SANT JORDI: EL DIA DEL LLIBRE (CATALÀ)
« on: May 06, 2005, 11:07:16 AM » by PereCabra
EN MOTIU DE LA FESTA DE SANT JORDI I EN ESPECIAL DEL DIA DEL LLIBRE ES MOMENT PER REFLEXIONAR QUE L'ORIGEN DE LA FESTA VA SER PEL LLIBRE EN CATALÀ I NO PER ALTRES LITERATURES
Per Francesc Ferrer i Gironès
www.francescferrer.net
La flaquesa política de les nostres institucions fan que no tingui prou poder com per decidir que la festa de Sant Jordi i el Dia del Llibre, es per prompoure el llibre en llengua catalana en el dia dels enamorats de Catalunya.
Hom diu que Kafka, el famós escriptor txec, que vivia a Praga, era de família jueva, però mai no es va sentir atret per la religió sionista, i tot essent ciutadà txec no va escriure mai en la seva llengua, sinó que elaborava la seva literatura en alemany. Cal recordar que l’alemany era la llengua oficial de l’imperi austro-hongarès i per tant la llengua oficial del règim, però no la del poble de txec. El pobre Kafka va patir molt en la seva vida per manca d’arrelament, per manca d’identitat, i manca de pertinença. Hom explica que els alemanys no el varen considerar mai membre de la seva literatura i els txecs tampoc de la seva, perquè mai no hi va escriure.
Ara aquest problema el viuen determinades persones que tot i viure i treballar a Catalunya, en un moment que el règim polític imperant va prohibir escriure en català a la pràctica, perquè hom no podia fer-lo servir per treballar, aleshores es varen acomodar a escriure en castellà. Pel que es habitual entre els investigadors, erudits, i crítics literaris tot i escriure en castellà mai no els consideren de la seva cleda. El que han obtingut es que han pogut viure d’escriure, editat en les publicacions periòdiques en castellà. Però, una cosa es el periodisme i l’altra la literatura. ¿Els espanyols els han classificat, encasellat, i confirmat com a escriptor membre de la literatura castellana o espanyola?. Doncs ja està, no es pot servir a dos senyors.
Davant d’aquesta situació han volgut també anar cap a la classificació de la literatura catalana, estudiant-ho per la cultura del territori on viuen, i no per la llengua que escriuen. Això ha passat i algú no n’ha dit res. Però ja es hora d’acabar amb aquesta comèdia. Un dels primers estudiosos de la literatura catalana fou Francisco Tubino, el 1885, i ell ja aleshores no va caure pas en aquest parany. Al contrari. Així mateix, al mateix temps Pérez Galdós va demanar a l’escriptor català Narcís Oller que abandonés la llengua catalana i que es passes a la llengua castellana que era la llengua dels deus. La llengua i la literatura anaven totalment unides.
Tenim proves evidents. Per exemple. Els quadernets sobre literatura dels diaris de Madrid, hom hi pot trobar qualque vegada els que escriuen en castellà i viuen a Catalunya. ¿Però hi podeu trobar els escriptors catalans de llengua catalana?. Mai ni per casualitat. Ells ho tenen claríssim. La llengua defineix, adjectiva, i conceptualitza la literatura. Fins i tot al a la Biblioteca Vaticana tot allò que està escrit en llengua catalana està classificat a part, amb uns prestatges apropiats i no es barreja amb les altres llengües veïnes.
Si les coses no anessin així seria una casa de bojos. Ens podríem trobar que Robert Graves que va escriure aposentat a l’illa de Mallorca el “Jo, Claudi” podria pertànyer a la literatura catalana, igual que l’Arxiduc que també des de Valldemossa va escriure en llengua catalana tot i ser estranger de naixença. Tot això ens passa per la flaquesa política i per l’estat de submissió en que vivim. Però els que escriuen en castellà no ho fan per engrandir el país on treballen, sinó per acabar d’arrodonir la lluita sistemàtica que ha menat l’estat espanyol en la seva persecució política i literària. De solucions se’n podrien trobar moltes, si aquests escriptors tinguessin la gentilesa de sentir-se catalans. Per exemple, així com els catalans alguns es fan traduir al castellà, però son catalans literàriament. Aquests escriptors podrien fer les edicions catalana i castellana simultàniament a l’hora de sortir les obra i aleshores hom no sabria si efectivament el treball es d’un o altre idioma. Però per ser de la literatura catalana, un escriptor que mai no ha escrit en català, i si ha fet una traducció al català ho ha fet a la segona edició del castellà, això es un altre cosa i té una altre nom.
Aquest posició que estic sustentant ja la vaig expressar fa temps a TV3 en un programa que s’estava debatent aquest tema. I en aquell moment vaig rebre paraules no gaire afectuoses de Manolo Vazquez Montalban, o de Juan Marsé, i fins i tot alguna queixa de l’entorn de Carles Barral. I aquí encara tenim una altra realitat. Montalban va escriure alguna obra de teatre en català, i Barral també llibres del nostre mar, cosa que se’ls podria considerar membres de la literatura catalana. I tornant al tema que ens ocupa, si a la Fira de Frankfurt, com a fira del llibre, han invitat a la literatura catalana, no hi cap mena de dubte només hi han d’anar els escriptors que escriuen en català. Els altres que vagin a Frankfurt quan convidin a la literatura espanyola.
(ARTICLE PUBLICAT AL DIARI "EL PUNT" D'AVUI).
« on: May 06, 2005, 11:07:16 AM » by PereCabra
EN MOTIU DE LA FESTA DE SANT JORDI I EN ESPECIAL DEL DIA DEL LLIBRE ES MOMENT PER REFLEXIONAR QUE L'ORIGEN DE LA FESTA VA SER PEL LLIBRE EN CATALÀ I NO PER ALTRES LITERATURES
Per Francesc Ferrer i Gironès
www.francescferrer.net
La flaquesa política de les nostres institucions fan que no tingui prou poder com per decidir que la festa de Sant Jordi i el Dia del Llibre, es per prompoure el llibre en llengua catalana en el dia dels enamorats de Catalunya.
Hom diu que Kafka, el famós escriptor txec, que vivia a Praga, era de família jueva, però mai no es va sentir atret per la religió sionista, i tot essent ciutadà txec no va escriure mai en la seva llengua, sinó que elaborava la seva literatura en alemany. Cal recordar que l’alemany era la llengua oficial de l’imperi austro-hongarès i per tant la llengua oficial del règim, però no la del poble de txec. El pobre Kafka va patir molt en la seva vida per manca d’arrelament, per manca d’identitat, i manca de pertinença. Hom explica que els alemanys no el varen considerar mai membre de la seva literatura i els txecs tampoc de la seva, perquè mai no hi va escriure.
Ara aquest problema el viuen determinades persones que tot i viure i treballar a Catalunya, en un moment que el règim polític imperant va prohibir escriure en català a la pràctica, perquè hom no podia fer-lo servir per treballar, aleshores es varen acomodar a escriure en castellà. Pel que es habitual entre els investigadors, erudits, i crítics literaris tot i escriure en castellà mai no els consideren de la seva cleda. El que han obtingut es que han pogut viure d’escriure, editat en les publicacions periòdiques en castellà. Però, una cosa es el periodisme i l’altra la literatura. ¿Els espanyols els han classificat, encasellat, i confirmat com a escriptor membre de la literatura castellana o espanyola?. Doncs ja està, no es pot servir a dos senyors.
Davant d’aquesta situació han volgut també anar cap a la classificació de la literatura catalana, estudiant-ho per la cultura del territori on viuen, i no per la llengua que escriuen. Això ha passat i algú no n’ha dit res. Però ja es hora d’acabar amb aquesta comèdia. Un dels primers estudiosos de la literatura catalana fou Francisco Tubino, el 1885, i ell ja aleshores no va caure pas en aquest parany. Al contrari. Així mateix, al mateix temps Pérez Galdós va demanar a l’escriptor català Narcís Oller que abandonés la llengua catalana i que es passes a la llengua castellana que era la llengua dels deus. La llengua i la literatura anaven totalment unides.
Tenim proves evidents. Per exemple. Els quadernets sobre literatura dels diaris de Madrid, hom hi pot trobar qualque vegada els que escriuen en castellà i viuen a Catalunya. ¿Però hi podeu trobar els escriptors catalans de llengua catalana?. Mai ni per casualitat. Ells ho tenen claríssim. La llengua defineix, adjectiva, i conceptualitza la literatura. Fins i tot al a la Biblioteca Vaticana tot allò que està escrit en llengua catalana està classificat a part, amb uns prestatges apropiats i no es barreja amb les altres llengües veïnes.
Si les coses no anessin així seria una casa de bojos. Ens podríem trobar que Robert Graves que va escriure aposentat a l’illa de Mallorca el “Jo, Claudi” podria pertànyer a la literatura catalana, igual que l’Arxiduc que també des de Valldemossa va escriure en llengua catalana tot i ser estranger de naixença. Tot això ens passa per la flaquesa política i per l’estat de submissió en que vivim. Però els que escriuen en castellà no ho fan per engrandir el país on treballen, sinó per acabar d’arrodonir la lluita sistemàtica que ha menat l’estat espanyol en la seva persecució política i literària. De solucions se’n podrien trobar moltes, si aquests escriptors tinguessin la gentilesa de sentir-se catalans. Per exemple, així com els catalans alguns es fan traduir al castellà, però son catalans literàriament. Aquests escriptors podrien fer les edicions catalana i castellana simultàniament a l’hora de sortir les obra i aleshores hom no sabria si efectivament el treball es d’un o altre idioma. Però per ser de la literatura catalana, un escriptor que mai no ha escrit en català, i si ha fet una traducció al català ho ha fet a la segona edició del castellà, això es un altre cosa i té una altre nom.
Aquest posició que estic sustentant ja la vaig expressar fa temps a TV3 en un programa que s’estava debatent aquest tema. I en aquell moment vaig rebre paraules no gaire afectuoses de Manolo Vazquez Montalban, o de Juan Marsé, i fins i tot alguna queixa de l’entorn de Carles Barral. I aquí encara tenim una altra realitat. Montalban va escriure alguna obra de teatre en català, i Barral també llibres del nostre mar, cosa que se’ls podria considerar membres de la literatura catalana. I tornant al tema que ens ocupa, si a la Fira de Frankfurt, com a fira del llibre, han invitat a la literatura catalana, no hi cap mena de dubte només hi han d’anar els escriptors que escriuen en català. Els altres que vagin a Frankfurt quan convidin a la literatura espanyola.
(ARTICLE PUBLICAT AL DIARI "EL PUNT" D'AVUI).