L'ABSÈNCIA DEL SAGRAT
Retrocedim en el temps… no gaire enllà, només a les darreres dècades… i trobarem tot un corrent místic, neopagà, molt present en tota una moda de llibres que són com receptes de cuina, on es descriuen amb pèls i senyals mètodes, experiències, i patrons metafísics, fundats sobre la idea imaginària d’un explorador còsmic profundament respectuós amb la tradició ancestral, sabedor d’algun misteri inconfessat i que intenta promulgar secretament el contingut dels seus descobriments en el camp de la màgia pràctica. A més, aquest explorador, no pretén crear ni trobar res nou, sinó només reviure els misteris del passat.
És el mite del coneixement perdut, tantes vegades representat en objectes màgics com calzes, anells, espases, llibres, joies...
Tot plegat ens parla d’una pèrdua. D’una pèrdua d’alguna cosa que un dia regnà en la humanitat. O no. Tal vegada tot siguin imaginacions.
També ens parla, però, d’una insatisfacció amb el present. D’un intent d’involucionar o de buscar enrere per tal de poder evolucionar i afrontar el futur d’una altra manera.
Però cada generació ha de trobar la màgia necessària pel seu temps, lloc, i evolució.
La idea actual de fer ús de l’espiritualitat, a través de visions o rituals, intencionadament i conscientment, per després comunitzar i compartir l’experiència, l’après o l’entès amb els visitants, convidats o comunitats interessades, no era de cap manera estesa en l’antiguitat. En efecte, es defugia i es rebutjava la popularització, i es guardava per a un mateix el que, per natura, és un acte íntim de comunió amb les forces de la naturalesa.
En una edat de comercialisme i consum, aquest tipus de gent sovint són fàcils d’identificar, s’inspiren i ressonen amb les tradicions ancestrals, però l’ús que en fan i els objectius són radicalment diferents.
Aquest canvi en la pròpia disposició en vers el coneixement i la consciència és, en part, la conseqüència d’una pretesa alliberació necessària a la que ens ha abocat la política supressionista i condicionant dels programes cristians i postcristians de l’església de Roma.
La raó pel tabú de Roma és simple i ignorant: la socialització del coneixement, amb un escriptor o un il•luminat que copia a l'altre, teoritzant i no portant res a la pràctica – o sigui, deixant de ser original - porta a que qualsevol pot tallar i enganxar part d’un coneixement sense entendre’l o practicar-lo. És el que passa avui en dia amb la new-age i els seus falsos profetes. Editorials senceres creixen amb aquest periodisme empobrit, mentre suposadament expandeixen la consciència col•lectiva d'espiritualitat.
Però també - i això és més significatiu – l’empobriment espiritual de l’església de Roma i de la societat en general és el senyal d'un canvi més gran que fa que les antigues tradicions estiguin tornant gradualment, encara que sota formes noves. I això implica, també un perill. I una oportunitat.
En tot cas, el perill prové de la socialització – que sempre implica malbaratament -, però també és la socialització la que ofereix l'oportunitat.
Hi ha una idea bàsica en tota espiritualitat basada en la natura - i això vol dir una creença en el fet de l’existència com a vehicle del sagrat - que m'agradaria manifestar, i aquesta idea bàsica és tan obvia, tan objectiva, tan directament innegable i autoevident, que resulta sorprenent que, tot i així, s’oblidi tan fàcilment. És això:
Que no tindríem cap forma de vida sense la Terra on vivim. Aquest fet terrestre és essencial per a la correcta direcció de tot esforç espiritual.
Aquesta consciència ens porta a un estat de fusió i cohabitació amb la Mare Terra i amb tot el que hi ha en ella – en el regne animal, en el regne vegetal, en el regne mineral, en el regne immaterial – que suposa que, cadascun de nosaltres, com a ésser individual, ressoni conjuntament amb tota la resta de la manifestació... dels microbis a les balenes. Només aquest fet ja és d’una espiritualitat completa i elevada, pel fet que implica la negació del jo. El sistema planetari de la Mare Terra (i ara hi incloc la Lluna, el Sol i els Planetes) és una entitat coherent. Aquesta declaració no és ni "ocultisme" ni especulació, és un fet material. Totes les idees i pensaments, tots els impulsos i sentiments que tenim com a éssers vius, són dins del camp de molts altres éssers vius... un camp d’interacció que és tant físic com psíquic i emocional i, segons la tradició, també metafísic.
La clau és admetre conscientment on som i què som. Quan fem això, ajudem a descompondre's les barreres que condicionen la nostra consciència. Els mètodes per aquesta neteja es conserven en el que el pensament cartesià popular del nostre temps anomena rituals de màgia, de bruixeria, de paganisme, de folklore... i és així que, en dies com els que ens toquen viure, on tanta i tanta gent se sent desorientada – un cop l’impuls dictador de l’església de Roma mor de vellesa i inexactitud – i és així que la gent retorna cegament als rituals, repeteix cançons, actituds, cerimònies... ho copia, creient que la superficialitat de l’acte els durà a la profunditat de la seva essència.
Per desgràcia erren en l’intent.
És aquí on hi ha la gran tasca de redreçament: en la investigació dels camins que ens duran a tots a una altra experiència comuna més certa, on la desorientació no porti a l'experimentació i a la repetició, i on l’individu frueixi de pertànyer a una societat que ha retrobat l’equilibri amb la Mare Terra. En aquest sentit, ens cal estar desperts per actuar en nom dels que no poden actuar encara per ells mateixos. Hem de veure-hi més enllà per servir aquells que no hi poden veure encara i hem de parlar als mons espirituals per als que no tenen encara una veu.
Heus aquí que en el servei hi ha la recompensa.
El procés espiritual que es demana – sacromàgic - de l’univers sencer representat en la nostra Mare Terra es pot resumir molt simplement: ves i participa.
Tant la metodologia com el camí estan definits clarament en la tradició i, creieu-me, no hi ha dreceres ni cap cosa que no suposi un esforç individual de perdre’s un mateix per retrobar la comunitat.
Tal vegada tot l’enrenou proto-espiritual de la modernitat, fruit del desolament, sigui el marcador que ens diu que ens trobem en una Cruïlla del Temps.
La tradició posa èmfasi en el factor de les Cruïlles com a elements necessaris del canvi. No es pot accedir a la Cruïlla Espiritual fins que no has estat a la Cruïlla Física. És a dir: calen canvis a nivell material per part que l’individu canviï a nivell espiritual.
La meva sensació és que la humanitat sencera es troba en una d’aquestes Cruïlles de gran importància. No només a nivell global: també molts pobles de la terra mostren signes d’estar en cruïlles “personals”.
Això no sempre és així, i és tasca de l’Iniciat entreveure la proximitat o la necessitat de la Cruïlla per tal d’ajudar en la “adaptació” als nous temps. Aquesta, i no cap altra, ha estat realment la tasca dels visionaris, els druides, els txamans i les bruixes des de sempre - del sacerdot - de la dona sagrada o de l’home sagrat, se’n digui com se’n digui en les diverses tradicions. Apart, de la d’actuar com a mediador.
En les cruïlles físiques sempre apareixen els aliats, els co-caminadors, els dimonis del passat i els anhels del futur. Són companys de camí que de vegades espanten, de vegades turmenten, de vegades fan difícil el camí... però també poden ser afectuosos, amables, fins i tot catàrtics. En la nostra tradició, per exemple, aquest paper el desenvolupen els follets, els nans del bosc, els gegants, les fades, les dones d’aigua... éssers sempre relacionats amb les forces de la natura i que apareixen en el moment-clau: en la Cruïlla espiritual (en els contes i rondalles sovint coincidint amb la cruïlla física).
Les Cruïlles, físiques o espirituals, són oportunitats per contactar amb els avantpassats, amb les forces de la natura i per contactar, a la fi, amb les tendències del nostre planeta de vida: la Mare Terra. Les cruïlles interiors sorgeixen, normalment, quan tenim crisis de vida. Quan afrontem les nostres cruïlles personals interiors, gradualment perdem la nostra por, i tenim menys dificultat per deixar-nos portar per la força del món, que dissol el nostre ego en bé d’una major harmonia en el tarannà terrestre. Això no és psicologia o, en tot cas, no és psicologia clínica: és psicologia màgica pràctica (i altament eficaç i d’acord a les tradicions més antigues).
La tradició diu que ens cal anar fins les cruïlles físiques per conèixer els nostres aliats temporals, ja siguin terrorífics o afectuosos, si volem assolir un sentit més clar del nostre paper a la terra, l'oceà, el planeta... i per tal de veure amb més coherència de quina manera ens identifiquem individualment amb els processos globals -no podem anar sempre a contracorrent - .
Enmig de qualsevol Cruïlla no hi ha acte més màgic i més valent - que pot portar canvis profunds de consciència – que el treballar amb les idees d'al Voltant i Dintre, Dalt i Sota, Davant i Darrere, Dreta i Esquerra, concebent-los sempre al voltant del planeta i dins del planeta. Això ajuda a tractar el nostre dualisme ingenu, condicionat per la supressió cristiana.
L'espiritualitat no és un camí d'escapistes. L’espiritualitat no és una eina per als qui busquen una recompensa o un sentit. L’espiritualitat no és un camí viable per als que busquen fugir del Món o de la materialitat. Només qui retorna al Món es pot anomenar Iniciat, perquè reprèn amb tota llibertat les responsabilitats de la vida de superfície, que tal vegada havia abandonat en la seva joventut. Però ara retorna no com a esclau, sinó com a ésser lliure. I és en aquesta llibertat que troba les eines que li permeten ajudar la col•lectivitat. I és en aquesta ajuda col•lectiva i en aquesta pèrdua de l’autoritat del jo que es fonamenta l’espiritualitat i tota màgia.
El camí de retorn és un camí escurçat directament des dels reialmes transformatius de l’interior cap a l'exterior, o coneixement convertit en consciència de superfície, terrestre. L’Iniciat no torna sobre els seus passos i no desfà les meravelles que ha experimentat: torna com a profeta, amb la llengua que no pot ser, i vesteix el color de la Natura.
Què podria ser més apropiat per a nosaltres, ara, els éssers humans, que anar-nos-en a la recerca de les nostres pròpies Cruïlles? continuarem assassinant la Mare Terra o despertarem d’una vegada? I, mentre despertem, assolirem prou consciència per no malbaratar el llegat espiritual que els nostres ancestres ens han deixat?
Pere Cabra
Retrocedim en el temps… no gaire enllà, només a les darreres dècades… i trobarem tot un corrent místic, neopagà, molt present en tota una moda de llibres que són com receptes de cuina, on es descriuen amb pèls i senyals mètodes, experiències, i patrons metafísics, fundats sobre la idea imaginària d’un explorador còsmic profundament respectuós amb la tradició ancestral, sabedor d’algun misteri inconfessat i que intenta promulgar secretament el contingut dels seus descobriments en el camp de la màgia pràctica. A més, aquest explorador, no pretén crear ni trobar res nou, sinó només reviure els misteris del passat.
És el mite del coneixement perdut, tantes vegades representat en objectes màgics com calzes, anells, espases, llibres, joies...
Tot plegat ens parla d’una pèrdua. D’una pèrdua d’alguna cosa que un dia regnà en la humanitat. O no. Tal vegada tot siguin imaginacions.
També ens parla, però, d’una insatisfacció amb el present. D’un intent d’involucionar o de buscar enrere per tal de poder evolucionar i afrontar el futur d’una altra manera.
Però cada generació ha de trobar la màgia necessària pel seu temps, lloc, i evolució.
La idea actual de fer ús de l’espiritualitat, a través de visions o rituals, intencionadament i conscientment, per després comunitzar i compartir l’experiència, l’après o l’entès amb els visitants, convidats o comunitats interessades, no era de cap manera estesa en l’antiguitat. En efecte, es defugia i es rebutjava la popularització, i es guardava per a un mateix el que, per natura, és un acte íntim de comunió amb les forces de la naturalesa.
En una edat de comercialisme i consum, aquest tipus de gent sovint són fàcils d’identificar, s’inspiren i ressonen amb les tradicions ancestrals, però l’ús que en fan i els objectius són radicalment diferents.
Aquest canvi en la pròpia disposició en vers el coneixement i la consciència és, en part, la conseqüència d’una pretesa alliberació necessària a la que ens ha abocat la política supressionista i condicionant dels programes cristians i postcristians de l’església de Roma.
La raó pel tabú de Roma és simple i ignorant: la socialització del coneixement, amb un escriptor o un il•luminat que copia a l'altre, teoritzant i no portant res a la pràctica – o sigui, deixant de ser original - porta a que qualsevol pot tallar i enganxar part d’un coneixement sense entendre’l o practicar-lo. És el que passa avui en dia amb la new-age i els seus falsos profetes. Editorials senceres creixen amb aquest periodisme empobrit, mentre suposadament expandeixen la consciència col•lectiva d'espiritualitat.
Però també - i això és més significatiu – l’empobriment espiritual de l’església de Roma i de la societat en general és el senyal d'un canvi més gran que fa que les antigues tradicions estiguin tornant gradualment, encara que sota formes noves. I això implica, també un perill. I una oportunitat.
En tot cas, el perill prové de la socialització – que sempre implica malbaratament -, però també és la socialització la que ofereix l'oportunitat.
Hi ha una idea bàsica en tota espiritualitat basada en la natura - i això vol dir una creença en el fet de l’existència com a vehicle del sagrat - que m'agradaria manifestar, i aquesta idea bàsica és tan obvia, tan objectiva, tan directament innegable i autoevident, que resulta sorprenent que, tot i així, s’oblidi tan fàcilment. És això:
Que no tindríem cap forma de vida sense la Terra on vivim. Aquest fet terrestre és essencial per a la correcta direcció de tot esforç espiritual.
Aquesta consciència ens porta a un estat de fusió i cohabitació amb la Mare Terra i amb tot el que hi ha en ella – en el regne animal, en el regne vegetal, en el regne mineral, en el regne immaterial – que suposa que, cadascun de nosaltres, com a ésser individual, ressoni conjuntament amb tota la resta de la manifestació... dels microbis a les balenes. Només aquest fet ja és d’una espiritualitat completa i elevada, pel fet que implica la negació del jo. El sistema planetari de la Mare Terra (i ara hi incloc la Lluna, el Sol i els Planetes) és una entitat coherent. Aquesta declaració no és ni "ocultisme" ni especulació, és un fet material. Totes les idees i pensaments, tots els impulsos i sentiments que tenim com a éssers vius, són dins del camp de molts altres éssers vius... un camp d’interacció que és tant físic com psíquic i emocional i, segons la tradició, també metafísic.
La clau és admetre conscientment on som i què som. Quan fem això, ajudem a descompondre's les barreres que condicionen la nostra consciència. Els mètodes per aquesta neteja es conserven en el que el pensament cartesià popular del nostre temps anomena rituals de màgia, de bruixeria, de paganisme, de folklore... i és així que, en dies com els que ens toquen viure, on tanta i tanta gent se sent desorientada – un cop l’impuls dictador de l’església de Roma mor de vellesa i inexactitud – i és així que la gent retorna cegament als rituals, repeteix cançons, actituds, cerimònies... ho copia, creient que la superficialitat de l’acte els durà a la profunditat de la seva essència.
Per desgràcia erren en l’intent.
És aquí on hi ha la gran tasca de redreçament: en la investigació dels camins que ens duran a tots a una altra experiència comuna més certa, on la desorientació no porti a l'experimentació i a la repetició, i on l’individu frueixi de pertànyer a una societat que ha retrobat l’equilibri amb la Mare Terra. En aquest sentit, ens cal estar desperts per actuar en nom dels que no poden actuar encara per ells mateixos. Hem de veure-hi més enllà per servir aquells que no hi poden veure encara i hem de parlar als mons espirituals per als que no tenen encara una veu.
Heus aquí que en el servei hi ha la recompensa.
El procés espiritual que es demana – sacromàgic - de l’univers sencer representat en la nostra Mare Terra es pot resumir molt simplement: ves i participa.
Tant la metodologia com el camí estan definits clarament en la tradició i, creieu-me, no hi ha dreceres ni cap cosa que no suposi un esforç individual de perdre’s un mateix per retrobar la comunitat.
Tal vegada tot l’enrenou proto-espiritual de la modernitat, fruit del desolament, sigui el marcador que ens diu que ens trobem en una Cruïlla del Temps.
La tradició posa èmfasi en el factor de les Cruïlles com a elements necessaris del canvi. No es pot accedir a la Cruïlla Espiritual fins que no has estat a la Cruïlla Física. És a dir: calen canvis a nivell material per part que l’individu canviï a nivell espiritual.
La meva sensació és que la humanitat sencera es troba en una d’aquestes Cruïlles de gran importància. No només a nivell global: també molts pobles de la terra mostren signes d’estar en cruïlles “personals”.
Això no sempre és així, i és tasca de l’Iniciat entreveure la proximitat o la necessitat de la Cruïlla per tal d’ajudar en la “adaptació” als nous temps. Aquesta, i no cap altra, ha estat realment la tasca dels visionaris, els druides, els txamans i les bruixes des de sempre - del sacerdot - de la dona sagrada o de l’home sagrat, se’n digui com se’n digui en les diverses tradicions. Apart, de la d’actuar com a mediador.
En les cruïlles físiques sempre apareixen els aliats, els co-caminadors, els dimonis del passat i els anhels del futur. Són companys de camí que de vegades espanten, de vegades turmenten, de vegades fan difícil el camí... però també poden ser afectuosos, amables, fins i tot catàrtics. En la nostra tradició, per exemple, aquest paper el desenvolupen els follets, els nans del bosc, els gegants, les fades, les dones d’aigua... éssers sempre relacionats amb les forces de la natura i que apareixen en el moment-clau: en la Cruïlla espiritual (en els contes i rondalles sovint coincidint amb la cruïlla física).
Les Cruïlles, físiques o espirituals, són oportunitats per contactar amb els avantpassats, amb les forces de la natura i per contactar, a la fi, amb les tendències del nostre planeta de vida: la Mare Terra. Les cruïlles interiors sorgeixen, normalment, quan tenim crisis de vida. Quan afrontem les nostres cruïlles personals interiors, gradualment perdem la nostra por, i tenim menys dificultat per deixar-nos portar per la força del món, que dissol el nostre ego en bé d’una major harmonia en el tarannà terrestre. Això no és psicologia o, en tot cas, no és psicologia clínica: és psicologia màgica pràctica (i altament eficaç i d’acord a les tradicions més antigues).
La tradició diu que ens cal anar fins les cruïlles físiques per conèixer els nostres aliats temporals, ja siguin terrorífics o afectuosos, si volem assolir un sentit més clar del nostre paper a la terra, l'oceà, el planeta... i per tal de veure amb més coherència de quina manera ens identifiquem individualment amb els processos globals -no podem anar sempre a contracorrent - .
Enmig de qualsevol Cruïlla no hi ha acte més màgic i més valent - que pot portar canvis profunds de consciència – que el treballar amb les idees d'al Voltant i Dintre, Dalt i Sota, Davant i Darrere, Dreta i Esquerra, concebent-los sempre al voltant del planeta i dins del planeta. Això ajuda a tractar el nostre dualisme ingenu, condicionat per la supressió cristiana.
L'espiritualitat no és un camí d'escapistes. L’espiritualitat no és una eina per als qui busquen una recompensa o un sentit. L’espiritualitat no és un camí viable per als que busquen fugir del Món o de la materialitat. Només qui retorna al Món es pot anomenar Iniciat, perquè reprèn amb tota llibertat les responsabilitats de la vida de superfície, que tal vegada havia abandonat en la seva joventut. Però ara retorna no com a esclau, sinó com a ésser lliure. I és en aquesta llibertat que troba les eines que li permeten ajudar la col•lectivitat. I és en aquesta ajuda col•lectiva i en aquesta pèrdua de l’autoritat del jo que es fonamenta l’espiritualitat i tota màgia.
El camí de retorn és un camí escurçat directament des dels reialmes transformatius de l’interior cap a l'exterior, o coneixement convertit en consciència de superfície, terrestre. L’Iniciat no torna sobre els seus passos i no desfà les meravelles que ha experimentat: torna com a profeta, amb la llengua que no pot ser, i vesteix el color de la Natura.
Què podria ser més apropiat per a nosaltres, ara, els éssers humans, que anar-nos-en a la recerca de les nostres pròpies Cruïlles? continuarem assassinant la Mare Terra o despertarem d’una vegada? I, mentre despertem, assolirem prou consciència per no malbaratar el llegat espiritual que els nostres ancestres ens han deixat?
Pere Cabra