La flama del Canigó
« on: June 22, 2005, 10:35:57 AM » by PereCabra
Els focs de Sant Joan formen part d'un gran nombre de ritus pagans lligats al poble català. L'església, no reconeixent aquestes celebracions, féu del solstici d'estiu la festa de Sant Joan Baptista (segle V).
Temps ençà era un cerimonial recollir llenya. Nens i avis, joves, tothom contribuïa al castell de focs. A les cases rurals tots els objectes que es podien llençar eren posats a un racó fins el dia on sols el foc purificador els hi proporcianava una fi digna.
Durant la guerra civil i la segona guerra mundial, la cultura del nostre poble fou tremendament perseguida i moltes festes tradicionals desaparegueren (especialment a la Catalunya Nord); però en el cor de cada català va romandre el desig profund de retrobar les arrels, d'establir lligams amb la pròpia historia i les tradicions, i de tornar a fer viva la llengua dels seus pares i avis.
Avui, cada any, pel solstici d'estiu, milers de pobles de Catalunya encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó. (foto: Canigo001)
D'any en any, la flama es guarda a la Casa Pairal, o Castellet de Perpinyà, i el dia 23 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va nèixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum d'encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a extendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat extenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Milers de persones vingudes d’arreu dels Països Catalans es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà, diumenge, pel matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny. (foto: Canigo002)
El Castellet de Perpinyà, una vella preso on s'hi va torturar a aquells que volien preservar la seva identitat catalana, simbolitza el martiri de tot un poble desitjós de conservar la seva llengua i la seva cultura. Aquesta preso, simbol de sofriment, ha esdevingut, gràcies a la flama del Canigo, una llar d'amor. (foto: Canigo003)
Aquell dia, doncs, tres joves agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una llanterna que conserva la flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pujen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera. (foto: Canigo004)
La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.
Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó portadora d'un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums. Aquesta festa arrelada a l'historia és un missatge al futur per recordar un origen comú i una cultura pròpia de tots els Països Catalans.
« on: June 22, 2005, 10:35:57 AM » by PereCabra
Els focs de Sant Joan formen part d'un gran nombre de ritus pagans lligats al poble català. L'església, no reconeixent aquestes celebracions, féu del solstici d'estiu la festa de Sant Joan Baptista (segle V).
Temps ençà era un cerimonial recollir llenya. Nens i avis, joves, tothom contribuïa al castell de focs. A les cases rurals tots els objectes que es podien llençar eren posats a un racó fins el dia on sols el foc purificador els hi proporcianava una fi digna.
Durant la guerra civil i la segona guerra mundial, la cultura del nostre poble fou tremendament perseguida i moltes festes tradicionals desaparegueren (especialment a la Catalunya Nord); però en el cor de cada català va romandre el desig profund de retrobar les arrels, d'establir lligams amb la pròpia historia i les tradicions, i de tornar a fer viva la llengua dels seus pares i avis.
Avui, cada any, pel solstici d'estiu, milers de pobles de Catalunya encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó. (foto: Canigo001)
D'any en any, la flama es guarda a la Casa Pairal, o Castellet de Perpinyà, i el dia 23 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà repartir-lo per totes les terres catalanes.
La idea va nèixer a la Catalunya Nord, l’any 1955, de la mà de Francesc Pujades, un vilatà d'Artés de Tec (el Vallespir) que inspirat pel poema de Verdaguer "Canigó" va tenir la iniciativa d'encendre el primer foc des del cim del Canigó (2.784 metres). El costum d'encendre les fogueres de Sant Joan amb la flama del foc que s'encenia al Canigó es va popularitzar molt a la Catalunya Nord. L'any 1966 la iniciativa va travessar, clandestinament, la frontera entre l'estat francès i l'espanyol i va començar a extendre's pel Principat. Des d'aleshores s'ha anat extenent a tots els territoris del país fins al punt que avui són poques les ciutats i barris que no encenen la seva foguera amb la Flama del Canigó.
Milers de persones vingudes d’arreu dels Països Catalans es troben al Refugi de Cortalets, al peu del Canigó. Arriben dissabte a la nit i acampen amb tendes pels volts del refugi. L’endemà, diumenge, pel matí acompliran el primer ritual de la Flama de Sant Joan: pujar al cim del Canigó i deixar-hi els petits feixos de llenya que cadascú ha portat de la seva ciutat, vila, poble, barri o hort. Les teies, branques, torxes o branques estan lligats amb una cinta que porta el nom del poble d'on provenen i alguns duen dibuixos fets per nens i escrits dedicats a la festa. Tots els feixos de llenya es deixen apilats sobre la creu que hi ha al cim d’aquesta muntanya fins el dia 22 de juny. (foto: Canigo002)
El Castellet de Perpinyà, una vella preso on s'hi va torturar a aquells que volien preservar la seva identitat catalana, simbolitza el martiri de tot un poble desitjós de conservar la seva llengua i la seva cultura. Aquesta preso, simbol de sofriment, ha esdevingut, gràcies a la flama del Canigo, una llar d'amor. (foto: Canigo003)
Aquell dia, doncs, tres joves agafen el foc que hi ha encès al Castellet de Perpinyà, el posen dins una llanterna que conserva la flama i pujen fins al cim del Canigó acompanyats per diverses persones, on passaran tota la nit vetllant perquè la flama no s’apagui. A mitjanit, les dotze hores i un minut del dia 23 els primers grups surten de dalt el cim i comencen a baixar per distribuir la Flama. Durant tot el matí del dia 23 de juny centenars de persones vingudes de diferents llocs pujen al Canigó per agafar el foc que portaran als seus respectius pobles i amb el qual s’encendrà la foguera. (foto: Canigo004)
La Flama es reparteix pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall- i és rebuda a cada vila per les autoritats locals. Es calcula que amb la Flama del Canigó s'encenen unes 30.000 fogueres.
Així el foc esdevingué un símbol i la Flama del Canigó portadora d'un missatge de pau i amor, signe d'identitat de tot un poble que vol guardar la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i costums. Aquesta festa arrelada a l'historia és un missatge al futur per recordar un origen comú i una cultura pròpia de tots els Països Catalans.