les dades de lespoli fiscal que espanya exerceix a catalunya
Extracte de l’article de Quim Torrent aparegut al diari Avui el dijous 9 de juny del 2005)
El dèficit fiscal s’ha convertit en el principal obstacle pel desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Hem intentat sintetitzar els aspectes fonamentals que han conduït Catalunya a viure permanentment en l’escanyament.
Val a dir que les dades d’aquest estudi s’han fet a partir d’estudis d’empreses independents, ja que el govern espanyol es nega sistemàticament a fer públiques les balances fiscals entre les Comunitats Autònomes i l’Estat.
1.-Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència del 9,2% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. Dit d’altra manera, cada família catalana envia 4500€ anuals a Espanya.
2.- Quins altres territoris de l’Estat espanyol acumulen dèficits fiscals com el de Catalunya? Cap. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals (dades extrapolades entre el 1997 i el 2003). Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Un altre exemple: l’any 2003 el 14% del total dels pressupostos de l’Estat espanyol varen anar a gastar-se íntegrament a la Comunitat de Madrid. En termes relatius només les Illes Balears superen Catalunya en temes d’espoli fiscal dut a terme per les autoritats espanyoles (els illencs només reben el 0,7% de la inversió pública, mentre que a nivell de població representen el 2,21%).
3.- És cert que Madrid també pateix dèficit fiscal? No. La capital espanyola, a més, concentra inversions de l’Estat que no es compten com a pròpies de la Comunitat Autònoma i que, de llarg, superen els impostos que paguen els madrilenys.
4.- Quant paga un català pel fet de ser espanyol? L’any 2001 cada català va pagar 1.777,44€ per ser espanyol, Aquesta xifra no és una excepció, sinó la regla. Si se suma el dèficit fiscal per càpita de cada català entre els anys 1991 i 2001 la xifra esgarrifa: 12.173€.
5.- Tothom paga per ser espanyol? No. Hi ha qui cobra. Comunitats com Extremadura, Andalusia o Castilla-La Mancha reben diners de l’Estat des que existeix el sistema autonòmic. A aquest fet cal sumar-hi que els fons estructurals de la Unió Europea passen de llarg de Catalunya i es destinen a altres comunitats (com ara Madrid).
6.- Per què el dèficit fiscal frena l’economia catalana? Les conseqüències es noten, sobretot, en el sector públic. El sector privat no pot assumir les inversions que es deixen de fer (escoles, sanitat, carreteres, transport, seguretat...). Per això és tan important tenir eines pròpies de finançament.
7.- Catalunya ha de ser solidària amb la resta de comunitats d’Espanya? Com passa amb totes les regions riques, Catalunya ha de ser solidària. Però no cal confondre solidaritat amb espoli fiscal. La solidaritat es produeix quan voluntàriament una comunitat aporta diners a una altra. L’espoli es produeix quan el govern espanyol pren directament els diners.
8.- Quin dèficit fiscal tenen altres regions europees econòmicament dinàmiques? El cas català és únic a Europa. Cap regió ha suportat dèficits fiscals tan alts i durant un període tan llarg de temps. Les regions europees amb un PIB per càpita semblant al de Catalunya, com ara Escòcia, Aquitània i la Provença no només no tenen dèficits respecte als seus Estats, sinó que gaudeixen de superàvits.
9.- El dèficit fiscal és necessari per tal finançar el superàvit comercial? No. Des d’Espanya sovint s’ha justificat l’espoli dient que d’aquesta manera els espanyols tenen diners per comprar els productes catalans. No s’han de confondre les balances fiscals amb les balances comercials. Catalunya dona una mercaderia a canvi d’uns diners. Ningú no dona els diners als seus clients per a que li puguin comprar els productes.
10.- Quines diferències hi ha entre el concert econòmic basc i navarrès i el sistema de règim comú de Catalunya? Euskadi i Navarra disposen de concert econòmic. Catalunya no. El concert econòmic els hi permet normativa plena per recaptar i distribuir els impostos del seu territori, i paguen a l’Estat només els serveis que aquest els presta. A Catalunya l’estat espanyol recapta els impostos, en retira la part que vol i retorna a Catalunya el sobrant. És un sistema de caciquisme feudal que la invasió militar va imposar.
Us adjunto el comentari d'en Xavier Sala i Martin (http://www.ocupacio.tk):
Comentari sobre el tractament fiscal de Catalunya per part d'Espanya
Naturalment, el fet que Catalunya i les altres regions tinguin un tractament fiscal diferent no implica necessàriament que estiguin fiscalment discriminades. Ara bé, això és cert a nivell teòric. A la pràctica, aquestes regions "asimiladas" SEMPRE han pagat més impostos i han rebut menys despesa pública que les seves companyes espanyoles.
És interessant assenyalar que aquest tractament fiscal diferenciat encara existeix avui dia. Les tres principals regions dels "territorios asimilados" (Catalunya, València i les Balears) són, juntament amb la capital de l'Estat, la província de Madrid, les quatre regions més riques d'Espanya (si creieu que Madrid és una de les províncies més riques degut a la seva "llegendària" tradició industrial i financera, doncs podríeu tenir raó; ara bé, també ajuda el fet que Madrid sigui la capital de l'Estat i, per tant, un centre de poder, tràfic d'influències i diners provenint dels impostos). Per tant, és normal que en ser les més riques, paguin més impostos.
Ara bé, aquestes tres regions són també les que reben una despesa pública per càpita inferior, i això ja no es tan normal ni raonable.
Naturalment, el fet que siguin les regions que més paguen i les que menys cobren fa que tinguin grans DÈFICITS FISCALS (dèficit fiscal = impostos pagats menys despesa feta pel govern de l'Estat a la regió).
Els números oficials sobre el tamany d'aquests dèficits fiscals no se saben ja que el govern de Madrid els amaga sota el pretext que és "tècnicament difícil" de publicar dades d'aquest tipus.
Ara bé, molts estudis econòmics han intentat estimar el dèficit fiscal de Catalunya en relació a Espanya i la conclusió és que el dèficit està al voltant del 10% del PIB català. Aquest és dèficit el DÈFICIT FISCAL MÉS GRAN sofert per cap regió europea amb renda per càpita similar a la catalana.
En termes de diners, aquest dèficit es pot quantificar en 900.000 milions de pessetes (6 bilions de dòlars) o uns 600.000 pessetes per família (4.000 dòlars). Per a posar aquests números en perspectiva, deixeu-me establir una comparació: el total de diners gastats a Barcelona en preparació per als Jocs Olímpics del 1992 (que inclouen la construcció de les rondes, dels estadis olímpics, el Port Vell i el Port Olímpic, la Vila Olímpica, l'aeroport, etc, despesa que va transformar Barcelona d'una manera espectacular i que la va convertir en una de les ciutats més boniques del món), doncs TOTES les despeses realitzades a Barcelona arrel de les olimpíades van totalitzar 800.000 milions de pessetes. És a dir, amb el dèficit fiscal que paguem a Madrid, els catalans ens podríem construir unes olimpíades cada any!!! Clarament, el tamany d'aquest dèficit és injust i injustificable.
A través de la història, els espanyols han intentar justificar aquest dèficit amb diferents teories.
Ja al 1625, el Conde Duque de Olivares argumentava que "ara que us hem 'asimilado', ja no heu de gastar diners en guerres contra nosaltres, sembla raonable que els diners que us estalvieu ens els pagueu en concepte d'impostos"
No massa diferent és l'argument utilitzat actualment: "Espanya és el mercat més gran de Catalunya. Espanya, de fet, compra els béns i productes que els catalans produeixen tan 'ineficientment' i que, sense Espanya, no vendrien pas a l'estranger. Per tant, és normal que els espanyols ens cobrem uns impostos per haver-vos fet aquest favor tan gran" Sense comentari.
Naturalment, l'argument estellar a un estat-del-benestar europeu com és Espanya és que "CATALUNYA HA DE SER SOLIDÀRIA" en relació a les seves regions germanes espanyoles. Clarament, aquest argument confon la "solidaritat" (que es pot entendre com que la regió A dona diners de manera voluntària a les regions B i C perquè aquestes regions són menys afortunades) amb "robatori democràtic" (les regions B i C es confabulen per a robar els diners a la regió A, i ho aconsegueixen perquè tenen majoria de població i de poder polític).
Sigui quin sigui l'argument, l'EXPLOTACIÓ CONTINUA.
(extracte de l'article aparegut a l'Avui el 15 de setembre del 2005, pàgina 15)
Per lbert Balanzà
L'Institut d'Estudis Fiscals, organisme adscrit a la secretaria d'Estat d'Hisenda i Pressupostos del ministeri d'Economia espanyol, presentarà a les Corts a mitjan octubre una proposta de càlcul de les balances fiscals a Espanya -diferència entre el que aporta una comunitat a l'Estat i el que aquest retorna- que dóna validesa al criteri del flux monetari, històricament defensat des de Catalunya, en paral•lel a la fórmula tradicionalment utilitzada des de l'Estat del criteri del benefici.
Aquesta és la principal conclusió que elevarà una comissió d'experts designada pel govern a instàncies del Congrés que, a falta de dues reunions, ja té a punt l'aval a la doble metodologia: la del flux monetari imputa íntegrament la despesa pública de l'Estat al territori on es realitza, mentre que el criteri del flux de benefici mostra l'acció del sector públic en termes redistributius i d'equitat.
L'acceptació del criteri de flux monetari permetrà conèixer, en definitiva, els saldos fiscals de les comunitats autònomes, com a complement de la situació actual, que només ha considerat fins ara Espanya com a una unitat fiscal. El vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, ha descartat repetidament la possibilitat d'arribar a fer pública la balança fiscal Estat-autonomies fins que no s'acordi prèviament una "metodologia clara" entre totes les comunitats autònomes.
Per la seva banda, el govern català, com a compromís establert a partir de l'Acord del Tinell, ja va publicar el febrer passat l'estudi d'un grup d'experts per a l'actualització de la balança fiscal de Catalunya utilitzant ja els dos sistemes ara avalats per la comissió impulsada des de l'Institut d'Estudis Fiscals espanyol. A tall d'exemple, el criteri de flux monetari quantificava el dèficit fiscal de Catalunya l'any 2001 en un 9,2 per cent del Producte Interior Brut català, mentre que el criteri del benefici rebaixava la xifra a un 6,8 per cent.
Article aparegut a l'Avui, 24 de novembre del 2005. Pàgina, 24.
Per: Ramon Tremosa i Balcells, Professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona.
Estatut, riquesa i pobresa
Mariano Rajoy ha tornat per dir-nos que el nou Estatut ens empobrirà. Curiosament, però, les enquestes d'un diari poc sospitós d'inflamar nacionalisme com La Vanguardia mostren que el 70% dels catalans creuen que el dèficit fiscal català frena el creixement econòmic català (25.07.2005) i que el 82% volen que la Generalitat recapti tots els impostos de Catalunya (09.10.2005); aquests percentatges, que penso que van creixent, superen els qui creuen que Catalunya és una nació (56%).
Del 1986 al 1997 Catalunya ha fet un salt econòmic espectacular en el context europeu, comparable al d'Irlanda. Des del 1997 ençà, però, el PIB per càpita català, principal indicador del creixement econòmic, està estancat en contrast amb el creixement amb gran força del madrileny, basc i navarrès. En cercar-ne les causes constatem que alguna cosa hi té a veure el dèficit fiscal català: a partir del 1997 creix i es manté entre el 8-9% del PIB català, quan en els anys anteriors oscil•lava entre el 4-6%.
Aquesta nova i transversal consciència tributària territorial catalana l'ha fomentat el govern del PP. S'estranya senyor Rajoy que ara, per exemple, el nou Estatut reclami per a la Generalitat els aeroports? M'expliquen que una gran multinacional de l'alimentació present a Catalunya des de fa cent anys ha deixat d'instal•lar una seu global a Barcelona per manca de vols intercontinentals. I un amic empresari perd vuit dies anuals sumant les hores perdudes entre París i Londres quan va i ve d'altres continents, per manca de vols directes. I si parlem de trens de mercaderies, de trens de rodalies, de com han empitjorat algunes línies (Vic-Ripoll, Manresa-Lleida), de les que no s'han fet, o de les diferències de preus en els bitllets de l'AVE entre Madrid, Lleida i Toledo? Les grans infraestructures són competència del govern central però sempre ens arriben tard i malament: ara resulta que la tercera pista del Prat ja no és suficient. En no haver-les proveït com calia la nostra economia ha deixat de convergir a Europa. No s'estranyi si ara el 90% del Parlament català en reclama la seva provisió i gestió.
Si comparem l'evolució econòmica entre 1979 i 2004 per territoris a Espanya, una tendència es constata clarament. Amb dades de la Fundació FUNCAS, Madrid i les dues Castelles apareixen com les grans beneficiades del procés autonòmic, en detriment de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears (territoris forals a banda). El valor 100 representa la mitjana estatal tant en PIB per habitant -creació de riquesa- com en renda disponible per càpita -distribució de la riquesa després d'impostos-. Fer comparacions a tan llarg termini només es pot fer expressant les mitjanes del 1979 i del 2004 en base 100, així es relativitzen possibles diferències de càlcul de les variables.
En PIB per càpita Madrid passa de l'índex 132 a 124 en aquests 25 anys, però segueix segona entre les disset autonomies l'any 2004 després del País Basc, que passa de 114 a 125. Navarra passa de 108 a 122, Castella i Lleó de 89 a 100, Catalunya baixa de 127 a 117 (del segon al cinquè lloc de disset), les Balears de 127 a 118 i el País Valencià de 103 a 99.
En renda disponible per càpita en paritat de poder de compra, tenint en compte les diferències de preus entre territoris per fer comparacions, Madrid puja de l'índex 119 a 123 i esdevé primera entre disset superant Euskadi, que puja de 100 a 121, i Navarra, que puja de 103 a 118. Catalunya baixa de 122 a 113, Balears de 125 a 110 i el País Valencià de 106 a 98, en contrast amb Castella i Lleó, que puja de 89 a 105. Aquestes dades provenen de Papeles de Economía Española, 34, 1988, pàg. 80 i de Cuadernos de Información Económica, 185, 2005, pàg. 25.
En tots aquests anys Catalunya, País Valencià i les Illes Balears han estat contribuents nets, pels estudis oficials i oficiosos de què disposem, mentre que els territoris que més creixen (Madrid inclòs) ho han fet perquè eren receptors nets i han gaudit de la complicitat inversora més o menys explícita de tots els governs centrals. S'estranya, Sr. Rajoy, que els catalans demanin avui amb ampli consens limitar uns dèficits fiscals que han estat erosionant el seu creixement econòmic? Qui és el beneficiat de l'Estat actual de coses? Qui empobreix a qui i amb quin intervencionisme? És radical proposar que una part de l'Estat deixi de créixer a costa d'una altra?
Ramon Trias Fargas digué a Madrid l'any 1978, tot parlant de sobirania fiscal: "Si es creen les autonomies se'ls ha de reconèixer la part de la sobirania fiscal que els correspon. No oblidem la famosa frase del president de la Cort Suprema dels Estats Units (Marshall): el poder fiscal representa el poder de destruir. Nosaltres en som conscients i ho volem evitar: si un dia volgués algú destruir l'autonomia de Catalunya que ho faci de front i amb franquesa i no per la via solapada d'escanyar-la econòmicament" (Narració d'una asfíxia premeditada, 1985).
El PP ha esta dient durant anys que volia parlar dels problemes que interessen a la gent i que defugia els debats identitaris i ara resulta que només recupera vots amb la defensa de la seva idea d'Espanya. El nou Estatut, però, interessa a una gran majoria de catalans, precisament perquè toca molts determinants de la seva riquesa i mira de blindar-la enfront d'altres intervencionismes empobridors.
Article aparegut a l'Avui, 28 de desembre del 2005, pàgina 10.
Solbes impedeix que es publiqui un estudi de les balances fiscals
El vicepresident segon i ministre d'Economia del govern central, Pedro Solbes, ha posat vet a la publicació de les dades de les balances fiscals entre l'Estat i les autonomies elaborades per una comissió de l'Institut d'Estudis Fiscals que ell mateix va engegar. El motiu, segons interpreten fonts coneixedores dels resultats de l'informe, que s'havia de fer públic abans que acabi aquest any, és no donar armes als partits catalans en la negociació del finançament, el capítol més delicat de l'Estatut. En aquest sentit, neguen, com s'afirma des d'Economia, que l'estudi no estigui conclòs.
Com informava l'AVUI el 15 de setembre passat, l'Institut d'Estudis Fiscals, adscrit a la secretaria d'Estat d'Hisenda i pressupostos havia de presentar una proposta de càlcul de les balances fiscals -diferència entre el que un territori aporta a l'Estat i el que aquest li retorna-. Els experts encarregats van acceptar com a mètode el doble criteri de flux monetari i de flux de benefici, els mateixos que va usar la comissió nomenada pel departament d'Economia i Finances de la Generalitat en el seu informe de principis d'aquest any. La comissió catalana va concloure que el 2001 el dèficit fiscal català va ser d'un 9,2% del PIB (11.307 milions d'euros), segons el criteri del flux monetari o bé d'un 6,8% (8.407 milions d'euros) segons el de benefici. Les conclusions dels experts de l'Estat que Solbes impedeix fer públiques "s'aproximen molt" a aquestes, asseguren les fonts.
Amb l'oposició a publicar les dades, Solbes incompleix també diversos mandats parlamentaris, entre els quals una resolució de l'últim debat de política general al Congrés presentada per ERC que instava a publicar les balances abans del 31 de desembre.
Precisament, fonts d'ERC asseguraven ahir que el ministeri també ha pressionat la fundació privada madrilenya Funcas perquè aquest any no fes públic l'informe sobre els saldos fiscals territorials que elabora des del 1997. En l'informe per al 2003 xifrava el dèficit en 14.240 milions d'euros.
Des d'ERC s'advertia que és "absolutament impresentable" que des de Madrid es justifiqui la no publicació d'aquestes dades per "no interferir" en les negociacions de l'Estatut i s'acusava Solbes de "boicot" al principi de transparència .
LA REDISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES EMPRESES ENS AFECTA NEGATIVAMENT
(A partir de l'article de Ramon Tremosa i Balcells, professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona, aparegut a l'Avui, 12 de gener del 2005, pàgina 20).
De tots els catalans és sabut que Catalunya perd pistonada industrial desd de fa anys i, sobretot, durant els vuit anys de govern del PP a Madrid. Moltes empreses que tenien la seu social a Catalunya han obert altres seus a Madrid o canviat de seu social, o bé directament se n'han anat.
Aquest fet, que aparentment pot semblar que ens afecta només des d'un punt de vista de pèrdua de llocs de treball o de "vitalitat" econòmica, té repercussions molt més importants, ja que la deslocalització de la seu cap a Madrid és una forma encoberta de dir que Catalunya paga menys impostos dels que realment paga i que, per tant, les balances fiscals de Catalunya no són tan deficitàries com nosaltres diem.
L'explicació de tot això s'entén a partir del que s'anomena "efecte seu", i que Ramón Tremosa i Balcells ens explica perfectament i amb exemples. Llegim-lo:
.../..."No hi ha innocència en la distribució territorial que ara se'ns presenta, d'uns impostos estatals del 2004 que equivalen a 23,1 bilions de pessetes, amb un increment del 8,4% respecte de 2003. Segons les dades del ministeri d'Economia, que el setmanari El Temps publicarà dilluns vinent, la comunitat de Madrid hauria pagat 61.597 milions d'euros, és a dir, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Aquest percentatge és molt superior al pes de l'esmentada comunitat en relació al total estatal de superfície (2%), població (15%) o PIB (17,43%). Aquest fenomen, pel qual a la capital del país es recapten molts més impostos del que correspon al seu pes econòmic, es coneix com a efecte seu i és propi de països on totes les grans empreses tenen la seu a la capital.
Catalunya ha pagat 29.346 milions d'euros l'any 2004 segons el ministeri d'Economia, el País Valencià 10.922 milions i les Illes Balears 2.082 milions. Si es procedeix a corregir o depurar l'efecte seu dels impostos de Madrid, però, els impostos que paguen aquests tres territoris són molt més elevats, ja que en ells s'hi genera el 30% del PIB espanyol i el 40% de les exportacions estatals.
Una manera de depurar l'efecte seu de Madrid consisteix a repartir entre els altres territoris l'excés d'aportació d'impostos de la capital a partir dels percentatges de participació en el PIB estatal. Això es fa, per exemple, en el càlcul de les balances fiscals. Si Madrid genera el 17,43% del PIB espanyol, es considera que Madrid genera també el 17,43% de tots els impostos, no el 44%. Així, Madrid no pagaria 61.597 milions esmentats, sinó 24.175 milions (17,43% de tots els impostos estatals), de manera que al 2004 serien 37.421 milions d'euros (la diferència) els que s'haurien de repartir entre les altres autonomies. Aplicant la hipòtesi més favorable per a Madrid (que sigui també inclosa en la distribució d'aquests 37.421 milions), Catalunya hauria pagat 36.243 milions l'any 2004, el País Valencià 14.566 milions, les Illes Balears 3.010 i Madrid 30.699 milions".
És a dir, que les grans empreses que produeixen a catalunya, però que tenen la seu social a Madrid, tributen a Madrid, no a Catalunya, tot i que la riquesa és generada a Catalunya. És a dir, que part dels impostos que pertocarien al que Catalunya ingressa es veuen emmascarats perquè l'empresa tributa a Madrid. Aquest efecte va ser buscat pel govern d'Aznar per fer acallar les reivindicacions catalanes: s'afavoria Madrid com a seu de les empreses i capital econòmica - falsament capital - i es perjudicava Catalunya només per instrumentalitzar políticament la fiscalitat.
Ramon Tremosa ens posa l'exemple de Repsol:
"Repsol és una gran multinacional amb centres de producció a Catalunya, que consumeix infraestructures i serveis públics que subministra la Generalitat. Si aquesta participés en l'impost de societats de Repsol podria fer front amb més suficiència financera al cost dels serveis esmentats. Si es considera, però, com fa el ministeri d'Economia, que Repsol només tributa a Madrid, permetent així que es digui que els seus impostos són impostos pagats només pels madrilenys (Esperanza Aguirre dixit), ja hem perdut abans de començar un dels principals llençols en la negociació del nou finançament. I s'entén molt bé per què Pedro Solbes diu que l'IVA i l'impost de societats són irrenunciables per a l'administració central.
En quatre setmanes el ministeri tindrà també les recaptacions del 2005. Abans de parlar de quins percentatges d'impostos hem de disposar en el futur, caldria respondre a la simple però transcendental pregunta de "quants impostos paga Catalunya". De la necessitat de corregir l'efecte seu dels impostos de Madrid en va parlar alguna vegada el conseller Castells, quan defensava la proposta del govern català de limitar al 50% el percentatge de tots els impostos de Catalunya que es podia emportar el govern central. I és que per examinar els avenços que pot suposar el nou Estatut caldrà estar atents també, a més de què queda de l'agència tributària de Catalunya, de la capacitat normativa concreta o de si s'eliminaran les transferències de l'Estat a la Generalitat, a veure quins impostos considera el govern espanyol que paga el territori de Catalunya".
Un madrileny paga per l'IRPF 360 euros menys a l'any que un contribuent català.
La comunitat de Madrid es beneficia d'una deducció addicional pel primer fill més alta que la de la resta de l'Estat L'impost sobre patrimoni també presenta diferències
Per: David Portabella
Article aparegut a l'Avui, edició del 27 de gener del 2006, pàgina 19
Un madrileny pot arribar a pagar enguany per l'IRPF 360 euros menys que un català en idèntica situació. Prenent com a exemple una parella en què el marit tingui una renda de 18.600 euros i la dona de 19.000, amb un fill de quatre anys i un altre de tres mesos, aquesta família a Madrid es beneficiaria de la deducció addicional més alta pel primer fill, concretament de 750 euros, que la portaria a ser la que menys pagaria a l'Estat en concepte d'IRPF.
Madrid és la comunitat més barata per al contribuent a l'hora de pagar en funció del seu rendiment personal, segons es desprèn d'un estudi de la fiscalitat autonòmica realitzat pel Registre d'Economistes Assessors Fiscals (Reaf). L'anàlisi agafa una mostra representativa d'una parella amb dos fills que destini 6.000 euros a l'any per l'adquisició d'una vivenda, 2.220 a la guarderia i 70 a llibres de text.
Aplicant el màxim de deduccions possibles, aquesta família tipus pagaria per IRPF a l'any 2.425,6 euros si visqués a Catalunya, mentre que a Madrid en pagaria 360 menys, només 2.065.
Els dos extrems
Després de la comunitat governada per Esperanza Aguirre, les més barates són el País Valencià i Múrcia, mentre les que més pagarien -2.815 euros- serien Extremadura i Astúries. El factor distintiu és la deducció addicional a la de l'Estat pel primer fill, que a Madrid arriba a 750 euros, mentre a Catalunya es queda en 300 euros. La comunitat governada per Juan Carlos Rodríguez Ibarra, per la seva banda, no recull deduccions addicionals pel primer fill ni tampoc per casa habitual.
El president del Reaf, Valentí Pich, va explicar els desequilibris entre autonomies per les diferents deduccions relacionades amb els fills o la vivenda, ja que totes les comunitats han renunciat fins ara a introduir variacions en el tram del 33% de l'IRPF que tenen cedit i sobre el qual tenen capacitat normativa.
L'impost sobre patrimoni també presenta diferencials de fins 265 euros en funció del lloc de l'Estat on es resideixi. La més beneficiada seria Cantàbria.
En el cas de l'impost de successions i donacions, Madrid lidera els avantatges fiscals després que el PP aprovés la seva desaparició en famílies amb algun discapacitat i aprovés una bonificació del 99% entre pares, fills i cònjuges. "És més rendible per al meu fill que em mori a Cantàbria que no pas a Madrid, mentre que si vull ajudar-lo amb un pis quan es casi és millor que ell visqui a Madrid", exemplifica el responsable del Reaf.
Extracte de l’article de Quim Torrent aparegut al diari Avui el dijous 9 de juny del 2005)
El dèficit fiscal s’ha convertit en el principal obstacle pel desenvolupament econòmic i social de Catalunya. Hem intentat sintetitzar els aspectes fonamentals que han conduït Catalunya a viure permanentment en l’escanyament.
Val a dir que les dades d’aquest estudi s’han fet a partir d’estudis d’empreses independents, ja que el govern espanyol es nega sistemàticament a fer públiques les balances fiscals entre les Comunitats Autònomes i l’Estat.
1.-Quin és el dèficit fiscal de Catalunya respecte a Espanya? L’últim any del qual es disposen dades oficials contrastades és el 2001 (per causa de la política d’ocultisme del govern de Madrid). Aquest any es varen pagar a Madrid 36.240 milions d’euros i se’n varen rebre 24.932, cosa que suposa una diferència del 9,2% del PIB. Això vol dir que de cada 100€ ingressats pels catalans, més de 9 es perden pel camí. Dit d’altra manera, cada família catalana envia 4500€ anuals a Espanya.
2.- Quins altres territoris de l’Estat espanyol acumulen dèficits fiscals com el de Catalunya? Cap. En termes absoluts som la comunitat que més paga i, comparativament, menys rep. Tot i tenir només el 15,7% de la població, aportem el 21% dels diners totals (dades extrapolades entre el 1997 i el 2003). Per exemple, la inversió pública a Andalusia és quasi el doble que a Catalunya, mentre que la seva població que només és de 900.000 persones més que Catalunya. Un altre exemple: l’any 2003 el 14% del total dels pressupostos de l’Estat espanyol varen anar a gastar-se íntegrament a la Comunitat de Madrid. En termes relatius només les Illes Balears superen Catalunya en temes d’espoli fiscal dut a terme per les autoritats espanyoles (els illencs només reben el 0,7% de la inversió pública, mentre que a nivell de població representen el 2,21%).
3.- És cert que Madrid també pateix dèficit fiscal? No. La capital espanyola, a més, concentra inversions de l’Estat que no es compten com a pròpies de la Comunitat Autònoma i que, de llarg, superen els impostos que paguen els madrilenys.
4.- Quant paga un català pel fet de ser espanyol? L’any 2001 cada català va pagar 1.777,44€ per ser espanyol, Aquesta xifra no és una excepció, sinó la regla. Si se suma el dèficit fiscal per càpita de cada català entre els anys 1991 i 2001 la xifra esgarrifa: 12.173€.
5.- Tothom paga per ser espanyol? No. Hi ha qui cobra. Comunitats com Extremadura, Andalusia o Castilla-La Mancha reben diners de l’Estat des que existeix el sistema autonòmic. A aquest fet cal sumar-hi que els fons estructurals de la Unió Europea passen de llarg de Catalunya i es destinen a altres comunitats (com ara Madrid).
6.- Per què el dèficit fiscal frena l’economia catalana? Les conseqüències es noten, sobretot, en el sector públic. El sector privat no pot assumir les inversions que es deixen de fer (escoles, sanitat, carreteres, transport, seguretat...). Per això és tan important tenir eines pròpies de finançament.
7.- Catalunya ha de ser solidària amb la resta de comunitats d’Espanya? Com passa amb totes les regions riques, Catalunya ha de ser solidària. Però no cal confondre solidaritat amb espoli fiscal. La solidaritat es produeix quan voluntàriament una comunitat aporta diners a una altra. L’espoli es produeix quan el govern espanyol pren directament els diners.
8.- Quin dèficit fiscal tenen altres regions europees econòmicament dinàmiques? El cas català és únic a Europa. Cap regió ha suportat dèficits fiscals tan alts i durant un període tan llarg de temps. Les regions europees amb un PIB per càpita semblant al de Catalunya, com ara Escòcia, Aquitània i la Provença no només no tenen dèficits respecte als seus Estats, sinó que gaudeixen de superàvits.
9.- El dèficit fiscal és necessari per tal finançar el superàvit comercial? No. Des d’Espanya sovint s’ha justificat l’espoli dient que d’aquesta manera els espanyols tenen diners per comprar els productes catalans. No s’han de confondre les balances fiscals amb les balances comercials. Catalunya dona una mercaderia a canvi d’uns diners. Ningú no dona els diners als seus clients per a que li puguin comprar els productes.
10.- Quines diferències hi ha entre el concert econòmic basc i navarrès i el sistema de règim comú de Catalunya? Euskadi i Navarra disposen de concert econòmic. Catalunya no. El concert econòmic els hi permet normativa plena per recaptar i distribuir els impostos del seu territori, i paguen a l’Estat només els serveis que aquest els presta. A Catalunya l’estat espanyol recapta els impostos, en retira la part que vol i retorna a Catalunya el sobrant. És un sistema de caciquisme feudal que la invasió militar va imposar.
Us adjunto el comentari d'en Xavier Sala i Martin (http://www.ocupacio.tk):
Comentari sobre el tractament fiscal de Catalunya per part d'Espanya
Naturalment, el fet que Catalunya i les altres regions tinguin un tractament fiscal diferent no implica necessàriament que estiguin fiscalment discriminades. Ara bé, això és cert a nivell teòric. A la pràctica, aquestes regions "asimiladas" SEMPRE han pagat més impostos i han rebut menys despesa pública que les seves companyes espanyoles.
És interessant assenyalar que aquest tractament fiscal diferenciat encara existeix avui dia. Les tres principals regions dels "territorios asimilados" (Catalunya, València i les Balears) són, juntament amb la capital de l'Estat, la província de Madrid, les quatre regions més riques d'Espanya (si creieu que Madrid és una de les províncies més riques degut a la seva "llegendària" tradició industrial i financera, doncs podríeu tenir raó; ara bé, també ajuda el fet que Madrid sigui la capital de l'Estat i, per tant, un centre de poder, tràfic d'influències i diners provenint dels impostos). Per tant, és normal que en ser les més riques, paguin més impostos.
Ara bé, aquestes tres regions són també les que reben una despesa pública per càpita inferior, i això ja no es tan normal ni raonable.
Naturalment, el fet que siguin les regions que més paguen i les que menys cobren fa que tinguin grans DÈFICITS FISCALS (dèficit fiscal = impostos pagats menys despesa feta pel govern de l'Estat a la regió).
Els números oficials sobre el tamany d'aquests dèficits fiscals no se saben ja que el govern de Madrid els amaga sota el pretext que és "tècnicament difícil" de publicar dades d'aquest tipus.
Ara bé, molts estudis econòmics han intentat estimar el dèficit fiscal de Catalunya en relació a Espanya i la conclusió és que el dèficit està al voltant del 10% del PIB català. Aquest és dèficit el DÈFICIT FISCAL MÉS GRAN sofert per cap regió europea amb renda per càpita similar a la catalana.
En termes de diners, aquest dèficit es pot quantificar en 900.000 milions de pessetes (6 bilions de dòlars) o uns 600.000 pessetes per família (4.000 dòlars). Per a posar aquests números en perspectiva, deixeu-me establir una comparació: el total de diners gastats a Barcelona en preparació per als Jocs Olímpics del 1992 (que inclouen la construcció de les rondes, dels estadis olímpics, el Port Vell i el Port Olímpic, la Vila Olímpica, l'aeroport, etc, despesa que va transformar Barcelona d'una manera espectacular i que la va convertir en una de les ciutats més boniques del món), doncs TOTES les despeses realitzades a Barcelona arrel de les olimpíades van totalitzar 800.000 milions de pessetes. És a dir, amb el dèficit fiscal que paguem a Madrid, els catalans ens podríem construir unes olimpíades cada any!!! Clarament, el tamany d'aquest dèficit és injust i injustificable.
A través de la història, els espanyols han intentar justificar aquest dèficit amb diferents teories.
Ja al 1625, el Conde Duque de Olivares argumentava que "ara que us hem 'asimilado', ja no heu de gastar diners en guerres contra nosaltres, sembla raonable que els diners que us estalvieu ens els pagueu en concepte d'impostos"
No massa diferent és l'argument utilitzat actualment: "Espanya és el mercat més gran de Catalunya. Espanya, de fet, compra els béns i productes que els catalans produeixen tan 'ineficientment' i que, sense Espanya, no vendrien pas a l'estranger. Per tant, és normal que els espanyols ens cobrem uns impostos per haver-vos fet aquest favor tan gran" Sense comentari.
Naturalment, l'argument estellar a un estat-del-benestar europeu com és Espanya és que "CATALUNYA HA DE SER SOLIDÀRIA" en relació a les seves regions germanes espanyoles. Clarament, aquest argument confon la "solidaritat" (que es pot entendre com que la regió A dona diners de manera voluntària a les regions B i C perquè aquestes regions són menys afortunades) amb "robatori democràtic" (les regions B i C es confabulen per a robar els diners a la regió A, i ho aconsegueixen perquè tenen majoria de població i de poder polític).
Sigui quin sigui l'argument, l'EXPLOTACIÓ CONTINUA.
(extracte de l'article aparegut a l'Avui el 15 de setembre del 2005, pàgina 15)
Per lbert Balanzà
L'Institut d'Estudis Fiscals, organisme adscrit a la secretaria d'Estat d'Hisenda i Pressupostos del ministeri d'Economia espanyol, presentarà a les Corts a mitjan octubre una proposta de càlcul de les balances fiscals a Espanya -diferència entre el que aporta una comunitat a l'Estat i el que aquest retorna- que dóna validesa al criteri del flux monetari, històricament defensat des de Catalunya, en paral•lel a la fórmula tradicionalment utilitzada des de l'Estat del criteri del benefici.
Aquesta és la principal conclusió que elevarà una comissió d'experts designada pel govern a instàncies del Congrés que, a falta de dues reunions, ja té a punt l'aval a la doble metodologia: la del flux monetari imputa íntegrament la despesa pública de l'Estat al territori on es realitza, mentre que el criteri del flux de benefici mostra l'acció del sector públic en termes redistributius i d'equitat.
L'acceptació del criteri de flux monetari permetrà conèixer, en definitiva, els saldos fiscals de les comunitats autònomes, com a complement de la situació actual, que només ha considerat fins ara Espanya com a una unitat fiscal. El vicepresident econòmic del govern espanyol, Pedro Solbes, ha descartat repetidament la possibilitat d'arribar a fer pública la balança fiscal Estat-autonomies fins que no s'acordi prèviament una "metodologia clara" entre totes les comunitats autònomes.
Per la seva banda, el govern català, com a compromís establert a partir de l'Acord del Tinell, ja va publicar el febrer passat l'estudi d'un grup d'experts per a l'actualització de la balança fiscal de Catalunya utilitzant ja els dos sistemes ara avalats per la comissió impulsada des de l'Institut d'Estudis Fiscals espanyol. A tall d'exemple, el criteri de flux monetari quantificava el dèficit fiscal de Catalunya l'any 2001 en un 9,2 per cent del Producte Interior Brut català, mentre que el criteri del benefici rebaixava la xifra a un 6,8 per cent.
Article aparegut a l'Avui, 24 de novembre del 2005. Pàgina, 24.
Per: Ramon Tremosa i Balcells, Professor de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona.
Estatut, riquesa i pobresa
Mariano Rajoy ha tornat per dir-nos que el nou Estatut ens empobrirà. Curiosament, però, les enquestes d'un diari poc sospitós d'inflamar nacionalisme com La Vanguardia mostren que el 70% dels catalans creuen que el dèficit fiscal català frena el creixement econòmic català (25.07.2005) i que el 82% volen que la Generalitat recapti tots els impostos de Catalunya (09.10.2005); aquests percentatges, que penso que van creixent, superen els qui creuen que Catalunya és una nació (56%).
Del 1986 al 1997 Catalunya ha fet un salt econòmic espectacular en el context europeu, comparable al d'Irlanda. Des del 1997 ençà, però, el PIB per càpita català, principal indicador del creixement econòmic, està estancat en contrast amb el creixement amb gran força del madrileny, basc i navarrès. En cercar-ne les causes constatem que alguna cosa hi té a veure el dèficit fiscal català: a partir del 1997 creix i es manté entre el 8-9% del PIB català, quan en els anys anteriors oscil•lava entre el 4-6%.
Aquesta nova i transversal consciència tributària territorial catalana l'ha fomentat el govern del PP. S'estranya senyor Rajoy que ara, per exemple, el nou Estatut reclami per a la Generalitat els aeroports? M'expliquen que una gran multinacional de l'alimentació present a Catalunya des de fa cent anys ha deixat d'instal•lar una seu global a Barcelona per manca de vols intercontinentals. I un amic empresari perd vuit dies anuals sumant les hores perdudes entre París i Londres quan va i ve d'altres continents, per manca de vols directes. I si parlem de trens de mercaderies, de trens de rodalies, de com han empitjorat algunes línies (Vic-Ripoll, Manresa-Lleida), de les que no s'han fet, o de les diferències de preus en els bitllets de l'AVE entre Madrid, Lleida i Toledo? Les grans infraestructures són competència del govern central però sempre ens arriben tard i malament: ara resulta que la tercera pista del Prat ja no és suficient. En no haver-les proveït com calia la nostra economia ha deixat de convergir a Europa. No s'estranyi si ara el 90% del Parlament català en reclama la seva provisió i gestió.
Si comparem l'evolució econòmica entre 1979 i 2004 per territoris a Espanya, una tendència es constata clarament. Amb dades de la Fundació FUNCAS, Madrid i les dues Castelles apareixen com les grans beneficiades del procés autonòmic, en detriment de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears (territoris forals a banda). El valor 100 representa la mitjana estatal tant en PIB per habitant -creació de riquesa- com en renda disponible per càpita -distribució de la riquesa després d'impostos-. Fer comparacions a tan llarg termini només es pot fer expressant les mitjanes del 1979 i del 2004 en base 100, així es relativitzen possibles diferències de càlcul de les variables.
En PIB per càpita Madrid passa de l'índex 132 a 124 en aquests 25 anys, però segueix segona entre les disset autonomies l'any 2004 després del País Basc, que passa de 114 a 125. Navarra passa de 108 a 122, Castella i Lleó de 89 a 100, Catalunya baixa de 127 a 117 (del segon al cinquè lloc de disset), les Balears de 127 a 118 i el País Valencià de 103 a 99.
En renda disponible per càpita en paritat de poder de compra, tenint en compte les diferències de preus entre territoris per fer comparacions, Madrid puja de l'índex 119 a 123 i esdevé primera entre disset superant Euskadi, que puja de 100 a 121, i Navarra, que puja de 103 a 118. Catalunya baixa de 122 a 113, Balears de 125 a 110 i el País Valencià de 106 a 98, en contrast amb Castella i Lleó, que puja de 89 a 105. Aquestes dades provenen de Papeles de Economía Española, 34, 1988, pàg. 80 i de Cuadernos de Información Económica, 185, 2005, pàg. 25.
En tots aquests anys Catalunya, País Valencià i les Illes Balears han estat contribuents nets, pels estudis oficials i oficiosos de què disposem, mentre que els territoris que més creixen (Madrid inclòs) ho han fet perquè eren receptors nets i han gaudit de la complicitat inversora més o menys explícita de tots els governs centrals. S'estranya, Sr. Rajoy, que els catalans demanin avui amb ampli consens limitar uns dèficits fiscals que han estat erosionant el seu creixement econòmic? Qui és el beneficiat de l'Estat actual de coses? Qui empobreix a qui i amb quin intervencionisme? És radical proposar que una part de l'Estat deixi de créixer a costa d'una altra?
Ramon Trias Fargas digué a Madrid l'any 1978, tot parlant de sobirania fiscal: "Si es creen les autonomies se'ls ha de reconèixer la part de la sobirania fiscal que els correspon. No oblidem la famosa frase del president de la Cort Suprema dels Estats Units (Marshall): el poder fiscal representa el poder de destruir. Nosaltres en som conscients i ho volem evitar: si un dia volgués algú destruir l'autonomia de Catalunya que ho faci de front i amb franquesa i no per la via solapada d'escanyar-la econòmicament" (Narració d'una asfíxia premeditada, 1985).
El PP ha esta dient durant anys que volia parlar dels problemes que interessen a la gent i que defugia els debats identitaris i ara resulta que només recupera vots amb la defensa de la seva idea d'Espanya. El nou Estatut, però, interessa a una gran majoria de catalans, precisament perquè toca molts determinants de la seva riquesa i mira de blindar-la enfront d'altres intervencionismes empobridors.
Article aparegut a l'Avui, 28 de desembre del 2005, pàgina 10.
Solbes impedeix que es publiqui un estudi de les balances fiscals
El vicepresident segon i ministre d'Economia del govern central, Pedro Solbes, ha posat vet a la publicació de les dades de les balances fiscals entre l'Estat i les autonomies elaborades per una comissió de l'Institut d'Estudis Fiscals que ell mateix va engegar. El motiu, segons interpreten fonts coneixedores dels resultats de l'informe, que s'havia de fer públic abans que acabi aquest any, és no donar armes als partits catalans en la negociació del finançament, el capítol més delicat de l'Estatut. En aquest sentit, neguen, com s'afirma des d'Economia, que l'estudi no estigui conclòs.
Com informava l'AVUI el 15 de setembre passat, l'Institut d'Estudis Fiscals, adscrit a la secretaria d'Estat d'Hisenda i pressupostos havia de presentar una proposta de càlcul de les balances fiscals -diferència entre el que un territori aporta a l'Estat i el que aquest li retorna-. Els experts encarregats van acceptar com a mètode el doble criteri de flux monetari i de flux de benefici, els mateixos que va usar la comissió nomenada pel departament d'Economia i Finances de la Generalitat en el seu informe de principis d'aquest any. La comissió catalana va concloure que el 2001 el dèficit fiscal català va ser d'un 9,2% del PIB (11.307 milions d'euros), segons el criteri del flux monetari o bé d'un 6,8% (8.407 milions d'euros) segons el de benefici. Les conclusions dels experts de l'Estat que Solbes impedeix fer públiques "s'aproximen molt" a aquestes, asseguren les fonts.
Amb l'oposició a publicar les dades, Solbes incompleix també diversos mandats parlamentaris, entre els quals una resolució de l'últim debat de política general al Congrés presentada per ERC que instava a publicar les balances abans del 31 de desembre.
Precisament, fonts d'ERC asseguraven ahir que el ministeri també ha pressionat la fundació privada madrilenya Funcas perquè aquest any no fes públic l'informe sobre els saldos fiscals territorials que elabora des del 1997. En l'informe per al 2003 xifrava el dèficit en 14.240 milions d'euros.
Des d'ERC s'advertia que és "absolutament impresentable" que des de Madrid es justifiqui la no publicació d'aquestes dades per "no interferir" en les negociacions de l'Estatut i s'acusava Solbes de "boicot" al principi de transparència .
LA REDISTRIBUCIÓ TERRITORIAL DE LES EMPRESES ENS AFECTA NEGATIVAMENT
(A partir de l'article de Ramon Tremosa i Balcells, professor de Teoria Econòmica a la Universitat de Barcelona, aparegut a l'Avui, 12 de gener del 2005, pàgina 20).
De tots els catalans és sabut que Catalunya perd pistonada industrial desd de fa anys i, sobretot, durant els vuit anys de govern del PP a Madrid. Moltes empreses que tenien la seu social a Catalunya han obert altres seus a Madrid o canviat de seu social, o bé directament se n'han anat.
Aquest fet, que aparentment pot semblar que ens afecta només des d'un punt de vista de pèrdua de llocs de treball o de "vitalitat" econòmica, té repercussions molt més importants, ja que la deslocalització de la seu cap a Madrid és una forma encoberta de dir que Catalunya paga menys impostos dels que realment paga i que, per tant, les balances fiscals de Catalunya no són tan deficitàries com nosaltres diem.
L'explicació de tot això s'entén a partir del que s'anomena "efecte seu", i que Ramón Tremosa i Balcells ens explica perfectament i amb exemples. Llegim-lo:
.../..."No hi ha innocència en la distribució territorial que ara se'ns presenta, d'uns impostos estatals del 2004 que equivalen a 23,1 bilions de pessetes, amb un increment del 8,4% respecte de 2003. Segons les dades del ministeri d'Economia, que el setmanari El Temps publicarà dilluns vinent, la comunitat de Madrid hauria pagat 61.597 milions d'euros, és a dir, el 44,4% de tots els impostos espanyols. Aquest percentatge és molt superior al pes de l'esmentada comunitat en relació al total estatal de superfície (2%), població (15%) o PIB (17,43%). Aquest fenomen, pel qual a la capital del país es recapten molts més impostos del que correspon al seu pes econòmic, es coneix com a efecte seu i és propi de països on totes les grans empreses tenen la seu a la capital.
Catalunya ha pagat 29.346 milions d'euros l'any 2004 segons el ministeri d'Economia, el País Valencià 10.922 milions i les Illes Balears 2.082 milions. Si es procedeix a corregir o depurar l'efecte seu dels impostos de Madrid, però, els impostos que paguen aquests tres territoris són molt més elevats, ja que en ells s'hi genera el 30% del PIB espanyol i el 40% de les exportacions estatals.
Una manera de depurar l'efecte seu de Madrid consisteix a repartir entre els altres territoris l'excés d'aportació d'impostos de la capital a partir dels percentatges de participació en el PIB estatal. Això es fa, per exemple, en el càlcul de les balances fiscals. Si Madrid genera el 17,43% del PIB espanyol, es considera que Madrid genera també el 17,43% de tots els impostos, no el 44%. Així, Madrid no pagaria 61.597 milions esmentats, sinó 24.175 milions (17,43% de tots els impostos estatals), de manera que al 2004 serien 37.421 milions d'euros (la diferència) els que s'haurien de repartir entre les altres autonomies. Aplicant la hipòtesi més favorable per a Madrid (que sigui també inclosa en la distribució d'aquests 37.421 milions), Catalunya hauria pagat 36.243 milions l'any 2004, el País Valencià 14.566 milions, les Illes Balears 3.010 i Madrid 30.699 milions".
És a dir, que les grans empreses que produeixen a catalunya, però que tenen la seu social a Madrid, tributen a Madrid, no a Catalunya, tot i que la riquesa és generada a Catalunya. És a dir, que part dels impostos que pertocarien al que Catalunya ingressa es veuen emmascarats perquè l'empresa tributa a Madrid. Aquest efecte va ser buscat pel govern d'Aznar per fer acallar les reivindicacions catalanes: s'afavoria Madrid com a seu de les empreses i capital econòmica - falsament capital - i es perjudicava Catalunya només per instrumentalitzar políticament la fiscalitat.
Ramon Tremosa ens posa l'exemple de Repsol:
"Repsol és una gran multinacional amb centres de producció a Catalunya, que consumeix infraestructures i serveis públics que subministra la Generalitat. Si aquesta participés en l'impost de societats de Repsol podria fer front amb més suficiència financera al cost dels serveis esmentats. Si es considera, però, com fa el ministeri d'Economia, que Repsol només tributa a Madrid, permetent així que es digui que els seus impostos són impostos pagats només pels madrilenys (Esperanza Aguirre dixit), ja hem perdut abans de començar un dels principals llençols en la negociació del nou finançament. I s'entén molt bé per què Pedro Solbes diu que l'IVA i l'impost de societats són irrenunciables per a l'administració central.
En quatre setmanes el ministeri tindrà també les recaptacions del 2005. Abans de parlar de quins percentatges d'impostos hem de disposar en el futur, caldria respondre a la simple però transcendental pregunta de "quants impostos paga Catalunya". De la necessitat de corregir l'efecte seu dels impostos de Madrid en va parlar alguna vegada el conseller Castells, quan defensava la proposta del govern català de limitar al 50% el percentatge de tots els impostos de Catalunya que es podia emportar el govern central. I és que per examinar els avenços que pot suposar el nou Estatut caldrà estar atents també, a més de què queda de l'agència tributària de Catalunya, de la capacitat normativa concreta o de si s'eliminaran les transferències de l'Estat a la Generalitat, a veure quins impostos considera el govern espanyol que paga el territori de Catalunya".
Un madrileny paga per l'IRPF 360 euros menys a l'any que un contribuent català.
La comunitat de Madrid es beneficia d'una deducció addicional pel primer fill més alta que la de la resta de l'Estat L'impost sobre patrimoni també presenta diferències
Per: David Portabella
Article aparegut a l'Avui, edició del 27 de gener del 2006, pàgina 19
Un madrileny pot arribar a pagar enguany per l'IRPF 360 euros menys que un català en idèntica situació. Prenent com a exemple una parella en què el marit tingui una renda de 18.600 euros i la dona de 19.000, amb un fill de quatre anys i un altre de tres mesos, aquesta família a Madrid es beneficiaria de la deducció addicional més alta pel primer fill, concretament de 750 euros, que la portaria a ser la que menys pagaria a l'Estat en concepte d'IRPF.
Madrid és la comunitat més barata per al contribuent a l'hora de pagar en funció del seu rendiment personal, segons es desprèn d'un estudi de la fiscalitat autonòmica realitzat pel Registre d'Economistes Assessors Fiscals (Reaf). L'anàlisi agafa una mostra representativa d'una parella amb dos fills que destini 6.000 euros a l'any per l'adquisició d'una vivenda, 2.220 a la guarderia i 70 a llibres de text.
Aplicant el màxim de deduccions possibles, aquesta família tipus pagaria per IRPF a l'any 2.425,6 euros si visqués a Catalunya, mentre que a Madrid en pagaria 360 menys, només 2.065.
Els dos extrems
Després de la comunitat governada per Esperanza Aguirre, les més barates són el País Valencià i Múrcia, mentre les que més pagarien -2.815 euros- serien Extremadura i Astúries. El factor distintiu és la deducció addicional a la de l'Estat pel primer fill, que a Madrid arriba a 750 euros, mentre a Catalunya es queda en 300 euros. La comunitat governada per Juan Carlos Rodríguez Ibarra, per la seva banda, no recull deduccions addicionals pel primer fill ni tampoc per casa habitual.
El president del Reaf, Valentí Pich, va explicar els desequilibris entre autonomies per les diferents deduccions relacionades amb els fills o la vivenda, ja que totes les comunitats han renunciat fins ara a introduir variacions en el tram del 33% de l'IRPF que tenen cedit i sobre el qual tenen capacitat normativa.
L'impost sobre patrimoni també presenta diferencials de fins 265 euros en funció del lloc de l'Estat on es resideixi. La més beneficiada seria Cantàbria.
En el cas de l'impost de successions i donacions, Madrid lidera els avantatges fiscals després que el PP aprovés la seva desaparició en famílies amb algun discapacitat i aprovés una bonificació del 99% entre pares, fills i cònjuges. "És més rendible per al meu fill que em mori a Cantàbria que no pas a Madrid, mentre que si vull ajudar-lo amb un pis quan es casi és millor que ell visqui a Madrid", exemplifica el responsable del Reaf.