l'Islam a Poitiers i, entre els ss. VIII-IX van reconstruir el nucli de la Catalunya Vella. A partir del s.VIII i fins el s.X, Catalunya es va incorporar al regne franc, aleshores en plena puixança, i se sentia poc unida a la resta de la península, de manera que es va lligar encara més a la Gàl•lia meridional, al mateix temps que es deslligava de la resta d'Espanya.
Aquesta és l'època on les llengües romàniques donen els seus primers passos i en aquesta època és quan es formen els lligams entre el català i l'occità.

L'Imperi Carolingi estava organitzat per comtats. Els comtes eren nomenats per l'emperador. D'aquesta manera es controlaven totes les terres que formaven part de l'imperi carolingi. El conjunt d'aquests comtats, a la Península, formaven part del que s'anomenava la Marca Hispànica. L'organització eclesiàstica i els bisbats, les diòcesis visigodes després de l'invasió dels àrabs, va quedar enrunada, i aleshores els turcs van fer dependre els antics bisbats de la diòcesi de Narbona (organització eclesiàstica secular), cosa que es va fer d'acord a les preferències de l'organització franca: convents i monestirs catalans es van organitzar seguint la regla de Sant Benet. D’aquesta manera es va produir la substitució de la litúrgia visigòtica per la franco-romana.

En aquests moments ja es pot dir que Catalunya te una llengua pròpia, diferenciada del llatí, encara que molt influenciada pel llatí.

Els comtats catalans van ser una creació dels francs. Les fronteres dels comtats no eren arbitràries, sinó que es remuntaven a l'època visigòtica i a les tribus ibèriques. Fins l'arribada del comte Guifré d’Arrià (el Pelós) (878-988) els comtats catalans eren autònoms. Guifré d’Arrià (el Pelós) va ser nomenat comte de Barcelona, Urgell, Cerdanya, Girona, Besalú i Conflent. Després ell va crear el comtat d'Osona, unificant la major part de comtats catalans i prefigurant la futura unitat política de Catalunya.

Al 988, Borrell II trencà amb els lligams de vassallatge amb els francs i es declarà comte de Barcelona, sobirà i independent respecte a França.

Barcelona es va convertir en el comtat dirigent, va intensificar les seves relacions amb els àrabs i amb Roma, perquè el papa considerava l'església catalana independent de l'església dels francs.
En morir Guifré el Pilós (897) va donar al seu fill Sunifred el comtat d'Urgell, a Miró els de Cerdanya, Besalú i Conflent, a Guifré II els de Barcelona, Girona i Osona. Els comtats es van separar, però hi havia vincles familiars i la llengua era la mateixa en tots els comtats.

Elements germànics presents en el català.

Catalunya va estar en poder visigot des del s.V-VIII i en poder franc al s.VIII-X. La llengua principal entre els estaments nobles era el llatí i, després, el català. La influència es limita al lèxic comú, onomàstica, algun sufix i algun tret fonètic. No és fàcil saber quins mots són d'origen visigot i quins francs. El llatí de Catalunya ja tenia incorporat alguns germanismes, i d’altres poden haver arribat per via occitana (exemples de germanismes lèxics: estona, boig, bacó, blanc, blat; exemples de sufixos: -enc < -ING, expressen pertinença o presència: pirinenc, rogenc; formen adjectius que indiquen participació). Alguns no són exclusius del català sinó que es troben en altres llengües romàniques. Hi hagué major presència de germanismes a Catalunya que a la resta d'Hispània.

Va ser el camp on hi hagué més influència de visigots i francs. Molts noms de persona tenen origen en les invasions germàniques (per exemple: Berenguer, Guillem, Raimon, Gifré, Bernat...). Per diferenciar el nom d’una persona del nom d’una altra, s'utilitzà un segon nom, que solia ser el nom del pare o de l'ofici (origen dels nostres cognoms).

Per a alguns autors, els elements germànics varen tenir una major presència que no pas els elements procedents de l'occità: fonèticament es troba un afebliment del vocalisme àton. El català té una reducció del vocalisme àton més pròxim al francés. Això es pot veure també en la influència del germànic. Al català central l'afebliment és major per la major presència de francs. Els germànics durant els primers segles eren encara bilingües. Els emperadors carolingis durant el s.IX tenien com a llengua el francés i, per tant, transmetien aquests trets durant aquesta època de bilingüisme.

L'element aràbic present en el català.

L'àrab ha influït de manera considerable en el català, sobretot en l'aspecte toponímic i en el lèxic però ha estat de manera diferent segons les zones. Podem distingir quatre zones geogràfiques de diferent influència: Catalunya la Vella, Illes Balears, la Catalunya Nova i el País Valencià.

L'any 1272 hi havia al País Valencià 30.000 cristians, però 200.000 musulmans.

La població de la Catalunya Nova anà catalanitzant-se, però al País Valencià no, perquè van conservar la seva llengua i els seus costums, tot i que els obligaren a cristianitzar-se. Això explica el gran nombre d'arabismes que presenta el País Valencià. Per tant, el grau d'arabització varia en el català segons la intensitat i la duració de l'arabització.

En altres nivells lingüístics la influència és molt menor perquè el català i l'àrab eren molt diferents. Per fonètica s'explica la posició palatal fricativa, per exemple Xàbia, Xeresa, Xúquer, xarop... També pot ser per influència àrab les pronunciacions de : sénia sínia, sèpia sípia; En morfologia hi ha una sèrie de noms de qualitats aràbigues: -INU > í / -í ( tortosí, catarrogí).

Si la reconquesta de la Catalunya Nova no va ocórrer amb anterioritat al s.XII va ser, perquè els comtes catalans rebien tributs de mans dels àrabs i els interessava salvaguardar la seva economia. Ramon Berenguer IV (1131-1162) va donar un impuls a la conquesta dels territoris de la Catalunya Vella i es va casar amb la infanta Peronella d'Aragó, fet que és important, perquè d’aquesta manera s'unia la corona catalana a la d'Aragó.

Intervencionisme català a Occitània.

Els comtes catalans es van relacionar amb el sud de la Gàl•lia , a través d'enllaços matrimonials o per compres dels drets senyorials. En aquesta època medieval s'intensificaren les relacions amb Occitània. Això, no obstant, es va aturar amb la Batalla de Muret que van guanyar els francesos. Occitània va perdre totes les possessions, excepte Roselló, Vallespir, Cerdanya i la ciutat occitana de Montpeller. Molts trobadors i guerrers, després d'aquesta derrota, passaren a conquerir les terres del sud de la Catalunya Nova i del País Valencià. Però les relacions culturals no van acabar amb la Batalla de Muret, perquè la poesia culta de Catalunya seguia els models provençals trobadorescos. El que acabà fou l'intervencionisme polític d'Occitània a Catalunya.

El naixement de les llengües romàniques.

Els canvis estructurals entre el llatí i les llengües romàniques són una acumulació de transformacions al llarg dels segles. Sembla que aquestes transformacions, durant els s.III-IV fins al s.VII-VIII, convertiren el llatí en una lengua diferent. El llatí era una llengua morta des del moment que els parlants no llatinitzats no comprenien el llatí.

La primera menció explícita d'una llengua diferent del llatí es troba en una resolució del concili de Tours (813) en la qual s’ens diu, entre les remarcacions que se'ls fa als clergues, que cal predicar “in lingua romana rusticam”, és a dir, en llengua romànica. Les llengües romàniques existien abans de les primeres manifestacions escrites. Aquest llatí que utilitzaven els escrivents i els clergues en les predicacions (s. VII-VIII) era un llatí molt vulgaritzat, o bé era una forma culta de la llengua pròpia. En aquests segles, els parlants no consideraven encara que foren llengües diferents, sinó morfismes. Això va influir en l'escassesa d'escoles en llengües romàniques.

Tot això canvià a l'època carolíngia (VIII-XI), per voluntat de Carlemany d’establir un llatí més culte i restaurar la cultura llatina clàssica. Va dur a terme una reforma ortogràfica i de pronúncia de les variants dialectals romàniques. Aquesta reforma la va encarregar a un mestre anglosaxó anomenat Alcuí de York. Va imposar un llatí molt culte però artificial que no tenia res a veure amb les llengües romàniques, anomenat “latinum obscurum”.

Així, es produí la consciència de la diferenciació de les llengües romàniques respecte al llatí. El llatí fou percebut com una llengua diferent.

Uns anys després aparegué ja un text en llengua romànica, des del moment que els parlants no comprenien que es tractava d'un llatí reformat; aquest text és els Juraments d'Estrasburg (842). A Catalunya, fins bona meitat del segle IX, serien conscients que parlaven una llengua diferent.

Els primers documents en llengua romànica són:
• Crònica de Fredegari, s. VII.
• Italià: Indominello veronense, s. IX o finals VIII.
• Castellà: Glosas Emilianenses, sIX, notes que pren un clergue que estava preparant un sermó.
• Català: l'aparició és progressiva en prosa a mitjans s. XI. El primer text seria una frase de finals del s.X i principis del s.XI que es troba en un manuscrit del Monestir de Ripoll, que diu: “Magister meus novol que me miras novel”.

No seria fins el s.XIII, però, que poguérem parlar d'una llengua consistent en català. Els factors que van fer que es retardés l’aparició de les llengües romàniques escrites van ser:
• Prestigi de la llengua llatina.
• Associació entre la llengua llatina i l'escriptura.
• L'església, que monopolitzava l'escriptura, i aquesta es feia en llatí, de manera que s’identificaren els clergues amb els literats i els laics amb els aliterats.
• Al llarg dels s. VIII-IX era molt poca la gent que sabia llegir i escriure, tot i que mitjançant els intermediaris (clergues, trobadors, lletrats) podien escoltar i dictar textos. La societat no vivia al marge de l'escriptura perquè existien aquests intèrprets traductors dels documents, que els llegien i escrivien en els documents allò que la gent els deia o volia.

Això mateix ocorria en la literatura, perquè hi havia una literatura oral i una literatura escrita, o culta, que s'escrivia en llatí, però que podia arribar al públic per mitjà dels intermediaris que acostaven aquesta literatura al públic romanitzant-la o vulgaritzant-la.

Entre el s.XI i XII, la feudalització va enriquir la noblesa. Els nobles tenien més poder adquisitiu, més temps lliure i començaren a interessar-se per la cultura. Sorgí un públic nou de lectura. Amb el progrés del comerç es donà també el naixement de noves classes socials urbanes, burgeses que tenien accés a la cultura escrita. Però ni els nobles ni aquests coneixien el llatí, per tant, reclamaven una lectura i escriptura en llengua vulgar. Així s'amplià el públic que tenia accés a la lectura privada. A partir del s.XI va ser més fàcil la producció de material escrit, i les llengües vulgars del s.XI-XII començaren a incorporar-se a la llengua escrita.

Aquesta nova societat, la societat feudal, va fer que es creessin noves formes jurídiques, nous termes jurídics lligats al feudalisme i no tenien una traducció en llatí. Això afavorí que els documents jurídics en què apareixien termes feudals foren en romànic.

Els primers textos en català se situen dins del que s'anomena català preliterari (s.IX-XII o XIII). És la llengua parlada al domini lingüístic català fins al s.IX i fins a la segona meitat del s.XII. Al s-IX tenim els primers documents catalans escrits en llatí medieval, però on apareixen elements romànics (algunes paraules, trets fonètics). El català es parlaria des del s.VII, però fins al s.XI no hi va haver textos escrits en català: l'any 881 aparegué escrit “in pago geronnense” que, en un document llatí, correspondria posar “gerundense” ( -ND- > nn, característica fonètica del català). També tenim noms populars (truita), els parentius (net, cosí). Tot això es documenta abans del s.XI. A voltes, aquestes paraules pareixien disfressades (ex. LITO, els parlants deien “llit”, però la llatinitzaren posant-li la vocal final “o”). Altres vegades ja transcrivien la forma catalana. Els escrivents introduïen paraules romàniques perquè desconeixien la forma llatina, i per una finalitat pràctica: per fer més intel•ligible la paraula als lectors que coneixien el llatí, perquè eren topònims o paraules que no tenien un equivalent en llatí (termes feudals).

Els primers fragments en extensió ja en català són del s.XI. Primer aparegueren paraules, després frases i finalment paràgrafs i textos. Els primers textos són juraments feudals (1028, doc. 1). Combinen català i llatí: el llatí apareix en les parts més formulàries (principi i final) i el català en el cos. Per exemple, als Greuges de Guitard Isarn, Senyor de Caboet (1080-1095), predomina el català sobre el llatí. Alguns diuen que és el primer document escrit en català. Es tracta d'una acta on s'exposa la transgressió dels drets feudals. Presenta un català en un estadi evolutiu molt primitiu encara, on predominen les oracions coordinades o oracions unides sense cap tipus de nexe. Encara no s'havia creat un sistema de conjuncions catalanes, la sintaxi era rudimentària i predominava la parataxi; és un registre pròxim a l'oralitat (la llengua encara no té un registre formal per a la llengua escrita). Hi predominava l'exposició de fets, i no una valoració estètica de la llengua. Es tracta d'un document utilitari, que busca l'objectivitat, on apareixen moltes repeticions i una sintaxi pobra.

Un altre text de caràcter feudal és el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Iussà al bisbe d'Urgell. Està escrit en català, perquè havia de ser entès per lectors que no coneixien el llatí. És el primer document escrit completament en català.

Que els primers textos en català apareguin dins el context feudal és significatiu, perquè hi ha tota una sèrie de conceptes i expressions generats per la societat feudal, una societat que és plenament romànica (s. XI-XII). Per tant, això afavorí que aquests documents fossin escrits en romànic, llengua en què s'havien creat. Ben diferent era el que ocorria en els testaments, transmissions de propietats i altres documents fora de l'àmbit pròpiament feudal, que continuaven fent-se en llatí. Aquests documents, però, de vegades estaven escrits en les dues llengües: el llatí i el català. Mantenien una relació de tensió entre aquestes dues llengües. Començaven en llatí, però progressivament anava introduint-se el romànic en el cos del document; hi havia una combinació del llatí i del romànic, depenent de l'aparició o no dels conceptes feudals (normalment els termes que fan referència al feudalisme estan en català).

Tot això anava unit al baix nivell del llatí que hi havia en l'època feudal per part dels escrivents. Fora dels centres eclesiàstics el llatí s'havia empobrit, cosa que afavorí l'ús del català (llengua que coneixia el receptor).

Al s.XII tenim un document, el Llibre jutge (Liber Iudicorum), traduït al català, que hi ha qui el fa constar com el primer document escrit en català. No s'ha conservat tot el llibre, només uns fragments. També s'anomena Llei Gòtica, ja que, en realitat, recull la legislació gòtica. És una compilació de lleis que es va formar al s.VII pels visigots i tracta de la unificació de la legislació dels visigots i dels hispano-romans. Aquesta llei va ser respectada després pels francs que continuaren aplicant-la a Catalunya. Va ser traduïda al català al s.XII, data significativa ja que indica que al s.XII ja hi havia un públic incapaç de conèixer la legislació en llatí. El fet de traduir implica una distinció clara i conscient entre el llatí i el català. Es conserven únicament dos fragments en dos manuscrits diferents, cosa que ens indica que es feren diverses còpies en català. Aquesta traducció té un gran interès lingüístic perquè representa un gran esforç d'adaptació del català al llatí. Aquest text, com que ja no anava destinat a l'oralitat, hagué de modelar-se en un registre més culte que el dels juraments feudals. Aparegué en un moment on s'havia produït un canvi cap a una societat feudal i on hi havia una evolució jurídica.

Aquests canvis de la nova societat feudal apareixeran reflectits en un altre llibre de judicis titulat Els usatges de Barcelona. Els primers usos van ser a través de la predicació. Els primers sermons en vulgar serien traduccions de sermons llatins i possiblement els primers sermons en vulgar no s'escrivien, de tal manera que no disposem de sermons en vulgar dels primers segles. Fins abans del s.XII només es coneix un esborrany de sermó escrit en una barreja de francés i llatí, en un manuscrit del s.X i també possiblement Las Glosas Emilianenses (s.XI). És a partir dels ss.XII-XIII que tenim conservats sermons escrits en romanç (romànic). Aquests segueixen la tradició dels sermons en llatí i són conseqüència de la reforma gregoriana que es va produir a partir de la segona meitat del s.XI i que va representar un redreçament de l'església. La majoria d'aquests sermons provenen de la Gàl•lia i presenten un caràcter molt popular, perquè sobretot interessa transmetre un missatge moral. Dins aquest corrent de la reforma gregoriana a Catalunya es conserven dues col•leccions de sermons: les Homilies d'Organyà i les Homilies de Tortosa.

Les Homilies d'Organyà (català), provenen de la parròquia d'Organyà, a l'alt Urgell, que als ss.XI-XII era un priorat canonical augustinià. Es conserva actualment de forma incompleta (6 sermons complets i 2 incomplets). També és discutible el valor estètic perquè són sermons escrits i tenen un caràcter molt elemental i funcional. El Priorat d'Organyà era una canònica regular augustiniana, igual que Tortosa. És a dir, segons el model de la canònica que hem vist, s'anaven distribuint els sermonaris a les diferents seus canòniques de Catalunya. A Tortosa no es va traduir al català i a Organyà sí. Les Homilies de Tortosa (en occità), estan en un manuscrit de finals del s.XI-XII, es conserven a la catedral de Tortosa, escrits en occità però presenta alguns catalanismes atribuïts al copista. Com s'explica que a Tortosa hi hagi sermons en occità? La finalitat era millorar el nivell pastoral dels clergues. Com hem dit, la reforma gregoriana prové de la Gàl•lia francesa. Una canònica és una comunitat de clergues que es regeixen per una regla (clergat regular). La canònica regular augustiniana de Sant Ruf d'Avinyó és la que es va aplicar a Catalunya per la reforma canonical gregoriana. És a dir, aquests homes varen fer aplecs de sermons en occità i els anaren distribuint per Catalunya (finals del XII i principis del XIII). Així, un va arribar a Tortosa i l'altre a Organyà.

Relacions entre el català i l'occità als ss. XII-XIII.

Per què la poesia trobadoresca d'aquests segles s'escriu en occità, a diferència de la prosa (català) i les Homilies? Fins al s.XI-XII el llatí era l'única llengua culta que s'escrivia, però cap a aquests segles se sent la necessitat de substituir el llatí per les llengües romàniques, perquè les classes ascendents no s'entenien en llatí. Però hi havia una diferència entre ambdues llengües: el llatí era una llengua universal, estava fixat en una gramàtica estable i coneguda, mentre que les llengües romàniques no tenien aquestes particularitats. Cada país tenia una llengua romànica i aquesta canviava segons el lloc i el temps, la situació i el nivell socio-cultural dels parlants.

La mateixa situació del llatí es va voler aplicar a les llengües romàniques, de manera que calia construir un nivell de llengua gramaticalment estable i universal, per damunt de la variació quotidiana de la llengua (ss. XII-XIII). Es volia una llengua diferent a la parlada (i per tant artificiosa) que pogués ser considerada igual al llatí. I això és el que va propulsar la poesia occitana dels trobadors a un nivell culte, per abstracció de tots els dialectes, no corresponent a cap dialecte. És a dir, creant una llengua artificial d’ús restringit. Els mateixos poetes es disculpen, de vegades, dels errors gramaticals i literaris de la seva llengua.
No obstant això, els orígens de l’occità i del català eren els mateixos.

Un model provençal era més acceptable que un model llatí, per això escrivien poesia en provençal i no en llatí. Els mateixos poetes provençals havien d'aprendre una llengua escrita diferent a la seva llengua parlada. Per això s'accepta que la llengua literària culta era diferent de la que es parlava.

Per a accedir a aquest provençalesc calia aprendre l'art (regles de trobar) i, aleshores, es van escriure una sèrie de manuals, com el de Jofré de Foixà (Regles de Trobar, 1290) o el de Raimon Vidal de Besalú, Razós de trobar (abans de 1213), que parlen de la dificultat que implica aprendre l'art, sigui quina sigui la llengua quotidiana. Això ens serveix per explicar per què els poetes catalans adoptaren el provençal:
• la llengua literària havia de ser un model diferent a la llengua parlada. Va ser el provençal perquè va ser a Provença on nasqué aquest tipus de poesia.
• Afinitat lingüística entre la llengua occitana i el català parlat.
• Molts trobadors després de la batalla de Muret i del colonialisme francés es van traslladar a la cort dels comtes de Catalunya i per això molts reis catalans i nobles escrivien aquest tipus de literatura trobadoresca.
• La poesia trobadoresca és un fruit propi del feudalisme (relacions vassallatge) i les mateixes condicions hi havia a Catalunya i Occitània.
• Cal no oblidar l'afinitat d'ambdues cultures.

Albertet de Siteran (trobador del s.XII-XIII) inclou com a catalans ambdós països: catalans i occitans. Tot i això, la consciència col•lectiva era que es tractava de llengües diferents: una de natural i una d’artifical, procedents d’una mateixa branca. Els mateixos trobadors tenien clar que eren llengües amb usos diferents.

Els parlars mossàrabs

Els àrabs es trobaren amb una població, a la Península, que o bé eren cristians o be eren pagans. Una part d'aquesta població de la Península es van fer musulmans i s'anomenaren “muladites” (els cristians o pagans que es convertiren a l'islamisme), mentre que una altra part de la població, els cristians, que conservaren llur religió cristiana, foren anomenats “mossàrabs”. Els que no es converteixen a l'islamisme havien de pagar uns impostos o tributs especials. La penalització fiscal féu que molts cristians passessin a l'islamisme.

Certes teories diuen que el català prové de l’àrab, i que seria aquesta llengua anomenada “mossàrab”, tot i que te molts detractors. Des d'un punt de vista lingüístic la llengua mossàrab és la llengua romànica que parlaven els descendents de la població preislàmica a la Península: els hispanoromans que vivien a la península abans de l'arribada dels àrabs, preferentment a Al-Andalus, i la podien parlar cristians o bé musulmans.

Però arabització lingüística i islamisme no van units. “Algaravia” era el nom que rebia la llengua àrab. “Aljamia” era la mossàrab, la llengua romànica derivada del llatí. En aquella societat, la llengua del poder, de l'administració, era l'àrab. L'aljamia era una llengua disglòssia, fora dels usos cultes, que s'utilitzava en l'àmbit familiar. L'única llengua que s'escrivia era l'àrab. Les comunitats cristianes que mantingueren la llengua romànica pergueren el referent del llatí. Als llocs on no arribaren els àrabs hi hagué una disglòssia llatí/ llengua romànica, com a Europa, Catalunya o Astúries, encara tenien el llatí com a model i referent per a les seves llengües. A Toledo els mossàrabs, al s.XI utilitzaven l'àrab per a escriure. La llengua romànica es conservà per a usos familiars. Això també ocorregué a la Catalunya Nova, al País Valencià i a les Illes Balears.
Quan Jaume I arribà a València i Mallorca (s.XIII), havien transcorregut més de cinc segles des que havien arribat els àrabs. Durant aquest temps s’havia produït una forta arabització: primer un procés de bilingüisme i després l'arabització cultural, que culminà amb la desaparició dels parlars romànics o mossàrabs.

Alguns factors varen possibilitar l’arabització:
• Factor econòmic: els no musulmans havien de pagar tributs. Així es va afavorir l'islamització dels cristians. El culte musulmà era en àrab.
• La situació de disglòssia també afavoreix l'arabització.
• El procés d'islamització i de persecució dels que no eren musulmans. Els almohades expulsaren els jueus i els cristians que no volien islamitzar-se. Això acabà amb els mossàrabs. Són circumstàncies de tipus polític i religiós que incidiren en l'arabització dels cristians.

La islamització va ser ràpida i profunda. A això s'afegeix un cristianisme dèbil, feble. Una volta la Península sota domini islàmic, el bisbat desaparegué. La manca de bisbat comportà que no pogués haver-hi una comunitat cristiana, sinó cristians aïllats només. Tot això féu que els mossàrabs desapareguessin abans de finals del s.VIII. Això no vol dir que ho hi haguessin cristians individuals procedents d'altres llocs per motius comercials o altres.

Es comenta una frase de la crònica de Jaume I posada en boca d'uns “moros”(segons el gentilici del document) de Peníscola. És una frase que no és en català. Alguns autors com Coromines, diuen que aquesta frase és una mostra fidel del mossàrab extingit. Al s.XIII, doncs, encara hi haurien comunitats que parlarien mossàrab. Però altres opinen que no és mossàrab, sinó que reflecteix l'aragonès però amb algunes empremtes aràbigues. Per a alguns és només aragonès i per a altres és aragonès amb empremtes àrabs de Terol, de l'intèrpret. Però si els musulmans de Peníscola parlaven en mossàrab no hagués fet falta cap intèrpret per a entendre's. No obstant, hi ha altres proves de la presència de mossàrab. Una prova és el diccionari del lingüista musulmà que morí a Dènia, Ibn Sid, on es disculpa dels errors d'una gramàtica del s. XI, tot i que hi ha altres interpretacions d'aquesta frase en àrab que no conclouen que parla del mossàrab, sinó d'altres coses.

Jaume I no trobà mossàrabs, perquè necessità traductors quan arribà a València. Al Llibre dels feits, de Jaume I, es diu que:
• El rei sempre ha de recórrer a intèrprets (torcimanys) quan ha de comunicar-se amb la població autòctona de València, Balears, Múrcia, per tant, no parlaven una llengua romànica sinó àrab. Igualment, els musulmans, la població autòctona, també han de recórrer als intèrprets i per tant no existia un bilingüisme entre la població autòctona.
• Totes les expressions que apareixen en aquesta obra estan en àrab.
• Després de l'arribada de tropes cristianes arribaren missioners que varen fundar escoles d'àrabs, els missioners havien de salvar àrabs per predicar als musulmans, a la població autòctona.
• Els vocabularis àrab-romànic, per exemple: Ramon Martí, Vocabulari in arabico, on apareixen paraules que parlaven els musulmans valencians però és un àrab amb romanicismes, paraules romàniques però al capdavall és arrel.

El que ocorregué és que abans desaparèixer el mossàrab va deixar empremtes en l'àrab. L'àrab vulgar tenia diferents romanicismes, per exemple mots d'origen romànic com fibrair > febrer, imlic > melic, xucra > sogra, maranda > berena, catina > cadena. Mossarabismes que passen a l'àrab i demostren que és una llengua diferent a la llengua romànica del català i l’aragonès.

També durant aquests segles hi havia una elit de jutges i mercaders que, pel seu ofici, coneixien el català i castellà, però la gran massa de població parlaven àrab.

Se sap que el romanç era molt arcaïtzant i diferent del català, però ha influït en el català a través de l'àrab, però no de manera directa sinó a través de l'àrab vulgar. Exemples ho són alguns topònims: Muro, Paterna, Bunyol, Foios, Roteros, Museros, Llombai, Patraix, Campello, Montixelvo, Pego, Otos, Casinos, Xella, etc. Tots aquests topònims tenen uns resultats que no havien donat en català perquè la toponímia és molt conservadora i per això conservem topònims àrabs, mossàrabs, ibèrics i celtes. Els noms mossàrabs, apart d'aquestes fonts, poden haver-nos arribat deformats; per exemple, els llibres de repartiment a l'hora de transcriure els topònims podien catalanitzar-lo o llatinitzar-los per error. Uns altres mossarabismes que ens han arribat a part de l'àrab també poden haver estat modificats.

Les característiques del mossàrab són:
• les vocals ð i o oberta diftongaven en ie, però com en el llibre de repartiment trobem casos on no diftongaven aleshores poden haver interpretacions diverses.
Forma mossàrab > diftongada > Oriuela, Alpuente.
Forma catalana > no diftongada > Oriola, Alpont.
• La -o final es mantenia. Ex. Aielo, Foios, Muro, Xeraco.
• Els diftongs AI i AU es mantenien. Ex. Moraira, Llaurí; i en valencià Morera (ai > e) i llori (au > o).
• G- i J- es pronunciaven com a /y/. Ex. Aielo, a diferència del català que fa una consonant palatal (Jaume).
• L- > /ð / /l /. Català antic lop > lopus; després pronunciaven tant en català com en mossàrab /ðop/, es palatalitza.
• C e,u, Cy, Ty > tð > ts (Montecervo > Montixervo).
• Els grups Mb i nd es conserven. Ex. Alombo, Quatretonda.
• Els grups tr i dr també es conserven. Ex. Petrer, Pedruelo.
• Ly, C'L > /ð / (palatal lateral com a l'occidental, Fontiller, Conillera)
• Conservació de la e final neutra. Ex. Olivares, Cofrentes.
• Les oclusives sordes es mantenien sordes /p,t,k/ > [p,t,k]. Ex. Patraix. Ripollés, Poatella.
• La -n final es conservava. Ex. Vilamarxant, Porxinos.
La llengua catalana no pot derivar, doncs, del mossàrab, àrab o ibèric.


La formació de la llengua catalana: Teories que expliquen la fragmentació i com es difon després el català amb la Reconquesta

La Teoria substratística
Atén al tipus de llenguatge emprat abans de la reconquesta, i diu que cal buscar l'origen de la fragmentació dialectal del català en l'antiguitat, en l'època pre-romana, ja que coincideixen els límits actuals dialectals amb els límits dels pobles pre-romans.

Segons aquesta teoria hauríem de tenir en compte els tipus d’assentaments pre-romans, que eren:
- Ibers: diferents grups, edetans, ilergets, ilercanens. Els edetans estaven a València, a l'Alt Maestrat, al Baix Aragó i a Saragossa; els ilergets estaven a l’actual Lleida i també a Osca; els ilercanens al Baix Ebre, Tortosa i a la Plana de Castelló. També es trobaven pobles bascònics al nord-est de Catalunya (Pallars, Ribagorça, Andorra, l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya), poblacions d'origen bascoide que parlaven una llengua emparentada amb el basc.

A partir d'aquestes fronteres etnogràfiques es pot fer una distribució dialectal més o menys emparentada amb la distribució actual del català: Ibers, bascònics, català occidental (llatí + substrat ibèric), indoeuropeus, català oriental (llatí + substrat indoeuropeu).

Pel que fa a la zona nord-occidental de Catalunya (Pallars, etc), van ser romanitzades a través de Lleida per això actualment parlen una varietat nord-occidental (no pel substrat basc, sinó per l'ibèric).

R. Berenguer IV al s. XII va poder reconquistar Tortosa, Lleida i Fraya (1149). A pesar d'aquesta reconquesta es parlava català occidental i aquesta teoria ho explica dient que depèn del substrat (no es té en compte la repoblació en què participaren gent del parlar occidental).

En el cas del País Valencià, la teoria substratística es basa en les dades del Llibre de Repartiment de València: mostra les cases de València que van ser atorgades als repobladors cristians del s. XIII. Apareixen 630 cases a Catalunya de parla oriental, 358 de parla occidental i 597 de parla aragonesa. Hi havia un 61'8% de catalans orientals i un 38'1% de catalans occidentals, és a dir, una majoria de pobladors orientals, per tant, la lògica diu que s'havia d'haver propagat el català oriental i així la propagació de l'occidental cal buscar-la en què Lleida, etc, pertanyen a la zona de poblament ibèric.

És a dir, que l'ibèric no afectà directament sinó que totes les llengües del procés varen anar agafant matisos de l'anterior i aleshores hi hauria una afectació indirecta que modificaria la varietat de la llengua.
Aquesta teoria presenta un problema, ja que es basa tan sols en el Llibre de Repartiment de València i a més recull repobladors del s. XIII, però no tots.

Aquesta distribució ha estat desmentida per estudis posteriors: no és possible delimitar amb exactitud les zones dels ibers i dels indoeuropeus perquè en les excavacions posteriors es demostra que hi ha vestigis d'uns i d'altres per tot Catalunya.

Teoria del substrat unida a la influència de la romanització i l'arabització
Aquesta teoria es defensa al llibre La formació de la llengua catalana (1961), Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Diu que cal conservar la teoria del substrat, però incorporant els dos factors de l'arabització i de romanització. La romanització a Catalunya no fou uniforme, sinó que presenta zones de diferent intensitat.

Es poden definir tres regions pel que fa a la intensitat de la romanització de Catalunya:
• Catalunya no romanitzada que comprèn les comarques de El Pallars i La Ribagorça, que no es van romanitzar durant l'època de l'Imperi Romà sinó al s.X-XI, en l'època carolíngia, a la dels francs = Romanització secundària.
• Andorra i l'Alt Urgell que són terres de romanització feble i, per tant, van actuar els elements de substrat. Quan menys intensa és la romanització les llengües de substrat poden actuar més.
• Des de l'Empordà fins a la Cerdanya, territori pregonament romanitzat cosa que va causar que el substrat preromà quedarà inactiu, emmudit = Romanització intensa.

Tota la Catalunya Nova també va ser de romanització intensa i també el País Valencià i les Illes Balears. Però el que té interès és que el substrat sigui actiu o no, que actuï sobre el llatí. Per tant, si el substrat queda emmudit es parla català oriental (Catalunya la Vella). En canvi, si la romanització és feble actua el substrat i modifica el llatí i es parla català occidental (Andorra, Alt Urgell, Pallars i Ribagorça).

En suport d'aquesta hi ha certes proves històriques, arqueològiques i toponímiques:
• Històriques: les cròniques indiquen la presència d'una romanització més intensa a les zones més properes a la costa, segons “La geografia d'Estrabó”.
• Arqueològiques: el llibre del 1909, L' arquitectura romànica a Catalunya (Puig i Cadafalch, Antoni Falguera i j. Goday i Casals). Seguint aquest llibre, les restes arqueològiques dibuixen una Catalunya més afectada per la romanització: una Catalunya Vella situada a l'est del Segre (on més restes hi ha, la zona més romanitzada) i tota la Catalunya Nova.
• Toponímiques: s’analitzen tres tipus de topònims: els noms en -ANUM, -ANAM, el topònims formats per VILA més un nom personal, i els hagiotopònims (noms de sants). On abunden més aquests topònims serà mostra d'una major presència dels romans. Els grups en -ANUM són els que ens indiquen amb més claredat l'origen romà. Dins la Catalunya Vella la distribució dels topònims en -anum, -anam es presenta lògica i coherent ja que aquests topònims assoleixen unes proporcions molt remarcables a les regions romanitzades. Mentre que a la zona no romanitzada els topònims són representats de manera exigua. Pel que fa a la Catalunya Nova apareixen pocs topònims en -anum (una vuitena part del total ). Per tant, es diferencien la Vella i la Nova ja que s'ha produït una ruptura, perquè els topònims en -anum no corresponen a una densitat esperable en un territori de romanització intensa. Als altres grups toponímics els passa una cosa semblant que a -ANUM.

Atès que la romanització de la Catalunya Nova és un fet, aleshores és forçós acceptar la intervenció d'un altre factor diferent a la romanització que expliqui aquesta contradicció a la Catalunya Nova. Aquest factor és l'arabització, el qual va comprometre la romanització. L’arabització va ser molt intensa, sobretot a la part occidental de la Catalunya Nova i va provocar la desromanització toponímica. L'arabització també va ser més forta a la Catalunya Nova que a la Vella. Dins la Catalunya Nova també hi ha diferències. En efecte, hi ha un major clima d'arabització cultural, que va ser més fort a la part occidental de la Catalunya Nova que a l'oriental, ja que la Vall de l'Ebre és el que els àrabs anomenaven la “frontera superior” i era una zona on hi havia una arabització cultural forta i, per tant, major a la que hi havia a la zona oriental. Això es demostra a través dels topònims i dels antropònims. Per tant, trobem una major intensitat d'antroponímia aràbiga molt més abundant a l'oest que a l'est. Hi ha més noms de llocs àrabs a la zona occidental que a l'oriental. Per tant, hi ha una diferència d'intensitat de topònims com d'antropònims a la zona occidental.

Quant a la cronologia, no és tan important, ja que Tarragona es va conquistar al 1116, Tortosa el 1148 i Lleida el 1149. No hi ha diferència de gaires anys, però si que hi ha una diferència qualitativa, ja que la reconquesta de la zona oriental era l'obsessió dels comtes de Barcelona.

En conclusió, l'arabització va complir el paper d'esborrador o afeblir de la toponímia romana, acomplint aquest paper amb més intensitat a la zona occidental de la Catalunya Nova que no pas a la zona oriental; el límit entre totes dues zones coincideix amb la frontera idiomàtica entre el català occidental i la zona oriental.
Per tant, l'arabisme va acomplir una funció de desromanització toponímica i, a més, lingüística i la desromanització al seu torn originà una recuperació del substrat lingüístic.

Per tant, el català oriental s’ha desenvolupat fidel al llatí, mentre que el català occidental no ha estat tan fidel sinó mediatitzat pel substrat. El cas de les Balears és encara més sorprenent. Hi hagué una romanització intensa i després una arabització forta. A les Balears es produeix el mateix fenomen que a la Catalunya Nova occidental i al País Valencià però el reviscolament va ser d'un substrat desconegut, per tant va tenir un paper innocu o neutre.

El que realment interessa, però, són els predominis de zones indoeuropees i zones ibèriques. Quan els romans arriben a les zones costaneres de Catalunya només troben la llengua ibèrica, i un substrat només pot actuar a través d'una situació bilingüe durant una generació o diverses. Per tant, no pot actuar a través d'una tercera llengua. Aleshores, l'únic substrat que podia haver actuat sobre el llatí era l'ibèric. La llengua ibèrica era l'única que es parlava quan arribaren els romans, però hi hauria matisos dins l'ibèric que provocarien els matisos diferents del llatí de la futura Catalunya. Per una banda, tindríem un ibèric pur i, per altra, un ibèric amb un matís indoeuropeu i, per tant, hi hauria un ibèric comú i un ibèric incrustat de trets indoeuropeus.

Una de les crítiques d’aquesta teoria es basa en el repartiment de les terres de Guifré l’Arrià (el Pelós). Aquest repartiment es va fer segons unes demarcacions ètniques preexistents, d'època romana, tot i que hi ha qui diu que això són especulacions construïdes sobre fets desconeguts, no fonamentades en fets provats. Segons la teoria, hi hauria una majoria de repobladors barcelonins i, per tant, s'havia de parlar un català oriental. Però els detractors justifiquen que: 1) es confon l'adjudicació legal de les cases i l'ocupació efectiva de les cases; 2) que el Llibre de Repartiment es limita a la ciutat de València i, per tant, la situació podia ser distinta a les altres zones de Catalunya; 3) que no es te en compte el caràcter dinàmic del procés de repoblació del Regne de València; 4) que una gran part dels repobladors de Barcelona que apareixen en el Llibre de Repartiment no eren originaris de Barcelona, sinó que formaven part de la cort del comte de Barcelona (individus de tota Catalunya); 5) que també hi havia repobladors de la regió de Tarragona i el parlar d'aquests era més bé un parlar mixt, de transició entre el català oriental i l'occidental.
A més, la desromanització produïda per l'arabització es fixa en el s. VIII, però sembla una època massa tardana per pensar que era encara possible un procés de desromanització lingüística en zones de substrat pre-romà. No sembla adequat atribuir al llatí de la Catalunya oriental una evolució més natural que al llatí de la Catalunya occidental quan, de fet, el que més s'ha diferenciat del llatí és el català oriental. Les diferències entre el català oriental i l'occidental podrien també explicar-se per diferències en la llatinitat (que no té per què ser igual ni en la quantitat ni en el tipus).

Teoria Medieval o de la Reconquesta
És anterior a la teoria subtratística. S’explica la diferenciació dels dialectes catalans com una conseqüència de la reconquesta de les torres dels musulmans, per tant, cal situar-la a l'Edat Mitjana. “És un fet que la distribució de les llengües d'Espanya està condicionada per la Reconquesta”. Aquesta teoria postula que hi havia una relació de causa-efecte entre el límit dialectal del català oriental i de l'occidental, i la frontera política medieval entre els comtats catalans. En el cas del valencià, l'extensió del català pel Regne de València caldria explicar-la, segons la teoria, per la Reconquesta, i una cosa semblant diu respecte de les Balears.

Aquesta teoria ha estat després represa per altres autors i més fonamentada:
La història medieval de Catalunya va tindre un paper fonamental en la dialectalització del català. Després de la conquesta franca (s.VIII), la Catalunya vella apareix dividida en comtats. Aquesta divisió dels francs tindria ja un origen anterior que seria d'origen visigòtic (s. V-VII) o de finals de l'Imperi Romà. De tal manera que el que trobem a l'inici del s. IX són els comtats de Pallars- Ribagorça, els de Cerdanya- Urgell, el d'Empúries, el de Girona (que tenia també incorporat també Besalú) i el comtat de Barcelona. El comtat d'Urgell -Cerdanya formava una unitat político-administrativa. Els comtats no estaven relacionats administrativament entre ells, situació que afavoria la fragmentació lingüística.

A finals del s.IX, és a dir, quan va morir Guifré l’Arrià (el Pelós) (m.898) i les seves terres van ser repartides, aquest repartiment va ser realitzat d'acord amb unes divisions administratives, polítiques d'època visigoda o final de l'Imperi Romà. El repartiment que va fer Guifré i la configuració dialectal moderna van ser determinats per l'organització político-administrativa de Catalunya a l'alta Edat Mitjana i que devia remuntar-se a l'època visigòtica. El fet més significatiu del repartiment de Guifré va ser la separació definitiva entre Urgell i Cerdanya, cosa que va provocar l'entrada del comtat de Cerdanya dins l'òrbita cultural i lingüística de Barcelona. Per marcar més la separació entre els comtats orientals i occidentals es remarca el comtat d'Osona (modernament la Plana de Vic), situat entre els comtats orientals i occidentals. Per això durant la major part del s.IX està despoblat cosa que separava més encara els comtats i afavoria la dialectalització. La situació geogràfica també afavoria la disgregació lingüística.

A banda, hi ha un altre factor: la vinculació dels comtats dins l'Imperi. Fins el 1878 els comtats marítims (Barcelona, Girona, Empúries, El Rosselló) estaven orientats cap a Narbona i eren dependències directes de l'Emperador i formaven la marca de Septimània o de Gòtia (Girona, Empúries, Rosselló, Barcelona), mentre que la marca de Tolosa la formaven Cerdanya, Urgell, Pallars i Ribagorça i estaven sota el domini immediat del comte de Tolosa. Aquestes formaven part de demarcacions administratives distintes: uns estaven més vinculats amb Tolosa, és a dir, amb els Occidentals i els altres tenen una major influència del francés. Cal tenir en compte, també, la independència d'Urgell que es va mantenir fins 1314.

En conclusió, hi ha 4 factors que haurien jugat un paper fonamental en la formació del límit dialectal entre el comtat d'Urgell i els comtats orientals:
• L'existència d'una frontera político-administrativa entre Urgell, per una banda i Barcelona i Barcelona i Girona per una altra.
• Les dificultats de comunicacions entre els comtats (s.IX).
• Durant tot aquest període de formació de la llengua catalana Barcelona i Girona (comtats orientals) es trobaven dins l'òrbita cultural-lingüística de Narbona i l'Urgell dins l'òrbita de Tolosa (comtats occidentals).
• Independència d'Urgell respecte a Barcelona fins l'any 1314.

Coherentment amb aquesta teoria s’expliquen algunes diferències fonamentals entre el català oriental i l'occidental, com ara la e neutra, per influència tolosana ja que el català occidental no té la e neutra per influència de l'occità, mentre que els parlars orientals estaven més relacionats amb el francés i per això va tindre la e neutra. Per tant, aquesta teoria se situa dins les corrents de la filologia que defensen l'aportació germànica.

Teoria de les diferències procedents de la llatinitat
Segons aquesta teoria, la llatinitat presentava diferències qualitatives, és a dir, una romanització lleugerament diferent, tant en la cronologia com en l'orientació geopolítica entre la part oriental i l'occidental de Catalunya. Això explicaria algunes de les preferències lèxiques del català occidental i que comparteixen amb l'aragonès, com són: “corder / anyell, espill / mirall, junc / jonc, aplegar /arribar”.

Teoria estructuralista de l'anivellament entre estrats lingüístics simultanis
Aquesta teoria es refereix a tres estrats simultanis que són el català oriental, l'occidental i l'aragonès. El fenomen del català-valencià es deuria a un fenomen d'anivellament entre tres estrats lingüístics, l'oriental, l'occidental i l'aragonès.