Etimologia de “CATALUNYA” i de “CATALÀ”.
« on: June 23, 2005, 12:59:27 PM » by PereCabra


Els noms per Catalunya i català, o les seves variants, no apareixen documentats abans del segle XII; els historiadors i geògrafs grecs i romans (Estrabó, Plini, Mela, etc.) quan parlen de la regió nord-oriental d'Espanya anomenen diferents tribus (Ilercaons, Ausetans, Lacetans, etc.), però no en duen cap que correspongui aproximadament a l'actual nom de Catalunya; en l'alta edat mitjana el territori català és conegut amb diferents noms, com Gòtia, Gothaland i, amb Carlemany s’inclogué dins el que anomenà la “Marca hispànica” o territoris conquerits als musulmans.
En el poema escrit en llatí per Laurentius Veronensis a principis del segle XII, titulat Liber Maiolichinus de gestis pisanorum illustribus i dedicat a cantar la conquista de Mallorca pels pisans i catalans sota la direcció del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, aquest és anomenat repetidament catalanicus heros, els seus vassalls s'anomenen catalanenses i la seva terra Catalania. En els altres documents escrits en llatí durant la baixa edat mitjana, apareix el nom de Catalunya amb les formes Catalaunia, Cathalaunia, Catalonia. Els primers documents escrits en català on apareix aquest nom (segle XIII), presenten ja la forma actual: Catalu(n)ya, com es veu en els exemples que hem citats en el paràgraf anterior. La carència de documentació pròpiament llatina, anterior a l'infima llatinitat, ha donat lloc a una multitud de discussions sobre l'etimologia per Catalunya i català.

Una primera teoria considera Catalunya com a procedent de Gotholandia, és a dir, ‘terra dels Gots’. Realment el territori de Catalunya era anomenat Gotia en els temps carolingis; però la derivació Gotholandia > Catalunya presenta dificultats serioses, sobretot l'ensordiment de la g- en k- i la conservació de la -t- intervocàlica que normalment s'hauria d'haver sonoritzat en d. A més, seria anòmala una denominació dels habitants del país (catalans) que tingués com a element radical el -land indicador de ‘terra’, sense un sufix adequat (com l'apliquen totes les llengües al nom dels habitants d'Irlanda, per exemple: irlandès, fr. irlandais, etc.); únicament es podria explicar aquesta anomalia per una confusió estrangera de l'element -(l)andia amb el sufix -ania, en el qual cas s'hauria pogut produir per regressió un nom gotolani damunt Gotol-ania, segons aquesta proporció: Gotol-ania : gotol-ani.

Les mateixes dificultats fonètiques de la hipòtesi per Gotholandia (conservació de la -t- i ensordiment de la g-), es troben també en una altra teoria que fa venir Catalunya de Gothoalania, ‘terra de Gots i d'Alans’. El distingit etimòleg Joan Coromines assenyala les dificultats que hi veu, i afegeix: «Cert que una i altra dificultat fonètica pot eliminar-se suposant que el mot sigui d'origen aràbic, però no sembla pas que en els escriptors aràbics surti mai aquesta denominació». A més, la teoria per Gothoalania topa amb la dificultat de no haver-hi notícia que a Catalunya hi hagi hagut mai alans.

Segons l'historiador Pere Tomic (de la quinzena centúria), a la primeria del segle VIII hi hagué un príncep alemany, Otger Golant, que posseïa en la Guiena un castell que es deia Cathaló, per la qual cosa ell fou anomenat Otger Cathaló i les seves gents eren dites Catalons. Aquest príncep, acompanyat d'altres nou barons i comandant un exèrcit nombrós, tingué el propòsit de conquistar la terra dels Gots; s'establí en els Pirineus, bastí castells al Pallars, a la Cerdanya i al Capcir i féu incursions contra els sarraïns fins que morí l'any 735 en el setge d'Empúries i els nou barons amb les seves gents es retiraren a les muntanyes, on romangueren fins que Rotlan, venint a conquistar aquesta terra, els anà a trobar i els presentà a l'emperador Carlemany; quan aquest prosseguí la conquista al Sud dels Pirineus, anomenà aquesta terra Cathalonia en memòria del príncep Otger Cathaló, i els seus habitadors foren anomenats Cathalans. Aquesta explicació, que en l'aspecte lingüístic no repugna per a explicar l'origen del nom de Catalunya, ha estat injustament desvirtuada pels historiadors.

Balari Oríg. 30-32 establí una nova teoria amb aquestes paraules 8que hem traduít): «A la Marca es va fer sentir, des de molt aviat, la necessitat imperiosa de bastir castells per a la seguretat i defensa del territori conquerit ... /... i amb els castells va sorgir la necessitat de trobar “castellans” que, como a vasalls, els defensséssin i guardessin en nom dels seus senyors. D’aquesta manera la societat es va anar organitzant en un sistema feudal .../... el terme “castellà” prové del francès chastelain i châtelain, i de la mateixa manera es creà el terme castlanus, del qual en són variants en català: castlà, catlà i carlà .../... del terme “català” prové el nom de Cataluña, que amb l’adició del sufix -ia donaria lloc a les formes llatines de Catalonia i Catalaunia».La hipòtesi de Balari semblaria ben raonada si no fos que hi trobem una dificultat d'orde fonètic, que és l'estranya intercalació de la “a” per a formar català per catlà. A més, Balari no prova de donar cap explicació de les formes medievals Catalaunia i Catalonia ni de la moderna Catalunya, totes les quals, com a derivades de català, són anòmales; la derivació normal de català seria Catalània, forma que apareix en el Liber Maiolichinus, però que no dóna la clau de la forma moderna amb ú.

S'ha proposat una nova i atrevida etimologia, acollida per Ronjat en sa Grammaire historique des parlers provençaux modernes i per Grammont en el seu article Sur la métathèse: catalans vindria de lacetanos, nom d'un dels pobles indígenes de Catalunya en temps dels romans, i seria efecte d'una metàtesi entre la l i la c: lacetanos> catelanos> catelans (=catalans). Aquesta metàtesi s'hauria hagut de produir en època molt remota, car suposa encara la pronúncia velar de la c com a k davant e. Presenta també aquesta teoria la dificultat de la conservació de la -t- sorda intervocàlica, que, com diu Coromines, és més estranya encara tractant-se d'un nom que, per la vida subterrània que hagué de menar en tota l'alta edat mitjana, en què no apareix mai en els documents, i per la violenta metàtesi soferta, sols pogué desplegar-se popularment sense influència erudita, i per tant havia de sofrir la sonorització de la -t- de la mateixa manera que la sofriren tots els mots populars.

G.Bonfante ha proposat una nova etimologia: Catalunya representaria un Catalaunia derivat dels Catalauni, poble celta radicat a la Gàl•lia septentrional, que s'hauria establit en el nostre país a l'època de les invasions cèltiques (entre el 350 i el 250 a.C.). Bonfante confessa que la seva teoria deixa sense explicar la a tònica de català, i en quant a la conservació de la -t- sorda diu que probablement s'explica per influència oficial o escrita (contra l'opinió de Coromines, que, com hem vist, considera improbable tal influència en el mot en qüestió).

P.Aebischer ha documentat extensament les més antigues aparicions del mot català i ha suggerit com a possible una nova explicació de l'origen del mot: Catalunya es derivaria de Mont Catanu, forma medieval de Montcada, que degué generalitzar-se com a nom del país per esser aquell la muntanya principal del comtat de Barcelona; de Catanu s'hauria format un adjectiu *catananu, que després, per dissimilació, s'hauria convertit en catalanu (amb el canvi n> l que trobem en Barcinone> Barcelona); de catalanu s'hauria derivat un nom de país Catalania, que s'hauria canviat en Catalonia.

H.Janner prefereix partir del mot capitale, per l'evolució *captale> *cattale> *catal: com que Barcelona fou, ja en temps dels visigods, la capital del territori, seguia essent considerada, al principi de la Reconquista, com a (ciutat) *catal, i els seus habitants eren els catalans; de catalanus se derivà el corònim Catalania.

En resum: la base remota del nom de Catalunya és encara desconeguda; com a base pròxima hem de partir d'una forma romànica o del llatí tardà, ca(t)talanos com a nom dels habitants, Ca(t)talania com a nom de la regió. ¿Com s'explica la forma Catalaunia dels documents medievals i la Catalunya actual? Al nostre entendre, s'expliquen aquestes formes per influències analògiques. A la Gàl•lia septentrional hi havia el poble dels catalauni; aquest nom adquirí celebritat en el segle V per la gran batalla que es lliurà l'any 451 en els Campos Catalaunicos (prop de l'actual Châlons sur-Marne) i que determinà la desfeta d'Atila. Aquesta batalla salvà l'Europa occidental de la invasió dels huns, i naturalment tingué gran ressonància el nom de la regió on havia tingut lloc; són multitud els cronistes que en parlen en els segles V, VI i següents. Un dels prínceps que hi prengueren part i que hi morí fou Teodored, rei dels visigods; com aquests tenien per capital Barcelona, i per altra part en aquella batalla prengueren part els francs que estaven estesos per tota la Gàl•lia, és molt probable que el nom per Catalania que devia esser el vertader nom de la nostra terra es convertís en Catalaunia per etimologia popular en llavis dels pobles de la Gàl•lia, bons coneixedors de l'existencia dels Camps Catalàunics. Aquesta forma Catalaunia es degué convertir després normalment en Catalonia i més tard en Catalunya pel mateix procés per Gasconia > Gascunya, Bononia> Bolunya, Colonia> Colunya, etc.

Afegeixo aquest article, prou interessant i ben documentat, a càrrec d'Antoni Jaquemot.

EL NOM “CATALÀ” ÉS IBER?

Primer de tot Catalunya vol dir terra de catalans de la mateixa manera que Gascunya terra de gascons i Borgonya terra de borgons.
En la tesi d’un estudiant de Filologia, es va llençar la hipòtesi de que ‘catalans’ procedeix de “muntanya”. Venia a dir que la denominació de muntanya i elevacions de terrenys han tingut noms diversos en temps pre-hispànics atenent les formes visuals, les dificultats d'ascens o de pas i la facilitat d'assentaments, (conreus, aigua, etc.). Un d’aquests noms seria "CAT". L’estudiant de filologia i de toponímia pre-indoeuropea ho va relacionar amb els topònims trobats arreu del sud d'Europa: Turquia, Grècia, Itàlia, Espanya. Serien els casos de "Cataonia", "Catània", "Montecatino"(Montecassino), potser procedent del grec en el sentit de “terra que cau, cataracta” i els de Serra de Gata, Cap de Gata, Gatos, Catarroja, alternant-se amb la pronunciació forta -c/k- i la sorda -g-. topònims que procedeixen del llatí ‘càpita’ “cap”, marítim o promontori: ‘Cata<capta<càpita’.
D’aquesta manera catalans procediria de Montcada: Monte Catanus, Catan i catatano. Coromines diu, però, que Montcada ve de “càdec” una planta.
Algú també va apuntar, llavors, que les diverses “font del gat” arreu de la nostra geografia volia dir “font de muntanya” barrejant el nom de ‘càtar’ “pur”, “aigua clara, subterrània”. Possiblement aquesta denominació es refereix a ‘font gatosa’ per la quantitat d’argelagues que es troben al voltant de les fonts. Seria, doncs, un fitònim de la mateixa manera que ‘càdec’ una mena de ginebra que es farien en aquestes muntanyes.
Una hipòtesi imaginària fa venir el nom de Catalunya de *Gotelàndia a través de l’àrab *Cotelanuyya. No hi ha res escrit d’això. Els àrabs deien Alfaranja a Catalunya o sigui França. Així, doncs, tampoc el nom ‘català’ procedeix del nom àrab ‘Qalat’ “castell” perquè n’hi havia a tot Espanya i pel que fa al propi català fer-lo venir d’una variant de catllar, “el qui té cura d’un castell”, castellà, per tal de denominar a tota una població d’un territori és inversemblant. No hi ha res registrat ni escrit en aquest sentit. Quin interès hauria perquè tots els habitants de la Marca Hispànica fossin guardadors de castells?.
Ara anem per les arrels genuïnes. Aquells que pensen que hem de trobar el gentilici a la nit dels temps en el nostre entorn ibèric, com el de Joan Coromines: Laietans>laketans>catalans.
En aquest cas, la numismàtica ibèrica només recull ‘laiezken’ llatinitzat ‘laietani’. Una hipotètica forma ibèrica *’lakezken’ no s’ha trobat, tampoc en metàtesi: *’kelazken’ ni *‘ielazken’. Seguint Coromines, la metàtesi no s’hauria donat en ibèric, sinó ja en la forma llatina: laketans>ketalans. Per reforçar la seva teoria recorda que Ptolomeu va descriure entre les tribus ibèriques la dels ‘Castellani’, poble situat entre els ausetans i els ceretans. Coromines va creure que la “s” de ‘Castellani’ era un adornament de la “t” grega i llegia *‘catellani’ o, en tot cas, reconeixent la “s” va dir que era epèntica.
El lèxic ibèric, però, recull el morfema KASTE en un nom personal: SELKI-SOSIN- KASTE, a més l’arrel apareix, també, a ISTERKAS, TIU-KAS, KASE, KASI, KASETE, KASIKE i KASO; i per una altra banda, LAN el trobem a LANIKOKA. Es
2
podia, doncs, postular un hipotètic *KASTE-LAN ibèric que avalaria el nom de ‘castellani’. En aquest sentit tenim el topònim ibèric KÀSTULO, actual Cazlona, i el substrat CASTA, CASTÍS i ENCASTAR. Aleshores els ‘Castellani’ serien “els naturals del país”.
Fixem-nos que el territori que marca Ptolomeu com el país dels “Castellani” coincideix principalment amb el Ripollès. Anomena les ciutats de ‘Bassi’ (Vall d’en Bas), ‘Egosa’ (Ogassa), ‘Beseda’ (Besora) i ‘Sebendum’. Aquest darrer pot ser Ripoll: “la Ciutat del Pont”. Coromines ja indica que Seburis i Seburim era Pont de Suert, en basc ‘Zubi-iri’ “ciutat del pont”. En ibèric correspondria *Sur-ibi ildun’>Subildum. Pel que fa a ‘Castellani’ en la toponímia del país podria correspondre a la Serra del Catllar. En aquest cas s’hauria produït una traducció entenent-ho com procedent del llatí: “castellà, guardador de castells”.
Però el poble, la gent del país ja llatinitzada, perd la noció de les ètnies ibèriques i eren tots romans d’Hispània. El per què 1000 anys desprès es va donar el nom de catalans als habitants de l’àrea actual d’una bona part de Catalunya s’hauria d’investigar en la figura de Sant Oleguer, bisbe de Barcelona, qui era el que dirigia, en bona part, la política dels comtes de Barcelona. Va ser ell qui va suggerir als pisans de posar-hi aquest nom a la gesta de Mallorca? No hi ha res afirmat en aquest sentit però sí està escrit que “influïa en nombroses decisions polítiques comtals com en els pactes comercials entre genovesos i pisans. (Sant Oleguer 1060-1137 de Gener Gonzalvo i Bou Episodis de la Història).
Degut als atacs dels sarraïns de les illes, els pisans i altres pobles de la costa van posar-se en contacte amb la casa del comte de Barcelona per tal de fer-hi una croada contra ells. La crònica dels fets va ser escrita temps desprès d’haver realitzat la gesta. Efectuada la batalla, els pisans van residir al territori del comte de Barcelona durant una temporada abans de tornar-se’n a Pisa. Allà és on va ser escrita la crònica i va sortir el nom de catalans.
Admetent que fou Oleguer qui va atorgar o “suggerir” aquest títol, deuria triar el nom de “catalàunics” perquè aquests van lluitar contra l’infidel Átila, l’anti Crist, l’assot de Déu, en una croada de romans, gods i gals en els camps dits Catalàunics on el van vèncer. De la mateixa manera que els súbdits, llavors, de Ramon Berenguer van anar contra els moros infidels de Mallorca en una altra croada. Havien cinc-cents anys de diferència, però estava en la memòria històrica i religiosa. No crec que Oleguer, o un altre, rescatés un supòsit nom ibèric ‘laketans’ per catalans. Oleguer havia estudiat a Provença i era delegat del Papa i va restablir la Tarraconense. Va ser una persona molt erudita i influent. Volia desempallegar-se de l’Arquebisbat de Narbona, d’on depenia, i recuperar el de Tarragona per ser anomenat ell Arquebisbe. Va participar en concilis a Tolosa de Llenguadoc i a Reims.
És, doncs, versemblant la recuperació de Catalauni com a títol donat al comte de Barcelona, segons narra la crònica: “Príncep de catalans” i catalans als guerrers que van fer la croada contra els sarraïns passant, desprès aquest nom, a tots el súbdits del comte i estenent-se en acabat a tota la població de parla del comte. No perquè els súbdits s’ho haguessin aplicat a ells mateixos si no que devien ser apel·lats així pels altres pobles dels diferents països veïns.
Qui podia donar un títol si no Oleguer? El rei de França havia deixat als comtes de Barcelona lliures del dret i obligacions feudals, no devia ser el rei, doncs, qui atorgués aquest títol, hauria de venir a través del Papa i el seu delegat era Oleguer.
Sobre “catalauni” cito Patricia de Bernardo Stempel (Revista Paleohispànica 2002)
Que fa esment a la llengua celta en el seu article: ‘Centre i àrees laterals del cèltic’ diu:
3
“…Distribucions de l’etnònim *Katu-welHna-mni “els qui dominen la batalla”. La més moderna (definició) Catalauni a través de Kat(uw)alàmni es troba a Bélgica mentre la forma original Catuvellauni apareix en el territori colonitzat de Britània…”.
Català vol dir, doncs, en celta “el guerrer que guanya”.
Podia haver tingut raó Coromines en cercar a la nit dels temps, perquè aquest nom celta està registrat en iber i en signes ibèrics: KATU a Enserona i a Sitjà, Llenguadoc. (Ensérune i Sigean,) KATUBARREKA a Enserona i KATULATIEN en un plom d’Empúries.
KATTOS és nom celta que significa “lluita, combat”. (Lèxic ibèric Silgo Gauche). En el grec també trobem la paraula ‘KATABALLO’ “abatre, llençar avall, vèncer”. El celta era una llengua indoeuropea com també ho és el grec, no pas l’iber.

Antoni Jaquemot
Març 2006