GALDERIC, HOME SAVI DE LA CATALANITAT
« on: June 21, 2005, 08:17:30 PM » by PereCabra
El determinant principal d’una cultura és l’esperit del lloc, deia Lawrence Durell.
L’espiritualitat vernacla es canalitzava per mitjà dels cultes als llocs sagrats. A les tradicions culturals, com ens explica E. C.Agrippa fent referència a la filosofia oculta segons l’Ars Magna de Ramon Llull, ja es parla dels anomenats “àngels nacionals”. A l’esmentat llibre, De Occulta Philosophia In Artem Breuem Raimundi Lulii” , que l’autor va dedicar a l’alemany Carles V, emperador d’Europa, del qual n’era conseller, en el capítol XXI, que porta per títol “l’Obediència al nostre Geni i la manera de descobrir la seva naturalesa” ens diu el següent: Així com, cada país (nació) té la seva estrella certa en el cel i la seva imatge celeste, també té en les jerarquies supercelestes una Intel•ligència que el governa i protegeix.
Les diverses interpretacions culturals han adoptat aquesta creença a la seva manera.
L’Església Catòlica va recollir aquesta tradició assignant-hi noms de sants diversos, però, tot sovint, hi assignava el nom de l’arcàngel Sant Miquel, el qual, per altra banda, el trobem en la majoria de llocs relacionats amb verges negres com és el cas de Montserrat on hi té dedicada una ermita.
Actualment se celebra a Catalunya la festivitat de Sant Jordi com a patró nacional, però, quan la nació catalana va començar a refer-se des dels Pirineus, després de la invasió sarraïna, Galderic era considerat, a més de patró dels pagesos, un home savi, un ésser elevat espiritualment a qui s'atribuïen guariments i fets inexplicables. Després l'església de Roma s'apropiaria de la seva "santedat" o espiritualitat i, apartant-lo de la pura tradició druidística i màgica, se'l faria seu i se'l començaria a conèixer pel nom catòlic de "Sant" Galderic (encara que res tenia a veure amb el dogma de Roma). A catalunya era un home savi i respectat, perquè era un sant nascut en aquelles terres que han estat el bressol de la catalanitat. El nom de “Galderic”, és derivat de la llengua alemanya “Gaut” que vol dir “Déu” i “Eric” que vol dir “ Servidor”. Podríem traduir el nom per “Aquell qui està al servei de Déu”. La “santificació” és posterior, fomentada per l’església de Roma, quan, senzillament, es tractava d’una persona d’espiritualitat elevada. Galderic (eliminem-ne la “santedat”, per supèrflua i forana) va néixer l’any 820 en el si d’una família catalana, a la vila occitana de Vilavella, a la qual, actualment, s’ha posat el nom de Sant Galderic. Aquesta localitat és situada a prop dels municipis de Miralpeix, Fanjeaux, Castellnaudary i la ciutat de Carcassona. Les terres que ocupen aquestes ciutats occitanes i d’altres de catalanes, avui formen part de França. Són terres molt visitades per aquells que fan turisme cultural per l’anomenada ruta del càtars i els seus castells.
La festivitat de Sant Galderic se celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les cames. Els atributs característics són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.
Mort l’any 900, ràpidament “s’esdevingueren un seguit de miracles” i l’any 990, va ser canonitzat com a sant en el Concili de Narbona.
El cos de Galderic va ser enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó. El monestir del Canigó, on originàriament, igual com a Montserrat, Ripoll i altres monestirs benedictins, hi havia el culte a la imatge de la verge negra, esdevingué un monestir santuari i lloc de pelegrinatge nacional, especialment des del 1014.
La figura de Galderic, en allò que fa referència a la seva simbologia nacional catalana, està molt lligada a la nissaga dels comtes d’Urgell i els descendents del comte Guifré el Pelós (de llinatge lligat al Sant Grial), en qui està l’origen del simbolisme nacional de les 4 barres de la bandera catalana, i que va ser el fundador del monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.
Galderic, doncs, està estretament relacionat amb la llengua i cultura catalana, el símbol dels 4 pals, les verges negres, amb una determinada manera d’entendre la cristiandat, i amb llocs sagrats catalans.
Quan les tropes franceses van apoderar-se d’aquelles terres, les seves relíquies, amb la finalitat de protegir-les, foren portades a l’església del monestir romànic de Sant Pau del Camp de Barcelona. Anys més tard, van ser retornades al monestir de Sant Martí del Canigó.
Degut a que en el Concili de Trento – en el que es va condemnar el pensament dels càtars i als cabalistes – es va donar facultats als reis espanyols,- aleshores ja castellanistes -, a nomenar bisbes i abats, i començaren a venir bisbes castellans als Països Catalans, sobretot a partir de 1714, el culte a Sant Galderic, el sant català, va ser substituït pel culte a “San Isidro”, un sant de Madrid canonitzat posteriorment a 1492 - l’any de l’expulsió dels jueus i cabalistes -, en concret, l’any 1620. Uns 700 anys després de Sant Galderic.
Alguns municipis catalans conserven i recuperen el seu culte, però actualment el seu culte encara no és prou conegut – ni reconegut - i la majoria de municipis catalans fan les fires per “Sant Isidre” i no per “Sant Galderic” que és l’origen real d’aquestes celebracions agràries. Fins i tot moltes cooperatives agrícoles porten el nom de “Sant Isidre”, - la mateixa agrupació de pagesos catalans es diu encara “Institut Agrícola de Sant Isidre -. A la majoria de pobles catalans, de clara influència agrària, hi ha un carrer dedicat a “Sant Isidre” perquè és un símbol espanyol que encara perdura.
Galderic va viure en terres de cristians albigesos, càtars i cabalistes cristians.
Molt pocs municipis tenen carrers i places amb el nom dedicat a honorar la memòria de Galderic. Perpinyà la capital de la Catalunya Nord, l’ha conservat sempre com a patró de la ciutat. Sempre que hi ha hagut als Països Catalans ocasió de parlar i actuar en plena llibertat, com és el cas de la Renaixença, la Mancomunitat o la República, s’ha desvetllat l’interès per Galderic.
Entre els pobles que han restituït el culte a Galderic, en els darrers temps, tenim els següents: La Tallada d’Empordà, Porqueres, Ulldemolins, santuari de Nostra Senyora del Mont, santuari de Solius (on es pot veure probablement la imatge més autèntica del sant), església de Sant Pau del Camp de Barcelona (on hi hagueren les relíquies dipositades i cada anys s’hi celebra una missa el 16 d’octubre), a Gallifa, a Sant Pol de Mar (li han dedicat una font), a Palau de Plegamans (hi té un carrer, però, a nivell oficial, celebren com a festivitat “Sant Isidre”), a Mataró (hi han ficat una imatge a l’església), a Espinalbet (prop de l’emblemàtic Pi de les Tres Branques i el santuari de Queralt de Berga., li han dedicat un mural a la façana d’una masia), a Barcelona (li han dedicat una plaça al costat del mercat de la Boqueria a prop de la Rambla).
Quan la pagesia catalana el venerava, fins a la primeria del segle XVII en què va començat a ser substituït per l’espanyol “San Isidro”, cada any organitzaven una peregrinació que anava des del seu sepulcre, en el monestir de Sant Martí del Canigó, tot passant per les muntanyes i els pobles dels Pirineus fins arribar a la mar Mediterrània, després de passar per Perpinyà, en un lloc conegut amb el nom de les Tres Maries a la zona de la “Camarga”, que és on desembarcaren les tres Maries procedents de Jerusalem (la Mare de Jesús, Maria Magdalena, la seva muller, i Maria, la cosina de Jesús).
Una vegada arribats al mar, una urna amb les seves relíquies, en solemne cerimònia ritual, era introduïda en el mar per tres vegades i per tres persones i, un cop realitzat el ritual, la retornaven al monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada, bressol de la Catalanitat. I, això es feia en processó d’anada i tornada, - des del Canigó fins a Perpinyà, i de Perpinyà fins al Canigó -, itinerari que té 70 quilòmetres i que es feia amb una durada de 40 dies.
Donat que a Sant Martí del Canigó hi havia el culte a Nostra Senyora del Canigó i s’anava al mar on hi havia el culte a Nostra Senyora del Mar, i que originàriament ambdues eren verges negres - amb tot el simbolisme que representen en relació a la deessa Isis i la sefirah Binah de l’Arbre de la Vida dels cabalistes, podríem dir que aquesta història té una interpretació esotèrica, que es pot relacionar amb les tradicions culturals que estableixen un diàleg natural entre els aspectes o factors, masculí de la muntanya i femení del mar en l’obra de la Creació.
Durant la processó, en els cims dels Pirineus, s’encenien grans fogueres per avisar-se d’un poble a l’altre i alguns assistents portaven de nit torxes enceses.
La gent que assistia a aquesta processó anava tota vestida de flors, fulles i altres ornaments vegetals, en clar símbol de la representació de la Mare Natura, a qui també les verges negres fan referència, així com les 3 Maries. Els homes duien una “agullada” – bastó per atiar els bous -, amb el mànec guarnit amb flors i un pom al capdamunt tocant la punxa. Les dones anaven vestides de blanc i amb garlandes i motius florals escampats per la roba. Un cop arribats, feien presentalles als sant, que sempre consistien en fruits de la terra, segons el moment de l’any. Eren dipositades al damunt de l’altar als peus de la imatge de Galderic.
Tot això, la peregrinació, el cerimonial de la introducció de les relíquies al mar, i la festiva celebració de les ofrenes de flors es feia enlairant milers de senyeres – banderes catalanes amb les característiques i significatives 4 barres catalanes -. L’any 1470 s’aplegaren a la platja de les Tres Maries més de vint-i-vuit senyeres de diverses contrades i pobles de Catalunya i d’Occitània.
« on: June 21, 2005, 08:17:30 PM » by PereCabra
El determinant principal d’una cultura és l’esperit del lloc, deia Lawrence Durell.
L’espiritualitat vernacla es canalitzava per mitjà dels cultes als llocs sagrats. A les tradicions culturals, com ens explica E. C.Agrippa fent referència a la filosofia oculta segons l’Ars Magna de Ramon Llull, ja es parla dels anomenats “àngels nacionals”. A l’esmentat llibre, De Occulta Philosophia In Artem Breuem Raimundi Lulii” , que l’autor va dedicar a l’alemany Carles V, emperador d’Europa, del qual n’era conseller, en el capítol XXI, que porta per títol “l’Obediència al nostre Geni i la manera de descobrir la seva naturalesa” ens diu el següent: Així com, cada país (nació) té la seva estrella certa en el cel i la seva imatge celeste, també té en les jerarquies supercelestes una Intel•ligència que el governa i protegeix.
Les diverses interpretacions culturals han adoptat aquesta creença a la seva manera.
L’Església Catòlica va recollir aquesta tradició assignant-hi noms de sants diversos, però, tot sovint, hi assignava el nom de l’arcàngel Sant Miquel, el qual, per altra banda, el trobem en la majoria de llocs relacionats amb verges negres com és el cas de Montserrat on hi té dedicada una ermita.
Actualment se celebra a Catalunya la festivitat de Sant Jordi com a patró nacional, però, quan la nació catalana va començar a refer-se des dels Pirineus, després de la invasió sarraïna, Galderic era considerat, a més de patró dels pagesos, un home savi, un ésser elevat espiritualment a qui s'atribuïen guariments i fets inexplicables. Després l'església de Roma s'apropiaria de la seva "santedat" o espiritualitat i, apartant-lo de la pura tradició druidística i màgica, se'l faria seu i se'l començaria a conèixer pel nom catòlic de "Sant" Galderic (encara que res tenia a veure amb el dogma de Roma). A catalunya era un home savi i respectat, perquè era un sant nascut en aquelles terres que han estat el bressol de la catalanitat. El nom de “Galderic”, és derivat de la llengua alemanya “Gaut” que vol dir “Déu” i “Eric” que vol dir “ Servidor”. Podríem traduir el nom per “Aquell qui està al servei de Déu”. La “santificació” és posterior, fomentada per l’església de Roma, quan, senzillament, es tractava d’una persona d’espiritualitat elevada. Galderic (eliminem-ne la “santedat”, per supèrflua i forana) va néixer l’any 820 en el si d’una família catalana, a la vila occitana de Vilavella, a la qual, actualment, s’ha posat el nom de Sant Galderic. Aquesta localitat és situada a prop dels municipis de Miralpeix, Fanjeaux, Castellnaudary i la ciutat de Carcassona. Les terres que ocupen aquestes ciutats occitanes i d’altres de catalanes, avui formen part de França. Són terres molt visitades per aquells que fan turisme cultural per l’anomenada ruta del càtars i els seus castells.
La festivitat de Sant Galderic se celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous que llauren, vestit amb casaca tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les cames. Els atributs característics són un manoll d’espigues de blat a una mà i una agullada a l’altra.
Mort l’any 900, ràpidament “s’esdevingueren un seguit de miracles” i l’any 990, va ser canonitzat com a sant en el Concili de Narbona.
El cos de Galderic va ser enterrat al monestir de Sant Martí del Canigó. El monestir del Canigó, on originàriament, igual com a Montserrat, Ripoll i altres monestirs benedictins, hi havia el culte a la imatge de la verge negra, esdevingué un monestir santuari i lloc de pelegrinatge nacional, especialment des del 1014.
La figura de Galderic, en allò que fa referència a la seva simbologia nacional catalana, està molt lligada a la nissaga dels comtes d’Urgell i els descendents del comte Guifré el Pelós (de llinatge lligat al Sant Grial), en qui està l’origen del simbolisme nacional de les 4 barres de la bandera catalana, i que va ser el fundador del monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.
Galderic, doncs, està estretament relacionat amb la llengua i cultura catalana, el símbol dels 4 pals, les verges negres, amb una determinada manera d’entendre la cristiandat, i amb llocs sagrats catalans.
Quan les tropes franceses van apoderar-se d’aquelles terres, les seves relíquies, amb la finalitat de protegir-les, foren portades a l’església del monestir romànic de Sant Pau del Camp de Barcelona. Anys més tard, van ser retornades al monestir de Sant Martí del Canigó.
Degut a que en el Concili de Trento – en el que es va condemnar el pensament dels càtars i als cabalistes – es va donar facultats als reis espanyols,- aleshores ja castellanistes -, a nomenar bisbes i abats, i començaren a venir bisbes castellans als Països Catalans, sobretot a partir de 1714, el culte a Sant Galderic, el sant català, va ser substituït pel culte a “San Isidro”, un sant de Madrid canonitzat posteriorment a 1492 - l’any de l’expulsió dels jueus i cabalistes -, en concret, l’any 1620. Uns 700 anys després de Sant Galderic.
Alguns municipis catalans conserven i recuperen el seu culte, però actualment el seu culte encara no és prou conegut – ni reconegut - i la majoria de municipis catalans fan les fires per “Sant Isidre” i no per “Sant Galderic” que és l’origen real d’aquestes celebracions agràries. Fins i tot moltes cooperatives agrícoles porten el nom de “Sant Isidre”, - la mateixa agrupació de pagesos catalans es diu encara “Institut Agrícola de Sant Isidre -. A la majoria de pobles catalans, de clara influència agrària, hi ha un carrer dedicat a “Sant Isidre” perquè és un símbol espanyol que encara perdura.
Galderic va viure en terres de cristians albigesos, càtars i cabalistes cristians.
Molt pocs municipis tenen carrers i places amb el nom dedicat a honorar la memòria de Galderic. Perpinyà la capital de la Catalunya Nord, l’ha conservat sempre com a patró de la ciutat. Sempre que hi ha hagut als Països Catalans ocasió de parlar i actuar en plena llibertat, com és el cas de la Renaixença, la Mancomunitat o la República, s’ha desvetllat l’interès per Galderic.
Entre els pobles que han restituït el culte a Galderic, en els darrers temps, tenim els següents: La Tallada d’Empordà, Porqueres, Ulldemolins, santuari de Nostra Senyora del Mont, santuari de Solius (on es pot veure probablement la imatge més autèntica del sant), església de Sant Pau del Camp de Barcelona (on hi hagueren les relíquies dipositades i cada anys s’hi celebra una missa el 16 d’octubre), a Gallifa, a Sant Pol de Mar (li han dedicat una font), a Palau de Plegamans (hi té un carrer, però, a nivell oficial, celebren com a festivitat “Sant Isidre”), a Mataró (hi han ficat una imatge a l’església), a Espinalbet (prop de l’emblemàtic Pi de les Tres Branques i el santuari de Queralt de Berga., li han dedicat un mural a la façana d’una masia), a Barcelona (li han dedicat una plaça al costat del mercat de la Boqueria a prop de la Rambla).
Quan la pagesia catalana el venerava, fins a la primeria del segle XVII en què va començat a ser substituït per l’espanyol “San Isidro”, cada any organitzaven una peregrinació que anava des del seu sepulcre, en el monestir de Sant Martí del Canigó, tot passant per les muntanyes i els pobles dels Pirineus fins arribar a la mar Mediterrània, després de passar per Perpinyà, en un lloc conegut amb el nom de les Tres Maries a la zona de la “Camarga”, que és on desembarcaren les tres Maries procedents de Jerusalem (la Mare de Jesús, Maria Magdalena, la seva muller, i Maria, la cosina de Jesús).
Una vegada arribats al mar, una urna amb les seves relíquies, en solemne cerimònia ritual, era introduïda en el mar per tres vegades i per tres persones i, un cop realitzat el ritual, la retornaven al monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada, bressol de la Catalanitat. I, això es feia en processó d’anada i tornada, - des del Canigó fins a Perpinyà, i de Perpinyà fins al Canigó -, itinerari que té 70 quilòmetres i que es feia amb una durada de 40 dies.
Donat que a Sant Martí del Canigó hi havia el culte a Nostra Senyora del Canigó i s’anava al mar on hi havia el culte a Nostra Senyora del Mar, i que originàriament ambdues eren verges negres - amb tot el simbolisme que representen en relació a la deessa Isis i la sefirah Binah de l’Arbre de la Vida dels cabalistes, podríem dir que aquesta història té una interpretació esotèrica, que es pot relacionar amb les tradicions culturals que estableixen un diàleg natural entre els aspectes o factors, masculí de la muntanya i femení del mar en l’obra de la Creació.
Durant la processó, en els cims dels Pirineus, s’encenien grans fogueres per avisar-se d’un poble a l’altre i alguns assistents portaven de nit torxes enceses.
La gent que assistia a aquesta processó anava tota vestida de flors, fulles i altres ornaments vegetals, en clar símbol de la representació de la Mare Natura, a qui també les verges negres fan referència, així com les 3 Maries. Els homes duien una “agullada” – bastó per atiar els bous -, amb el mànec guarnit amb flors i un pom al capdamunt tocant la punxa. Les dones anaven vestides de blanc i amb garlandes i motius florals escampats per la roba. Un cop arribats, feien presentalles als sant, que sempre consistien en fruits de la terra, segons el moment de l’any. Eren dipositades al damunt de l’altar als peus de la imatge de Galderic.
Tot això, la peregrinació, el cerimonial de la introducció de les relíquies al mar, i la festiva celebració de les ofrenes de flors es feia enlairant milers de senyeres – banderes catalanes amb les característiques i significatives 4 barres catalanes -. L’any 1470 s’aplegaren a la platja de les Tres Maries més de vint-i-vuit senyeres de diverses contrades i pobles de Catalunya i d’Occitània.