L'àguila i la macroeconomia - Leonardo Boff
Fa anys, quan vaig escriure el llibre "L'àliga i la gallina", una metàfora de la condició humana, vaig estudiar a fons el comportament de les àguiles i vaig percebre que hi ha en elles grans lliçons que podem aplicar a situacions actuals. Avui em proposo reprendre una d'elles que no va poder ser explorada a l'esmentat llibre: la forma com les àguiles ensenyen els seus aguilons a ser autònoms i a volar amb les seves pròpies forces.
Com sabem les àguiles fan els seus nius dalt de les muntanyes o a la copa dels grans arbres. La mida del niu és considerable: un metre d'alt, tres de llarg i dos d'ample. Després de nascuts, els aguilons romanen en ell dos mesos, alimentats per la seva mare, fins que estan llestos per volar.
Passat un temps, la mare els escatima el menjar. A canvi, comença a volar llarga estona sobre el niu a fi de mostrar a la seva cria el vigor de les seves ales i la seva capacitat de volar. Després descendeix fins al niu i va empenyent l'aguiló contra la vora fins a fer-lo caure. Quan cau, s'afanya a emparar-lo sobre les seves ales esteses. I després el torna al niu. Repeteix diverses vegades l'escena, volant sobre el niu, fent cercles per desafiar els aguilons a superar la por, de confiar en els seus joves ales i tractar de volar. I fa això fins que els aguilons s'alliberen. Curiosament el llibre del Deuteronomi testifica aquest fet: «Déu és semblant a l'àliga que desperta a la seva niuada, volant sobre els seus aguilons, estenent les ales per sostenir-los i portar-los sobre les seves plomes» (32,11).
La mare-àguila sotmet el seu aguiló a aquesta prova de risc i coratge que adquireixi confiança en les seves pròpies forces i comenci a volar autònomament. A fi d'impedir que voli al niu, remou les fulles i les branques per fer-lo no habitable. Finalment, l'aguiló comença a volar i busca per si mateix el seu aliment. Ara és ja àguila adulta.
La lliçó és cristal•lina: no podem quedar-nos eternament en el bressol i sota les ales dels pares. Cal enfrontar-se a la vida amb els seus desafiaments que moltes vegades ens fan dir: «Déu meu, estaré a la altura?» Ens donem compte del perill i de la possibilitat de fracassar. Però encara que fracassem, sempre podem aprendre. D'altra banda, mai no faltarà una ala que ens empari i alguna espatlla amiga en què poder recolzar-nos. Resumint: anem adquirint coratge per volar per nosaltres mateixos i seguir el rumb que nosaltres mateixos tracem.
Una altra lliçó: les tasques que ens proposem han de contenir exigències que semblin anar més enllà de les nostres forces. Altrament, no descobrirem el nostre poder, ni no coneixem les nostres energies amagades i no creixem.
Aquesta lliçó l'aplico a l'actual política econòmica del Govern. És ben sabut que s'ha mantingut la macroeconomia neoliberal, acceptant el receptari del FMI i del Banc Mundial, la qual cosa obliga a sacrificar les polítiques socials castigant els pobres. És l'opció mandrosa dels que prefereixen ser gallines a ser àligues. Rebutgen la difícil alternativa de discutir, negociar i pressionar fins a obrir un camí nou que faci de l'economia un instrument de la política social enfocat cap a les majories. Aquesta actitud faria que fossin àligues i no gallines. Aquests són els que garanteixen les transformacions socials imprescindibles per superar les desigualtats. El destí d'un poble és ser àliga i volar autònomament. La missió dels polítics és fer el que fan les àligues amb els seus aguilons: estimular el poble a viure lliurement i a plasmar el seu destí en la història.
Fa anys, quan vaig escriure el llibre "L'àliga i la gallina", una metàfora de la condició humana, vaig estudiar a fons el comportament de les àguiles i vaig percebre que hi ha en elles grans lliçons que podem aplicar a situacions actuals. Avui em proposo reprendre una d'elles que no va poder ser explorada a l'esmentat llibre: la forma com les àguiles ensenyen els seus aguilons a ser autònoms i a volar amb les seves pròpies forces.
Com sabem les àguiles fan els seus nius dalt de les muntanyes o a la copa dels grans arbres. La mida del niu és considerable: un metre d'alt, tres de llarg i dos d'ample. Després de nascuts, els aguilons romanen en ell dos mesos, alimentats per la seva mare, fins que estan llestos per volar.
Passat un temps, la mare els escatima el menjar. A canvi, comença a volar llarga estona sobre el niu a fi de mostrar a la seva cria el vigor de les seves ales i la seva capacitat de volar. Després descendeix fins al niu i va empenyent l'aguiló contra la vora fins a fer-lo caure. Quan cau, s'afanya a emparar-lo sobre les seves ales esteses. I després el torna al niu. Repeteix diverses vegades l'escena, volant sobre el niu, fent cercles per desafiar els aguilons a superar la por, de confiar en els seus joves ales i tractar de volar. I fa això fins que els aguilons s'alliberen. Curiosament el llibre del Deuteronomi testifica aquest fet: «Déu és semblant a l'àliga que desperta a la seva niuada, volant sobre els seus aguilons, estenent les ales per sostenir-los i portar-los sobre les seves plomes» (32,11).
La mare-àguila sotmet el seu aguiló a aquesta prova de risc i coratge que adquireixi confiança en les seves pròpies forces i comenci a volar autònomament. A fi d'impedir que voli al niu, remou les fulles i les branques per fer-lo no habitable. Finalment, l'aguiló comença a volar i busca per si mateix el seu aliment. Ara és ja àguila adulta.
La lliçó és cristal•lina: no podem quedar-nos eternament en el bressol i sota les ales dels pares. Cal enfrontar-se a la vida amb els seus desafiaments que moltes vegades ens fan dir: «Déu meu, estaré a la altura?» Ens donem compte del perill i de la possibilitat de fracassar. Però encara que fracassem, sempre podem aprendre. D'altra banda, mai no faltarà una ala que ens empari i alguna espatlla amiga en què poder recolzar-nos. Resumint: anem adquirint coratge per volar per nosaltres mateixos i seguir el rumb que nosaltres mateixos tracem.
Una altra lliçó: les tasques que ens proposem han de contenir exigències que semblin anar més enllà de les nostres forces. Altrament, no descobrirem el nostre poder, ni no coneixem les nostres energies amagades i no creixem.
Aquesta lliçó l'aplico a l'actual política econòmica del Govern. És ben sabut que s'ha mantingut la macroeconomia neoliberal, acceptant el receptari del FMI i del Banc Mundial, la qual cosa obliga a sacrificar les polítiques socials castigant els pobres. És l'opció mandrosa dels que prefereixen ser gallines a ser àligues. Rebutgen la difícil alternativa de discutir, negociar i pressionar fins a obrir un camí nou que faci de l'economia un instrument de la política social enfocat cap a les majories. Aquesta actitud faria que fossin àligues i no gallines. Aquests són els que garanteixen les transformacions socials imprescindibles per superar les desigualtats. El destí d'un poble és ser àliga i volar autònomament. La missió dels polítics és fer el que fan les àligues amb els seus aguilons: estimular el poble a viure lliurement i a plasmar el seu destí en la història.