La Terra Foradada
« on: April 26, 2005, 12:14:46 PM » by PereCabra
Les tradicions, rondalles i cançons populars, transmeses oralment, tenen un gran valor, en mostrar i fer perdurar els valors, la ideologia, la imaginació i el saber del nostre poble. Una cultura que, com totes, té un valor universal.
Els pobles del món tenen la necessitat, resolta de forma diferent i similar a l’hora, d’expressar el seu món simbòlic. Trobem
consciència nacional davant uns fets universals.
En aquest sentit, Catalunya és hereva de la fruitosa imagineria celta, visigoda, fenícia i grega i, posteriorment, s’ha deixat influenciar per la religió cristiana i, especialment, pel culte a la Verge. Un exemple d'idea universal que ens prové directament de la filosofia grega i que ha estat tremendament explotat per l'església catòlica és el mite de Faust, aquell qui es ven al diable a canvi de la seva ànima. A Catalunya és divertit veure com el poble se les enginya per enganyar el mateix diable, com si, en el fons, no es cregués tot aquest discurs dualista del bé i el mal.
Les històries del poble ens mostren com és aquest poble.
A Catalunya les històries populars sempre han fet befa d’aquesta concepció del món dividit en una meitat bona i una meitat dolenta. Es tem la part dolenta, si, perquè en el fons tots som temorosos i prudents i les històries, si estan ben contades, fan esgarrifar, però més que no pas una por absoluta per la “part dolenta” que es mostra en la natura, el poble català hi lluita, se’n riu i en fa rondalles. Potser també hi desconfia. Però també desconfia de la meitat bona. Forma part del sentit de l’humor propi d’aquestes terres.
Hi ha una desconfiança general del poble davant qualsevol forma de civilització nova i, en especial, dels dogmes cristians de Roma, tot i haver intentat esporugir tothom durant l’edat mitjana, sobretot amb l’aparell militar de la Inquisició.
El poder de l'escriptura és singular. Dic això perquè, a Catalunya, la tradició sempre havia estat oral. Fins fa ben poc. No fa pas massa. Tornaré a aquest punt més endavant per relacionar el poder dels capellans amb el dels druides, bruixes i bruixots.
La gent catalana forma part de la natura i veu, en el missatge escrit, alguna cosa més que se li escapa. No és com el conte narrat. És comú en totes les rondalles el temor als llibres i a les coses escrites en ells: se'ls considera objectes màgics o de poder, propietat de gent dolenta, que ostenta el poder o relacionada amb la màgica. Es diguin capellans, senyors feudals o druides. Els pactes amb el diable, com qualsevol tipus de pacte, es posen per escrit. Almenys a les rondalles catalanes. Sempre. Són contractes. I a la gent catalana mai no li havia calgut segellar un pacte per escrit: amb una xocada de mans n’hi havia prou, o amb la senzilla paraula. No ser un home de paraula és mal vist a Catalunya. Només els estafadors, bergants o gent que oculta coses o de malfiar necessiten posar les coses per escrit. Posar-ho per escrit demostra la malfiança, és tarannà de mala gent.
Els llibres són símbols, també, de la lluita entre la llei antiga i la llei nova. O de la supressió de la llei oral per una altra, imposada, escrita.
Les rondalles han estat sempre fonts de legitimació i també de record ancestral, sempre lligat a la terra. D’aquest vincle amb la terra en neixen els llocs sagrats, que cal respectar, mantenir, curar, i que s'han mantingut amb el pas del temps i han superat tota mena de canvis, perquè simbolitzen el vincle de l’home amb la terra, amb les deïtats i amb el sagrat. Són les muntanyes màgiques, els rius, les balmes, les cingles, les coves, les rieres, les fonts, els gorgs... una intuïció pre-cristiana, de culte, que sap trobar els llocs especials. I, relacionats amb aquests llocs especials, també els éssers especials: gegants, follets, dones d’aigua, bruixes...
La Terra és la gran protagonista de les llegendes amb arrels antiquíssimes. Qualsevol fet, per a la Catalunya ancestral lligada a la natura, és fruit d'un equilibri. Un equilibri entre les forces naturals, ni bones ni dolentes, que aguanten el Món. Les respostes en una cultura de boscos i roca, transmeten una ètica, un valor o una prohibició.
Sovint aquesta tradició ha estat emmascarada per la moderníssima tradició catòlica, que ha inventat mites nous, ha posat noms de sant i els ha fet els protagonistes d’un imposat nou culte, un culte organitzat i excloent que ha erigit ermites a tots aquests llocs usurpats de la tradició popular. Així han sorgit, com bolets, arreu de la geografia catalana, esglesioles situades en punts estratègics del paisatge, a la plana, dalt de cingles, enmig de volcans, envoltades de boscos i roques escarpades, en muntanyes amb espectaculars precipicis i capricis de la natura.
Aviat la religió veurà en aquest poder ideològic de la cultura popular la forma més fàcil de propaganda. Potser l'única en temps de tradició oral. Aviat, en l’evolució traumàtica que bescanvià aquest coneixement ancestral per una societat feudal d’arrel romana, la nova religió s'identificà amb els mites populars, en canvià els noms, la forma, la moral, el càstig... la lluita mítica entre el dimoni i els sants, i tota la arcanologia posterior són fruit d’aquesta concepció dualista de l’església catòlica, de la seva idea del bé i del mal, de la seva promesa del cel i del càstig i penitència de l’infern. Les troballes de velletes al camí, que abans eren esperits del bosc, ara seran la Mare de Deu (la Verge, no pas la Magdalena a qui reté tan culte la nostra terra en els primers anys de l’era cristiana).
La “meitat bona” de la concepció del món segons l’església catòlica, s'emmirallarà en els grans mites pre-cristians i populars, d’arrel druídica i celta: els sants, la verge, el fill... sorgiran per tot arreu en bescanvi de la mitologia prèvia... els gegants seran arcàngels, els monstres seran dimonis... i el paper educador, sanador i sostenidor dels Druides, bruixes i bruixots serà executat, sota nova ordre, pels capellans.
El capellà és ara qui té el llibre i la saviesa que abans era escrita en el llibre dels mags. El capellà utilitzarà també la seva màgia exorcitzant per fer marxar les pedregades o treure rates del camp. Però també utilitzarà la màgia en benefici propi. El capellà té el llibre, al llibre s’associa la màgia del seu ministeri, com el bruixot. Si algú agafa el llibre, el llibre li provoca mals, perquè només l’escollit el pot tenir: els capellans o els bruixots, depèn de l'època. Com l’aprenent de bruixot, que les passa magres, el frare també les passa punyeteres al costat del capellà.
Els capellans, doncs, no tenen massa bona fama a les terres catalanes, menys encara als Pirineus, mentre que la fe de la gent en els esdeveniments naturals és immensa.
Tot i aquesta mala fama, el catolicisme, recolzant-se en la societat feudal, han guanyat la ma, però no la partida.
La gran apoteosi prové de la substitució del paper de la bruixa pel de la prostituta, com ja ho feu l’església catòlica amb la deessa Magdalena. L'evolució del mite de la bruixa és simptomàtic: abans, la bruixa era la curandera, una gran coneixedora de les herbes, la dona natural. Les herbes i la Mare Natura eren els reis de la fe antiga. Mentre s'anirà aprofundint en la tergiversació del mite per part de l’església catòlica, la bruixa anirà esdevenint més i més maligna. Aviat se la casarà amb la part més dolenta: el dimoni, i junts protagonitzaran les grans orgies del Sabbath. Aquesta intervenció del diable reproduirà una altra vegada la idea primitiva d'Eva: la temptació.
La bruixa, tot i la seva inventada malignitat, està sempre lligada a la natura, a la terra i a les manifestacions naturals, a les herbes i als llocs.
L’església de Roma la farà la representant del món de baix: la deessa pagana que sempre havia servit els seus i la natura, ara es convertirà en una persona psíquica, moral i espiritualment malalta que es veu obligada a fer el mal perquè és el seu destí; és a dir, en una psicòpata. L’església, auto-atorgant-se el paper de la bondat, necessita trobar qui suporti el paper de la meitat dolenta, així que condemna la bruixa a ocupar aquest lloc, perquè l’equilibri en el seu món ideat en dues meitats és necessari.
En aquest diàleg entre la part bona i la part dolenta, el poble català escolleix l’amagatall: mentre socialment ha acatat les ordres de Roma i la jerarquia catòlica, internament les ha desafiades, i això s’ha mostrat sempre, de nou, en la tradició oral de les rondalles, no pas en l’escrita. El català se’n riu de tot i, sobretot, del dualisme, la jerarquia i les normes: juga a amagar-se.
El català sempre ha estat un poble plenament identificat amb la terra, els boscos i les coves: el seu amagatall natural, símbol del ventre matern de la terra, de la que en som fills. És el mite català de la Terra Foradada, o la capacitat d’amagar-se per sortir per un altre forat, que tantes vegades veiem representat a les rondalles i contes populars.
Seguirem fent-ho.
« on: April 26, 2005, 12:14:46 PM » by PereCabra
Les tradicions, rondalles i cançons populars, transmeses oralment, tenen un gran valor, en mostrar i fer perdurar els valors, la ideologia, la imaginació i el saber del nostre poble. Una cultura que, com totes, té un valor universal.
Els pobles del món tenen la necessitat, resolta de forma diferent i similar a l’hora, d’expressar el seu món simbòlic. Trobem
consciència nacional davant uns fets universals.
En aquest sentit, Catalunya és hereva de la fruitosa imagineria celta, visigoda, fenícia i grega i, posteriorment, s’ha deixat influenciar per la religió cristiana i, especialment, pel culte a la Verge. Un exemple d'idea universal que ens prové directament de la filosofia grega i que ha estat tremendament explotat per l'església catòlica és el mite de Faust, aquell qui es ven al diable a canvi de la seva ànima. A Catalunya és divertit veure com el poble se les enginya per enganyar el mateix diable, com si, en el fons, no es cregués tot aquest discurs dualista del bé i el mal.
Les històries del poble ens mostren com és aquest poble.
A Catalunya les històries populars sempre han fet befa d’aquesta concepció del món dividit en una meitat bona i una meitat dolenta. Es tem la part dolenta, si, perquè en el fons tots som temorosos i prudents i les històries, si estan ben contades, fan esgarrifar, però més que no pas una por absoluta per la “part dolenta” que es mostra en la natura, el poble català hi lluita, se’n riu i en fa rondalles. Potser també hi desconfia. Però també desconfia de la meitat bona. Forma part del sentit de l’humor propi d’aquestes terres.
Hi ha una desconfiança general del poble davant qualsevol forma de civilització nova i, en especial, dels dogmes cristians de Roma, tot i haver intentat esporugir tothom durant l’edat mitjana, sobretot amb l’aparell militar de la Inquisició.
El poder de l'escriptura és singular. Dic això perquè, a Catalunya, la tradició sempre havia estat oral. Fins fa ben poc. No fa pas massa. Tornaré a aquest punt més endavant per relacionar el poder dels capellans amb el dels druides, bruixes i bruixots.
La gent catalana forma part de la natura i veu, en el missatge escrit, alguna cosa més que se li escapa. No és com el conte narrat. És comú en totes les rondalles el temor als llibres i a les coses escrites en ells: se'ls considera objectes màgics o de poder, propietat de gent dolenta, que ostenta el poder o relacionada amb la màgica. Es diguin capellans, senyors feudals o druides. Els pactes amb el diable, com qualsevol tipus de pacte, es posen per escrit. Almenys a les rondalles catalanes. Sempre. Són contractes. I a la gent catalana mai no li havia calgut segellar un pacte per escrit: amb una xocada de mans n’hi havia prou, o amb la senzilla paraula. No ser un home de paraula és mal vist a Catalunya. Només els estafadors, bergants o gent que oculta coses o de malfiar necessiten posar les coses per escrit. Posar-ho per escrit demostra la malfiança, és tarannà de mala gent.
Els llibres són símbols, també, de la lluita entre la llei antiga i la llei nova. O de la supressió de la llei oral per una altra, imposada, escrita.
Les rondalles han estat sempre fonts de legitimació i també de record ancestral, sempre lligat a la terra. D’aquest vincle amb la terra en neixen els llocs sagrats, que cal respectar, mantenir, curar, i que s'han mantingut amb el pas del temps i han superat tota mena de canvis, perquè simbolitzen el vincle de l’home amb la terra, amb les deïtats i amb el sagrat. Són les muntanyes màgiques, els rius, les balmes, les cingles, les coves, les rieres, les fonts, els gorgs... una intuïció pre-cristiana, de culte, que sap trobar els llocs especials. I, relacionats amb aquests llocs especials, també els éssers especials: gegants, follets, dones d’aigua, bruixes...
La Terra és la gran protagonista de les llegendes amb arrels antiquíssimes. Qualsevol fet, per a la Catalunya ancestral lligada a la natura, és fruit d'un equilibri. Un equilibri entre les forces naturals, ni bones ni dolentes, que aguanten el Món. Les respostes en una cultura de boscos i roca, transmeten una ètica, un valor o una prohibició.
Sovint aquesta tradició ha estat emmascarada per la moderníssima tradició catòlica, que ha inventat mites nous, ha posat noms de sant i els ha fet els protagonistes d’un imposat nou culte, un culte organitzat i excloent que ha erigit ermites a tots aquests llocs usurpats de la tradició popular. Així han sorgit, com bolets, arreu de la geografia catalana, esglesioles situades en punts estratègics del paisatge, a la plana, dalt de cingles, enmig de volcans, envoltades de boscos i roques escarpades, en muntanyes amb espectaculars precipicis i capricis de la natura.
Aviat la religió veurà en aquest poder ideològic de la cultura popular la forma més fàcil de propaganda. Potser l'única en temps de tradició oral. Aviat, en l’evolució traumàtica que bescanvià aquest coneixement ancestral per una societat feudal d’arrel romana, la nova religió s'identificà amb els mites populars, en canvià els noms, la forma, la moral, el càstig... la lluita mítica entre el dimoni i els sants, i tota la arcanologia posterior són fruit d’aquesta concepció dualista de l’església catòlica, de la seva idea del bé i del mal, de la seva promesa del cel i del càstig i penitència de l’infern. Les troballes de velletes al camí, que abans eren esperits del bosc, ara seran la Mare de Deu (la Verge, no pas la Magdalena a qui reté tan culte la nostra terra en els primers anys de l’era cristiana).
La “meitat bona” de la concepció del món segons l’església catòlica, s'emmirallarà en els grans mites pre-cristians i populars, d’arrel druídica i celta: els sants, la verge, el fill... sorgiran per tot arreu en bescanvi de la mitologia prèvia... els gegants seran arcàngels, els monstres seran dimonis... i el paper educador, sanador i sostenidor dels Druides, bruixes i bruixots serà executat, sota nova ordre, pels capellans.
El capellà és ara qui té el llibre i la saviesa que abans era escrita en el llibre dels mags. El capellà utilitzarà també la seva màgia exorcitzant per fer marxar les pedregades o treure rates del camp. Però també utilitzarà la màgia en benefici propi. El capellà té el llibre, al llibre s’associa la màgia del seu ministeri, com el bruixot. Si algú agafa el llibre, el llibre li provoca mals, perquè només l’escollit el pot tenir: els capellans o els bruixots, depèn de l'època. Com l’aprenent de bruixot, que les passa magres, el frare també les passa punyeteres al costat del capellà.
Els capellans, doncs, no tenen massa bona fama a les terres catalanes, menys encara als Pirineus, mentre que la fe de la gent en els esdeveniments naturals és immensa.
Tot i aquesta mala fama, el catolicisme, recolzant-se en la societat feudal, han guanyat la ma, però no la partida.
La gran apoteosi prové de la substitució del paper de la bruixa pel de la prostituta, com ja ho feu l’església catòlica amb la deessa Magdalena. L'evolució del mite de la bruixa és simptomàtic: abans, la bruixa era la curandera, una gran coneixedora de les herbes, la dona natural. Les herbes i la Mare Natura eren els reis de la fe antiga. Mentre s'anirà aprofundint en la tergiversació del mite per part de l’església catòlica, la bruixa anirà esdevenint més i més maligna. Aviat se la casarà amb la part més dolenta: el dimoni, i junts protagonitzaran les grans orgies del Sabbath. Aquesta intervenció del diable reproduirà una altra vegada la idea primitiva d'Eva: la temptació.
La bruixa, tot i la seva inventada malignitat, està sempre lligada a la natura, a la terra i a les manifestacions naturals, a les herbes i als llocs.
L’església de Roma la farà la representant del món de baix: la deessa pagana que sempre havia servit els seus i la natura, ara es convertirà en una persona psíquica, moral i espiritualment malalta que es veu obligada a fer el mal perquè és el seu destí; és a dir, en una psicòpata. L’església, auto-atorgant-se el paper de la bondat, necessita trobar qui suporti el paper de la meitat dolenta, així que condemna la bruixa a ocupar aquest lloc, perquè l’equilibri en el seu món ideat en dues meitats és necessari.
En aquest diàleg entre la part bona i la part dolenta, el poble català escolleix l’amagatall: mentre socialment ha acatat les ordres de Roma i la jerarquia catòlica, internament les ha desafiades, i això s’ha mostrat sempre, de nou, en la tradició oral de les rondalles, no pas en l’escrita. El català se’n riu de tot i, sobretot, del dualisme, la jerarquia i les normes: juga a amagar-se.
El català sempre ha estat un poble plenament identificat amb la terra, els boscos i les coves: el seu amagatall natural, símbol del ventre matern de la terra, de la que en som fills. És el mite català de la Terra Foradada, o la capacitat d’amagar-se per sortir per un altre forat, que tantes vegades veiem representat a les rondalles i contes populars.
Seguirem fent-ho.