El Tractat dels Pirineus
« on: June 01, 2005, 10:47:28 AM » by PereCabra
El Tractat dels Pirineus
article aparegut a http://www.geocities.com/eltalp
El tema que tractaré és el de la frontera a la Catalunya del barroc, i més en concret en el període posterior a la guerra dels Segadors. En aquest moment es consoliden de fet les fronteres dels territoris que avui en dia identifiquem com a Catalunya. El que crida l'atenció d'aquestes fronteres és que Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja. Amb aquesta reflexió voldria posar èmfasi sobre l'artificialitat de les fronteres però també sobre l'eficàcia que tenen per crear consciència., o sigui en l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat.
En el cas de Catalunya el significat de la frontera es complica encara més pel fet d'estar inserida en una organització política d'abast més ampli: per dir-ho d'una manera molt gràfica: després de l'exili republicà estic segur que tant Machado a Cotlliure com Pere Quart al Voló van mirar cap als Pirineus i tots dos creien que darrera les muntanyes estava el seu país, però al mateix temps estaven pensant en dos països diferents.
El canvi més gran que es produeix en els límits polítics i administratius en període posterior a la guerra dels Segadors és la partició de Catalunya instituïda pel Tractat dels Pirineus de 1660. Segons diu Josep Sanabre aquest tractat va tenir per precedents les conferències de Munster de 1649 i la conferència de pau de Madrid de 1656. En totes dues el que està damunt la taula són els guanys territorials de la monarquia francesa al Rosselló i als Països Baixos. La cada cop més gran debilitat de la monarquia hispànica portarà a les converses de París l'any 1658, on Felip IV accedeix a la cessió del comtat del Rosselló a França, amb una indefinició en quant al destí final del Conflent i la Cerdanya.
En les converses prèvies del Tractat dels Pirineus de 1659 s'entaularà una polèmica sobre els precedents històrics de la frontera. Mazarí afirma en una carta que "en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes". La versió espanyola del tractat quedará redactat així: "Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos". El traçat final de la frontera estarà influït per una voluntat de fornir una ratlla fronterera que sigui fruit de la divisió natural en vessants del Pirineu. El tractat diu en el seu article 42: "Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conrflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris." Això explicaria el perquè no està en discussió un territori que dóna a la vessant nord dels Pirineus com és la Val d'Aran, ja que aquesta pertany a un territori no discutit com és el Principat. També explica que tampoc es discutís el destí del Rosselló, malgrat estar situat entre les Alberes i les Corveres.
Havent quedat tan indefinida la nova frontera en el mateix article fou acordat de nomenar dos comissaris per banda que, abans de trenta dies, havien de fixar la ratlla. La malfiança de Mazarí d'arribar a un acord satisfactori per a les dues bandes va significar l'ordre d'aquest de que les tropes franceses no es retiressin de Roses, ni de Cadaqués, ni dels pobles de la Cerdanya que havien ocupat mentre no es convinguessin els límits de la frontera.
Certament, en aquesta reunió per dilucidar els límits "naturals" i històrics de la frontera va quedar clar que una i altra part tenien idees molt diferents sobre la història i la geografia. Els negociadors francesos quan es referien al terme "ancianement" era per referir-se a l'època romana i a la divisió entre la Gàlia i Hispània. Els espanyols amb "comunemente" estaven pensant en l'Edat Mitjana i en la dependència dels comtats del Conflent i Vallespir dels comtes de Besalú.
Però les discussions més fortes es van produir quan es va passar a discutir sobre la Cerdanya, que és una plana encastada al bell mig dels Pirineus. Per pressions exteriors (retard del casament de la filla de Felip IV amb Lluís XIV, que era un dels acords de la Pau dels Pirineus) es va arribar a una entesa el 31 de maig de 1660, per la qual es reconeixia la sobirania de Felip IV sobre la Cerdanya amb excepció de trenta tres pobles ("vilages") de la vall de Querol i del territori que comunica la vall amb el Conflent. Si no s'arribava a aquesta quantitat Espanya es comprometia a traspassar a França pobles limítrofs fins completar la xifra. Dos mesos més tard es va reunir una altra comissió encarregada de determinar quins eren aquests trenta-tres pobles. El problema més greu va sorgir arran de la pretensió del delegat espanyol de que Llívia no era un "vilage" sinó una vila, i que, per tant no entrava dins del lot.
Però els problemes de la delimitació de la frontera no acabaran aquí sinó que s'arrossegaran fins ben entrat el segle XIX, ja que existia una conflictivitat més antiga que el Tractat dels Pirineus i que seguirà provocant tensions: la delimitació dels límits dels mateixos termes municipals. Però a partir d'aquest tractat s'entra en una nova dinàmica: els plets locals es converteixen en problemes diplomàtics.
RUPTURES I CONTINUÏTATS
La nova frontera de Catalunya crearà una sèrie de ruptures i de continuïtats. Com diu Pierre Vilar: "A l'entorn de la noció frontera es podrà copsar a cada moment de la història, models dominats del pensament quant als poder sobre les persones i els bens, quan als desitjos d'atracció o de protecció davant l'intercanvi de productes o les migracions d'homes, quant als projectes militars de defensa o agressió, i més àmpliament, quant a les consciències col•lectives de comunitat o d'estranyesa." (Vilar, p. 39).
Els problemes dels límits dels termes municipals són una part d'aquesta problemàtica fronterera. Altres conflictes estan relacionats amb l'empriu o dret de pastura, com els del dret de Llívia al pasturatge al Carlit. També hi ha el problema de que l'abastament d'aigua a Puigcerdà passa per territori francès i provoca conflictes de repartiment de l'aigua a l'estiu. Com assenyala Peter Sahlins: "L'absència d'una administració i un sistema legal comuns amb què les comunitats poguessin trobar una solució a les seves disputes donaren un nou contingut i una nova forma a les lluites locals." (Sahlins, p. 48). Un exemple: quan l'any 1866 es dona el dret de pastura als pobles de La Tor i Guils els primers protestaren demanant "une ligne divisoire separant a tout jamais deux villages de nation estrangere et de moeur differents, pour eviter de conflicts qui ne manqueraient point de surgir en conservant la compasquite." (Salhins, p. 48).
Però davant d'aquestes ruptures hi ha una continuïtat com és la de les aliances matrimonials entre famílies, com mínim a la Cerdanya, que no s'alteren per la creació de la frontera. El 1835, referint-se a aquesta fluïdesa de les relacions interfrontereres el governador civil Girona escriu que "La Cerdaña abunda en hombres que pueden llamarse en la sociedad política amfíbios, pues tan pronto quieren ser considerados franceses como españoles." (Salhins, p. 47)
El manteniment de les jurisdiccions senyorials a banda i banda de la frontera limitava l'acció de l'administració judicial. El fet de que la propietat estigués gravada segons la nacionalitat i no segons la situació de la propietat, marcaven els límits de la sobirania fiscal dels estats.
A la Cerdanya fins el 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
Durant el segle XVII i XVIII hi haurà un procés de territorialització de la sobirania, o sigui que els dos estats anaren consolidant de mica en mica els límits jurisdiccionals fent-los correspondre amb la frontera territorial.
Una altra ruptura es dona en el terreny econòmic. Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya en el moment del Tractat dels Pirineus. Segons Marcel Durliat, encara que la indústria tèxtil estava molt decaiguda abans de la incorporació a França, la Catalunya francesa s'anirà convertint en un país de predomini agrícola i no aprofitarà l'enlairament comercial i manufacturer del Principat. I això impedirà que la complementareitat del carbó del Berguedà i les mines de ferro del Canigó sigui aprofitada per a la segona fase de la revolució industrial en el segle XIX. El contraban de ferro sols servirà per mantenir les fargues de la Catalunya nord en l'endarreriment tecnològic com ha estudiat Oonagh O'Brien en el cas de Sant Llorenç de Cerdans.
El tema del contraban seria un exemple perfecte de continuïtat que es desenvolupa per sobre de la ruptura. Des del 1662 s'institueix la gabella de la sal. La importància d'aquest impost totalment nou per als habitats dels comtats és que hi ha una ramaderia força important. Núria Sales dóna la xifra de 2000.000 moltons i cabres cap a la meitat del segle XVIII, que trenen un consum d'una lliura de sal per cap i any. A això s'hauria d'afegir el consum dels prop de cent mil habitants del Rosselló. Bona part d'aquesta sal era proveïda per les salines del Principat, en concret per les de Cardona. Però aquest nou impost amenaça una lucrativa activitat dels rossellonesos: el contraban de sal amb el Llenguadoc, que representava un mercat molt important, i explicaria el pes que tenia en la societat el gremi dels traginers. (Sales 1, p. 391). L'aplicació d'aquest impost és l'origen de la Revolta dels Angelets
SIMETRIES I ASIMETRIES
La partició de Catalunya que consagra el Tractat dels Pirineus crearà dues zones de diferent extensió i població que partint d'una realitat comuna i d'unes institucions comunes (la Generalitat que resta a Espanya, i la que roman fidel a França) tindran un desenvolupament posterior que podem analitzar en base a les simetries i asimetries que s'aniran produint a banda i banda de la frontera.
La Revolta dels Angelets que es desenvolupa entre 1663 i 1673 ha estat tractada per la historiografia tradicional, per exemple per Josep Sanabre, com un clar indici de la resistència del Rosselló a incorporar-se a França, al costat d'altres moviments més amples com són el complot de Vilafranca de Conflent de 1674 (Sanabre 2, p. 102 i ss.). Aquest moviments tenen arrels socials ben diferents. La revolta dels Angelets atrau a gent de condició social baixa com traginers i obrers de les forges, però hi ha caps de la revolta d'extracció social superior com l'Hereu Just, o Josep de la Trinxeria, aquest darrer d'una família de burgesos de Prats de Molló. El complot de Vilafranca serà ordit per un grup de nobles locals. Tenen alguna cosa en comú una revolta social i un complot nobiliari?
Josep de la Trinxeria acabarà exiliant-se al Principat i essent capità de miquelets amb una patent concedida pel rei d'Espanya. Alguns dels nobles rossellonesos dissidents s'exiliaran al Principat. Com assenyala Pere Moles alguns dels dirigents de la Catalunya francesa i de l'espanyola són exiliats polítics de l'altre costat de la ratlla. Francesc de Sagarra serà el cap del Consell Sobirà del Rosselló (i dirigirà la repressió contra els angelets), també en el Rosselló ens trobarem membres de la família Fontanella que tan destacada intervenció van tenir en la revolta dels Segadors (Un dels millors escriptors catalans del moment, Francesc Fontanella viurà exiliat a Perpinyà i Paris). Fins i tot es convertiran en grups de pressió, com els canonges d'Urgell, que pressionaven als negociadors francesos del Tractat dels Pirineus per a que no renunciessin a la Seu d'Urgell. Al Principat ens trobem que el governador General és un exiliat rossellonès: en Manel Llupià. I que Josep de la Trinxeria intervé en la repressió de la revolta dels barretines.
A la vista de tot això és possible interpretar d'una altra forma la revolta dels Angelets? Potser és un símptoma que als dos costats de la frontera hi ha un partit espanyol i un partit francès que aprofita el descontentament de cada banda? Com vam veure en una intervenció anterior, a la revolta dels barretines hi ha un lligam entre els dirigents de la revolta i les autoritats franceses. La revolta dels barretines és una simetria de la dels angelets?
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època. Després de la Pau dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tot aquest període el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions. Quin és el paper dels catalans en tots aquests conflictes? Alain Ayats dona l'exemple de les milícies rosselloneses dels diferents pobles que es mobilitzen contra les tropes espanyoles que envaeixen el seu territori. Sembla que la resistència per incorporar-se a França (com diu Núria Sales) està compensada per la resistència per incorporar-se a Espanya. El veritable paper dels catalans en aquestes guerres és el de peons a les ordres d'interessos aliens. El cas més extrem és el que ha estudiat Núria Sales respecte als miquelets pirinencs. Aquestes companyies de soldats (procedents indistintament d'una o altra banda de la frontera) es lloguen tant al servei de França com d'Espanya. En molts casos van alternant el servei a un o altre bàndol (Sales 1, p. 105 i ss.).
Aquest problema estratègic condicionarà bona part de les simetries i asimetries de la frontera. Això ja s'havia copsat en les discussions del Tractat dels Pirineus. Mazarí diu que la possessió dels comtats amb les seves tres places fortes (Salses, Cotlliure i Perpinyà, aquesta darrera una de les més importants d'Europa) donarà molta seguretat a les terres del Llenguadoc. Però també la Generalitat del principat havia recordat a Felip IV la importància estratègica de les places dels comtats per defensar Catalunya. (Sanabre 1, p. 73). Després del tractat dels Pirineus el que hi ha és una línia de frontera que no es correspon amb la frontera militar. A partir de 1678-1679 comença la política de fortificacions franceses dirigides per l'enginyer militar Vauban, com ho testimonia la construcció a marxes forçades de la fortalesa de Montlluís. Segons Alain Ayats la política de flexibilitat envers els rossellonesos passarà a l'oblit, davant de la política de fermesa a partir de que els francesos deixin de tenir necessitat dels habitants del país per controlar els Pirineus. Però no és també el neoforalime al Principat i l'oblit de les mesures repressives estudiades per Torres i Ribé una resposta de la monarquia hispànica a la inestabilitat de la frontera? Una frontera que, per altra banda estava més desprotegida que no pas la francesa: les muralles de Puigcerdà no es tornaran a reconstruir fins que esclatin les guerres carlines.
Les simetries entre les dues bandes de la frontera s'accentuaran encara més a partir que els borbons governin als dos costats de la frontera. Això fa desactivar una part de la problemàtica de la frontera. Però es tornarà a activar quan hi hagi una altra asimetria a la frontera: la Revolució Francesa crea aquesta asimetria i Napoleó tornarà a incorporar Catalunya a França. Els processos d'aculturació també seran simètrics. Encara però hi ha una diferència: al nord de la ratlla han reeixit i al sud no: "Les escoles elementals de la Cerdanya francesa sota l'antic règim ensenyaven en francès tal com les escoles de Puigcerdà ensenyaven en castellà." (Sahlins, p. 46).
Als dos costats de la frontera es controlen les insaculacions: al Consell de Cent barceloní i a l'Ajuntament de Perpinyà. A la banda francesa la Generalitat es suprimida (1660) i substituïda en part pel Consell Sobirà del Rosselló. No obstant això Lluís XIV jura les constitucions de Catalunya i se les pren prou seriosament com per voler suprimir algunes.
Però quines atribucions té el Consell Sobirà a part de les equivalents a la reial audiència del Principat? Quin tipus de relació hi ha entre el Consell Sobirà i el governador militar del Rosselló (una mena de virrei)?
Aquestes preguntes ens menen a la reflexió que coneixem millor alguns fets i institucions de la història de França que no pas els equivalents del Rosselló. Tenim més informació sobre qualsevol revolta mitjana francesa que no sobre els angelets al nostre abast. De fet la frontera encara segueix existint. Malgrat tot i com diu Pierre Vilar es pot afirmar que "és a les fronteres on millor es coneix la història del món".
BILIOGRAFIA:
Ayats, Alain. "La revolta dels angelets i els arxius militars francesos". L'Avenç núm. 133.
Durliat, Marcel. Histoire du Roussillon. Paris : PUF, 1962.
Molas, Pere. "Neoforalisme i represa econòmica : el regnat de Carles II". En: Història de Catalunya. Barcelona : Salvat, 1978. Vol. IV
Sahlins, Peter. "Dues històries de la frontera de la Cerdanya? Del tractat dels Pirineus (1659) als tractats de Baiona (1866-1868)". L'Avenç, núm. 89.
Sales, Núria.
1. "Els segles de la decadència". En : Història de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 1989. Vol. IV
2. Senyors bandolers, miquelets i botiflers: Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII. Barcelona : Empúries, 1984.
Sanabre, Josep
1. El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona : Barcino, 1960.
2. La resistència del Rosselló a incorpora-se a França. Perpinyà : El Trabucaire, 1985.
Torras i Ribé, Josep M. "El projecte de repressió dels catalans de 1652". En : La revolució catalana de 1640. Barcelona : Crítica, 1991.
Vilar, Pierre. "El Vallespir, el Rosselló i la Cerdanya: problemes de la frontera". L'Avenç, núm. 86.
Publico aquest interessantíssim article en resposta a l'article anterior, aparegut a la mateixa web...
Sobre la muga catalano-catalana: reflexions entorn de "El Tractat dels Pirineus"
Des de la discrepància i el respecte, amb una mà estesa
Una resposta
El present escrit constitueix una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. publicat en aquest web mateix. Es tracta d'un article interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor; però hi constatem una sèrie d'errors considerables: errors d'òptica, conceptuals i terminològics.
Sobre els errors d'òptica
D'antuvi, l'article, crític com és, sembla discórrer per un terreny fronterer en si, sense acabar de superar prou conseqüentment els marges pautats per l'oficialisme historiogràfic hispano-francès. Se'ns diu, per exemple, que "Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja". Sabem prou que no hi ha nacions que limitin amb nacions de la mateixa llengua, és a dir, amb si mateixes (en termes europeus: els països euròpids d'altres continents responen a una problemàtica del tot diferent). Potser --sospitem-- l'autor ironitza en posar el dit a la nafra, és a dir, en mostrar l'absurditat que comporta identificar com a totalitat de la nació catalana un bocí qualsevol del seu territori; en aquest cas, el Principat actual. En termes més precisos, però poc agradables a l'oïda políticament correcta de l'anacionalisme espanyolista dominant, diríem més aviat que el nostre país, Catalunya (o "Països Catalans", si voleu), està trossejat artificalment per estats nacionalment opressors (i classistament explotadors), els quals hi han imposat una política colonialista en tots els camps (en l'econòmic com en el lingüístic, etc.), exactament igual com en tantes desenes d'altres casos europeus. El més impactant del cas, segurament, és el fet que Catalunya no constitueix pas cap excepció: el seu cas respon a la norma general; la immensa majoria de les nacions del món són nacions oprimides. Fóra molt clarificador un estudi comparatiu entre Catalunya i Ucraïna, per exemple: ambdues forneixen exemples de què s'esdevé quan una nació és partida, repartida i sotmesa a rentades de cervell paral•lelament alienadores però divergents en la nacionalització alienadora que s'hi imposa (i no pas "proposa").
L'article subratlla l'aritificiositat de les fronteres, però també "l'eficàcia que tenen per crear consciència, (...) l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat". Trobem innexacte aquest plantejament, més que no erroni. Val la pena explicitar una evidència: en la matèria de què tractem, allò important i decisiu són els estats, és a dir, la qüestió del poder, amb les fronteres essent la línia que demarca les esferes de dominació territorial. Així doncs, en tant que element ideològic que estructura mapes mentals, les fronteres ni són ni fan res: les "fronteres" intracatalanes són un símbol que no simbolitza altra cosa que les esferes de dominació d'estats estrangers, és a dir, l'opressió nacional.
Parlàvem d'innexactituds i de consciències (territorials, nacionals, de pertinença). És innexacte afirmar que les fronteres "creen consciència"; és constatable, més aviat, que la pertinença ètnica objectiva (la immersió social) crea consciència col•lectiva responent a una realitat objectiva, mentre que els estats opressors creen alienació, és a dir, imposen la destrucció de l'autoconsciència popular per tal d'imposar (ben conscientment) un sentiment de pertinença igualment nacional, però aliè: el propi de l'Estat opressor. Avui sabem bastant sobre com es desenvolupà (i es desenvolupa) aquest procés al nostre país. I podem observar com hi avença aqueixa alienació imposada a un poble remarcablement homogeni: a partir del canvi de segle del XVIII al XIX, els catalans de cada banda de la frontera comencen a percebre els de l'altra com a "estrangers" ("espanyols" o "francesos"), quan uns i altres vivien en la mateixa llengua, immersos en la mateixa cultura, sovint emparentats i dedicats a activitats similars sobre territoris contigus d'un paisatge i una orografia intercanviables, etc. No els separava pas cap "tria", evidentment, sinó la superstructura ideològica insuflada pel racionalisme oligàrquic estranger dominant a cadascuna de les bandes.
Sóc ben conscient que aquest llenguatge emprat pot semblar a més d'un lector innecesssàriament dur, "ideologitzat", fins i tot "polititzat" (vade retro, ente infernalis!). Senzillament, és l'únic llenguatge apropiat a la matèria de què tracto. Tot això cal dir-ho. I cal dir-ho en nom del rigor científico-metodològic; perquè a partir d'una percepció desalienada, autocentrada, podem fer constatacions que es corresponen amb la realitat, mentre que el discurs del poder (del poder estranger), senzillament, amaga i tergiversa aqueixa realitat: la nostra.
Cal dir-ho, així mateix, en nom dels interessos del nostre poble oprimit. Qualsevol buròcrata de la historiografia oficialista anglosaxona pot sentir una curiositat de caire entomològic envers aqueixos catalanets tan estranys, i, per aquesta via, acabar combregant amb rodes de molí i veient un procés de "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" allà on hi ha el procés d'etnocidi hispano-francès contra el poble català. Nosaltres, en canvi, només podem prendre'ns la qüestió amb la mortal seriositat de qui s'hi juga l'existència. Només cal pensar en els mites imposats per l'imperialisme al nostre poble; per exemple, la geografia alienada del principatí mitjà, per al qual les Canàries són molt més a prop que Narbona, el Nord és Euskadi (tot i ésser a l'oest de Catalunya), el Sud Andalusia (i no pas Tortosa, València o Alacant), i Portugal un "país veí" (tot i que Catalunya no hi limita per cap banda, havent-hi pel mig l'Aragó i tot Espanya, etc.).
Val la pena analitzar, ni que sigui per damunt, aquest concepte tan elegant i postmodern de la "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" (punt que no es refereix pas a l'article d'en J.M., evidentment). Tothom --és una evidència constatable empíricamennt-- neix en una societat que funciona en una llengua determinada i que té uns referents culturals (antropològics, diguem-ne) determinats, etc., que defineixen i estructuren aqueixa societat de manera essencial i, en tot cas, prèvia al que pot ésser un carnet d'identitat o tal o tal color damunt un mapa. D'aquesta manera, tothom sap, o hauria de saber, que els repartiments de Polònia no van comportar pas que, des del mateix instant en què es produïa la signatura dels tractats de repartiment, els polonesos es transformessin, automàticament, metafísicament, en alemanys o en russos (en llengua, cultura, consciència, etc.), segons l'amo a què els haguessin lliurat. La mentalitat estatalista, emperò, sembla funcionar a partir de contrapercepcions d'aquesta mena; i això és, segurament, perquè el membre d'una nacionalitat opressora, en no sentir la necessitat d'entendre com funciona sociolingüísticament la seva comunitat nacional, és incapaç d'aplicar aquestes mateixes normes generals de funcionament social a l'anàlisi d'altres societats, i, menys que a cap, a societats nacionalment oprimides, és a dir, bàsicament silenciades. En definitiva: quan analitzem la realitat de qualsevol nació mancada d'Estat propi, tenim en joc, d'una banda, l'estructura nacional, etnolingüística, i, de l'altra, la superstructura estatal. Un buròcrata oficialista qualsevol, dèiem, inverteix alegrament els termes, tal com correspon a una mentalitat estatalista: per a ell, el fet nacional és "relatiu", mentre no tingui darrere un Estat independent propi, consolidat i d'una certa antiguitat; mentre no sigui l'Imperi Britànic, posem per cas. En canvi, el fet estatal és un valor absolut; de manera que els nordcatalans, en un moment determinat de la història, opten llibèrrimament per la francesitat. No fem pas cap valoració d'intencions; ressaltem el fet que, objectivament, una aproximació d'aqueixa mena produeix resultats justificatius de l'status quo colonial. Observem, d'antuvi, que s'hi tracta la societat catalana del XVII com si hagués estat una mena de realitat amorfa i (permanentment?) transicional que qualsevol pogués pastar a gust; com si qualsevol a'hi pogués posar a "inventar" "identitats" i a "proposar-les" a lliure (lliure!) refrend d'aqueix poble informe. No, senyors meus: la Cerdanya (com tota frontera intracatalana, com tota frontera intranacional) és un laboratori viu on constatar l'essència i la metodologia i la motivació de l'opressió nacional. Repetim-ho: els imperialismes actuants a (contra) Catalunya hi exerciren (hi exerceixen) una política etnocida amb l'objectiu conscient de substituir-ne la personalitat nacional catalana (preexistent, i per això susceptible de substitució) per la personalitat nacional espanyola o francesa (igualment preexistent, i per això susceptible d'ésser imposada). Et toute la reste est littérature.
Puntualitzem, doncs, entorn de la qüestió de la muga intracatalana, una sèrie de fets històrics perfectament coneguts i documentats (estalvio tant com puc la bibliografia, prou voluminosa i prou evident, i, en tot cas, remeto a la recollida en l'article que critico, tot afegint-hi, potser, La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, i El petit llibre de Catalunya Nord, de Llorenç Planes, així com recomanant un passeig pels clàssics de Pere Verdaguer i per l'imprescindible Qui sem els catalans del Nord):
--a) la partició de Catalunya va ser feta contra la voluntat dels interessats: les institucions principatines no la van reconèixer mai, i l'oposició popular nordcatalana hi fou ben evident. Es pot discutir força sobre la valoració i la tipologització de la revolta dels angelets, i és evident que, tant en aquest conflicte com en d'altres de l'època, de Catalunya o d'altres països, s'estableix una dialèctica molt complexa entre els interessos populars i els de l'oligarquia, així com entre l'oligarquia autòctona i els diversos imperialismes en conflicte: per exemple, Eva Serra ens ha mostrat ["Catalunya el 1640", Pedralbes, any XV, núm. 15 (1995), p. 137-150, i, en particular, p. 145] com la Guerra dels Segadors suposa, en bona mesura, una reacció d'unitat nacional interclassista contra l'agressió estrangera, sense obviar els conflictes de classe interns; en acabat --i com remarca l'article de J.M.--, atrapat el país en la lluita d'interessos franco-espanyola, els patriotes d'una banda poden acabar passant la frontera per tal d'exterminar els patriotes de l'altra banda en nom de l'imperi rival. Dit i assumit tot això, el fet és que el nom de angelets de la terra, d'encuny popular evidentíssim, ens diu molt sobre la percepció popular nordcatalana envers els lluitadors a què era aplicat, així com envers llurs enemics.
--![cool.gif](http://ghostchild.4.<a href="http://www.forumer.com">forumer</a>.com/html/emoticons/cool.gif)
la voluntat imperialisto-etnocida de l'Estat francès és palpable des del primer segon: les llibertats catalanes són ignorades olímpicament, i la persecució lingüística comença de menera pràcticament immediata, amb la seva efectivitat summament relativitzada tan sols pels dèficits infrastructuals que caracteritzaven els estats de l'època, prou menys eficients (ai las!) que els actuals.
--c) la consciència nacional catalana conrtinua plenament viva i inalterada a Catalunya Nord durant segle i mig entre les classes populars (i, en aquest punt, la bibliografia és aclaparadora); la ruptura de la solidaritat ètnica entre ambdues bandes de la frontera no es produeix fins a la Revolució Francesa.
--d) en J.M. ens fa cinc cèntims, ben aguts, de les negociacions que emmenaren al tractat dels Pirineus (1659) i a la consegüent conferència de Llívia (1660). Valdria la pena, amb tot, remarcar el patètic grau d'absurditat ahistòrica que traspuen les argumentacions usades per ambdós bàndols en aqueixes negociacions: aquestes "Espanya" i "França" pretesament existents des d'abans de la romanització i suposadament dotades de "fronteres naturals" que --emperò-- serien les de les grans demarcacions administratives romanoimperials, etc. Paral•lelament hi ha també alguna altra mena d'argumentació, de caire merament tècnico-jurídic, que produirà absurditats addicionals, com ara l'enclavament de Llívia. Patètic, tot plegat, al costat dels drets de tot un poble; observació, per cert, que no té res de ahistòric: Pèire de Marca i companyia sabien molt bé el que es feien i per a qui treballaven. No és ahistòric denunciar pactes fets d'esquena dels afectats, contra llur voluntat constatable i tot violant la legalitat vigent en aquell moment històric; no: ahistòric és parlar de la "Catalunya francesa", o del "descobriment d'Amèrica", o de la "Reconquesta".
--e) l'article qie critiquem ens parla de ruptures, de continuïtats i de simetries; però fa ben bé l'efecte que oblida o menysté una continuïtat bàsica: la continuïtat ininterrompuda d'una mateixa base lingüístico-cultural a ambdues bandes de la frontera intracatalana. Així com tendeix a obviar una simetria clarificadora: la política etnocida dels estats, minuciosament paral•lela. Aquí hom palesa un cop més que el cas català és un exemple típic de nació oprimida i, alhora, dividida entre diversos estats, amb cadascun pugnant per absorbir-la pel seu compte, i amb el resultat depenent dels anticossos que la nació oprimida sigui capaç de generar, etc.
Sobre els errors terminològico-conceptuals
Aqueixos elements de l'article que hem caracteritzat com a errors d'òptica es reflecteixen directament en part de la terminologia usada, és a dir, en l'aplicació acrítica --tal vegada per automatisme irreflexiu-- de tot d'elements provinents d'una certa terminologia aliena, imprecisa i, sovint, capciosa, que hom manlleva de la historiografia oficialista hispano-francesa, tot entelant la capacitat d'autoanàlisi, de reflexió crítica sobre la nostra realitat objectiva. Cal insistir que la precisió terminològica té una importància decisiva, i no pas per manies nominalistes ni per absurdes pruïges eufemístiques, sinó perquè, com ha remarcat algú, "els mots signifiquen": tota terminologia es limita a expressar i a evidenciar la conceptualizació que la informa.
A penes uns exemples (no exhaustius) d'aquests usos terminològico-conceptuals a què ens referim:
--a) hom hi usa Espanya i França no pas en el sentit propi d'aquests corònims, és a dir, com a noms de les nacions respectives (de llurs territoris), sinó con a sinònims dels respectius estats multinacionals de què aqueixes nacions constitueixen la nació titular, dominant i opressora. Com si --posem per cas-- Occitània fos part integrant de França, en comptes d'ésser una nació en si, tan diferent de França com d'Itàlia, Catalunya o Espanya; com si Occitània no fos una nació, per bé que mancada d'Estat propi i trossejada entre els estats francès, italià i espanyol; com si Valònia no fos França (perquè no forma part de l'Estat francès) i Bretanya i Còrsega sí (perquè no tenen altre remei que formar-ne part). Això implica convalidar la fetitxització ahistòrica dels corònims nacional-imperials, pretesament elevats a termes topogràfics objectius; exactament com aqueixa "Espanya" que suposadament inclou una determinada part de la Cerdanya (però, és clar, només una part).
-- hom hi parla de "allò que comunament anomenem Catalunya". "Comunament", ¿qui, quan i on? O Catalunya és el nom de tot el país (de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l'Alguer), o bé aquest és un terme que cal deixar en hibernació mentre anem usant "Països Catalans" (com ja apuntàvem al principi). Això a banda, i si hom no assumia aquesta accepció del nostre corònim nacional, ¿què hauria de significar Catalunya? ¿Allò que ens ve definit pel l'Estat espanyol en nom dels seus interessos nacional-imperialistes, que tenen més aviat poc a veure amb l'objectivitat científica ni menys encara amb la reflexió desapassionada? Si Molló és Catalunya, ¿no ho és Prats de Molló? ¿Quan els nordcatalans han deixat d'anomenar la llengua català, ni d'autodesignar-se catalans? ¿Qui encunyà el terme Catalunya Nord, sinó els nordcatalans de la revista Nostra Terra?
--c) hom hi parla de "Catalunya francesa" i de "Rosselló" com a --diguem-ne-- sinònims de Catalunya Norrd. Parlar d'una "Catalunya francesa" implica negar la catalanitat d'aqueix bocí de Catalunya, i, implícitament, negar l'existència d'una nació catalana: si hi ha una Catalunya "francesa" i, és clar, una altra de "espanyola", això només es pot interpretar com que "Catalunya" és un terme merament geogràfic, de manera que hi ha certs espanyols i certs franceses que són coneguts com a "catalans" per determinades raons històrico-toponímiques que coneixen els erudits. Pel que fa al Rosselló, es tracta d'una comarca, així com els rossellonesos en són els habitants; l'ús de "Rosselló" amb el valor de 'Catalunya Nord' és un invent francès que pretén desvincular aqueixos territoris de la resta de Catalunya, i que precisament per aquest motiu ha estat molt ben acollit per l'oficialisme espanyolista; només cal veure amb quina alegria la premsa espanyola ha abandonat exotopònims que formen part integrant del llegat històric de la llengua espanyola, com ara Lenguadoc i Perpiñán, per tal d'adoptar els francesíssims Languedoc i Perpignan... en nom, probablement, del respecte a la toponímia genuïna! En canvi, Catalunya Nord és un terme autocentrat, desalienat, fins i tot creat per gent de la mateixa regió, que dóna compte de la nacionalitat objectiva del territori a què s'aplica, així com de la situació geogràfica d'aqueix territori en el marc que li és propi (és a dir, en el marc de Catalunya) i de la situació objeciva de dependència estrangera; de separació estatal envers la major part de Catalunya (igualment sota dependència d'un altre Estat estranger). ¿Hem de clarificar la nostra mateixa realitat, o hem de sotmetre la capacitat d'autopercepció als interessos d'una pseudològica aliena?
--d) hom hi parla de "incorporació a França", en un exercici objectiu de metafísica estricta. França és una una nació; per tant, "incorporar-se a França" només pot significar 'esdevenir francès, transformar-se en part integrant de la nació francesa'. ¿Que potser Catalunya Nord deixà d'ésser catalana en ésser signat el tractat dels Pirineus, tal vegada a la manera de Polònia que examinàvem més amunt? Molts científics socials catalans semblen pensar-ho en esborrar Catalunya Nord de la història catalana del 1659 endavant, i en parlar de "pèrdua del Rosselló" o de "mutilació de Catalunya"; com si la gran garantia de la catalanitat fos la vinculació al rei de Castella, primer, i la pertinença a l'Estat espanyol, més endavant. Evidentment, caldria parlar de "incorporació a l'Estat francès (o al Regne de França)", de "annexió francesa", etc., de la mateixa manera que en 1707-1716 tindrem la incorporació a l'Estat espanyol, o sigui, l'annexió espanyola.
--e) hom hi parla d'Occitània en termes igualment estatalistes, com ara "departament de l'Arieja". Aquesta referència a terres occitanes en termes de les divisions administratives franceses que, per començar, eliminen la toponímia autòctona, ¿hem de considerar que responen a cap mena d'objectivitat desconnotada? ¿No fóra més correcte, potser, i en tot cas més respectuós amb les terres germanes a què ens referim, parlar del Llenguadoc, o de les Fenolledes i el Carcassès, o de les terres de Narbona?
--f) el 1659, el monarca regnant al nostre país era Felip III, comte de Barcelona, rei de València, rei d'Aragó, etc., etc. ¿Per què hem d'anomenar-lo Felip IV, tot falsificant la realitat del moment en funció de la numeració espanyola i, en darrera instància, en exercici teleològic irreflexiu?
Conclusió
El present treball ha consistit en una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. que, publicat en aquest web mateix, és interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor, però en el qual hem constatat una sèrie d'errors d'òptica, conceptuals i terminològics que són perfectament superables i que caldria superar, en el ben entès que la voluntat autocentrada de l'autor dista molt de l'alienació nacional que caracteritza bona part de la producció historiogràfica catalana professional.
« on: June 01, 2005, 10:47:28 AM » by PereCabra
El Tractat dels Pirineus
article aparegut a http://www.geocities.com/eltalp
El tema que tractaré és el de la frontera a la Catalunya del barroc, i més en concret en el període posterior a la guerra dels Segadors. En aquest moment es consoliden de fet les fronteres dels territoris que avui en dia identifiquem com a Catalunya. El que crida l'atenció d'aquestes fronteres és que Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja. Amb aquesta reflexió voldria posar èmfasi sobre l'artificialitat de les fronteres però també sobre l'eficàcia que tenen per crear consciència., o sigui en l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat.
En el cas de Catalunya el significat de la frontera es complica encara més pel fet d'estar inserida en una organització política d'abast més ampli: per dir-ho d'una manera molt gràfica: després de l'exili republicà estic segur que tant Machado a Cotlliure com Pere Quart al Voló van mirar cap als Pirineus i tots dos creien que darrera les muntanyes estava el seu país, però al mateix temps estaven pensant en dos països diferents.
El canvi més gran que es produeix en els límits polítics i administratius en període posterior a la guerra dels Segadors és la partició de Catalunya instituïda pel Tractat dels Pirineus de 1660. Segons diu Josep Sanabre aquest tractat va tenir per precedents les conferències de Munster de 1649 i la conferència de pau de Madrid de 1656. En totes dues el que està damunt la taula són els guanys territorials de la monarquia francesa al Rosselló i als Països Baixos. La cada cop més gran debilitat de la monarquia hispànica portarà a les converses de París l'any 1658, on Felip IV accedeix a la cessió del comtat del Rosselló a França, amb una indefinició en quant al destí final del Conflent i la Cerdanya.
En les converses prèvies del Tractat dels Pirineus de 1659 s'entaularà una polèmica sobre els precedents històrics de la frontera. Mazarí afirma en una carta que "en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes". La versió espanyola del tractat quedará redactat així: "Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos". El traçat final de la frontera estarà influït per una voluntat de fornir una ratlla fronterera que sigui fruit de la divisió natural en vessants del Pirineu. El tractat diu en el seu article 42: "Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conrflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris." Això explicaria el perquè no està en discussió un territori que dóna a la vessant nord dels Pirineus com és la Val d'Aran, ja que aquesta pertany a un territori no discutit com és el Principat. També explica que tampoc es discutís el destí del Rosselló, malgrat estar situat entre les Alberes i les Corveres.
Havent quedat tan indefinida la nova frontera en el mateix article fou acordat de nomenar dos comissaris per banda que, abans de trenta dies, havien de fixar la ratlla. La malfiança de Mazarí d'arribar a un acord satisfactori per a les dues bandes va significar l'ordre d'aquest de que les tropes franceses no es retiressin de Roses, ni de Cadaqués, ni dels pobles de la Cerdanya que havien ocupat mentre no es convinguessin els límits de la frontera.
Certament, en aquesta reunió per dilucidar els límits "naturals" i històrics de la frontera va quedar clar que una i altra part tenien idees molt diferents sobre la història i la geografia. Els negociadors francesos quan es referien al terme "ancianement" era per referir-se a l'època romana i a la divisió entre la Gàlia i Hispània. Els espanyols amb "comunemente" estaven pensant en l'Edat Mitjana i en la dependència dels comtats del Conflent i Vallespir dels comtes de Besalú.
Però les discussions més fortes es van produir quan es va passar a discutir sobre la Cerdanya, que és una plana encastada al bell mig dels Pirineus. Per pressions exteriors (retard del casament de la filla de Felip IV amb Lluís XIV, que era un dels acords de la Pau dels Pirineus) es va arribar a una entesa el 31 de maig de 1660, per la qual es reconeixia la sobirania de Felip IV sobre la Cerdanya amb excepció de trenta tres pobles ("vilages") de la vall de Querol i del territori que comunica la vall amb el Conflent. Si no s'arribava a aquesta quantitat Espanya es comprometia a traspassar a França pobles limítrofs fins completar la xifra. Dos mesos més tard es va reunir una altra comissió encarregada de determinar quins eren aquests trenta-tres pobles. El problema més greu va sorgir arran de la pretensió del delegat espanyol de que Llívia no era un "vilage" sinó una vila, i que, per tant no entrava dins del lot.
Però els problemes de la delimitació de la frontera no acabaran aquí sinó que s'arrossegaran fins ben entrat el segle XIX, ja que existia una conflictivitat més antiga que el Tractat dels Pirineus i que seguirà provocant tensions: la delimitació dels límits dels mateixos termes municipals. Però a partir d'aquest tractat s'entra en una nova dinàmica: els plets locals es converteixen en problemes diplomàtics.
RUPTURES I CONTINUÏTATS
La nova frontera de Catalunya crearà una sèrie de ruptures i de continuïtats. Com diu Pierre Vilar: "A l'entorn de la noció frontera es podrà copsar a cada moment de la història, models dominats del pensament quant als poder sobre les persones i els bens, quan als desitjos d'atracció o de protecció davant l'intercanvi de productes o les migracions d'homes, quant als projectes militars de defensa o agressió, i més àmpliament, quant a les consciències col•lectives de comunitat o d'estranyesa." (Vilar, p. 39).
Els problemes dels límits dels termes municipals són una part d'aquesta problemàtica fronterera. Altres conflictes estan relacionats amb l'empriu o dret de pastura, com els del dret de Llívia al pasturatge al Carlit. També hi ha el problema de que l'abastament d'aigua a Puigcerdà passa per territori francès i provoca conflictes de repartiment de l'aigua a l'estiu. Com assenyala Peter Sahlins: "L'absència d'una administració i un sistema legal comuns amb què les comunitats poguessin trobar una solució a les seves disputes donaren un nou contingut i una nova forma a les lluites locals." (Sahlins, p. 48). Un exemple: quan l'any 1866 es dona el dret de pastura als pobles de La Tor i Guils els primers protestaren demanant "une ligne divisoire separant a tout jamais deux villages de nation estrangere et de moeur differents, pour eviter de conflicts qui ne manqueraient point de surgir en conservant la compasquite." (Salhins, p. 48).
Però davant d'aquestes ruptures hi ha una continuïtat com és la de les aliances matrimonials entre famílies, com mínim a la Cerdanya, que no s'alteren per la creació de la frontera. El 1835, referint-se a aquesta fluïdesa de les relacions interfrontereres el governador civil Girona escriu que "La Cerdaña abunda en hombres que pueden llamarse en la sociedad política amfíbios, pues tan pronto quieren ser considerados franceses como españoles." (Salhins, p. 47)
El manteniment de les jurisdiccions senyorials a banda i banda de la frontera limitava l'acció de l'administració judicial. El fet de que la propietat estigués gravada segons la nacionalitat i no segons la situació de la propietat, marcaven els límits de la sobirania fiscal dels estats.
A la Cerdanya fins el 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
Durant el segle XVII i XVIII hi haurà un procés de territorialització de la sobirania, o sigui que els dos estats anaren consolidant de mica en mica els límits jurisdiccionals fent-los correspondre amb la frontera territorial.
Una altra ruptura es dona en el terreny econòmic. Perpinyà era la segona ciutat de Catalunya en el moment del Tractat dels Pirineus. Segons Marcel Durliat, encara que la indústria tèxtil estava molt decaiguda abans de la incorporació a França, la Catalunya francesa s'anirà convertint en un país de predomini agrícola i no aprofitarà l'enlairament comercial i manufacturer del Principat. I això impedirà que la complementareitat del carbó del Berguedà i les mines de ferro del Canigó sigui aprofitada per a la segona fase de la revolució industrial en el segle XIX. El contraban de ferro sols servirà per mantenir les fargues de la Catalunya nord en l'endarreriment tecnològic com ha estudiat Oonagh O'Brien en el cas de Sant Llorenç de Cerdans.
El tema del contraban seria un exemple perfecte de continuïtat que es desenvolupa per sobre de la ruptura. Des del 1662 s'institueix la gabella de la sal. La importància d'aquest impost totalment nou per als habitats dels comtats és que hi ha una ramaderia força important. Núria Sales dóna la xifra de 2000.000 moltons i cabres cap a la meitat del segle XVIII, que trenen un consum d'una lliura de sal per cap i any. A això s'hauria d'afegir el consum dels prop de cent mil habitants del Rosselló. Bona part d'aquesta sal era proveïda per les salines del Principat, en concret per les de Cardona. Però aquest nou impost amenaça una lucrativa activitat dels rossellonesos: el contraban de sal amb el Llenguadoc, que representava un mercat molt important, i explicaria el pes que tenia en la societat el gremi dels traginers. (Sales 1, p. 391). L'aplicació d'aquest impost és l'origen de la Revolta dels Angelets
SIMETRIES I ASIMETRIES
La partició de Catalunya que consagra el Tractat dels Pirineus crearà dues zones de diferent extensió i població que partint d'una realitat comuna i d'unes institucions comunes (la Generalitat que resta a Espanya, i la que roman fidel a França) tindran un desenvolupament posterior que podem analitzar en base a les simetries i asimetries que s'aniran produint a banda i banda de la frontera.
La Revolta dels Angelets que es desenvolupa entre 1663 i 1673 ha estat tractada per la historiografia tradicional, per exemple per Josep Sanabre, com un clar indici de la resistència del Rosselló a incorporar-se a França, al costat d'altres moviments més amples com són el complot de Vilafranca de Conflent de 1674 (Sanabre 2, p. 102 i ss.). Aquest moviments tenen arrels socials ben diferents. La revolta dels Angelets atrau a gent de condició social baixa com traginers i obrers de les forges, però hi ha caps de la revolta d'extracció social superior com l'Hereu Just, o Josep de la Trinxeria, aquest darrer d'una família de burgesos de Prats de Molló. El complot de Vilafranca serà ordit per un grup de nobles locals. Tenen alguna cosa en comú una revolta social i un complot nobiliari?
Josep de la Trinxeria acabarà exiliant-se al Principat i essent capità de miquelets amb una patent concedida pel rei d'Espanya. Alguns dels nobles rossellonesos dissidents s'exiliaran al Principat. Com assenyala Pere Moles alguns dels dirigents de la Catalunya francesa i de l'espanyola són exiliats polítics de l'altre costat de la ratlla. Francesc de Sagarra serà el cap del Consell Sobirà del Rosselló (i dirigirà la repressió contra els angelets), també en el Rosselló ens trobarem membres de la família Fontanella que tan destacada intervenció van tenir en la revolta dels Segadors (Un dels millors escriptors catalans del moment, Francesc Fontanella viurà exiliat a Perpinyà i Paris). Fins i tot es convertiran en grups de pressió, com els canonges d'Urgell, que pressionaven als negociadors francesos del Tractat dels Pirineus per a que no renunciessin a la Seu d'Urgell. Al Principat ens trobem que el governador General és un exiliat rossellonès: en Manel Llupià. I que Josep de la Trinxeria intervé en la repressió de la revolta dels barretines.
A la vista de tot això és possible interpretar d'una altra forma la revolta dels Angelets? Potser és un símptoma que als dos costats de la frontera hi ha un partit espanyol i un partit francès que aprofita el descontentament de cada banda? Com vam veure en una intervenció anterior, a la revolta dels barretines hi ha un lligam entre els dirigents de la revolta i les autoritats franceses. La revolta dels barretines és una simetria de la dels angelets?
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època. Després de la Pau dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tot aquest període el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions. Quin és el paper dels catalans en tots aquests conflictes? Alain Ayats dona l'exemple de les milícies rosselloneses dels diferents pobles que es mobilitzen contra les tropes espanyoles que envaeixen el seu territori. Sembla que la resistència per incorporar-se a França (com diu Núria Sales) està compensada per la resistència per incorporar-se a Espanya. El veritable paper dels catalans en aquestes guerres és el de peons a les ordres d'interessos aliens. El cas més extrem és el que ha estudiat Núria Sales respecte als miquelets pirinencs. Aquestes companyies de soldats (procedents indistintament d'una o altra banda de la frontera) es lloguen tant al servei de França com d'Espanya. En molts casos van alternant el servei a un o altre bàndol (Sales 1, p. 105 i ss.).
Aquest problema estratègic condicionarà bona part de les simetries i asimetries de la frontera. Això ja s'havia copsat en les discussions del Tractat dels Pirineus. Mazarí diu que la possessió dels comtats amb les seves tres places fortes (Salses, Cotlliure i Perpinyà, aquesta darrera una de les més importants d'Europa) donarà molta seguretat a les terres del Llenguadoc. Però també la Generalitat del principat havia recordat a Felip IV la importància estratègica de les places dels comtats per defensar Catalunya. (Sanabre 1, p. 73). Després del tractat dels Pirineus el que hi ha és una línia de frontera que no es correspon amb la frontera militar. A partir de 1678-1679 comença la política de fortificacions franceses dirigides per l'enginyer militar Vauban, com ho testimonia la construcció a marxes forçades de la fortalesa de Montlluís. Segons Alain Ayats la política de flexibilitat envers els rossellonesos passarà a l'oblit, davant de la política de fermesa a partir de que els francesos deixin de tenir necessitat dels habitants del país per controlar els Pirineus. Però no és també el neoforalime al Principat i l'oblit de les mesures repressives estudiades per Torres i Ribé una resposta de la monarquia hispànica a la inestabilitat de la frontera? Una frontera que, per altra banda estava més desprotegida que no pas la francesa: les muralles de Puigcerdà no es tornaran a reconstruir fins que esclatin les guerres carlines.
Les simetries entre les dues bandes de la frontera s'accentuaran encara més a partir que els borbons governin als dos costats de la frontera. Això fa desactivar una part de la problemàtica de la frontera. Però es tornarà a activar quan hi hagi una altra asimetria a la frontera: la Revolució Francesa crea aquesta asimetria i Napoleó tornarà a incorporar Catalunya a França. Els processos d'aculturació també seran simètrics. Encara però hi ha una diferència: al nord de la ratlla han reeixit i al sud no: "Les escoles elementals de la Cerdanya francesa sota l'antic règim ensenyaven en francès tal com les escoles de Puigcerdà ensenyaven en castellà." (Sahlins, p. 46).
Als dos costats de la frontera es controlen les insaculacions: al Consell de Cent barceloní i a l'Ajuntament de Perpinyà. A la banda francesa la Generalitat es suprimida (1660) i substituïda en part pel Consell Sobirà del Rosselló. No obstant això Lluís XIV jura les constitucions de Catalunya i se les pren prou seriosament com per voler suprimir algunes.
Però quines atribucions té el Consell Sobirà a part de les equivalents a la reial audiència del Principat? Quin tipus de relació hi ha entre el Consell Sobirà i el governador militar del Rosselló (una mena de virrei)?
Aquestes preguntes ens menen a la reflexió que coneixem millor alguns fets i institucions de la història de França que no pas els equivalents del Rosselló. Tenim més informació sobre qualsevol revolta mitjana francesa que no sobre els angelets al nostre abast. De fet la frontera encara segueix existint. Malgrat tot i com diu Pierre Vilar es pot afirmar que "és a les fronteres on millor es coneix la història del món".
BILIOGRAFIA:
Ayats, Alain. "La revolta dels angelets i els arxius militars francesos". L'Avenç núm. 133.
Durliat, Marcel. Histoire du Roussillon. Paris : PUF, 1962.
Molas, Pere. "Neoforalisme i represa econòmica : el regnat de Carles II". En: Història de Catalunya. Barcelona : Salvat, 1978. Vol. IV
Sahlins, Peter. "Dues històries de la frontera de la Cerdanya? Del tractat dels Pirineus (1659) als tractats de Baiona (1866-1868)". L'Avenç, núm. 89.
Sales, Núria.
1. "Els segles de la decadència". En : Història de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 1989. Vol. IV
2. Senyors bandolers, miquelets i botiflers: Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII. Barcelona : Empúries, 1984.
Sanabre, Josep
1. El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona : Barcino, 1960.
2. La resistència del Rosselló a incorpora-se a França. Perpinyà : El Trabucaire, 1985.
Torras i Ribé, Josep M. "El projecte de repressió dels catalans de 1652". En : La revolució catalana de 1640. Barcelona : Crítica, 1991.
Vilar, Pierre. "El Vallespir, el Rosselló i la Cerdanya: problemes de la frontera". L'Avenç, núm. 86.
Publico aquest interessantíssim article en resposta a l'article anterior, aparegut a la mateixa web...
Sobre la muga catalano-catalana: reflexions entorn de "El Tractat dels Pirineus"
Des de la discrepància i el respecte, amb una mà estesa
Una resposta
El present escrit constitueix una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. publicat en aquest web mateix. Es tracta d'un article interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor; però hi constatem una sèrie d'errors considerables: errors d'òptica, conceptuals i terminològics.
Sobre els errors d'òptica
D'antuvi, l'article, crític com és, sembla discórrer per un terreny fronterer en si, sense acabar de superar prou conseqüentment els marges pautats per l'oficialisme historiogràfic hispano-francès. Se'ns diu, per exemple, que "Catalunya és la única comunitat europea que es pensa a sí mateixa com a nació i que limita per totes bandes amb territoris de la seva mateixa llengua i cultura amb l'excepció occitana de la Val d'Aran i del departament de l'Arieja". Sabem prou que no hi ha nacions que limitin amb nacions de la mateixa llengua, és a dir, amb si mateixes (en termes europeus: els països euròpids d'altres continents responen a una problemàtica del tot diferent). Potser --sospitem-- l'autor ironitza en posar el dit a la nafra, és a dir, en mostrar l'absurditat que comporta identificar com a totalitat de la nació catalana un bocí qualsevol del seu territori; en aquest cas, el Principat actual. En termes més precisos, però poc agradables a l'oïda políticament correcta de l'anacionalisme espanyolista dominant, diríem més aviat que el nostre país, Catalunya (o "Països Catalans", si voleu), està trossejat artificalment per estats nacionalment opressors (i classistament explotadors), els quals hi han imposat una política colonialista en tots els camps (en l'econòmic com en el lingüístic, etc.), exactament igual com en tantes desenes d'altres casos europeus. El més impactant del cas, segurament, és el fet que Catalunya no constitueix pas cap excepció: el seu cas respon a la norma general; la immensa majoria de les nacions del món són nacions oprimides. Fóra molt clarificador un estudi comparatiu entre Catalunya i Ucraïna, per exemple: ambdues forneixen exemples de què s'esdevé quan una nació és partida, repartida i sotmesa a rentades de cervell paral•lelament alienadores però divergents en la nacionalització alienadora que s'hi imposa (i no pas "proposa").
L'article subratlla l'aritificiositat de les fronteres, però també "l'eficàcia que tenen per crear consciència, (...) l'eficàcia simbòlica que tenen les fronteres per a la identificació d'una comunitat". Trobem innexacte aquest plantejament, més que no erroni. Val la pena explicitar una evidència: en la matèria de què tractem, allò important i decisiu són els estats, és a dir, la qüestió del poder, amb les fronteres essent la línia que demarca les esferes de dominació territorial. Així doncs, en tant que element ideològic que estructura mapes mentals, les fronteres ni són ni fan res: les "fronteres" intracatalanes són un símbol que no simbolitza altra cosa que les esferes de dominació d'estats estrangers, és a dir, l'opressió nacional.
Parlàvem d'innexactituds i de consciències (territorials, nacionals, de pertinença). És innexacte afirmar que les fronteres "creen consciència"; és constatable, més aviat, que la pertinença ètnica objectiva (la immersió social) crea consciència col•lectiva responent a una realitat objectiva, mentre que els estats opressors creen alienació, és a dir, imposen la destrucció de l'autoconsciència popular per tal d'imposar (ben conscientment) un sentiment de pertinença igualment nacional, però aliè: el propi de l'Estat opressor. Avui sabem bastant sobre com es desenvolupà (i es desenvolupa) aquest procés al nostre país. I podem observar com hi avença aqueixa alienació imposada a un poble remarcablement homogeni: a partir del canvi de segle del XVIII al XIX, els catalans de cada banda de la frontera comencen a percebre els de l'altra com a "estrangers" ("espanyols" o "francesos"), quan uns i altres vivien en la mateixa llengua, immersos en la mateixa cultura, sovint emparentats i dedicats a activitats similars sobre territoris contigus d'un paisatge i una orografia intercanviables, etc. No els separava pas cap "tria", evidentment, sinó la superstructura ideològica insuflada pel racionalisme oligàrquic estranger dominant a cadascuna de les bandes.
Sóc ben conscient que aquest llenguatge emprat pot semblar a més d'un lector innecesssàriament dur, "ideologitzat", fins i tot "polititzat" (vade retro, ente infernalis!). Senzillament, és l'únic llenguatge apropiat a la matèria de què tracto. Tot això cal dir-ho. I cal dir-ho en nom del rigor científico-metodològic; perquè a partir d'una percepció desalienada, autocentrada, podem fer constatacions que es corresponen amb la realitat, mentre que el discurs del poder (del poder estranger), senzillament, amaga i tergiversa aqueixa realitat: la nostra.
Cal dir-ho, així mateix, en nom dels interessos del nostre poble oprimit. Qualsevol buròcrata de la historiografia oficialista anglosaxona pot sentir una curiositat de caire entomològic envers aqueixos catalanets tan estranys, i, per aquesta via, acabar combregant amb rodes de molí i veient un procés de "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" allà on hi ha el procés d'etnocidi hispano-francès contra el poble català. Nosaltres, en canvi, només podem prendre'ns la qüestió amb la mortal seriositat de qui s'hi juga l'existència. Només cal pensar en els mites imposats per l'imperialisme al nostre poble; per exemple, la geografia alienada del principatí mitjà, per al qual les Canàries són molt més a prop que Narbona, el Nord és Euskadi (tot i ésser a l'oest de Catalunya), el Sud Andalusia (i no pas Tortosa, València o Alacant), i Portugal un "país veí" (tot i que Catalunya no hi limita per cap banda, havent-hi pel mig l'Aragó i tot Espanya, etc.).
Val la pena analitzar, ni que sigui per damunt, aquest concepte tan elegant i postmodern de la "formació d'Espanya i França a la Cerdanya" (punt que no es refereix pas a l'article d'en J.M., evidentment). Tothom --és una evidència constatable empíricamennt-- neix en una societat que funciona en una llengua determinada i que té uns referents culturals (antropològics, diguem-ne) determinats, etc., que defineixen i estructuren aqueixa societat de manera essencial i, en tot cas, prèvia al que pot ésser un carnet d'identitat o tal o tal color damunt un mapa. D'aquesta manera, tothom sap, o hauria de saber, que els repartiments de Polònia no van comportar pas que, des del mateix instant en què es produïa la signatura dels tractats de repartiment, els polonesos es transformessin, automàticament, metafísicament, en alemanys o en russos (en llengua, cultura, consciència, etc.), segons l'amo a què els haguessin lliurat. La mentalitat estatalista, emperò, sembla funcionar a partir de contrapercepcions d'aquesta mena; i això és, segurament, perquè el membre d'una nacionalitat opressora, en no sentir la necessitat d'entendre com funciona sociolingüísticament la seva comunitat nacional, és incapaç d'aplicar aquestes mateixes normes generals de funcionament social a l'anàlisi d'altres societats, i, menys que a cap, a societats nacionalment oprimides, és a dir, bàsicament silenciades. En definitiva: quan analitzem la realitat de qualsevol nació mancada d'Estat propi, tenim en joc, d'una banda, l'estructura nacional, etnolingüística, i, de l'altra, la superstructura estatal. Un buròcrata oficialista qualsevol, dèiem, inverteix alegrament els termes, tal com correspon a una mentalitat estatalista: per a ell, el fet nacional és "relatiu", mentre no tingui darrere un Estat independent propi, consolidat i d'una certa antiguitat; mentre no sigui l'Imperi Britànic, posem per cas. En canvi, el fet estatal és un valor absolut; de manera que els nordcatalans, en un moment determinat de la història, opten llibèrrimament per la francesitat. No fem pas cap valoració d'intencions; ressaltem el fet que, objectivament, una aproximació d'aqueixa mena produeix resultats justificatius de l'status quo colonial. Observem, d'antuvi, que s'hi tracta la societat catalana del XVII com si hagués estat una mena de realitat amorfa i (permanentment?) transicional que qualsevol pogués pastar a gust; com si qualsevol a'hi pogués posar a "inventar" "identitats" i a "proposar-les" a lliure (lliure!) refrend d'aqueix poble informe. No, senyors meus: la Cerdanya (com tota frontera intracatalana, com tota frontera intranacional) és un laboratori viu on constatar l'essència i la metodologia i la motivació de l'opressió nacional. Repetim-ho: els imperialismes actuants a (contra) Catalunya hi exerciren (hi exerceixen) una política etnocida amb l'objectiu conscient de substituir-ne la personalitat nacional catalana (preexistent, i per això susceptible de substitució) per la personalitat nacional espanyola o francesa (igualment preexistent, i per això susceptible d'ésser imposada). Et toute la reste est littérature.
Puntualitzem, doncs, entorn de la qüestió de la muga intracatalana, una sèrie de fets històrics perfectament coneguts i documentats (estalvio tant com puc la bibliografia, prou voluminosa i prou evident, i, en tot cas, remeto a la recollida en l'article que critico, tot afegint-hi, potser, La persecució política de la llengua catalana, de Francesc Ferrer i Gironès, i El petit llibre de Catalunya Nord, de Llorenç Planes, així com recomanant un passeig pels clàssics de Pere Verdaguer i per l'imprescindible Qui sem els catalans del Nord):
--a) la partició de Catalunya va ser feta contra la voluntat dels interessats: les institucions principatines no la van reconèixer mai, i l'oposició popular nordcatalana hi fou ben evident. Es pot discutir força sobre la valoració i la tipologització de la revolta dels angelets, i és evident que, tant en aquest conflicte com en d'altres de l'època, de Catalunya o d'altres països, s'estableix una dialèctica molt complexa entre els interessos populars i els de l'oligarquia, així com entre l'oligarquia autòctona i els diversos imperialismes en conflicte: per exemple, Eva Serra ens ha mostrat ["Catalunya el 1640", Pedralbes, any XV, núm. 15 (1995), p. 137-150, i, en particular, p. 145] com la Guerra dels Segadors suposa, en bona mesura, una reacció d'unitat nacional interclassista contra l'agressió estrangera, sense obviar els conflictes de classe interns; en acabat --i com remarca l'article de J.M.--, atrapat el país en la lluita d'interessos franco-espanyola, els patriotes d'una banda poden acabar passant la frontera per tal d'exterminar els patriotes de l'altra banda en nom de l'imperi rival. Dit i assumit tot això, el fet és que el nom de angelets de la terra, d'encuny popular evidentíssim, ens diu molt sobre la percepció popular nordcatalana envers els lluitadors a què era aplicat, així com envers llurs enemics.
--
la voluntat imperialisto-etnocida de l'Estat francès és palpable des del primer segon: les llibertats catalanes són ignorades olímpicament, i la persecució lingüística comença de menera pràcticament immediata, amb la seva efectivitat summament relativitzada tan sols pels dèficits infrastructuals que caracteritzaven els estats de l'època, prou menys eficients (ai las!) que els actuals.--c) la consciència nacional catalana conrtinua plenament viva i inalterada a Catalunya Nord durant segle i mig entre les classes populars (i, en aquest punt, la bibliografia és aclaparadora); la ruptura de la solidaritat ètnica entre ambdues bandes de la frontera no es produeix fins a la Revolució Francesa.
--d) en J.M. ens fa cinc cèntims, ben aguts, de les negociacions que emmenaren al tractat dels Pirineus (1659) i a la consegüent conferència de Llívia (1660). Valdria la pena, amb tot, remarcar el patètic grau d'absurditat ahistòrica que traspuen les argumentacions usades per ambdós bàndols en aqueixes negociacions: aquestes "Espanya" i "França" pretesament existents des d'abans de la romanització i suposadament dotades de "fronteres naturals" que --emperò-- serien les de les grans demarcacions administratives romanoimperials, etc. Paral•lelament hi ha també alguna altra mena d'argumentació, de caire merament tècnico-jurídic, que produirà absurditats addicionals, com ara l'enclavament de Llívia. Patètic, tot plegat, al costat dels drets de tot un poble; observació, per cert, que no té res de ahistòric: Pèire de Marca i companyia sabien molt bé el que es feien i per a qui treballaven. No és ahistòric denunciar pactes fets d'esquena dels afectats, contra llur voluntat constatable i tot violant la legalitat vigent en aquell moment històric; no: ahistòric és parlar de la "Catalunya francesa", o del "descobriment d'Amèrica", o de la "Reconquesta".
--e) l'article qie critiquem ens parla de ruptures, de continuïtats i de simetries; però fa ben bé l'efecte que oblida o menysté una continuïtat bàsica: la continuïtat ininterrompuda d'una mateixa base lingüístico-cultural a ambdues bandes de la frontera intracatalana. Així com tendeix a obviar una simetria clarificadora: la política etnocida dels estats, minuciosament paral•lela. Aquí hom palesa un cop més que el cas català és un exemple típic de nació oprimida i, alhora, dividida entre diversos estats, amb cadascun pugnant per absorbir-la pel seu compte, i amb el resultat depenent dels anticossos que la nació oprimida sigui capaç de generar, etc.
Sobre els errors terminològico-conceptuals
Aqueixos elements de l'article que hem caracteritzat com a errors d'òptica es reflecteixen directament en part de la terminologia usada, és a dir, en l'aplicació acrítica --tal vegada per automatisme irreflexiu-- de tot d'elements provinents d'una certa terminologia aliena, imprecisa i, sovint, capciosa, que hom manlleva de la historiografia oficialista hispano-francesa, tot entelant la capacitat d'autoanàlisi, de reflexió crítica sobre la nostra realitat objectiva. Cal insistir que la precisió terminològica té una importància decisiva, i no pas per manies nominalistes ni per absurdes pruïges eufemístiques, sinó perquè, com ha remarcat algú, "els mots signifiquen": tota terminologia es limita a expressar i a evidenciar la conceptualizació que la informa.
A penes uns exemples (no exhaustius) d'aquests usos terminològico-conceptuals a què ens referim:
--a) hom hi usa Espanya i França no pas en el sentit propi d'aquests corònims, és a dir, com a noms de les nacions respectives (de llurs territoris), sinó con a sinònims dels respectius estats multinacionals de què aqueixes nacions constitueixen la nació titular, dominant i opressora. Com si --posem per cas-- Occitània fos part integrant de França, en comptes d'ésser una nació en si, tan diferent de França com d'Itàlia, Catalunya o Espanya; com si Occitània no fos una nació, per bé que mancada d'Estat propi i trossejada entre els estats francès, italià i espanyol; com si Valònia no fos França (perquè no forma part de l'Estat francès) i Bretanya i Còrsega sí (perquè no tenen altre remei que formar-ne part). Això implica convalidar la fetitxització ahistòrica dels corònims nacional-imperials, pretesament elevats a termes topogràfics objectius; exactament com aqueixa "Espanya" que suposadament inclou una determinada part de la Cerdanya (però, és clar, només una part).
--
hom hi parla de "allò que comunament anomenem Catalunya". "Comunament", ¿qui, quan i on? O Catalunya és el nom de tot el país (de Salses a Guardamar, de Fraga i el Carxe fins a Maó i l'Alguer), o bé aquest és un terme que cal deixar en hibernació mentre anem usant "Països Catalans" (com ja apuntàvem al principi). Això a banda, i si hom no assumia aquesta accepció del nostre corònim nacional, ¿què hauria de significar Catalunya? ¿Allò que ens ve definit pel l'Estat espanyol en nom dels seus interessos nacional-imperialistes, que tenen més aviat poc a veure amb l'objectivitat científica ni menys encara amb la reflexió desapassionada? Si Molló és Catalunya, ¿no ho és Prats de Molló? ¿Quan els nordcatalans han deixat d'anomenar la llengua català, ni d'autodesignar-se catalans? ¿Qui encunyà el terme Catalunya Nord, sinó els nordcatalans de la revista Nostra Terra?--c) hom hi parla de "Catalunya francesa" i de "Rosselló" com a --diguem-ne-- sinònims de Catalunya Norrd. Parlar d'una "Catalunya francesa" implica negar la catalanitat d'aqueix bocí de Catalunya, i, implícitament, negar l'existència d'una nació catalana: si hi ha una Catalunya "francesa" i, és clar, una altra de "espanyola", això només es pot interpretar com que "Catalunya" és un terme merament geogràfic, de manera que hi ha certs espanyols i certs franceses que són coneguts com a "catalans" per determinades raons històrico-toponímiques que coneixen els erudits. Pel que fa al Rosselló, es tracta d'una comarca, així com els rossellonesos en són els habitants; l'ús de "Rosselló" amb el valor de 'Catalunya Nord' és un invent francès que pretén desvincular aqueixos territoris de la resta de Catalunya, i que precisament per aquest motiu ha estat molt ben acollit per l'oficialisme espanyolista; només cal veure amb quina alegria la premsa espanyola ha abandonat exotopònims que formen part integrant del llegat històric de la llengua espanyola, com ara Lenguadoc i Perpiñán, per tal d'adoptar els francesíssims Languedoc i Perpignan... en nom, probablement, del respecte a la toponímia genuïna! En canvi, Catalunya Nord és un terme autocentrat, desalienat, fins i tot creat per gent de la mateixa regió, que dóna compte de la nacionalitat objectiva del territori a què s'aplica, així com de la situació geogràfica d'aqueix territori en el marc que li és propi (és a dir, en el marc de Catalunya) i de la situació objeciva de dependència estrangera; de separació estatal envers la major part de Catalunya (igualment sota dependència d'un altre Estat estranger). ¿Hem de clarificar la nostra mateixa realitat, o hem de sotmetre la capacitat d'autopercepció als interessos d'una pseudològica aliena?
--d) hom hi parla de "incorporació a França", en un exercici objectiu de metafísica estricta. França és una una nació; per tant, "incorporar-se a França" només pot significar 'esdevenir francès, transformar-se en part integrant de la nació francesa'. ¿Que potser Catalunya Nord deixà d'ésser catalana en ésser signat el tractat dels Pirineus, tal vegada a la manera de Polònia que examinàvem més amunt? Molts científics socials catalans semblen pensar-ho en esborrar Catalunya Nord de la història catalana del 1659 endavant, i en parlar de "pèrdua del Rosselló" o de "mutilació de Catalunya"; com si la gran garantia de la catalanitat fos la vinculació al rei de Castella, primer, i la pertinença a l'Estat espanyol, més endavant. Evidentment, caldria parlar de "incorporació a l'Estat francès (o al Regne de França)", de "annexió francesa", etc., de la mateixa manera que en 1707-1716 tindrem la incorporació a l'Estat espanyol, o sigui, l'annexió espanyola.
--e) hom hi parla d'Occitània en termes igualment estatalistes, com ara "departament de l'Arieja". Aquesta referència a terres occitanes en termes de les divisions administratives franceses que, per començar, eliminen la toponímia autòctona, ¿hem de considerar que responen a cap mena d'objectivitat desconnotada? ¿No fóra més correcte, potser, i en tot cas més respectuós amb les terres germanes a què ens referim, parlar del Llenguadoc, o de les Fenolledes i el Carcassès, o de les terres de Narbona?
--f) el 1659, el monarca regnant al nostre país era Felip III, comte de Barcelona, rei de València, rei d'Aragó, etc., etc. ¿Per què hem d'anomenar-lo Felip IV, tot falsificant la realitat del moment en funció de la numeració espanyola i, en darrera instància, en exercici teleològic irreflexiu?
Conclusió
El present treball ha consistit en una crítica de "El Tractat dels Pirineus", article del company J.M. que, publicat en aquest web mateix, és interessant, honest i ben documentat, com és habitual en l'autor, però en el qual hem constatat una sèrie d'errors d'òptica, conceptuals i terminològics que són perfectament superables i que caldria superar, en el ben entès que la voluntat autocentrada de l'autor dista molt de l'alienació nacional que caracteritza bona part de la producció historiogràfica catalana professional.