El pensament únic
« on: December 01, 2004, 01:56:41 PM » by PereCabra
El pensament únic.
Ignacio Ramonet
Publicat a Le Monde Diplomatique, París, gener de 1995
(Llegit a: www.endavant.org)
Atrapats. En les democràcies d'avui cada vegada més ciutadans lliures es senten atrapats, envescats per una espècie de doctrina enganxosa que, imperceptiblement, envolta tot pensament rebel, l'inhibeix, el pertorba, el paralitza i acaba ofegant-lo. Aquesta doctrina és el pensament únic, el pensament que gaudeix de l'autorització exclusiva d'una policia de l'opinió invisible i omnipresent.
Des de la caiguda del mur de Berlín, l'enfonsament dels règims comunistes i la desmoralització del socialisme, aquest nou Evangeli ha arribat a uns nivells d'arrogància, altivesa i insolència tals que, sense gota d'exageració, cal qualificar aquest furor ideològic de dogmatisme modern.
Què és el pensament únic? La traducció en termes ideològics, amb pretensions universals, dels interessos d'un conjunt de forces econòmiques, en concret les del capital internacional. Va quedar formulat i definit, per dir-ho així, a partir de 1944 amb ocasió dels acords de Bretton Woods. Les seves fonts principals són les grans institucions econòmiques i monetàries - Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, OCDE, GATT, Comissió Europea, Banc de França, etc. -, que, a través del seu finançament, posen al servei de les seves idees, arreu del planeta, a nombrosos centres d'investigació, fundacions i altres institucions que, al seu torn, contribueixen a elaborar i difondre la bona nova.
Aquest discurs anònim és assumit i reproduït pels principals òrgans d'informació econòmica, i en particular per les "bíblies" dels inversors i agents de borsa - The Wall Street Journal, Financial Times, The Economist, Far Eastern Economic Review, Les Echos, la Agència Reuter, etc. -, moltes de les quals són propietat de grans grups industrials o financers. En molts llocs, per últim, en les facultats de ciències econòmiques, entre els periodistes, els assagistes i els polítics, s'assimilen també els principals manaments d'aquestes noves Taules de la Llei i es repeteixen fins la sacietat a través dels grans mitjans de comunicació de masses. Sabent que en les nostres societats mediàtiques la repetició fa tant com una demostració.
El primer principi del pensament únic és tan contundent que ni tan sols un marxista despistat renegaria d'ell: allò econòmic preval sobre allò polític. Sobre la base d'un principi així, per exemple, un instrument tant important en mans del poder executiu com el Banc de França fou declarat independent el 1994 i posat, en cert sentit, "a aixopluc de l'atzarós curs de la vida política", sense suscitar cap oposició de pes. "El Banc de França és independent, apolític i transpartidari" afirma, efectivament, el seu governador, Jean-Claude Trichet, que no obstant afegeix el següent: "Demanem que es redueixin els dèficits públics (...) i adoptem una estratègia d'estabilitat monetària" Com si aquests dos objectius no fossin polítics...
En nom del "realisme" i del "pragmatisme" - que Alain Minc formula amb les següents paraules: "El capitalisme no pot enfonsar-se, és l'estat natural de la societat. El mercat sí" -, l'economia agafa el lloc de comandament. Una economia, per suposat, desembarassada de l'obstacle que suposa allò social, espècie de patètic residu inservible el llast del qual seria causa de regressió i crisi.
La resta de conceptes-clau del pensament únic són cosa sabuda: el mercat, ídol la "mà invisible" del qual "corregeix les aspreses i disfuncions del capitalisme", i molt particularment els mercats financers, les senyals dels quals "orienten i determinen el moviment general de l'economia"; la competència i la competitivitat, que "estimulen i dinamitzen les empreses, empenyent-les a una modernització permanent i benèfica"; el lliurecanvi sense límits, "factor de desenvolupament ininterromput del comerç i, per extensió, de les societats"; la mundialització tant de la producció fabril com dels fluxes financers; la divisió internacional del treball, que "modera les reivindicacions sindicals i redueix els costos salarials"; la moneda forta, "factor d'estabilització"; la desregulació; la privatització; la liberalització, etc. Cada vegada "menys Estat", amb un constant arbitratge d'aquest a favor dels ingressos del capital i en detriment dels ingressos del treball. I la indiferència respecte els costos ecològics.
La constant repetició, en tots els mitjans de comunicació, d'aquest catecisme per part de quasi tots els polítics, de dretes i d'esquerres , li confereix una força intimidatòria tal que ofega qualsevol intent de reflexió lliure i fa molt difícil la resistència davant aquest nou obscurantisme .
Hom quasi s'inclinaria a considerar que els 17,4 milions d'europeus en atur, el desastre urbà, la precarització generalitzada, la corrupció, la disgregació social en els suburbis, la devastació ecològica, el retorn dels racismes, els integrismes i extremismes religiosos i l'augment de la marginació no són més que miratges, al•lucinacions reprotxables, summament discordants en aquest món feliç que el pensament únic s'encarrega de dissenyar davant les nostres consciències anestesiades.
Ignacio Ramonet
Publicat a Le Monde Diplomatique, París, gener de 1995
« on: December 01, 2004, 01:56:41 PM » by PereCabra
El pensament únic.
Ignacio Ramonet
Publicat a Le Monde Diplomatique, París, gener de 1995
(Llegit a: www.endavant.org)
Atrapats. En les democràcies d'avui cada vegada més ciutadans lliures es senten atrapats, envescats per una espècie de doctrina enganxosa que, imperceptiblement, envolta tot pensament rebel, l'inhibeix, el pertorba, el paralitza i acaba ofegant-lo. Aquesta doctrina és el pensament únic, el pensament que gaudeix de l'autorització exclusiva d'una policia de l'opinió invisible i omnipresent.
Des de la caiguda del mur de Berlín, l'enfonsament dels règims comunistes i la desmoralització del socialisme, aquest nou Evangeli ha arribat a uns nivells d'arrogància, altivesa i insolència tals que, sense gota d'exageració, cal qualificar aquest furor ideològic de dogmatisme modern.
Què és el pensament únic? La traducció en termes ideològics, amb pretensions universals, dels interessos d'un conjunt de forces econòmiques, en concret les del capital internacional. Va quedar formulat i definit, per dir-ho així, a partir de 1944 amb ocasió dels acords de Bretton Woods. Les seves fonts principals són les grans institucions econòmiques i monetàries - Banc Mundial, Fons Monetari Internacional, OCDE, GATT, Comissió Europea, Banc de França, etc. -, que, a través del seu finançament, posen al servei de les seves idees, arreu del planeta, a nombrosos centres d'investigació, fundacions i altres institucions que, al seu torn, contribueixen a elaborar i difondre la bona nova.
Aquest discurs anònim és assumit i reproduït pels principals òrgans d'informació econòmica, i en particular per les "bíblies" dels inversors i agents de borsa - The Wall Street Journal, Financial Times, The Economist, Far Eastern Economic Review, Les Echos, la Agència Reuter, etc. -, moltes de les quals són propietat de grans grups industrials o financers. En molts llocs, per últim, en les facultats de ciències econòmiques, entre els periodistes, els assagistes i els polítics, s'assimilen també els principals manaments d'aquestes noves Taules de la Llei i es repeteixen fins la sacietat a través dels grans mitjans de comunicació de masses. Sabent que en les nostres societats mediàtiques la repetició fa tant com una demostració.
El primer principi del pensament únic és tan contundent que ni tan sols un marxista despistat renegaria d'ell: allò econòmic preval sobre allò polític. Sobre la base d'un principi així, per exemple, un instrument tant important en mans del poder executiu com el Banc de França fou declarat independent el 1994 i posat, en cert sentit, "a aixopluc de l'atzarós curs de la vida política", sense suscitar cap oposició de pes. "El Banc de França és independent, apolític i transpartidari" afirma, efectivament, el seu governador, Jean-Claude Trichet, que no obstant afegeix el següent: "Demanem que es redueixin els dèficits públics (...) i adoptem una estratègia d'estabilitat monetària" Com si aquests dos objectius no fossin polítics...
En nom del "realisme" i del "pragmatisme" - que Alain Minc formula amb les següents paraules: "El capitalisme no pot enfonsar-se, és l'estat natural de la societat. El mercat sí" -, l'economia agafa el lloc de comandament. Una economia, per suposat, desembarassada de l'obstacle que suposa allò social, espècie de patètic residu inservible el llast del qual seria causa de regressió i crisi.
La resta de conceptes-clau del pensament únic són cosa sabuda: el mercat, ídol la "mà invisible" del qual "corregeix les aspreses i disfuncions del capitalisme", i molt particularment els mercats financers, les senyals dels quals "orienten i determinen el moviment general de l'economia"; la competència i la competitivitat, que "estimulen i dinamitzen les empreses, empenyent-les a una modernització permanent i benèfica"; el lliurecanvi sense límits, "factor de desenvolupament ininterromput del comerç i, per extensió, de les societats"; la mundialització tant de la producció fabril com dels fluxes financers; la divisió internacional del treball, que "modera les reivindicacions sindicals i redueix els costos salarials"; la moneda forta, "factor d'estabilització"; la desregulació; la privatització; la liberalització, etc. Cada vegada "menys Estat", amb un constant arbitratge d'aquest a favor dels ingressos del capital i en detriment dels ingressos del treball. I la indiferència respecte els costos ecològics.
La constant repetició, en tots els mitjans de comunicació, d'aquest catecisme per part de quasi tots els polítics, de dretes i d'esquerres , li confereix una força intimidatòria tal que ofega qualsevol intent de reflexió lliure i fa molt difícil la resistència davant aquest nou obscurantisme .
Hom quasi s'inclinaria a considerar que els 17,4 milions d'europeus en atur, el desastre urbà, la precarització generalitzada, la corrupció, la disgregació social en els suburbis, la devastació ecològica, el retorn dels racismes, els integrismes i extremismes religiosos i l'augment de la marginació no són més que miratges, al•lucinacions reprotxables, summament discordants en aquest món feliç que el pensament únic s'encarrega de dissenyar davant les nostres consciències anestesiades.
Ignacio Ramonet
Publicat a Le Monde Diplomatique, París, gener de 1995