Multilingüisme i sostenibilitat
« on: May 10, 2005, 11:18:21 AM » by PereCabra
Per Albert Bastardas i Boada / publicat al diari "Avui" el 7 de març del 2005
El terme sostenibilitat prové de la tradició de pensament que critica una visió del desenvolupament econòmic que oblida gairebé del tot l'entorn natural en què té lloc aquest procés, i que l'aboca, doncs, a un final erm de recursos i clarament perjudicial per al medi ambient dels humans. Des d'aquesta visió de la realitat, el sostenibilisme es proposa repensar a fons la societat i transformar gradualment l'actual model de producció i consum. Postula un model econòmic no agressiu i vol portar-nos cap a una economia "ecològica". El gran repte, per tant, és com avançar en el progrés econòmic i social sense posar en perill l'equilibri natural del planeta.
El sostenibilisme es configura, així, com l'element vertebrador del pensament postcolonial i postnacional, amb òptica planetària i universal. Una de les dimensions en què la filosofia sostenibilista pot també ajudar-nos en aquest nou segle és en l'organització de la diversitat lingüística. Confrontats a un contacte de llengües cada dia més massiu, provocat alhora per la integració en supraunitats político-econòmiques més àmplies i pels moviments migratoris, la necessitat de trobar ètiques i pràctiques adequades per a aquest nou món és urgent. Parafrasejant unes declaracions de Ramon Folch en una entrevista sobre la sostenibilitat en general, podríem dir així que la "sostenibilitat lingüística" fóra un procés de transformació gradual de l'actual model d'organització lingüística de l'espècie humana, que tindria l'objectiu d'evitar que la bilingüització o poliglotització col•lectiva dels éssers humans hagués de comportar necessàriament l'abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals. Bàsicament, la ideologia contrària provindria de la negativa tendència humana al pensament dicotòmic: o blanc o negre, o una llengua o una altra. Des d'aquesta perspectiva sostenibilista i complexa, hom accepta la poliglotització i la intercomunicació entre els grups i les persones, però alhora reclama la possibilitat de la continuïtat i el ple desenvolupament dels grups lingüístics. La sostenibilitat té, doncs, consciència de no trencar l'equilibri dinàmic dels distints elements que participen en l'ecosistema sociocultural. Així, el contacte lingüístic sostenible serà aquell que no produeixi exposició o ús lingüístics en llengua al•lòctona a una velocitat i/o pressió -en un grau- tan alts que faci impossible la continuïtat estable de les llengües autòctones dels grups humans. Podríem afirmar, doncs, que el caràcter sostenible d'una bilingüització massiva ve donat per la comparació entre el grau de valoració i funcions de la llengua no pròpia i el de la llengua pròpia del grup. Si el primer és menor, el contacte massiu i la bilingüització és sostenible. Si és major, la bilingüització no és sostenible i la llengua pròpia es degradarà i desapareixerà en unes dècades.
Aplicant la terminologia de la sostenibilitat a l'actual crisi de molts dels ecosistemes lingüístics de la humanitat, potser hem de començar a parlar d'assegurar la viabilitat ecològica -ecolingüística- dels grups lingüístics a través d'una gestió socioambiental -sociolingüística- adequada que vetlli perquè no es produeixi una desorganització excessiva que podria ser letal per a moltes de les comunitats lingüístiques. La primera tasca és evitar els abusos sobre els sistemes. Cal no depassar la seva "capacitat de càrrega". Així com hi ha dosis tòxiques i no tòxiques, cal arribar a veure quins graus de contacte lingüístic foren sostenibles en cada tipologia de les distintes que existeixen, quines funcions foren les fonamentals que caldria reservar per als codis propis, i com els canvis introduïts actuen en interacció amb altres canvis que es puguin estar produint. Així, igual com es duen a terme estudis sobre impacte mediambiental o ecològic, nosaltres també hauríem de poder arribar a estudiar l'impacte sociolingüístic de mesures econòmiques, polítiques, educatives, de les migracions, de les innovacions tecnològiques, etc. Ens cal arribar de pressa a models clars i funcionals dels ecosistemes sociolingüístics, saber-ne les interaccions entre els distints elements, quantificar-ho i, en la mesura que sigui possible, poder arribar a prediccions sobre la seva evolució i, en conseqüència, arribar a proposar les mesures que fossin adequades des de la perspectiva d'una gestió sostenible del plurilingüisme.
La sostenibilitat lingüística, però, igual com la perspectiva de la complexitat, no és un enfocament-solució sinó un enfocament-problema. Cal no ignorar infantilment les dificultats de tot tipus que es poden presentar en la pràctica. Al costat de les situacions més simples, amb grups lingüístics ben definits i distingits, hi trobarem contactes simultàniament verticals i horitzontals, amb grups de pes demogràfic similar, força integrats econòmicament, però asimètrics políticament, etc. Quins principis ètics i quines accions polítiques per a aquests casos? Caldrà cercar principis generals i universals que puguin servir d'orientadors per aplicar a les situacions més difícils d'organitzar. Com a mínim, però, crec que són clars avui cinc punts que poden assenyalar les vies prioritàries d'actuació:
(1) frenar els usos abusius de les grans "interllengües" i estendre la ideologia de la igualtat i la solidaritat lingüístiques;
(2) dignificar l'autoimatge dels grups lingüístics no majoritaris subordinats;
(3) permetre que aquests grups lingüístics puguin controlar el seu propi espai comunicatiu, regulant autònomament els usos lingüístics públics;
(4) distribuir les funcions comunicatives, tot dotant de funcions exclusives i efectives els codis dels grups en situació actual de subordinació,
(5) fer conscients els governs, les empreses i les societats en general de la importància d'aconseguir la sostenibilitat lingüística, tot incitant-los a incorporar de forma habitual els estudis necessaris d'impacte sociolingüístic en els seus processos de presa de decisió.
Els grups dominants continuaran probablement utilitzant una ideologia denigratòria de les reclamacions de les minories: diran que en un món ja tan global les llengües "petites" són un anacronisme i que cal que les "minories" s'incorporin necessàriament a les llengües grans. Però això certament no és pas així. La diversitat lingüística no és res del passat sinó allò que utilitzen per comunicar-se quotidianament milions d'éssers humans que volen continuar vivint lingüísticament amb dignitat i normalitat, sense que això hagi de ser cap obstacle per poder-se entendre i comunicar amb els membres d'altres grups. Crec convençudament que això és més universal i humà que no pas l'altra solució. El preu de la intercomprensió lingüística mundial no ha de ser pas la renúncia de tots els grups lingüístics a la seva llengua pròpia, excepte en el cas del que tingui la sort que la seva llengua sigui la triada com a instrument de relació general. El que cal és intentar assegurar un equilibri lingüístic sostenible per a la gran majoria de grups humans, tot tenint com a centre les persones.
Així potser podrem fer realitat els objectius que assenyala Edgar Morin: "Nosaltres podem retrobar i acomplir la unitat de l'ésser humà. [...] L'hem de retrobar, no en una homogeneïtzació que destruiria les cultures, sinó al contrari, a través del ple reconeixement i el ple desenvolupament de les diversitats culturals, la qual cosa no hauria d'impedir que poguessin donar-se en nivells més amplis processos d'unificació i de rediversificació".
« on: May 10, 2005, 11:18:21 AM » by PereCabra
Per Albert Bastardas i Boada / publicat al diari "Avui" el 7 de març del 2005
El terme sostenibilitat prové de la tradició de pensament que critica una visió del desenvolupament econòmic que oblida gairebé del tot l'entorn natural en què té lloc aquest procés, i que l'aboca, doncs, a un final erm de recursos i clarament perjudicial per al medi ambient dels humans. Des d'aquesta visió de la realitat, el sostenibilisme es proposa repensar a fons la societat i transformar gradualment l'actual model de producció i consum. Postula un model econòmic no agressiu i vol portar-nos cap a una economia "ecològica". El gran repte, per tant, és com avançar en el progrés econòmic i social sense posar en perill l'equilibri natural del planeta.
El sostenibilisme es configura, així, com l'element vertebrador del pensament postcolonial i postnacional, amb òptica planetària i universal. Una de les dimensions en què la filosofia sostenibilista pot també ajudar-nos en aquest nou segle és en l'organització de la diversitat lingüística. Confrontats a un contacte de llengües cada dia més massiu, provocat alhora per la integració en supraunitats político-econòmiques més àmplies i pels moviments migratoris, la necessitat de trobar ètiques i pràctiques adequades per a aquest nou món és urgent. Parafrasejant unes declaracions de Ramon Folch en una entrevista sobre la sostenibilitat en general, podríem dir així que la "sostenibilitat lingüística" fóra un procés de transformació gradual de l'actual model d'organització lingüística de l'espècie humana, que tindria l'objectiu d'evitar que la bilingüització o poliglotització col•lectiva dels éssers humans hagués de comportar necessàriament l'abandonament de les llengües pròpies dels distints grups culturals. Bàsicament, la ideologia contrària provindria de la negativa tendència humana al pensament dicotòmic: o blanc o negre, o una llengua o una altra. Des d'aquesta perspectiva sostenibilista i complexa, hom accepta la poliglotització i la intercomunicació entre els grups i les persones, però alhora reclama la possibilitat de la continuïtat i el ple desenvolupament dels grups lingüístics. La sostenibilitat té, doncs, consciència de no trencar l'equilibri dinàmic dels distints elements que participen en l'ecosistema sociocultural. Així, el contacte lingüístic sostenible serà aquell que no produeixi exposició o ús lingüístics en llengua al•lòctona a una velocitat i/o pressió -en un grau- tan alts que faci impossible la continuïtat estable de les llengües autòctones dels grups humans. Podríem afirmar, doncs, que el caràcter sostenible d'una bilingüització massiva ve donat per la comparació entre el grau de valoració i funcions de la llengua no pròpia i el de la llengua pròpia del grup. Si el primer és menor, el contacte massiu i la bilingüització és sostenible. Si és major, la bilingüització no és sostenible i la llengua pròpia es degradarà i desapareixerà en unes dècades.
Aplicant la terminologia de la sostenibilitat a l'actual crisi de molts dels ecosistemes lingüístics de la humanitat, potser hem de començar a parlar d'assegurar la viabilitat ecològica -ecolingüística- dels grups lingüístics a través d'una gestió socioambiental -sociolingüística- adequada que vetlli perquè no es produeixi una desorganització excessiva que podria ser letal per a moltes de les comunitats lingüístiques. La primera tasca és evitar els abusos sobre els sistemes. Cal no depassar la seva "capacitat de càrrega". Així com hi ha dosis tòxiques i no tòxiques, cal arribar a veure quins graus de contacte lingüístic foren sostenibles en cada tipologia de les distintes que existeixen, quines funcions foren les fonamentals que caldria reservar per als codis propis, i com els canvis introduïts actuen en interacció amb altres canvis que es puguin estar produint. Així, igual com es duen a terme estudis sobre impacte mediambiental o ecològic, nosaltres també hauríem de poder arribar a estudiar l'impacte sociolingüístic de mesures econòmiques, polítiques, educatives, de les migracions, de les innovacions tecnològiques, etc. Ens cal arribar de pressa a models clars i funcionals dels ecosistemes sociolingüístics, saber-ne les interaccions entre els distints elements, quantificar-ho i, en la mesura que sigui possible, poder arribar a prediccions sobre la seva evolució i, en conseqüència, arribar a proposar les mesures que fossin adequades des de la perspectiva d'una gestió sostenible del plurilingüisme.
La sostenibilitat lingüística, però, igual com la perspectiva de la complexitat, no és un enfocament-solució sinó un enfocament-problema. Cal no ignorar infantilment les dificultats de tot tipus que es poden presentar en la pràctica. Al costat de les situacions més simples, amb grups lingüístics ben definits i distingits, hi trobarem contactes simultàniament verticals i horitzontals, amb grups de pes demogràfic similar, força integrats econòmicament, però asimètrics políticament, etc. Quins principis ètics i quines accions polítiques per a aquests casos? Caldrà cercar principis generals i universals que puguin servir d'orientadors per aplicar a les situacions més difícils d'organitzar. Com a mínim, però, crec que són clars avui cinc punts que poden assenyalar les vies prioritàries d'actuació:
(1) frenar els usos abusius de les grans "interllengües" i estendre la ideologia de la igualtat i la solidaritat lingüístiques;
(2) dignificar l'autoimatge dels grups lingüístics no majoritaris subordinats;
(3) permetre que aquests grups lingüístics puguin controlar el seu propi espai comunicatiu, regulant autònomament els usos lingüístics públics;
(4) distribuir les funcions comunicatives, tot dotant de funcions exclusives i efectives els codis dels grups en situació actual de subordinació,
(5) fer conscients els governs, les empreses i les societats en general de la importància d'aconseguir la sostenibilitat lingüística, tot incitant-los a incorporar de forma habitual els estudis necessaris d'impacte sociolingüístic en els seus processos de presa de decisió.
Els grups dominants continuaran probablement utilitzant una ideologia denigratòria de les reclamacions de les minories: diran que en un món ja tan global les llengües "petites" són un anacronisme i que cal que les "minories" s'incorporin necessàriament a les llengües grans. Però això certament no és pas així. La diversitat lingüística no és res del passat sinó allò que utilitzen per comunicar-se quotidianament milions d'éssers humans que volen continuar vivint lingüísticament amb dignitat i normalitat, sense que això hagi de ser cap obstacle per poder-se entendre i comunicar amb els membres d'altres grups. Crec convençudament que això és més universal i humà que no pas l'altra solució. El preu de la intercomprensió lingüística mundial no ha de ser pas la renúncia de tots els grups lingüístics a la seva llengua pròpia, excepte en el cas del que tingui la sort que la seva llengua sigui la triada com a instrument de relació general. El que cal és intentar assegurar un equilibri lingüístic sostenible per a la gran majoria de grups humans, tot tenint com a centre les persones.
Així potser podrem fer realitat els objectius que assenyala Edgar Morin: "Nosaltres podem retrobar i acomplir la unitat de l'ésser humà. [...] L'hem de retrobar, no en una homogeneïtzació que destruiria les cultures, sinó al contrari, a través del ple reconeixement i el ple desenvolupament de les diversitats culturals, la qual cosa no hauria d'impedir que poguessin donar-se en nivells més amplis processos d'unificació i de rediversificació".