SOM UNA COLÒNIA?
« on: May 06, 2005, 11:59:44 AM » by PereCabra
Per Francesc Ferrer i Gironès
www.francescferrer.net
A finals del set-cents, pel 1775, un enginyer militar que es deia Pedro de Lucuce, va escriure una memòria per solventar les bullangues de Barcelona. Una de les raons que va donar per justificar les bullangues i els avalots, era de que els catalans no estaven d’acord amb la pèrdua de les llibertats i estimaven la independència, i per aquesta causa els catalans rebutjaven tot contacte amb la guarnició militar de la plaça. Lucuce estava estranyat que els catalans no hi volguessin tenir relacions, atès que els militars estaven ben pagats, i en podien treure algun profit o benefici. Els catalans preferien la llibertat, abans de conviure amb els soldats que els ocupaven militarment des de que varen ser conquerits per la força de les armes. No volien ésser colonials.
Quan la població té consciència que l’exèrcit espanyol ens ha ocupat militarment per subjugar-nos, és evident que no s’hi ha de tenir cap simpatia. Doncs, ara ens em de preguntar ¿per què el president de la Generalitat li ha marxat del cap aquest fet, i va a Madrid a rendir-los-hi pleitesia?. Des del set-cents el pensament polític català no ha acceptat la submissió a una potència estrangera, i en conseqüència no s’hauria d’acceptar la pèrdua de les nostres llibertats per la força de les armes. Només una colònia que està sotmesa, pot arribar a ser feliç amb la síndrome d’Estocolm.
Per una altra banda, aquesta setmana ens hem assabentat que un noi de 14 anys ha estat detingut per una colla de vint guàrdies civils, i l’ha posat sota la llei de les bandes armades.. No ha servit de res l’autèntica raó de la llei que només es va legislar per casos de terrorisme. Tampoc no s’ha tingut en compte que aquest noi estava protegit per la llei del menor. ¿Què havia fet aquest noi?. Havia enviat correus electrònics a diverses empreses multinacionals exigint que etiquetessin en llengua catalana, i amenaçava amb una entrada massiva de mails de l’exercit de Fènix, que és l’armada literària de Harry Potter.
A Lloret de Mar la seguretat ciutadana és una competència exclusiva de la Generalitat. La defensa del menor també és de la Generalitat. La llei de política lingüística també és de la Generalitat. ¿Per que han vingut de Madrid 20 guàrdies civils?. Jo em pregunto haguessin vingut aquests membres de les forces armades si el noi hagués reclamat que etiquetessin en castellà?. Ben segur que no. Aleshores ens trobem que nosaltres som una colònia. No es té cap respecte a la nostra autonomia, la Generalitat està fóra d’òrbita. I ens passen els gols sense ni adonar-nos. En quan vaig assabentar-me d’aquest fet em varen caure les llàgrimes. Vaig plorar perquè aquest vailet es va trobar sense l’empara de la Generalitat que com a menor li pertocava, i per altra banda, perquè exigia l’acompliment d’una llei que obliga l’etiquetatge en català per no ser discriminats, i en tercer lloc, jo puc donar testimoni que aquesta llei contra bandes armades no anava contra la literatura ni els mites literaris. Tot Catalunya està amb tu, amic valent, perseguit per la causa catalana.
Acabo d’assabentar-me també que un ciutadà de Tremp ha perdut un plet perquè no volia pagar una sanció de trànsit, atès que li feien el constrenyiment en castellà, i des de bon començament de l’expedient ell va demanar que volia ser atès en llengua catalana, tal com proclamen totes les lleis. Però el sentiment de colònia l’he trobat quan he vist que els advocats que actuaven en nom i representació de la Generalitat, no es varen posar a favor del ciutadà que reclamava els seus drets lingüístics, sinó que davant del jutge li varen anar en contra. ¿Com pot ser que uns advocats pagats per nosaltres vagin en contra de la llengua catalana?. Perquè som una colònia.
I així podríem continuar. Avui hauríem de tenir el sentiment català que en el 1714 gaudien tots els catalans. I veuríem que les competències de Catalunya no son les que disposàvem aleshores, atès que no és una autonomia política, sinó simplement una autonomia en qüestions administratives. Ens passa igualment amb l’esport. La metròpoli no vol que els catalans tinguem seleccions nacionals esportives. Ens deixen actuar en el ping-pong, en el motorisme, en l’atletisme, etc. però no ens deixen sortir del reducte o de l’espai que ells ens han marcat com si estessim blindats i dins d’una gàbia.
Una colònia és aquell territori que sota la jurisdicció d’una metròpoli, és explotada sistemàticament, i no té cap autoritat per gaudir de personalitat jurídica pròpia. Nosaltres som això. Ens deixen treballar per poder ser més àmpliament explotats, amb un espoli fiscal intolerable. Ens deixen actuar sense que ultrapassem l’espai que ells ens marquen. Ens deixen viure, només perquè treballem més a gust, amb la certesa que com més treballem més impostos pagarem a ells, els quals ells decidiran a on els inverteixen. La metròpoli ens deixa passejar només per casa nostra, sense passar mai ni un centímetre de la frontera que ens han marcat. Ens vigilen, ens controlen, som observats i quan convé ens piquen els dits com passava amb la “democràcia del mico”, que estava dins d’una gàbia i no li deixaven agafar mai l’escarola.
Som o no som una colònia? Alguns principis ens ajudaran a entendre, per nosaltres mateixos, si ho som.
Principi 1: Les estratègies polítiques no són innocents: obeeixen a interessos.
Principi 2: Les estratègies polítiques intenten, per tal de ser introduïdes sense dolor, fer-nos creure en un món fictici on els valors reals són els seus valors inventats.
Principi 3: Les realitats culturals són diverses i canvien amb el temps. Les estratègies polítiques també, per adaptar-se millor a les realitats culturals (per servir-les o per dominar-les).
Principi 4: La complexitat cultural mai no pot ser abastada per la simplicitat política.
Principi 5: Quan les estratègies polítiques imposen els criteris i valors d’una cultura dominant sobre una altra, es parla de colonització.
Principi 6: En aquest context de colonització, la relació, en un mateix espai geogràfic, de dos sistemes culturals no s’estableix des de la igualtat sinó des de l’asimetria.
Principi 7: Quan dos sistemes culturals s’interfereixen des de l’asimetria, es creen relacions de dominància i de dependència.
Principi 8: L’asimetria troba la seva excusa i el seu poder en els poders de l’Estat i en les seves estratègies polítiques d’assimilació, unificació, dissolució i integració.
Principi 9: En aquesta situació d’interferència asimètrica d’un sistema cultural en un altre, el dominant pot arraconar a la perifèria el dominat. Ho aconsegueix del tot quan deslegitima de representativitat social a l’altre i, per tant, li arrabassa tot prestigi cultural.
Principi 10: Durant la colonització es produeix la superposició i posterior substitució del llenguatge propi de la cultura colonitzada. Al procés de colonització segueix un procés de descolonització, que vol dir integració i dissolució. Durant aquest procés de descolonització es produeix l’emergència de noves formes culturals al país colonitzat, ja siguin formes musicals, literàries, etcètera.
Principi 11: En aquest context, la qualitat de les obres culturals de la cultura colonitzada no és raó suficient per a la seva difusió i coneixement. El sobrepès de l’asimetria política no facilita l’emergència de la cultura colonitzada residual.
Principi 12: Contra el seu propi interès i objectius, la cultura colonitzada pot veure’s en la necessitat d’haver de desenvolupar actituds de defensa. Això pot arribar a ser tan esgotador per als dinamitzadors culturals i nous revolucionaris oposats a la colonització, que, per desgast, de vegades poden actuar els uns contra els altres, fent encara més difícil la supervivència de la cultura colonitzada.
Principi 13: així, tota actitud cultural a favor de la pervivència de la cultura dominada esdevé un acte polític.
Principi 14: El bilingüisme o la biculturalitat pretenen assolir un cert grau de pau cultural o pau social, però no significa que els processos d’absorció i assimilació s’aturin: pèrdua d’ús social, d’arrelament, de coneixement històric, de sentiment de pertanyença... apart de la dissolució de la unitat territorial.
Principi 15: La cultura minoritzada ha de reaccionar una i altra vegada, adaptant-se als temps i, sobretot, sent cada cop més conscient que la política és una eina de dominació, que obeeix a interessos no innocents i que, sobretot, substitueix realitats per ficcions (entelèquies interessades).
EL REPETITIU PROCÉS DE COLONITZACIÓ.
No ens enganyem. La colonització que han portat a terme els imperis ha estat sempre del mateix tipus. Tant a Europa, a Amèrica, a l'Orient Mitjà i Àsia, la colonització ha tingut uns punts fonamentals. La intenció d'aquest article es entendre la polèmica del cat, bal, val (la separació dels llibres escrits en català, per part de la Biblioteca Nacional de Madrit) dins el context del què representa la colonització i dels processos que segueix.
Prenguem com a referents els següents pobles oprimits i colonitzats: el poble indígena dels indis americans, Palestina, Romania (Moldàvia), el Tibet, Euskal Herria i els Països Catalans.
La colonització, per qualsevol imperiet que vulgui portar a terme aquesta tasca, es basa en un llibret explícit que comença pels següents punts:
COLONITZACIÓ GEOGRÀFICA.
al tancar geogràficament i segmentar el poble al qual es vol oprimir. Un exemple: les reserves índies a Amèrica (reserva internacional de la democràcia segons ells) i que encara avui segueixen funcionant, visat requerit. Una altra opció molt utilitzada és la segmentació mitjançant la creació de províncies i, per estrany que sembli, regalar el que no es teu (llegeixi's el Tractat dels Pirineus).
COLONITZACIÓ HUMANA.
Cal enviar-hi tropes terrestres. Tropes humanes. La manera de fer-ho pot ser mitjançant promeses als colons, estats de gràcia concedits, avantatges fiscals i econòmics o la creació de força indústria a la zona colonitzant.
Els exemples els trobem a Palestina on Israel crea tota la infrastructura per què colons puguin anar a ocupar el terreny en pobles creats del no-res. Els trobem a Estats Units, on els colons sentien que estaven complint una missió encomenada per Déu (un recurs força utilitzat) a l'hora de carregar-se els indis. Els trobem a Catalunya durant els anys de franquisme, amb l'excusa de la industrialització catalana per a generar un immensíssim moviment migratori (xifrat al voltant d'un milió i mig de persones). El trobem a Euskal Herria amb un fort paral•lelisme amb Catalunya. I més recent, el trobem al Tibet. Es calcula que des de l'ocupació xinesa del Tibet la població de Lhasa (la capital) està constituïda per un 70% de xinesos colons i un 30% de tibetans (abans la presència de xinesos era presencial). Els xinesos colons dominen el mercat. Mouen les cireres, obren negocis com discoteques i hi exporten tot tipus de negoci propi del capitalisme. Els tibetans, societat pacífica i rural amb pocs recursos, és absoluta i totalment incapaç de fer front a aquesta part del genocidi.
COLONITZACIÓ LINGÜÍSTICA.
A excepció de l'euskera, la majoria de llengües properes que es parlen al món tenen moltes similituds (recordem que, oficialment, el català té una similitud més gran amb l'italià -95%- que amb el castellà). Aquest fet provoca que l'imperi opressor utilitzi aquest recurs com a eina per "desmuntar" la veritable realitat lingüística de l'oprimit.
Quan Rússia va ocupar Romania, es va dedicar a prohibir les paraules que estaven massa allunyades del rús, de manera que les acceptades oficialment fossin només aquelles que tenien una gran similitud. El següent pas fou el d'obligar els romanesos (dels quals se'n va començar a dir Moldaus per Moldàvia, la zona en què vivíen, evitant referències a qualsevol paraula nacionalista) a escriure en cirílic, deixant així l'abecedari. Una assimilació més.
Al nostre país en podem fer màsters de colonialisme. I no és des de 1714 sinó de molt abans. Al País Valencià es viu amb la por de què segons qui surti escollit al govern, l'ortografia pot canviar d'una forma o una altra. Pregunteu-los als valencians què s'ha dedicat a fer en els últims anys en aquesta matèria i perquè es genera tanta polèmica quan es renoven els càrrecs de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A tall d'exemple podríem explicar que el mot País Valencià no està oficialment reconegut allí.
A la retirada de les subvencions que reben els llibres en català al País Valencià, a la prohibició de què a la literatura catalana que allí s'ensenya es parli d'escriptors catalans nascuts fora del País Valencià, ara afegim la definició d'un fet que ja fa molts i molts anys que dóna voltes pels seus caps: L'aplicació pràctica de què el català del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià són llengües totalment diferents sense trets en comú, ni lligams evidents, ni cap concepte nacional que s'hi emmascari.... No fos cas que promocionessim entre el jovent d'avui en dia una ressurrecció del sentiment nacional!
A tall d'exemple, recordem que el castellà, pel simple fet de què és parlat per molta més gent i en zones molt més extenses (per genocidis variats i de tot tipus) que no pas el català, té unes variants dialectals molt més marcades que no pas la nostra llengua. El substracte lingüístic del que partien els actuals territoris de parla catalana era evidentment diferent però molt més similar a la dels territoris de l'Amèrica del sud però, com li comentaven a la Senyora Pilar del Castillo a Madrit, a ningú se li ocorriria dividir el castellà entre l'argentí, el peruà, el colombià o qualsevol altre.
Per lluitar contra la globalització actual tant en format econòmic com lingüístic (d'això també en podem fer màsters nosaltres), cal que lluitem amb les mateixes armes que amb les que ens ataquen. Cal que recobrem TOTS els Països Catalans com un lobby de pressió, que recuperem i fem possible que els productes catalans (llibres, música, cinema i tot plegat) tenen un mercat potencial de 10 milions i mig de persones. Arribats a aquest punt, el plantejament polític del nostre fet nacional serà molt més evident. Caurà pel seu propi pes. És veritablement un miracle històric que després de més de 300 anys de colonització encara siguem tants i tantes lluitant per una cultura i una nacionalitat que, com totes, es mereix tenir el màxim nivell de reconeixement en tots els àmbits: des del polític fins al lingüístic.
Per tant, companys, com sempre, un crit d'honor a tots nosaltres, els presents, i a tots els no-presents dels quals hem recollit la flama.
http://www.racocatala.com
« on: May 06, 2005, 11:59:44 AM » by PereCabra
Per Francesc Ferrer i Gironès
www.francescferrer.net
A finals del set-cents, pel 1775, un enginyer militar que es deia Pedro de Lucuce, va escriure una memòria per solventar les bullangues de Barcelona. Una de les raons que va donar per justificar les bullangues i els avalots, era de que els catalans no estaven d’acord amb la pèrdua de les llibertats i estimaven la independència, i per aquesta causa els catalans rebutjaven tot contacte amb la guarnició militar de la plaça. Lucuce estava estranyat que els catalans no hi volguessin tenir relacions, atès que els militars estaven ben pagats, i en podien treure algun profit o benefici. Els catalans preferien la llibertat, abans de conviure amb els soldats que els ocupaven militarment des de que varen ser conquerits per la força de les armes. No volien ésser colonials.
Quan la població té consciència que l’exèrcit espanyol ens ha ocupat militarment per subjugar-nos, és evident que no s’hi ha de tenir cap simpatia. Doncs, ara ens em de preguntar ¿per què el president de la Generalitat li ha marxat del cap aquest fet, i va a Madrid a rendir-los-hi pleitesia?. Des del set-cents el pensament polític català no ha acceptat la submissió a una potència estrangera, i en conseqüència no s’hauria d’acceptar la pèrdua de les nostres llibertats per la força de les armes. Només una colònia que està sotmesa, pot arribar a ser feliç amb la síndrome d’Estocolm.
Per una altra banda, aquesta setmana ens hem assabentat que un noi de 14 anys ha estat detingut per una colla de vint guàrdies civils, i l’ha posat sota la llei de les bandes armades.. No ha servit de res l’autèntica raó de la llei que només es va legislar per casos de terrorisme. Tampoc no s’ha tingut en compte que aquest noi estava protegit per la llei del menor. ¿Què havia fet aquest noi?. Havia enviat correus electrònics a diverses empreses multinacionals exigint que etiquetessin en llengua catalana, i amenaçava amb una entrada massiva de mails de l’exercit de Fènix, que és l’armada literària de Harry Potter.
A Lloret de Mar la seguretat ciutadana és una competència exclusiva de la Generalitat. La defensa del menor també és de la Generalitat. La llei de política lingüística també és de la Generalitat. ¿Per que han vingut de Madrid 20 guàrdies civils?. Jo em pregunto haguessin vingut aquests membres de les forces armades si el noi hagués reclamat que etiquetessin en castellà?. Ben segur que no. Aleshores ens trobem que nosaltres som una colònia. No es té cap respecte a la nostra autonomia, la Generalitat està fóra d’òrbita. I ens passen els gols sense ni adonar-nos. En quan vaig assabentar-me d’aquest fet em varen caure les llàgrimes. Vaig plorar perquè aquest vailet es va trobar sense l’empara de la Generalitat que com a menor li pertocava, i per altra banda, perquè exigia l’acompliment d’una llei que obliga l’etiquetatge en català per no ser discriminats, i en tercer lloc, jo puc donar testimoni que aquesta llei contra bandes armades no anava contra la literatura ni els mites literaris. Tot Catalunya està amb tu, amic valent, perseguit per la causa catalana.
Acabo d’assabentar-me també que un ciutadà de Tremp ha perdut un plet perquè no volia pagar una sanció de trànsit, atès que li feien el constrenyiment en castellà, i des de bon començament de l’expedient ell va demanar que volia ser atès en llengua catalana, tal com proclamen totes les lleis. Però el sentiment de colònia l’he trobat quan he vist que els advocats que actuaven en nom i representació de la Generalitat, no es varen posar a favor del ciutadà que reclamava els seus drets lingüístics, sinó que davant del jutge li varen anar en contra. ¿Com pot ser que uns advocats pagats per nosaltres vagin en contra de la llengua catalana?. Perquè som una colònia.
I així podríem continuar. Avui hauríem de tenir el sentiment català que en el 1714 gaudien tots els catalans. I veuríem que les competències de Catalunya no son les que disposàvem aleshores, atès que no és una autonomia política, sinó simplement una autonomia en qüestions administratives. Ens passa igualment amb l’esport. La metròpoli no vol que els catalans tinguem seleccions nacionals esportives. Ens deixen actuar en el ping-pong, en el motorisme, en l’atletisme, etc. però no ens deixen sortir del reducte o de l’espai que ells ens han marcat com si estessim blindats i dins d’una gàbia.
Una colònia és aquell territori que sota la jurisdicció d’una metròpoli, és explotada sistemàticament, i no té cap autoritat per gaudir de personalitat jurídica pròpia. Nosaltres som això. Ens deixen treballar per poder ser més àmpliament explotats, amb un espoli fiscal intolerable. Ens deixen actuar sense que ultrapassem l’espai que ells ens marquen. Ens deixen viure, només perquè treballem més a gust, amb la certesa que com més treballem més impostos pagarem a ells, els quals ells decidiran a on els inverteixen. La metròpoli ens deixa passejar només per casa nostra, sense passar mai ni un centímetre de la frontera que ens han marcat. Ens vigilen, ens controlen, som observats i quan convé ens piquen els dits com passava amb la “democràcia del mico”, que estava dins d’una gàbia i no li deixaven agafar mai l’escarola.
Som o no som una colònia? Alguns principis ens ajudaran a entendre, per nosaltres mateixos, si ho som.
Principi 1: Les estratègies polítiques no són innocents: obeeixen a interessos.
Principi 2: Les estratègies polítiques intenten, per tal de ser introduïdes sense dolor, fer-nos creure en un món fictici on els valors reals són els seus valors inventats.
Principi 3: Les realitats culturals són diverses i canvien amb el temps. Les estratègies polítiques també, per adaptar-se millor a les realitats culturals (per servir-les o per dominar-les).
Principi 4: La complexitat cultural mai no pot ser abastada per la simplicitat política.
Principi 5: Quan les estratègies polítiques imposen els criteris i valors d’una cultura dominant sobre una altra, es parla de colonització.
Principi 6: En aquest context de colonització, la relació, en un mateix espai geogràfic, de dos sistemes culturals no s’estableix des de la igualtat sinó des de l’asimetria.
Principi 7: Quan dos sistemes culturals s’interfereixen des de l’asimetria, es creen relacions de dominància i de dependència.
Principi 8: L’asimetria troba la seva excusa i el seu poder en els poders de l’Estat i en les seves estratègies polítiques d’assimilació, unificació, dissolució i integració.
Principi 9: En aquesta situació d’interferència asimètrica d’un sistema cultural en un altre, el dominant pot arraconar a la perifèria el dominat. Ho aconsegueix del tot quan deslegitima de representativitat social a l’altre i, per tant, li arrabassa tot prestigi cultural.
Principi 10: Durant la colonització es produeix la superposició i posterior substitució del llenguatge propi de la cultura colonitzada. Al procés de colonització segueix un procés de descolonització, que vol dir integració i dissolució. Durant aquest procés de descolonització es produeix l’emergència de noves formes culturals al país colonitzat, ja siguin formes musicals, literàries, etcètera.
Principi 11: En aquest context, la qualitat de les obres culturals de la cultura colonitzada no és raó suficient per a la seva difusió i coneixement. El sobrepès de l’asimetria política no facilita l’emergència de la cultura colonitzada residual.
Principi 12: Contra el seu propi interès i objectius, la cultura colonitzada pot veure’s en la necessitat d’haver de desenvolupar actituds de defensa. Això pot arribar a ser tan esgotador per als dinamitzadors culturals i nous revolucionaris oposats a la colonització, que, per desgast, de vegades poden actuar els uns contra els altres, fent encara més difícil la supervivència de la cultura colonitzada.
Principi 13: així, tota actitud cultural a favor de la pervivència de la cultura dominada esdevé un acte polític.
Principi 14: El bilingüisme o la biculturalitat pretenen assolir un cert grau de pau cultural o pau social, però no significa que els processos d’absorció i assimilació s’aturin: pèrdua d’ús social, d’arrelament, de coneixement històric, de sentiment de pertanyença... apart de la dissolució de la unitat territorial.
Principi 15: La cultura minoritzada ha de reaccionar una i altra vegada, adaptant-se als temps i, sobretot, sent cada cop més conscient que la política és una eina de dominació, que obeeix a interessos no innocents i que, sobretot, substitueix realitats per ficcions (entelèquies interessades).
EL REPETITIU PROCÉS DE COLONITZACIÓ.
No ens enganyem. La colonització que han portat a terme els imperis ha estat sempre del mateix tipus. Tant a Europa, a Amèrica, a l'Orient Mitjà i Àsia, la colonització ha tingut uns punts fonamentals. La intenció d'aquest article es entendre la polèmica del cat, bal, val (la separació dels llibres escrits en català, per part de la Biblioteca Nacional de Madrit) dins el context del què representa la colonització i dels processos que segueix.
Prenguem com a referents els següents pobles oprimits i colonitzats: el poble indígena dels indis americans, Palestina, Romania (Moldàvia), el Tibet, Euskal Herria i els Països Catalans.
La colonització, per qualsevol imperiet que vulgui portar a terme aquesta tasca, es basa en un llibret explícit que comença pels següents punts:
COLONITZACIÓ GEOGRÀFICA.
al tancar geogràficament i segmentar el poble al qual es vol oprimir. Un exemple: les reserves índies a Amèrica (reserva internacional de la democràcia segons ells) i que encara avui segueixen funcionant, visat requerit. Una altra opció molt utilitzada és la segmentació mitjançant la creació de províncies i, per estrany que sembli, regalar el que no es teu (llegeixi's el Tractat dels Pirineus).
COLONITZACIÓ HUMANA.
Cal enviar-hi tropes terrestres. Tropes humanes. La manera de fer-ho pot ser mitjançant promeses als colons, estats de gràcia concedits, avantatges fiscals i econòmics o la creació de força indústria a la zona colonitzant.
Els exemples els trobem a Palestina on Israel crea tota la infrastructura per què colons puguin anar a ocupar el terreny en pobles creats del no-res. Els trobem a Estats Units, on els colons sentien que estaven complint una missió encomenada per Déu (un recurs força utilitzat) a l'hora de carregar-se els indis. Els trobem a Catalunya durant els anys de franquisme, amb l'excusa de la industrialització catalana per a generar un immensíssim moviment migratori (xifrat al voltant d'un milió i mig de persones). El trobem a Euskal Herria amb un fort paral•lelisme amb Catalunya. I més recent, el trobem al Tibet. Es calcula que des de l'ocupació xinesa del Tibet la població de Lhasa (la capital) està constituïda per un 70% de xinesos colons i un 30% de tibetans (abans la presència de xinesos era presencial). Els xinesos colons dominen el mercat. Mouen les cireres, obren negocis com discoteques i hi exporten tot tipus de negoci propi del capitalisme. Els tibetans, societat pacífica i rural amb pocs recursos, és absoluta i totalment incapaç de fer front a aquesta part del genocidi.
COLONITZACIÓ LINGÜÍSTICA.
A excepció de l'euskera, la majoria de llengües properes que es parlen al món tenen moltes similituds (recordem que, oficialment, el català té una similitud més gran amb l'italià -95%- que amb el castellà). Aquest fet provoca que l'imperi opressor utilitzi aquest recurs com a eina per "desmuntar" la veritable realitat lingüística de l'oprimit.
Quan Rússia va ocupar Romania, es va dedicar a prohibir les paraules que estaven massa allunyades del rús, de manera que les acceptades oficialment fossin només aquelles que tenien una gran similitud. El següent pas fou el d'obligar els romanesos (dels quals se'n va començar a dir Moldaus per Moldàvia, la zona en què vivíen, evitant referències a qualsevol paraula nacionalista) a escriure en cirílic, deixant així l'abecedari. Una assimilació més.
Al nostre país en podem fer màsters de colonialisme. I no és des de 1714 sinó de molt abans. Al País Valencià es viu amb la por de què segons qui surti escollit al govern, l'ortografia pot canviar d'una forma o una altra. Pregunteu-los als valencians què s'ha dedicat a fer en els últims anys en aquesta matèria i perquè es genera tanta polèmica quan es renoven els càrrecs de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A tall d'exemple podríem explicar que el mot País Valencià no està oficialment reconegut allí.
A la retirada de les subvencions que reben els llibres en català al País Valencià, a la prohibició de què a la literatura catalana que allí s'ensenya es parli d'escriptors catalans nascuts fora del País Valencià, ara afegim la definició d'un fet que ja fa molts i molts anys que dóna voltes pels seus caps: L'aplicació pràctica de què el català del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià són llengües totalment diferents sense trets en comú, ni lligams evidents, ni cap concepte nacional que s'hi emmascari.... No fos cas que promocionessim entre el jovent d'avui en dia una ressurrecció del sentiment nacional!
A tall d'exemple, recordem que el castellà, pel simple fet de què és parlat per molta més gent i en zones molt més extenses (per genocidis variats i de tot tipus) que no pas el català, té unes variants dialectals molt més marcades que no pas la nostra llengua. El substracte lingüístic del que partien els actuals territoris de parla catalana era evidentment diferent però molt més similar a la dels territoris de l'Amèrica del sud però, com li comentaven a la Senyora Pilar del Castillo a Madrit, a ningú se li ocorriria dividir el castellà entre l'argentí, el peruà, el colombià o qualsevol altre.
Per lluitar contra la globalització actual tant en format econòmic com lingüístic (d'això també en podem fer màsters nosaltres), cal que lluitem amb les mateixes armes que amb les que ens ataquen. Cal que recobrem TOTS els Països Catalans com un lobby de pressió, que recuperem i fem possible que els productes catalans (llibres, música, cinema i tot plegat) tenen un mercat potencial de 10 milions i mig de persones. Arribats a aquest punt, el plantejament polític del nostre fet nacional serà molt més evident. Caurà pel seu propi pes. És veritablement un miracle històric que després de més de 300 anys de colonització encara siguem tants i tantes lluitant per una cultura i una nacionalitat que, com totes, es mereix tenir el màxim nivell de reconeixement en tots els àmbits: des del polític fins al lingüístic.
Per tant, companys, com sempre, un crit d'honor a tots nosaltres, els presents, i a tots els no-presents dels quals hem recollit la flama.
http://www.racocatala.com