Etnosfera
« on: December 05, 2004, 06:05:34 PM » by PereCabra
ETNOSFERA - 1a part
Benvolguts amics,
Voldria compartir amb vosaltres un concepte de significat profund que està creixent en mi: el concepte d'etnosfera: la raó per la qual som aquí.
Hi ha una biosfera. La gent i les nacions del món han après la importància i el significat de la seva conservació i la fragilitat de la seva perdurabilitat. Els pobles del món estan aprenent la necessitat de conservar la base de la nostra vida. La gent del món estem aprenent nous mètodes per contaminar menys, per fer més sostenible el nostre entorn, la manera de fer per mantenir la vida que ens ha estat cedida.
Però aquest món està format per moltes més capes.
Una d’elles és el que anomeno etnosfera.
La Etnosfera està formada per tots els pobles del món. Està formada per totes les llengües al món. Està formada per totes les cultures del món, per la gent, per les seves vides, per les seves lluites, pels seus sentiments, per les seves esperances, les seves veritats, els seus objectius, per la seva artesania, les seves construccions, el seu art, per les seves creences, les seves lluites...
No estem tenint prou en compte l’etnosfera.
El món no s'està preocupant prou de l’etnosfera.
Aquesta és la pròxima frontera de la humanitat.
Quan es donarà compte, el món, de la importància de salvaguardar l’etnosfera? Quan començarà el món a preocupar-se per no perdre el valor contingut en l’etnosfera? quan la gent es preguntarà a quina part de l’etnosfera pertany?
Aquest dia, potser alguns de nosaltres ja no hi serem.
Nosaltres, els Pobles del Món, som espècie en perill d'extinció.
La nostra pervivència és una qüestió d'ecosofia: una ecologia de la ment.
L'ecosofia és el camí pel que nosaltres, els Pobles del Món, despertarem el món sencer. Ecosofia significa despertar, llum, respecte, equilibri, coneixement, pau, cultura... és el mateix concepte d'ecologia... però no aplicat a la biosfera, sinó a l'etnosfera.
Però el que primer ha de canviar és el sistema econòmic pel que ens regim:
La veritable economia és aquella que fa un ús menor per obtenir un resultat major amb un residu mínim. No hi ha malbaratament a la natura.
Avui la humanitat sencera està sent totalment contraria a les lleis naturals de l’economia: fa un ús major per obtenir el menor amb el màxim de residus.
Com ens comportem és un reflex de com pensem. El consumisme materialista modern és la conseqüència d'un procés de comprensió erroni de la vida. La ment de l'ésser humà no s’estén avui més enllà del moment present. La realitat (el concepte de realitat) és troba empresonada en el moment. El resultat: una conducta moral i espiritual cada cop més baixa.
Segons el punt de vista actual, la realitat física és la base de tot. La realitat es defineix com una progressió inevitable en la qual el temps és una fletxa que va des del passat cap al futur: el temps és lineal, diem. Això es tradueix en un sentit global d’inexorabilitat.
L’aparença d'inexorabilitat d'aquesta realitat és la funció matemàtica que crea el factor de control subjacent: els diners. El desenvolupament tecnològic malmet el medi ambient i l’etnosfera, però crea diners, que permeten consumir i així retroalimentar el progrés tecnològic.
El factor monetari ha estat i és el principi que organitza el control sobre la societat, que es veu empresonada en el sistema de producció. El lobby de govern i el lobby de banquers s’han aprofitat d’aquesta situació organitzant un sistema de control absolut sobre la realitat que no és altre que una Ficció sostinguda en el temps. El control absolut sobre la vida humana es resumeix en la filosofia social dominant: el temps és diners.
Banquers i polítics converteixen el seu propi benefici en la part superior de l’escala de valors socials.
El progrés tecnològic i la política monetària neolliberal aplicats durant tants i tants anys mitjançant aquesta Ficció de realitat han anat sempre en contra de la qualitat de vida vista com a reforçament de l’etnosfera i, evidentment, també han provocat una greu desestabilització de l’entorn natural on aquesta etnosfera s’ha de desenvolupar.
Hi ha, avui, una barrera mental entre el sentiment de realitat (física) i el coneixement entès com a consciència.
L'autointerès té poc en comú amb l’autoil•luminació.
Segons els nostres “Drets d’Etnosfera”, hauríem de poder ser capaços de dur una vida lliure en la que tenir una conducta responsable. L'ordre econòmic d’aquesta Etnosfera no es pot basar en el poder del sistema econòmic sobre la humanitat, cal que sigui una “cultura de l'economia” basada en una ecologia de la ment. Cap govern no pot voler regular el procés econòmic natural, perquè el govern en si no té cultura. És la Gent que té cultura. En una cultura de l’economia no hi valen mitjancers. En una cultura de l’economia el respecte mutu ha de reemplaçar l’actual paper dels governs, si volem retornar l'economia a la seva funció original i cultural.
Només així es podrà fer un ús menor per obtenir un resultat major amb un residu mínim.
Tots els pobles del món som una sola cosa, vivim en la mateixa etnosfera, percebem la mateixa llum, respirem el mateix aire.
Mentre escric, em sento en el deure d’escoltar les veus de tothom. Em sento en el deure d’haver de posar-les aquí. Em sento en el deure de ser diferent, de ser com són els del meu poble, d’aportar la nostra diferència a la unitat.
Molts anys han passat mentre han intentat fer, d’aquesta diversitat, una uniformitat. Molts anys han passat sense que l’home entengués que a la unitat no li cal la uniformitat. Molts anys han passat també mentre la diferència ha estat vista com una amenaça.
Pluralitat: som incapaços de pensar en una humanitat que no sigui plural. Fins i tot els bancs d’amebes ho són.
Humanitat: un mot que ens ha traït un munt de vegades; perquè és un mot en singular, mentre que les cultures són en plural. Sota el lema de la humanitat s’han fet moltes bestieses. Diguem-ne etnosfera, que dintre de la seva unitat proposa una pluralitat.
I ja està? N’hi havia prou de canviar de mot? És més que un mot: és un concepte; és més que un concepte: és un signe; és més que un signe: és un símbol.
L’Etnosfera no és tan sols una suma. L’etnosfera no és tan sols un indicatiu. L’Etnosfera és el símbol que identifica la humanitat com a procés vivent, canviant múltiple, complex... i al mateix temps és un signe endogàmic – com ho són tots – perquè arriba fins l’individu, fins la particularitat, fins el minut present, fins tu i jo; perquè ens hi inclou; perquè en formem part; perquè sense tu i jo no existeix; perquè ens necessita.
Heus ací la gran diferència: l’etnosfera ens necessita, som tu i jo; la humanitat no, és massa abstracte, és un concepte.
La humanitat té fronteres, sobretot culturals, però més evidentment polítiques: una noció que respon a la pluralitat dels Estats-Nació reconeguda per l’ONU, amb les seves implicacions: els límits de la sobirania, les fronteres militars, els límits de competència judicial... És una qüestió política, econòmica i sobretot militar, per a un món antic, bàrbar, salvatge i despietat.
L’etnosfera no té fronteres, perquè no és un concepte, molt menys és un afer polític, econòmic o militar: és cultural.
L’etnosfera és la claror dels focus culturals, oposada a la foscor dels estats polítics.
D’aquesta manera, podem veure el mapamundi com un entrellat de llums... o bé veure’l com una presó de fronteres.
Hi ha, però, un perill que les nacions poderoses temen dels pobles que demanen no es malmeti més la seva identitat: el perill de sentir-nos presoners d’una falsa noció – substitutiva - d’identitat nacional que es veu reforçada sempre que hi ha algun tipus d’intimidació política i/o militar. És d’aquesta manera que els pobles de l’etnosfera es reagrupen en nacions, tribus, al voltant de cabdills, d’ideologies, de fonamentalismes... perdent tot sentit la cultura i sent aquesta substituïda per un nacionalisme fronterer que no és pas millor que qualsevol altre lluita armada de la humanitat.
Voldria, en oposició, fer valer la idea d’una identitat immutable que forma part de l’etnosfera, sigui quina sigui la pressió en contra que s’hi oposi (fins la seva extinció, si cal). Una identitat cultural, històrica, ètnica fins i tot. Una identitat de camins, de valors, de lluites, de sentiments que cada dia construeix i reconstrueix el teixit ample de l’etnosfera.
I ai del poble que no ho faci!
Deslliurem-nos, doncs, de la presó dels estats, de la presó de les fronteres i de la foscor dels protocols polítics, econòmics i militars.
Els pobles del món tenim un discurs: una identitat narrativa; tenim una història que pot ser explicada, una vida que pot ser narrada, una visió del món que pot ser compartida, una cultura que pot ser mostrada. Res de tot això tenen els sistemes polítics, les corporacions econòmiques o els establiments militars, a excepció dels balanços comptables de final dany, dels llibres blancs de bones intencions o dels acords signats a múltiples bandes i traïts tantes vegades o més.
La identitat narrativa, aquesta cançó o aquest conte que ens defineix, això que som, és el que alimenta la claror de la nostra cultura. No podem deixar de banda el nostre discurs com a poble.
El nostre discurs com a poble és una cosa canviant: això és el que fa de l’etnosfera una cosa tan interessant. I, precisament, un dels signes més greus de malaltia d’un poble és quan aquest es refugia en el passat; el caràcter memorial d’un poble resta claror i afegeix una emotivitat que dinamita l’autoestima, fa que es perdi la fe en la promesa del futur al que estem abocats com a poble. El refugi d’un poble en el seu passat va sempre acompanyat del dol. El dol afecta la manera que vivim. Perquè el que tenim entre mans és un dol massa fonamental. Deixar de Ser en el Present és enterrar el caràcter absolut de la nostra pròpia existència com a poble i el nostre dret a ser. La capacitat per al dol ha de ser immediatament apresa i reapresa: cal acceptar l’indesxifrable, l’irreconciliable, l’irreparable, els perjudicis soferts i infligits. Quan hem acceptat aquesta part de dol, ens podem confiar a una memòria calmada, podem començar a fer reviure la nostra llum al foc comú de les cultures vives, podem donar-nos de nou a la traducció mútua i al treball sempre inacabat de construir l’etnosfera.
Un poble viu i actiu en l’ecosistema de la etnosfera és un poble que té un projecte d’existència. Un projecte d’existència no és pas un gran llibre on s’hi escriuen propòsits. És la llista sencera dels nostres noms i la munió de vides zimbrejant com abelles que fa que cada dia sigui tant o més ric que l’anterior. El projecte d’existència, lluny de ser una falsa promesa o un fals ideal, lluny de ser un horitzó imaginat, és aquest mateix dia que vivim i això mateix que fem. El projecte d’existència són les nostres raons, són els nostres vincles familiars, de veïnatge, laborals, d’amistat... són els nostres fills i el que volem per a ells, és el nostre autogovern, la nostra autoestima, la nostra espiritualitat i la nostra capacitat d’autodeterminació, disgregació unitària i agregació col•lectiva. És allò que ens fa dir pel nom que assenyala el nostre poble.
A l’interior mateix d’un projecte d’existència pertanyent a un determinat poble de l’etnosfera, els horitzons varien amb el temps; però sobretot varien amb les persones. És una funció del temps i té per esperó la consciència, la maduresa del sentiment de poble i els valors democràtics en el seu si i en l’entorn que li permet viure.
Però un projecte d’existència per si sol no significa res, de la mateixa manera que un individu aïllat no té un gran significat. És com a poble que els individus aïllats prenen valor. Perquè és en l’intercanvi que la cultura es produeix, i és en el compartir que la saviesa s’aferma. És en la identitat col•lectiva que la identitat individual es projecta, creix, aprèn, valora... i és aquí on neixen sentiments no individualistes com ara l’ajut, la solidaritat, la comunió, el treball, la família, el grup...
De la mateixa manera, és en l’etnosfera que un poble aïllat creix. És en el conjunt de pobles i cultures del món que una cultura o un poble individual s’hi representa, s’hi emmiralla, creix, comparteix, aprèn, ensenya...
D’aquesta realitat que defineix la relació individu-poble i poble-etnosfera en surt la necessitat de la traducció. La traducció és la mediació entre la pluralitat i la unitat. També és la mediació entre l’individual i l’individual, i és la mediació entre pluralitats i pluralitats. És a dir: la traducció és l’establiment d’aquells vincles de relació, aprenentatge i bescanvi que fan que els pobles es coneguin entre si, es respectin i s’ajudin. La traducció és igualment eficaç i necessària entre persones individuals, o entre persones i pobles.
Els aspectes de confusió i desconeixement es deuen a tècniques errònies de traducció.
La necessitat d’estats polítics i fronteres es deuen també a errors de traducció.
La traducció treballa sobre fets concrets i grups humans concrets, i de cap manera sobre un concepte abstracte, desvinculat de la història, del dia a dia i de la cultura.
El fenomen important de la traducció és que de vegades transfereix sentit d’un poble etnosfèric a l’altre, sense la necessitat de donar-ne... i això implica equivalència, transmissió, respecte... és un fenomen d’equivalència sense imposició d’identitat. En la traducció d’un poble a l’altre, fet que implica intercanvi cultural, coneixement i respecte, neix el projecte d’una humanitat. Un projecte d'humanitat que no trenca la pluralitat inicial, un projecte d’humanitat que va més enllà d’un concepte abstracte: una etnosfera.
Hi ha, però, una certesa que tots els estats amb fronteres, política pròpia, economia pròpia i estatut militar propi haurien d’aprendre i memoritzar: no existeix allò absolutament intraduïble.
La traducció crea semblança allà on tan sols semblava haver-hi diferència.
És en aquesta feina de traducció que els pobles de l’etnosfera es concilien en un projecte global i format per multitud d’herències. És el fet d’aquesta traducció que fa possible l’etnosfera.
No obstant, no existeix la traducció perfecta. Per sort, podem retraduir sempre.
Pere Cabra
« on: December 05, 2004, 06:05:34 PM » by PereCabra
ETNOSFERA - 1a part
Benvolguts amics,
Voldria compartir amb vosaltres un concepte de significat profund que està creixent en mi: el concepte d'etnosfera: la raó per la qual som aquí.
Hi ha una biosfera. La gent i les nacions del món han après la importància i el significat de la seva conservació i la fragilitat de la seva perdurabilitat. Els pobles del món estan aprenent la necessitat de conservar la base de la nostra vida. La gent del món estem aprenent nous mètodes per contaminar menys, per fer més sostenible el nostre entorn, la manera de fer per mantenir la vida que ens ha estat cedida.
Però aquest món està format per moltes més capes.
Una d’elles és el que anomeno etnosfera.
La Etnosfera està formada per tots els pobles del món. Està formada per totes les llengües al món. Està formada per totes les cultures del món, per la gent, per les seves vides, per les seves lluites, pels seus sentiments, per les seves esperances, les seves veritats, els seus objectius, per la seva artesania, les seves construccions, el seu art, per les seves creences, les seves lluites...
No estem tenint prou en compte l’etnosfera.
El món no s'està preocupant prou de l’etnosfera.
Aquesta és la pròxima frontera de la humanitat.
Quan es donarà compte, el món, de la importància de salvaguardar l’etnosfera? Quan començarà el món a preocupar-se per no perdre el valor contingut en l’etnosfera? quan la gent es preguntarà a quina part de l’etnosfera pertany?
Aquest dia, potser alguns de nosaltres ja no hi serem.
Nosaltres, els Pobles del Món, som espècie en perill d'extinció.
La nostra pervivència és una qüestió d'ecosofia: una ecologia de la ment.
L'ecosofia és el camí pel que nosaltres, els Pobles del Món, despertarem el món sencer. Ecosofia significa despertar, llum, respecte, equilibri, coneixement, pau, cultura... és el mateix concepte d'ecologia... però no aplicat a la biosfera, sinó a l'etnosfera.
Però el que primer ha de canviar és el sistema econòmic pel que ens regim:
La veritable economia és aquella que fa un ús menor per obtenir un resultat major amb un residu mínim. No hi ha malbaratament a la natura.
Avui la humanitat sencera està sent totalment contraria a les lleis naturals de l’economia: fa un ús major per obtenir el menor amb el màxim de residus.
Com ens comportem és un reflex de com pensem. El consumisme materialista modern és la conseqüència d'un procés de comprensió erroni de la vida. La ment de l'ésser humà no s’estén avui més enllà del moment present. La realitat (el concepte de realitat) és troba empresonada en el moment. El resultat: una conducta moral i espiritual cada cop més baixa.
Segons el punt de vista actual, la realitat física és la base de tot. La realitat es defineix com una progressió inevitable en la qual el temps és una fletxa que va des del passat cap al futur: el temps és lineal, diem. Això es tradueix en un sentit global d’inexorabilitat.
L’aparença d'inexorabilitat d'aquesta realitat és la funció matemàtica que crea el factor de control subjacent: els diners. El desenvolupament tecnològic malmet el medi ambient i l’etnosfera, però crea diners, que permeten consumir i així retroalimentar el progrés tecnològic.
El factor monetari ha estat i és el principi que organitza el control sobre la societat, que es veu empresonada en el sistema de producció. El lobby de govern i el lobby de banquers s’han aprofitat d’aquesta situació organitzant un sistema de control absolut sobre la realitat que no és altre que una Ficció sostinguda en el temps. El control absolut sobre la vida humana es resumeix en la filosofia social dominant: el temps és diners.
Banquers i polítics converteixen el seu propi benefici en la part superior de l’escala de valors socials.
El progrés tecnològic i la política monetària neolliberal aplicats durant tants i tants anys mitjançant aquesta Ficció de realitat han anat sempre en contra de la qualitat de vida vista com a reforçament de l’etnosfera i, evidentment, també han provocat una greu desestabilització de l’entorn natural on aquesta etnosfera s’ha de desenvolupar.
Hi ha, avui, una barrera mental entre el sentiment de realitat (física) i el coneixement entès com a consciència.
L'autointerès té poc en comú amb l’autoil•luminació.
Segons els nostres “Drets d’Etnosfera”, hauríem de poder ser capaços de dur una vida lliure en la que tenir una conducta responsable. L'ordre econòmic d’aquesta Etnosfera no es pot basar en el poder del sistema econòmic sobre la humanitat, cal que sigui una “cultura de l'economia” basada en una ecologia de la ment. Cap govern no pot voler regular el procés econòmic natural, perquè el govern en si no té cultura. És la Gent que té cultura. En una cultura de l’economia no hi valen mitjancers. En una cultura de l’economia el respecte mutu ha de reemplaçar l’actual paper dels governs, si volem retornar l'economia a la seva funció original i cultural.
Només així es podrà fer un ús menor per obtenir un resultat major amb un residu mínim.
Tots els pobles del món som una sola cosa, vivim en la mateixa etnosfera, percebem la mateixa llum, respirem el mateix aire.
Mentre escric, em sento en el deure d’escoltar les veus de tothom. Em sento en el deure d’haver de posar-les aquí. Em sento en el deure de ser diferent, de ser com són els del meu poble, d’aportar la nostra diferència a la unitat.
Molts anys han passat mentre han intentat fer, d’aquesta diversitat, una uniformitat. Molts anys han passat sense que l’home entengués que a la unitat no li cal la uniformitat. Molts anys han passat també mentre la diferència ha estat vista com una amenaça.
Pluralitat: som incapaços de pensar en una humanitat que no sigui plural. Fins i tot els bancs d’amebes ho són.
Humanitat: un mot que ens ha traït un munt de vegades; perquè és un mot en singular, mentre que les cultures són en plural. Sota el lema de la humanitat s’han fet moltes bestieses. Diguem-ne etnosfera, que dintre de la seva unitat proposa una pluralitat.
I ja està? N’hi havia prou de canviar de mot? És més que un mot: és un concepte; és més que un concepte: és un signe; és més que un signe: és un símbol.
L’Etnosfera no és tan sols una suma. L’etnosfera no és tan sols un indicatiu. L’Etnosfera és el símbol que identifica la humanitat com a procés vivent, canviant múltiple, complex... i al mateix temps és un signe endogàmic – com ho són tots – perquè arriba fins l’individu, fins la particularitat, fins el minut present, fins tu i jo; perquè ens hi inclou; perquè en formem part; perquè sense tu i jo no existeix; perquè ens necessita.
Heus ací la gran diferència: l’etnosfera ens necessita, som tu i jo; la humanitat no, és massa abstracte, és un concepte.
La humanitat té fronteres, sobretot culturals, però més evidentment polítiques: una noció que respon a la pluralitat dels Estats-Nació reconeguda per l’ONU, amb les seves implicacions: els límits de la sobirania, les fronteres militars, els límits de competència judicial... És una qüestió política, econòmica i sobretot militar, per a un món antic, bàrbar, salvatge i despietat.
L’etnosfera no té fronteres, perquè no és un concepte, molt menys és un afer polític, econòmic o militar: és cultural.
L’etnosfera és la claror dels focus culturals, oposada a la foscor dels estats polítics.
D’aquesta manera, podem veure el mapamundi com un entrellat de llums... o bé veure’l com una presó de fronteres.
Hi ha, però, un perill que les nacions poderoses temen dels pobles que demanen no es malmeti més la seva identitat: el perill de sentir-nos presoners d’una falsa noció – substitutiva - d’identitat nacional que es veu reforçada sempre que hi ha algun tipus d’intimidació política i/o militar. És d’aquesta manera que els pobles de l’etnosfera es reagrupen en nacions, tribus, al voltant de cabdills, d’ideologies, de fonamentalismes... perdent tot sentit la cultura i sent aquesta substituïda per un nacionalisme fronterer que no és pas millor que qualsevol altre lluita armada de la humanitat.
Voldria, en oposició, fer valer la idea d’una identitat immutable que forma part de l’etnosfera, sigui quina sigui la pressió en contra que s’hi oposi (fins la seva extinció, si cal). Una identitat cultural, històrica, ètnica fins i tot. Una identitat de camins, de valors, de lluites, de sentiments que cada dia construeix i reconstrueix el teixit ample de l’etnosfera.
I ai del poble que no ho faci!
Deslliurem-nos, doncs, de la presó dels estats, de la presó de les fronteres i de la foscor dels protocols polítics, econòmics i militars.
Els pobles del món tenim un discurs: una identitat narrativa; tenim una història que pot ser explicada, una vida que pot ser narrada, una visió del món que pot ser compartida, una cultura que pot ser mostrada. Res de tot això tenen els sistemes polítics, les corporacions econòmiques o els establiments militars, a excepció dels balanços comptables de final dany, dels llibres blancs de bones intencions o dels acords signats a múltiples bandes i traïts tantes vegades o més.
La identitat narrativa, aquesta cançó o aquest conte que ens defineix, això que som, és el que alimenta la claror de la nostra cultura. No podem deixar de banda el nostre discurs com a poble.
El nostre discurs com a poble és una cosa canviant: això és el que fa de l’etnosfera una cosa tan interessant. I, precisament, un dels signes més greus de malaltia d’un poble és quan aquest es refugia en el passat; el caràcter memorial d’un poble resta claror i afegeix una emotivitat que dinamita l’autoestima, fa que es perdi la fe en la promesa del futur al que estem abocats com a poble. El refugi d’un poble en el seu passat va sempre acompanyat del dol. El dol afecta la manera que vivim. Perquè el que tenim entre mans és un dol massa fonamental. Deixar de Ser en el Present és enterrar el caràcter absolut de la nostra pròpia existència com a poble i el nostre dret a ser. La capacitat per al dol ha de ser immediatament apresa i reapresa: cal acceptar l’indesxifrable, l’irreconciliable, l’irreparable, els perjudicis soferts i infligits. Quan hem acceptat aquesta part de dol, ens podem confiar a una memòria calmada, podem començar a fer reviure la nostra llum al foc comú de les cultures vives, podem donar-nos de nou a la traducció mútua i al treball sempre inacabat de construir l’etnosfera.
Un poble viu i actiu en l’ecosistema de la etnosfera és un poble que té un projecte d’existència. Un projecte d’existència no és pas un gran llibre on s’hi escriuen propòsits. És la llista sencera dels nostres noms i la munió de vides zimbrejant com abelles que fa que cada dia sigui tant o més ric que l’anterior. El projecte d’existència, lluny de ser una falsa promesa o un fals ideal, lluny de ser un horitzó imaginat, és aquest mateix dia que vivim i això mateix que fem. El projecte d’existència són les nostres raons, són els nostres vincles familiars, de veïnatge, laborals, d’amistat... són els nostres fills i el que volem per a ells, és el nostre autogovern, la nostra autoestima, la nostra espiritualitat i la nostra capacitat d’autodeterminació, disgregació unitària i agregació col•lectiva. És allò que ens fa dir pel nom que assenyala el nostre poble.
A l’interior mateix d’un projecte d’existència pertanyent a un determinat poble de l’etnosfera, els horitzons varien amb el temps; però sobretot varien amb les persones. És una funció del temps i té per esperó la consciència, la maduresa del sentiment de poble i els valors democràtics en el seu si i en l’entorn que li permet viure.
Però un projecte d’existència per si sol no significa res, de la mateixa manera que un individu aïllat no té un gran significat. És com a poble que els individus aïllats prenen valor. Perquè és en l’intercanvi que la cultura es produeix, i és en el compartir que la saviesa s’aferma. És en la identitat col•lectiva que la identitat individual es projecta, creix, aprèn, valora... i és aquí on neixen sentiments no individualistes com ara l’ajut, la solidaritat, la comunió, el treball, la família, el grup...
De la mateixa manera, és en l’etnosfera que un poble aïllat creix. És en el conjunt de pobles i cultures del món que una cultura o un poble individual s’hi representa, s’hi emmiralla, creix, comparteix, aprèn, ensenya...
D’aquesta realitat que defineix la relació individu-poble i poble-etnosfera en surt la necessitat de la traducció. La traducció és la mediació entre la pluralitat i la unitat. També és la mediació entre l’individual i l’individual, i és la mediació entre pluralitats i pluralitats. És a dir: la traducció és l’establiment d’aquells vincles de relació, aprenentatge i bescanvi que fan que els pobles es coneguin entre si, es respectin i s’ajudin. La traducció és igualment eficaç i necessària entre persones individuals, o entre persones i pobles.
Els aspectes de confusió i desconeixement es deuen a tècniques errònies de traducció.
La necessitat d’estats polítics i fronteres es deuen també a errors de traducció.
La traducció treballa sobre fets concrets i grups humans concrets, i de cap manera sobre un concepte abstracte, desvinculat de la història, del dia a dia i de la cultura.
El fenomen important de la traducció és que de vegades transfereix sentit d’un poble etnosfèric a l’altre, sense la necessitat de donar-ne... i això implica equivalència, transmissió, respecte... és un fenomen d’equivalència sense imposició d’identitat. En la traducció d’un poble a l’altre, fet que implica intercanvi cultural, coneixement i respecte, neix el projecte d’una humanitat. Un projecte d'humanitat que no trenca la pluralitat inicial, un projecte d’humanitat que va més enllà d’un concepte abstracte: una etnosfera.
Hi ha, però, una certesa que tots els estats amb fronteres, política pròpia, economia pròpia i estatut militar propi haurien d’aprendre i memoritzar: no existeix allò absolutament intraduïble.
La traducció crea semblança allà on tan sols semblava haver-hi diferència.
És en aquesta feina de traducció que els pobles de l’etnosfera es concilien en un projecte global i format per multitud d’herències. És el fet d’aquesta traducció que fa possible l’etnosfera.
No obstant, no existeix la traducció perfecta. Per sort, podem retraduir sempre.
Pere Cabra