LA VIDA A LA FRONTERA
« on: October 08, 2005, 05:23:29 PM » by PereCabra
La Frontera és el límit. És el lloc on comença el desconegut, el per conèixer o allò que no vols conèixer. Més enllà, la imaginació pondera allò que ha de ser real, allò que sembla inversemblant. La vida, a la frontera, és una amalgama entre allò que vius i allò que arriba a les platges, al lloc on, reposadament, poses els teus peus nus. Els peus nus, mentre albires el firmament, el desconegut, l’oceà, l’abisme, el més enllà on has decidit no entrar, no pertànyer, no ser-hi. Perquè has arribat a un límit i, coneixent el lloc on t’estàs, no t’interessa el què hi pugui haver més enllà.
Tinc un conegut, tocat del bolet, ex-carter, que està obsessionat amb el perímetre del terme municipal del què ell anomena Sant Carles i la resta anomenem La Ràpita. Jo no voldria, com ell, acabar fet un tarambana obsessionat pel límit, per la frontera; però és que els que vivim aquí, apenes a set quilòmetres de la frontera natural amb Espanya, això ens obsessiona. Tal vegada, perquè les incursions d’ells aquí són més notòries i notables que les nostres allà.
Si, la frontera.
Les terres de l’Ebre mai no han tingut un protagonisme històric i polític com els que ara ens hem guanyat.
Què hauria estat de Catalunya sense nosaltres? Què hauria estat d’Espanya? Alguna vegada, algú, ens reconeixerà el mèrit? Mentrestant, a l’espera de l’historiador hàbil, aquí estem, vivint en el reflux d’una Espanya que ara ens envaeix, ara es retira, com una onada. En l’insensat anonimat d’una Catalunya central que històricament només s’ha mirat el melic i ha buscat les seves pròpies arrels en la Catalunya vella.
Què hauria estat de Catalunya sense nosaltres?
Recordo ara fa uns anys la polèmica pel PHN.
Poca gent va ser conscient de la importància de la lluita sostinguda en aquestes terres en front de l’invasor. D’esquena se’ns va girar el llavors govern convergent de la Generalitat fins que no va veure que, sota risc de perdre grans vots, va redir el dit. Només ERC es feia ressò, llavors, de les nostres proclames. Què hauria estat d’ERC sense nosaltres? Qui li plantava cara, a Catalunya, al PP, apart de nosaltres? Els pactes tenien els governants lligats de peus i mans.
Les terres de l’Ebre sempre han estat les golfes de Catalunya; tal vegada, perquè aquestes terres sempre han estat un entremig entre mar i terra, un aiguabarreig d’interessos entre el cel i els camps d’arròs, batuts d’esquenes ardents al sol de migdia, de petites barquinyoles de pesca perdudes a l’horitzó pla, d’economies familiars mai gaire sorprenedores. I tot i això, plenes de gent.
I de vots, dirien els polítics.
Mai hem tingut ni tan sols el valor als escons del cinturó industrial i immigrat de Barcelona. Heus ací la nostra trista catalanitat.
Una illa de gent que es mira de fora. Això ha estat el delta de l’Ebre. Un espai de passada. Un lloc que mai no ha comptat. Una cosa que es mira de lluny.
Però tota illa – com va dir un dia l’admirat Joan Barril quan era jove i més ple d’entusiasme – s’uneix al continent per l’istme dels interessos humans.
I així ha estat.
Ens hem unit a Catalunya gràcies al PHN. Unes comarques que sempre havien estat oblidades de Barcelona i on la gent s’havia acostumat, finalment, a treballar sola i sense comptar amb cap ajut ni consideració, varen ser capaces d’ajuntar-se en un projecte comú: la Plataforma per la Defensa de l’Ebre.
De cop i volta, la gent d’ací, que havia vist com sempre se’ls deixava de banda en els projectes catalans, que havia patit una de les pitjors economies del principat, de cop i volta es revelava, perquè l’aigua i la terra era ja el darrer que se’ls hi podia prendre.
I la necessitat va ser més forta que la pressió.
Convergència, llavors a la plaça St.Jaume, ens volia fer callar. Però no fa callar qui no s’ha guanyat un respecte. I a les terres de l’Ebre, CiU mai s’ha fet notar.
La lluita per la supervivència va ser l’element aglutinador de la gent d’ací. Es varen superar diferències locals, es varen superar tendències polítiques i es varen superar interessos personals, i es va parlar amb una sola veu.
El PP ho tenia clar: amb CiU de costat, entrar a Tortosa – no amb els tancs, sinó amb les excavadores – era batalla guanyada.
Però la batalla de l’Ebre havia de recuperar-se. Perquè la gent d’ací encara porta inscrita a la sang la memòria de la seva gent.
I la Plataforma va créixer i es va solidificar.
Recordo encara el dia de la cerimònia de posada de la primera pedra del transvasament, una pantomima a la que, llavors, aquesta gent encara no ens tenia acostumats: mercè a la col•laboració del govern municipal veí de Vinaròs es varen expropiar unes terres de tarongers – per cert, molt ben pagades – i hi entraren les excavadores i les pales, i obriren un solc de dalt a baix com qui obre una magrana. S’invitaren pagesos de Múrcia i d’Alacant, se’ls convidà a paella i a marisc i, als d’ací no ens deixaren entrar (no teníem invitació al club privat de la pantomima del govern de Madrid). Les fotografies sortiren als diaris de tota la península i a tot arreu quedava clar que, tot i en contra de la voluntat catalana (d’alguns catalans del sud) el PHN tirava endavant. De res serviren les nostres estelades: a la foto no hi sortiren.
L’endemà, les terres expropiades eren abandonades i, les obres començades, deixades allà. Ni rastre de ciment, ni formigoneres, ni pales, ni res.
El frau va ser denunciat a internet i a diversos mitjans de comunicació, però l’onada informativa moria, un cop més, a la frontera.
Dues setmanes després el PP perdia les eleccions i aquí, a les terres de l’Ebre, tothom va respirar. I plorar. No pas d’alegria, sinó de tensió acumulada.
Molts eren els que, d’amagat, preparaven la resistència: escamots, bombes casolanes, fins i tot vaig sentir a parlar d’artefactes submarins que, per control remot, podien ser enviats a l’interior dels tubs amb que els artífexs pretenien prendre l’aigua de l’Ebre i fer-los explotar.
Si, sembla ciència ficció. Però aquí no era una ficció. La gent estava unida i disposta a revoltar-se davant el flagrant robatori del darrer que, a aquesta gent franca i humil de les nostres comarques els hi quedava: la terra, l’aigua, el riu, la vida.
Sembla estrany, oi? Ho he explicat a amics meus, ho he explicat a càrrecs polítics, ho he explicat a gent que treballa com a funcionari a la Generalitat. Encara cap d’ells m’ha corroborat la història. Tots m’han mirat com qui mira un escriptor a qui el relat se l’enduu fins la ficció.
I no cregueu que no m’entristeix veure tan poca receptivitat a la història. A la història local, però també a la història general.
Què hauria estat de Catalunya si ERC no ens hagués fet costat? Hauria tombat, CiU, els seus plantejaments, a darrera hora, respecte al PHN si no hagués vist els vots perillar? La lluita en contra del PHN va ser un detonant que va ajudar, i molt, al canvi de govern a Catalunya. Per primer cop, les terres de l’Ebre parlaven amb una sola veu, sortíem las mitjans de comunicació i Catalunya comptava amb nosaltres. Fins i tot havíem tingut propostes segregacionistes per part del govern autonòmic de l’Aragó (a ells els afectava la mateixa lluita).
El govern català va canviar. I amb el govern català en oposició directa al govern del PP de Madrid es varen produir els primers enfrontaments cruents entre les comunitats catalana i espanyola i, en concret, dirigides als seus governants tripartits. Com va tremolar l’estructura d’aquell castell!
Però la pinça catalana va ser suficient per possibilitar el canvi de govern a Madrid. Un govern que, a hores d’ara, sembla de nou disposat a desdir-se. La història es repeteix.
Des d’ací, des de la frontera, tement que arribi un dia que ens toqui, de nou, veure els tancs – o les excavadores – pujar carretera nacional 340 amunt. Si aquest dia arriba, no ho dubteu, com en els darrers dies del PHN, la gent ebrenca retrobarà els seus lligams de sang davant l’invasor espanyol.
Creieu-me, catalanes i catalans, si nosaltres, els ebrencs, hem estat capaços de fer pinya partint de la més absoluta disgregació i desconsideració, també tota la societat catalana és capaç de fer-ho. Som el mateix poble, som la mateixa gent. Els polítics han parlat. Han usat les seves eines davant Madrid. Els seus plantejaments s'estan volent canviar desdint l'escrit en les normes del joc. Ens toca a nosaltres ara, ciutadans, mostrar qui som i quina és la nostra voluntat i força. Tal vegada sigui arribat ara el moment de la rauxa. O potser us haurem d’ensenyar nosaltres, els ebrencs, que sempre hem estat les golfes de Catalunya, on rau el ver sentiment de Poble?
Pere Cabra
No vivim pas gaire lluny d’aquell límit que l’home s’ha imposat, la frontera amb Espanya, però que tan bé ens va per entendre les diferències que, d’un pam ací o un pam enllà marquen les formes de vida, els costums, les parles, la forma de ser.
Són apenes set quilòmetres i, tot i que nosaltres no tenim cap interès en amollar-nos frontera avall, les incursions d’aquells que estan disposats a fer “a walk in the wild side” no sempre són pacífiques.
Casa nostra és una casota vella tocant la carretera. Les portes de casa no tanquen i les finestres sempre són obertes, perquè res no tenim per amagar i res no hi ha d’interès per a aquells que cobegen les coses dels demés. Som pobres, i això no és una honra, però és còmode.
Encara que no sempre és segur.
Els dissabtes el poble acostuma a omplir-se de canalla dels voltants, amb els seus cotxes tunejats i calés guanyats a la butxaca, escampant-se arreu com ho fa l’aigua al reguerall quan obres la comporta. I és que és dissabte.
Tot i que no és excusa.
-Esta bandera te la vamos a meter por el culo! – referint-se a l'estelada que tenim sempre penjada al balcó. Els crits provenien d’un cotxe farcit de jovenalla, provocant i ensenyant-nos el dit, musica alta, com és costum, per encendre la bravura.
L’incident és per oblidar, tot i la reflexió que suscita, però és per oblidar.
Si no fos que la mateixa nit em varen despertar els gossos bordant. De tant en tant en Drap s’embronca amb algun gat veí i s’entossudeix a passar per on el gat passa i, quan no pot, els lladrucs li semblen una bona protesta; per això moltes vegades no li faig cas; però aquest cop era també la Bruixa, molt més prudent, la que bordava enfurismada.
Crits en espanyol i, de sobte, una pedra de la mida d’un ou va batre contra la finestra i va picar dues vegades a les parets de l'habitació abans de caure a terra. La meva companya, el seu fill de cinc anys i jo dormíem allà. Hauria pogut passar qualsevol cosa.
Vaig sortir a l’exterior – reconec que amb ganes de brega - només per sentir més proclames anticatalanistes i insults com els de la tarda anterior. Vaig arrencar a córrer cap al cotxe aturat vora la carretera, però va fugir amb el seu neó blau sota la carcassa mentre, esperonats per la seva valentia de pa sucat amb oli, devien haver trobat una excusa brava per sentir-se més espanyols que abans.
Era dissabte, un dia de descans. Un dia que aprofites per retrobar totes aquelles coses que no pots fer ni dir entre setmana.
Era dissabte, per a ells, però també per a nosaltres.
És el coratge - o la seva manca - el que més em sorpren i em fa la guitza de nosaltres, els catalans.
La constatació diàfana i diària del drama de la por a expressar el que sents i el que penses. El drama, també, conformista, de la indiferència.
És com si, porucs, ens conforméssim amb uns quants drets individuals - estabilitat laboral, salut i quatre calés a la butxaca - i amaguéssim el cap sota l'ala davant els nostres drets col•lectius.
Que per què ho dic? a ningú no li hauria d'estranyar veure una estelada penjada, oi? o la quatribarrada? Jo en tinc una - i ben grossa - penjada al meu celler, una botigueta de tres i no res a La Ràpita, ciutat fronterera. I, doncs, per què aquella dona, sortint de missa el dissabte va venir, tota preocupada i tafanera, a donar-me el consell que seria millor que la despengés si no volia perdre clientela(???).
-Aqui - em va dir - hi vénen molts espanyols, molts manyos... i tal vegada els hi pot molestar...
I doncs, he de renunciar a les meves conviccions i lluites en favor d'un acontentament d'aquells que em voldrien callat? demagògia de camp de concentració, en dic jo. Fins aquí ens ténen acostumats? tanta por tenim?
La bona senyora em volia fer valorar més els meus drets individuals - els conservadors, conformistes i còmodes - i que peséssin més que no pas els nostres drets col•lectius.
M'hauria de preocupar més per la meva butxaca que no pas pel benestar de totes i tots els catalans?
Estic fent un recompte. En classifico els resultats per procedència, per edat i per insistència. La distinció per gènere em sembla, de moment, poc significant.
Em refereixo al fet ja explicat que, al nostre celler, hi tenim l'estelada sempre penjada. Aquest cap de setmana és de pont i, al poblet, hi tindrem molts visitants d'Espanya enllà.
De moment no he tingut cap rebuig, he tingut un gest de suport, tres comentaris i dues confidències. Els resultats són, doncs: 0/1/3/2.
Els comentaris han estat del tipus "òndia, aquí no us entrarà ningú del PP", o bé "òndia, aquí no us entrarà cap espanyol". Però no és cert, d'espanyols n'entren. I compren. Aquest mateix matí una parella de quarentons passejaven pel carrer i se m'han aturat davant la pissarreta que anuncia que "Aquí només tenim cava català". Jo era assegut a la terrassa llegint el diari. S'han posat a riure i m'han preguntat -en espanyol - si teníem alguna cosa més, apart de cava català i, evidentment, els hi he dit que si. Han entrat, perquè volien vi i, per no trair el seu paladar acostumat als carinyenes i tempranillos, s'han decantat inicialment per una ampolla de Rioja, màxim un Somontano. Bé, han sortit enduent-se quatre ampolles de Terra Alta, que és vi de veritat.
Les confidències són molt més generoses i, ho he de dir, sorprenents. Totes dues confidències provenen de gent estimada i que m'estimen i, per tant, les tinc en compte, tot i que no en faig cas. Totes dues confidències - dites en veu baixeta com si fos un secret - venien a dir-me la mateixa cosa: que amb l'estelada penjada estava perdent clients. En tots dos casos m'he mirat la persona confident amb cara d'estranyesa i els hi he dit "de veres? qui t'ho ha dit? algú t'ha fet el comentari?", "No, no, i ara! ningú!", m'han dit, "Només és una opinió". D'acord. Patien per mi. Per la meva butxaca.
I no, ningú s'ha queixat, ni català - òbviament - ni espanyol, pel fet que tinguem penjat un tros de drap que ara fa pocs anys encara era motiu d'arrest.
Finalment, el gest de suport, que ha procedit d'un vellet entranyable. Fem obres al celler i, per necessitats de pas, aquell matí havíem tret momentàniament l'estelada. L'avi només volia una garrafeta de vi blanc i, en anar a pagar, va notar l'absència. "I l'estelada? que l'heu treta?".
Però no, allí s'estava, esperant-se a tornar a ser penjada al seu clau.
I l'avi se'n va anar a dinar ben tranquil.
I jo també.
No és per ganes de buscar els tres peus al gat, però les diferències culturals amb els nostres veïns els espanyols de vegades són fins i tot molestes.
M'explicaré.
Avui s'ha celebrat la 3a Diada del llagostí a Sant Carles de la Ràpita i nosaltres, el celler Tastavins, hi hem estat convidats. No és pas cap negoci. Després dels discursets de les autoritats, l'allau de persones (més de 3000) devora quasi 400kg de llagostins frescos i es beuen gairebé 200 litres de vi i cava en menys d'hora i mitja.
D'acord, la pressa fa que no sempre els bons modals surtin a flor de pell. Però això tampoc no justifica res.
Bé, al gra.
Hi ha una diferència abissal entre la manera que els catalans i catalanes ens comportem davant una situació així i la manera com es comporten els nostres veïns. Us estalviaré els detalls sobre les empentes i el colar-se a la cua o el fet de brandar el got davant teu exigint-te sàpigues el què aquell bon enze et demana. Posaré només quatre exemples ben il•lustradors i que - i aquest és el motiu del meu escrit - han estat protagonitzats al cent per cent pels nostres companys de viatge, aquells sapiens sapiens no del tot evolucionats. I que se'm perdoni. O no.
Exemple nº1: un home amb dona penjada del bracet se’ns acosta i ens diu: " esto es en degustación?" i demana una copa de vi blanc. Ben be en degustació no és, perquè s'exigeix la compra de tiquet a caixa i el bescanvi de la beguda "en degustación" pel corresponent val. Tampoc no és una venda, perquè els que ens paga l'Ajuntament pel gotet de vi és miserable. De manera que ens hem quedat una mica dubtosos de si era "en degustación" o no. L'home s'ho ha empassat i, sense dir ni ase ni bèstia, ha girat cua amb la sornegueria de qui està segur que allò ja no li poden prendre.
Després diran que aquí som uns lladres.
Exemple nº2: un home s'acosta i ens demana un gotet de vi rosat. Després de l'experiència prèvia, li demanem el tiquet. Resulta que ja ha esgotat la part de beguda. Li diem que no el podem servir, que cal que compri més tiquets. Les normes són les normes. S'enfada, diu que "en su pueblo con el tiquet tomas todo lo que quieres". Li explico que aquí no és "su pueblo", i que fem les coses diferents. Potser més ordenades. S'enfada més. Li explico que jo no aniré a "su pueblo" a dir-los-hi com han de fer les coses, que a cada lloc és diferent. No m'escolta. Vol el seu vi. I gratis. Jo no li puc posar. Les normes són les normes.
Exemple nº3: una dona se m'acosta i em demana un gotet de vi per degustar. Li dic que no en tenim en degustació (gat escarmentat de l'aigua tèbia fuig). Insisteix. Diu que me'n vol comprar una ampolla, però que sense tastar-lo no me la comprarà. Accedeixo, tot i que no me'n fio. Es beu el gotet de vi, gira cua i no torna més.
Són bandolers.
Exemple nº4: una dona se'ns acosta i ens diu que vol "tastar un vino". Ha llegit el títol del nostre establiment ("Tastavins") i ara vol "tastar". Ens ensumem una altra ensarronada. Li demanem el tiquet. Diu que no, que només vol "tastar". Li diem que ok, a canvi del tiquet. "Pero esto no es para probar vinos?" ens diu, "Tastavins quiere decir probar vinos, no? pues quiero probar"... mite-la ella! Li diem que no. Sense ni dir adéu se'n va, a veure si aconsegueix enredar-ne un altre.
Déu, Déu, Déu... si n'hi ha de feina!
« on: October 08, 2005, 05:23:29 PM » by PereCabra
La Frontera és el límit. És el lloc on comença el desconegut, el per conèixer o allò que no vols conèixer. Més enllà, la imaginació pondera allò que ha de ser real, allò que sembla inversemblant. La vida, a la frontera, és una amalgama entre allò que vius i allò que arriba a les platges, al lloc on, reposadament, poses els teus peus nus. Els peus nus, mentre albires el firmament, el desconegut, l’oceà, l’abisme, el més enllà on has decidit no entrar, no pertànyer, no ser-hi. Perquè has arribat a un límit i, coneixent el lloc on t’estàs, no t’interessa el què hi pugui haver més enllà.
Tinc un conegut, tocat del bolet, ex-carter, que està obsessionat amb el perímetre del terme municipal del què ell anomena Sant Carles i la resta anomenem La Ràpita. Jo no voldria, com ell, acabar fet un tarambana obsessionat pel límit, per la frontera; però és que els que vivim aquí, apenes a set quilòmetres de la frontera natural amb Espanya, això ens obsessiona. Tal vegada, perquè les incursions d’ells aquí són més notòries i notables que les nostres allà.
Si, la frontera.
Les terres de l’Ebre mai no han tingut un protagonisme històric i polític com els que ara ens hem guanyat.
Què hauria estat de Catalunya sense nosaltres? Què hauria estat d’Espanya? Alguna vegada, algú, ens reconeixerà el mèrit? Mentrestant, a l’espera de l’historiador hàbil, aquí estem, vivint en el reflux d’una Espanya que ara ens envaeix, ara es retira, com una onada. En l’insensat anonimat d’una Catalunya central que històricament només s’ha mirat el melic i ha buscat les seves pròpies arrels en la Catalunya vella.
Què hauria estat de Catalunya sense nosaltres?
Recordo ara fa uns anys la polèmica pel PHN.
Poca gent va ser conscient de la importància de la lluita sostinguda en aquestes terres en front de l’invasor. D’esquena se’ns va girar el llavors govern convergent de la Generalitat fins que no va veure que, sota risc de perdre grans vots, va redir el dit. Només ERC es feia ressò, llavors, de les nostres proclames. Què hauria estat d’ERC sense nosaltres? Qui li plantava cara, a Catalunya, al PP, apart de nosaltres? Els pactes tenien els governants lligats de peus i mans.
Les terres de l’Ebre sempre han estat les golfes de Catalunya; tal vegada, perquè aquestes terres sempre han estat un entremig entre mar i terra, un aiguabarreig d’interessos entre el cel i els camps d’arròs, batuts d’esquenes ardents al sol de migdia, de petites barquinyoles de pesca perdudes a l’horitzó pla, d’economies familiars mai gaire sorprenedores. I tot i això, plenes de gent.
I de vots, dirien els polítics.
Mai hem tingut ni tan sols el valor als escons del cinturó industrial i immigrat de Barcelona. Heus ací la nostra trista catalanitat.
Una illa de gent que es mira de fora. Això ha estat el delta de l’Ebre. Un espai de passada. Un lloc que mai no ha comptat. Una cosa que es mira de lluny.
Però tota illa – com va dir un dia l’admirat Joan Barril quan era jove i més ple d’entusiasme – s’uneix al continent per l’istme dels interessos humans.
I així ha estat.
Ens hem unit a Catalunya gràcies al PHN. Unes comarques que sempre havien estat oblidades de Barcelona i on la gent s’havia acostumat, finalment, a treballar sola i sense comptar amb cap ajut ni consideració, varen ser capaces d’ajuntar-se en un projecte comú: la Plataforma per la Defensa de l’Ebre.
De cop i volta, la gent d’ací, que havia vist com sempre se’ls deixava de banda en els projectes catalans, que havia patit una de les pitjors economies del principat, de cop i volta es revelava, perquè l’aigua i la terra era ja el darrer que se’ls hi podia prendre.
I la necessitat va ser més forta que la pressió.
Convergència, llavors a la plaça St.Jaume, ens volia fer callar. Però no fa callar qui no s’ha guanyat un respecte. I a les terres de l’Ebre, CiU mai s’ha fet notar.
La lluita per la supervivència va ser l’element aglutinador de la gent d’ací. Es varen superar diferències locals, es varen superar tendències polítiques i es varen superar interessos personals, i es va parlar amb una sola veu.
El PP ho tenia clar: amb CiU de costat, entrar a Tortosa – no amb els tancs, sinó amb les excavadores – era batalla guanyada.
Però la batalla de l’Ebre havia de recuperar-se. Perquè la gent d’ací encara porta inscrita a la sang la memòria de la seva gent.
I la Plataforma va créixer i es va solidificar.
Recordo encara el dia de la cerimònia de posada de la primera pedra del transvasament, una pantomima a la que, llavors, aquesta gent encara no ens tenia acostumats: mercè a la col•laboració del govern municipal veí de Vinaròs es varen expropiar unes terres de tarongers – per cert, molt ben pagades – i hi entraren les excavadores i les pales, i obriren un solc de dalt a baix com qui obre una magrana. S’invitaren pagesos de Múrcia i d’Alacant, se’ls convidà a paella i a marisc i, als d’ací no ens deixaren entrar (no teníem invitació al club privat de la pantomima del govern de Madrid). Les fotografies sortiren als diaris de tota la península i a tot arreu quedava clar que, tot i en contra de la voluntat catalana (d’alguns catalans del sud) el PHN tirava endavant. De res serviren les nostres estelades: a la foto no hi sortiren.
L’endemà, les terres expropiades eren abandonades i, les obres començades, deixades allà. Ni rastre de ciment, ni formigoneres, ni pales, ni res.
El frau va ser denunciat a internet i a diversos mitjans de comunicació, però l’onada informativa moria, un cop més, a la frontera.
Dues setmanes després el PP perdia les eleccions i aquí, a les terres de l’Ebre, tothom va respirar. I plorar. No pas d’alegria, sinó de tensió acumulada.
Molts eren els que, d’amagat, preparaven la resistència: escamots, bombes casolanes, fins i tot vaig sentir a parlar d’artefactes submarins que, per control remot, podien ser enviats a l’interior dels tubs amb que els artífexs pretenien prendre l’aigua de l’Ebre i fer-los explotar.
Si, sembla ciència ficció. Però aquí no era una ficció. La gent estava unida i disposta a revoltar-se davant el flagrant robatori del darrer que, a aquesta gent franca i humil de les nostres comarques els hi quedava: la terra, l’aigua, el riu, la vida.
Sembla estrany, oi? Ho he explicat a amics meus, ho he explicat a càrrecs polítics, ho he explicat a gent que treballa com a funcionari a la Generalitat. Encara cap d’ells m’ha corroborat la història. Tots m’han mirat com qui mira un escriptor a qui el relat se l’enduu fins la ficció.
I no cregueu que no m’entristeix veure tan poca receptivitat a la història. A la història local, però també a la història general.
Què hauria estat de Catalunya si ERC no ens hagués fet costat? Hauria tombat, CiU, els seus plantejaments, a darrera hora, respecte al PHN si no hagués vist els vots perillar? La lluita en contra del PHN va ser un detonant que va ajudar, i molt, al canvi de govern a Catalunya. Per primer cop, les terres de l’Ebre parlaven amb una sola veu, sortíem las mitjans de comunicació i Catalunya comptava amb nosaltres. Fins i tot havíem tingut propostes segregacionistes per part del govern autonòmic de l’Aragó (a ells els afectava la mateixa lluita).
El govern català va canviar. I amb el govern català en oposició directa al govern del PP de Madrid es varen produir els primers enfrontaments cruents entre les comunitats catalana i espanyola i, en concret, dirigides als seus governants tripartits. Com va tremolar l’estructura d’aquell castell!
Però la pinça catalana va ser suficient per possibilitar el canvi de govern a Madrid. Un govern que, a hores d’ara, sembla de nou disposat a desdir-se. La història es repeteix.
Des d’ací, des de la frontera, tement que arribi un dia que ens toqui, de nou, veure els tancs – o les excavadores – pujar carretera nacional 340 amunt. Si aquest dia arriba, no ho dubteu, com en els darrers dies del PHN, la gent ebrenca retrobarà els seus lligams de sang davant l’invasor espanyol.
Creieu-me, catalanes i catalans, si nosaltres, els ebrencs, hem estat capaços de fer pinya partint de la més absoluta disgregació i desconsideració, també tota la societat catalana és capaç de fer-ho. Som el mateix poble, som la mateixa gent. Els polítics han parlat. Han usat les seves eines davant Madrid. Els seus plantejaments s'estan volent canviar desdint l'escrit en les normes del joc. Ens toca a nosaltres ara, ciutadans, mostrar qui som i quina és la nostra voluntat i força. Tal vegada sigui arribat ara el moment de la rauxa. O potser us haurem d’ensenyar nosaltres, els ebrencs, que sempre hem estat les golfes de Catalunya, on rau el ver sentiment de Poble?
Pere Cabra
No vivim pas gaire lluny d’aquell límit que l’home s’ha imposat, la frontera amb Espanya, però que tan bé ens va per entendre les diferències que, d’un pam ací o un pam enllà marquen les formes de vida, els costums, les parles, la forma de ser.
Són apenes set quilòmetres i, tot i que nosaltres no tenim cap interès en amollar-nos frontera avall, les incursions d’aquells que estan disposats a fer “a walk in the wild side” no sempre són pacífiques.
Casa nostra és una casota vella tocant la carretera. Les portes de casa no tanquen i les finestres sempre són obertes, perquè res no tenim per amagar i res no hi ha d’interès per a aquells que cobegen les coses dels demés. Som pobres, i això no és una honra, però és còmode.
Encara que no sempre és segur.
Els dissabtes el poble acostuma a omplir-se de canalla dels voltants, amb els seus cotxes tunejats i calés guanyats a la butxaca, escampant-se arreu com ho fa l’aigua al reguerall quan obres la comporta. I és que és dissabte.
Tot i que no és excusa.
-Esta bandera te la vamos a meter por el culo! – referint-se a l'estelada que tenim sempre penjada al balcó. Els crits provenien d’un cotxe farcit de jovenalla, provocant i ensenyant-nos el dit, musica alta, com és costum, per encendre la bravura.
L’incident és per oblidar, tot i la reflexió que suscita, però és per oblidar.
Si no fos que la mateixa nit em varen despertar els gossos bordant. De tant en tant en Drap s’embronca amb algun gat veí i s’entossudeix a passar per on el gat passa i, quan no pot, els lladrucs li semblen una bona protesta; per això moltes vegades no li faig cas; però aquest cop era també la Bruixa, molt més prudent, la que bordava enfurismada.
Crits en espanyol i, de sobte, una pedra de la mida d’un ou va batre contra la finestra i va picar dues vegades a les parets de l'habitació abans de caure a terra. La meva companya, el seu fill de cinc anys i jo dormíem allà. Hauria pogut passar qualsevol cosa.
Vaig sortir a l’exterior – reconec que amb ganes de brega - només per sentir més proclames anticatalanistes i insults com els de la tarda anterior. Vaig arrencar a córrer cap al cotxe aturat vora la carretera, però va fugir amb el seu neó blau sota la carcassa mentre, esperonats per la seva valentia de pa sucat amb oli, devien haver trobat una excusa brava per sentir-se més espanyols que abans.
Era dissabte, un dia de descans. Un dia que aprofites per retrobar totes aquelles coses que no pots fer ni dir entre setmana.
Era dissabte, per a ells, però també per a nosaltres.
És el coratge - o la seva manca - el que més em sorpren i em fa la guitza de nosaltres, els catalans.
La constatació diàfana i diària del drama de la por a expressar el que sents i el que penses. El drama, també, conformista, de la indiferència.
És com si, porucs, ens conforméssim amb uns quants drets individuals - estabilitat laboral, salut i quatre calés a la butxaca - i amaguéssim el cap sota l'ala davant els nostres drets col•lectius.
Que per què ho dic? a ningú no li hauria d'estranyar veure una estelada penjada, oi? o la quatribarrada? Jo en tinc una - i ben grossa - penjada al meu celler, una botigueta de tres i no res a La Ràpita, ciutat fronterera. I, doncs, per què aquella dona, sortint de missa el dissabte va venir, tota preocupada i tafanera, a donar-me el consell que seria millor que la despengés si no volia perdre clientela(???).
-Aqui - em va dir - hi vénen molts espanyols, molts manyos... i tal vegada els hi pot molestar...
I doncs, he de renunciar a les meves conviccions i lluites en favor d'un acontentament d'aquells que em voldrien callat? demagògia de camp de concentració, en dic jo. Fins aquí ens ténen acostumats? tanta por tenim?
La bona senyora em volia fer valorar més els meus drets individuals - els conservadors, conformistes i còmodes - i que peséssin més que no pas els nostres drets col•lectius.
M'hauria de preocupar més per la meva butxaca que no pas pel benestar de totes i tots els catalans?
Estic fent un recompte. En classifico els resultats per procedència, per edat i per insistència. La distinció per gènere em sembla, de moment, poc significant.
Em refereixo al fet ja explicat que, al nostre celler, hi tenim l'estelada sempre penjada. Aquest cap de setmana és de pont i, al poblet, hi tindrem molts visitants d'Espanya enllà.
De moment no he tingut cap rebuig, he tingut un gest de suport, tres comentaris i dues confidències. Els resultats són, doncs: 0/1/3/2.
Els comentaris han estat del tipus "òndia, aquí no us entrarà ningú del PP", o bé "òndia, aquí no us entrarà cap espanyol". Però no és cert, d'espanyols n'entren. I compren. Aquest mateix matí una parella de quarentons passejaven pel carrer i se m'han aturat davant la pissarreta que anuncia que "Aquí només tenim cava català". Jo era assegut a la terrassa llegint el diari. S'han posat a riure i m'han preguntat -en espanyol - si teníem alguna cosa més, apart de cava català i, evidentment, els hi he dit que si. Han entrat, perquè volien vi i, per no trair el seu paladar acostumat als carinyenes i tempranillos, s'han decantat inicialment per una ampolla de Rioja, màxim un Somontano. Bé, han sortit enduent-se quatre ampolles de Terra Alta, que és vi de veritat.
Les confidències són molt més generoses i, ho he de dir, sorprenents. Totes dues confidències provenen de gent estimada i que m'estimen i, per tant, les tinc en compte, tot i que no en faig cas. Totes dues confidències - dites en veu baixeta com si fos un secret - venien a dir-me la mateixa cosa: que amb l'estelada penjada estava perdent clients. En tots dos casos m'he mirat la persona confident amb cara d'estranyesa i els hi he dit "de veres? qui t'ho ha dit? algú t'ha fet el comentari?", "No, no, i ara! ningú!", m'han dit, "Només és una opinió". D'acord. Patien per mi. Per la meva butxaca.
I no, ningú s'ha queixat, ni català - òbviament - ni espanyol, pel fet que tinguem penjat un tros de drap que ara fa pocs anys encara era motiu d'arrest.
Finalment, el gest de suport, que ha procedit d'un vellet entranyable. Fem obres al celler i, per necessitats de pas, aquell matí havíem tret momentàniament l'estelada. L'avi només volia una garrafeta de vi blanc i, en anar a pagar, va notar l'absència. "I l'estelada? que l'heu treta?".
Però no, allí s'estava, esperant-se a tornar a ser penjada al seu clau.
I l'avi se'n va anar a dinar ben tranquil.
I jo també.
No és per ganes de buscar els tres peus al gat, però les diferències culturals amb els nostres veïns els espanyols de vegades són fins i tot molestes.
M'explicaré.
Avui s'ha celebrat la 3a Diada del llagostí a Sant Carles de la Ràpita i nosaltres, el celler Tastavins, hi hem estat convidats. No és pas cap negoci. Després dels discursets de les autoritats, l'allau de persones (més de 3000) devora quasi 400kg de llagostins frescos i es beuen gairebé 200 litres de vi i cava en menys d'hora i mitja.
D'acord, la pressa fa que no sempre els bons modals surtin a flor de pell. Però això tampoc no justifica res.
Bé, al gra.
Hi ha una diferència abissal entre la manera que els catalans i catalanes ens comportem davant una situació així i la manera com es comporten els nostres veïns. Us estalviaré els detalls sobre les empentes i el colar-se a la cua o el fet de brandar el got davant teu exigint-te sàpigues el què aquell bon enze et demana. Posaré només quatre exemples ben il•lustradors i que - i aquest és el motiu del meu escrit - han estat protagonitzats al cent per cent pels nostres companys de viatge, aquells sapiens sapiens no del tot evolucionats. I que se'm perdoni. O no.
Exemple nº1: un home amb dona penjada del bracet se’ns acosta i ens diu: " esto es en degustación?" i demana una copa de vi blanc. Ben be en degustació no és, perquè s'exigeix la compra de tiquet a caixa i el bescanvi de la beguda "en degustación" pel corresponent val. Tampoc no és una venda, perquè els que ens paga l'Ajuntament pel gotet de vi és miserable. De manera que ens hem quedat una mica dubtosos de si era "en degustación" o no. L'home s'ho ha empassat i, sense dir ni ase ni bèstia, ha girat cua amb la sornegueria de qui està segur que allò ja no li poden prendre.
Després diran que aquí som uns lladres.
Exemple nº2: un home s'acosta i ens demana un gotet de vi rosat. Després de l'experiència prèvia, li demanem el tiquet. Resulta que ja ha esgotat la part de beguda. Li diem que no el podem servir, que cal que compri més tiquets. Les normes són les normes. S'enfada, diu que "en su pueblo con el tiquet tomas todo lo que quieres". Li explico que aquí no és "su pueblo", i que fem les coses diferents. Potser més ordenades. S'enfada més. Li explico que jo no aniré a "su pueblo" a dir-los-hi com han de fer les coses, que a cada lloc és diferent. No m'escolta. Vol el seu vi. I gratis. Jo no li puc posar. Les normes són les normes.
Exemple nº3: una dona se m'acosta i em demana un gotet de vi per degustar. Li dic que no en tenim en degustació (gat escarmentat de l'aigua tèbia fuig). Insisteix. Diu que me'n vol comprar una ampolla, però que sense tastar-lo no me la comprarà. Accedeixo, tot i que no me'n fio. Es beu el gotet de vi, gira cua i no torna més.
Són bandolers.
Exemple nº4: una dona se'ns acosta i ens diu que vol "tastar un vino". Ha llegit el títol del nostre establiment ("Tastavins") i ara vol "tastar". Ens ensumem una altra ensarronada. Li demanem el tiquet. Diu que no, que només vol "tastar". Li diem que ok, a canvi del tiquet. "Pero esto no es para probar vinos?" ens diu, "Tastavins quiere decir probar vinos, no? pues quiero probar"... mite-la ella! Li diem que no. Sense ni dir adéu se'n va, a veure si aconsegueix enredar-ne un altre.
Déu, Déu, Déu... si n'hi ha de feina!