ESTÈTICA DE LA CATALANITAT
Algunes persones se senten torbades quan sel's hi pregunta la diferència entre ser català i ser catalanista. És una reflexió que tots els catalans ens hauríem de fer. A mi però, tal vegada d’una forma banal, la distinció em
sembla clara: català és
aquell que ha nascut, viu o se sent part de la Nació Catalana, que l’estima i
respecta els seus valors, la
seva llengua, costums, arrels i tradicions, mentre que catalanista és allò en el que
ens tornem quan, des de
fora, ens obliguen a defensar la nostra identitat.
Paul Virilio, al seu llibre “Estètica de la desaparició” (Anagrama) explica que
Howard Hughes es comunicava
amb el món tan sols per telèfon, que tenia diverses cases, totes elles idèntiques,
de manera que, tot i
trobar-se a les antípodes, podia tenir la sensació d’estar sempre al mateix lloc:
cada lloc era exactament
com esperava que fos, i així eliminava tota incertesa. Si bé mantenia un costós
harem de dones, mai visitava
les seves protegides: en tenia bé prou de sabre que hi eren. El mateix passava amb
els seus avions i cotxes,
aparcats ací i allà, abandonats en la intempèrie durant anys. Amo ocult de la
política del seu país, corrupte
i corruptor del govern, va jugar amb el món fins desembocar en estats propers al
somni delirant. Era la seva
forma de desaparèixer d’un món que no comprenia, que no acceptava i que tan sols
desitjava dominar.
El mateix passa amb Espanya i la seva idea de Catalunya: ni la comprèn, ni la vol,
ni l’accepta. Tan sols
desitja que no molesti. És així com ens volen i és així com ens veuen. També com
Hughes, Espanya vol cases
diverses – en diuen pluralitat – però totes elles idèntiques, iguales, uniformes...
d’aquesta manera tenen la
sensació d’estar sempre al mateix lloc. Aquest joc ja el coneixien els senyors
feudals: la seva agenda diària
era exacta d’un dia a l’altre: les mateixes recepcions, el mateix protocol...
d’aquesta manera tenien la
sensació delirant que el temps no corria, que allò no canviaria mai...
Una altra cosa és la manera com nosaltres ens veiem. Glauber Rocha, el gran director
del cinema brasiler, ho
va explicar ben clar en la seva metàfora de la “Estètica de la pobresa”. La pobresa
(material, ideològica o
espiritual) – deia – és la càrrega autodestructiva màxima, i afecta de tal manera,
que el pobre (l’home, el
poble) es converteix en un monstre de dos caps: un és fatalista i submís – com bé
hem après a ser els
catalans durant molts anys – a la raó que l’explota com un esclau; l’altre cap del
monstre, en la mesura que
no pot explicar l’absurd de la seva situació, és naturalment místic.
És aquesta mística la que alimenta i fa brollar, de tant en tant, noves ideologies,
nous conceptes, noves
formes de buscar una solució a la pobresa.
Tal vegada estem passant, el poble català, per una etapa mística?
Algunes persones se senten torbades quan sel's hi pregunta la diferència entre ser català i ser catalanista. És una reflexió que tots els catalans ens hauríem de fer. A mi però, tal vegada d’una forma banal, la distinció em
sembla clara: català és
aquell que ha nascut, viu o se sent part de la Nació Catalana, que l’estima i
respecta els seus valors, la
seva llengua, costums, arrels i tradicions, mentre que catalanista és allò en el que
ens tornem quan, des de
fora, ens obliguen a defensar la nostra identitat.
Paul Virilio, al seu llibre “Estètica de la desaparició” (Anagrama) explica que
Howard Hughes es comunicava
amb el món tan sols per telèfon, que tenia diverses cases, totes elles idèntiques,
de manera que, tot i
trobar-se a les antípodes, podia tenir la sensació d’estar sempre al mateix lloc:
cada lloc era exactament
com esperava que fos, i així eliminava tota incertesa. Si bé mantenia un costós
harem de dones, mai visitava
les seves protegides: en tenia bé prou de sabre que hi eren. El mateix passava amb
els seus avions i cotxes,
aparcats ací i allà, abandonats en la intempèrie durant anys. Amo ocult de la
política del seu país, corrupte
i corruptor del govern, va jugar amb el món fins desembocar en estats propers al
somni delirant. Era la seva
forma de desaparèixer d’un món que no comprenia, que no acceptava i que tan sols
desitjava dominar.
El mateix passa amb Espanya i la seva idea de Catalunya: ni la comprèn, ni la vol,
ni l’accepta. Tan sols
desitja que no molesti. És així com ens volen i és així com ens veuen. També com
Hughes, Espanya vol cases
diverses – en diuen pluralitat – però totes elles idèntiques, iguales, uniformes...
d’aquesta manera tenen la
sensació d’estar sempre al mateix lloc. Aquest joc ja el coneixien els senyors
feudals: la seva agenda diària
era exacta d’un dia a l’altre: les mateixes recepcions, el mateix protocol...
d’aquesta manera tenien la
sensació delirant que el temps no corria, que allò no canviaria mai...
Una altra cosa és la manera com nosaltres ens veiem. Glauber Rocha, el gran director
del cinema brasiler, ho
va explicar ben clar en la seva metàfora de la “Estètica de la pobresa”. La pobresa
(material, ideològica o
espiritual) – deia – és la càrrega autodestructiva màxima, i afecta de tal manera,
que el pobre (l’home, el
poble) es converteix en un monstre de dos caps: un és fatalista i submís – com bé
hem après a ser els
catalans durant molts anys – a la raó que l’explota com un esclau; l’altre cap del
monstre, en la mesura que
no pot explicar l’absurd de la seva situació, és naturalment místic.
És aquesta mística la que alimenta i fa brollar, de tant en tant, noves ideologies,
nous conceptes, noves
formes de buscar una solució a la pobresa.
Tal vegada estem passant, el poble català, per una etapa mística?