Aquests dies de Pasqua els carraus i les matraques – part del riquíssim patrimoni cultural del nostre poble català – han tornat a sonar per carrers i avingudes, acompanyant una celebració de religiositat popular que s’ha apoderat fraudulentament d’aquests instruments. Parlo del catolicisme.
I és que carraus i matraques formaven part dels instruments que la tradició pagana feia sonar en arribar la primavera i per tal d’espantar i allunyar les forces de la foscor de l’hivern i donar pas a la nova llum per néixer. Aquestes tradicions druídiques que coincidien amb l’arribada de la nova llum solar i es feien en concordança amb la primera lluna plena de primavera varen ser arrabassades pel catolicisme imposat des de Roma i, poc a poc, els orígens veritables d’aquesta celebració han estat oblidats per pràcticament tothom.
I és que arribava el nou any, i la gent així ho celebrava.
La tradició pagana – druídica – que imperava a la nostra terra abans de la imposada religió catòlica celebrava l’any basant-se en la ruta solar i la lunar, i les màximes manifestacions es donaven durant els solsticis i equinoccis solars i els plenilunis lunars. Així, l’any quedava establert en quatre fases successives – naturals – que definien les estacions i a les que s’associava un simbolisme. D’aquesta manera naixien les celebracions del solstici d’estiu, el solstici d’hivern, els equinoccis de primavera i de tardor i les respectives entrades en la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern.
La nova església imperant – catòlica – des del segle IVrt i Vè d.C., veient que aquestes festes arraulien massa gent i competien directament amb la seva pròpia litúrgia i manifestació – recordem que el druïdisme no tan sols s’havia imposat a Catalunya, sinó ben bé a tota l'actual Europa – decidí sobreposar les seves pròpies celebracions a les dates que ja la gent – popular i pagana – celebrava i, d’aquesta subtil manera, anar substituint una celebració per una altra.
Així, el solstici d’hivern, (Alban Arthan, 21-22 de desembre, ben a prop del 25 de desembre) se celebra ara el Nadal, el naixement del Senyor, JesusCrist (quan està demostrat que nasqué al febrer), mentre que al solstici d’estiu (Alban Hefin, 21-22 de Juny) ara se celebra Sant Joan (Joan el Baptista, el seu cosí natural).
De la mateixa manera, l’equinocci de tardor l’any pagà entrava en la foscor de l’hivern per acabar allà la seva ronda, i l'equinocci de primavera marcava el resorgiment de la llum.
Abans de l'equinocci de primavera (1 de maig) hi ha l'inici de la primavera, festa pagana consagrada al naixement de la lum solar i que des de sempre s'ha celebrat a tot el món i en totes les cultures. Encara avui nombrosos rituals ens recorden aquestes festes paganes, com el Carnaval. Les festes de l'arribada de la llum, o inici de la primavera, foren també substituïdes per celebracions litúrgiques catòliques, com la quaresma, temps de retenció que culmina amb la Pasqua.
Entre l'equinocci de tardor(21-22 de setembre) i el solstici d'hivern (21-22 de desembre) hi havia un moment especial en què hi havia un termini de 2-3 dies que es descomptaven del còmput (es considerava que el sol baixava als inferns), era el Samhuinn (31 d'octubre a 1-2 de novembre). Aquests 2-3 dies (depenent de l'any) es produïen pel dessincronisme dels calendaris llunars (13 mesos de 28 dies:364 dies) i solars (365 dies + 1). Durant aquests tres dies es deia que el Vel dels Temps era apartat i que es produïa una comunió amb l'altre món i amb tots aquells que ens havien deixat. Aquest període, en que "el temps quedava sospès", era entès com un moment de profunda reflexió i canvi que portava l'home i la natura sencera a inspeccionar el camí fet durant l'any de productivitat solar (primavera-estiu-tardor) i el preparava per enfrontar l'hivern. Eren moments de transició en que la realitat "normal" era modificada fins el nou punt de reconnexió, acabat el Samhuinn (de fet, si dibuixeu sobre una esfera els 13 mesos lunars i l'any solar voreu que aquest període queda magníficament marcat).
La celebració pagana/druídica del Samhuinn fou després substituïda per la celebració de Tots Sants que, seguint el simbolisme druídic, també fou una celebració dels morts que deixaven l’infern o el purgatori per retornar al cel.
Un fet excepcional és que la Pasqua varia d’any a any la seva data, per tal de coincidir amb la primera lluna plena de primavera, de manera que totes les noies anomenades “Gloria” veuen el seu sant canviar de data d’un any a l’altre per tal que coincideixi amb el Diumenge de Glòria, o dia de la Resurrecció del Senyor JesusCrist.
És a dir, que a Crist el varen crucificar en una data variable.
I és que el que realment se celebra no és això, sinó l'arribada de la primavera, encara que s'hagi volgut disfressar. La Passió no fa altre que representar en el període d'una setmana la llum que s'amaga (hivern) per tornar a sorgir (primavera).
És notori també donar-se compte que els tres dies de baixada a l’infern que – teòricament – passà Jesús el Crist en baixar als inferns foren traslladats des del Samhuinn (o festivitat de Tots Sants) a la primera lluna de primavera, o festivitat de la primavera.
Així el Samhuinn és representat pels dies que van de dijous sant a diumenge de pasqua. És a dir, que la poderosa litúrgia catòlica va moure cap a la festa de primavera la celebració de la Pasqua, o simbolisme de la llum, i ho va concentrar tot en una setmana per a millor atemorir els feligresos i més moure a la pietat del muntatge pasqual.
Per què? Doncs perquè no es podia fer coincidir la baixada als inferns del Crist amb el Samhuinn, o Tots Sants de tardor, al que segueixen tres mesos d’hivern. Hauria estat simbòlicament incorrecte.
És a dir, que la Pasqua no és més que un culte a la llum solar disfressat de passió mundana.
I és que, si mirem enrere, el mateix Crist és símbol de i és simbolitzat per el Sol (veieu el seu sol radiant al bell mig del pit, representat tantes vegades). I no és la Verge el símbol de la Terra, o de la Natura? I no és el Pare celestial el símbol del Cel? Natura, Terra, Cel, Aire, Sol... tot plegat ens transporta ben enrere.. al cristianisme original, hereu de l'essenisme i que tant en comú tenia amb el druidisme.
Des d'ací fins el muntatge simbòlic - i inexacte - del catolicisme hi ha un camí molt llarg d'enganys i manipulació. Manipulació destinada a què? a arrebassar de les mans de la gent la celebració i a dipositar aquest poder individual i col•lectiu en mans d'uns quants autoanomenats sacerdots.
D'aquesta manera s'acaba amb dues celebracions paganes: el Samhuinn (se li sobreposa el culte als morts de Tots Sants) i la celebració carnavalesca de la primavera (se li sobreposa la quaresma i la Pasqua). Dues celebracions paganes més, les dels soslticis ja havien estat prudentment solapades: la festa de la llum en el seu punt culminant, la festa del foc és bescanviada per Sant Joan, i la festa del dia més curt de l'any, el sosltici d'hivern, és bescanviat pel Nadal, o naixement ficiti del Crist.
I vint segles després, quan ja no s’expliquen aquestes coses i quan fins i tot les celebracions religioses catòliques estan perdent tot sentit i s’estan vulgaritzant fins el consumisme, ens trobem que la nostra més rica tradició pagana ja no és recordada per ningú.
Avui els nens i nenes corren pels carrers fent sonar carraus i matraques i els seus pares i els seus avis els hi expliquen – perquè així ho han après del mossèn i perquè així els ho varen dir a escola – que eren per espantar els jueus. Si, els jueus! I els ensenyen que el soroll de les matraques i dels carraus anunciava el període en què era lícit matar jueus! Perquè així ho digué l’església catòlica, presta a matar tot aquell que fos del mateix poble que el nostre Senyor Jesús.
I és que l’església de Roma mai no ha estat lluny dels genocidis, ni culturals ni reals. Recordem la història d’Europa durant el IIIer Reich.
No, ni carraus ni matraques servien originalment per matar jueus ni anunciar la persecució dels moros ni de ningú. Eren alguna cosa molt més inofensiva i molt més rica: servien per –simbòlicament – espantar la foscor de l’hivern i celebrar l’arribada de la primavera. Heus ací si n'és de senzill, inofensiu i bonic.
Que recordem? Que oblidem? Que ens fan creure? Que ens fan oblidar?.
Pere Cabra
I és que carraus i matraques formaven part dels instruments que la tradició pagana feia sonar en arribar la primavera i per tal d’espantar i allunyar les forces de la foscor de l’hivern i donar pas a la nova llum per néixer. Aquestes tradicions druídiques que coincidien amb l’arribada de la nova llum solar i es feien en concordança amb la primera lluna plena de primavera varen ser arrabassades pel catolicisme imposat des de Roma i, poc a poc, els orígens veritables d’aquesta celebració han estat oblidats per pràcticament tothom.
I és que arribava el nou any, i la gent així ho celebrava.
La tradició pagana – druídica – que imperava a la nostra terra abans de la imposada religió catòlica celebrava l’any basant-se en la ruta solar i la lunar, i les màximes manifestacions es donaven durant els solsticis i equinoccis solars i els plenilunis lunars. Així, l’any quedava establert en quatre fases successives – naturals – que definien les estacions i a les que s’associava un simbolisme. D’aquesta manera naixien les celebracions del solstici d’estiu, el solstici d’hivern, els equinoccis de primavera i de tardor i les respectives entrades en la primavera, l'estiu, la tardor i l'hivern.
La nova església imperant – catòlica – des del segle IVrt i Vè d.C., veient que aquestes festes arraulien massa gent i competien directament amb la seva pròpia litúrgia i manifestació – recordem que el druïdisme no tan sols s’havia imposat a Catalunya, sinó ben bé a tota l'actual Europa – decidí sobreposar les seves pròpies celebracions a les dates que ja la gent – popular i pagana – celebrava i, d’aquesta subtil manera, anar substituint una celebració per una altra.
Així, el solstici d’hivern, (Alban Arthan, 21-22 de desembre, ben a prop del 25 de desembre) se celebra ara el Nadal, el naixement del Senyor, JesusCrist (quan està demostrat que nasqué al febrer), mentre que al solstici d’estiu (Alban Hefin, 21-22 de Juny) ara se celebra Sant Joan (Joan el Baptista, el seu cosí natural).
De la mateixa manera, l’equinocci de tardor l’any pagà entrava en la foscor de l’hivern per acabar allà la seva ronda, i l'equinocci de primavera marcava el resorgiment de la llum.
Abans de l'equinocci de primavera (1 de maig) hi ha l'inici de la primavera, festa pagana consagrada al naixement de la lum solar i que des de sempre s'ha celebrat a tot el món i en totes les cultures. Encara avui nombrosos rituals ens recorden aquestes festes paganes, com el Carnaval. Les festes de l'arribada de la llum, o inici de la primavera, foren també substituïdes per celebracions litúrgiques catòliques, com la quaresma, temps de retenció que culmina amb la Pasqua.
Entre l'equinocci de tardor(21-22 de setembre) i el solstici d'hivern (21-22 de desembre) hi havia un moment especial en què hi havia un termini de 2-3 dies que es descomptaven del còmput (es considerava que el sol baixava als inferns), era el Samhuinn (31 d'octubre a 1-2 de novembre). Aquests 2-3 dies (depenent de l'any) es produïen pel dessincronisme dels calendaris llunars (13 mesos de 28 dies:364 dies) i solars (365 dies + 1). Durant aquests tres dies es deia que el Vel dels Temps era apartat i que es produïa una comunió amb l'altre món i amb tots aquells que ens havien deixat. Aquest període, en que "el temps quedava sospès", era entès com un moment de profunda reflexió i canvi que portava l'home i la natura sencera a inspeccionar el camí fet durant l'any de productivitat solar (primavera-estiu-tardor) i el preparava per enfrontar l'hivern. Eren moments de transició en que la realitat "normal" era modificada fins el nou punt de reconnexió, acabat el Samhuinn (de fet, si dibuixeu sobre una esfera els 13 mesos lunars i l'any solar voreu que aquest període queda magníficament marcat).
La celebració pagana/druídica del Samhuinn fou després substituïda per la celebració de Tots Sants que, seguint el simbolisme druídic, també fou una celebració dels morts que deixaven l’infern o el purgatori per retornar al cel.
Un fet excepcional és que la Pasqua varia d’any a any la seva data, per tal de coincidir amb la primera lluna plena de primavera, de manera que totes les noies anomenades “Gloria” veuen el seu sant canviar de data d’un any a l’altre per tal que coincideixi amb el Diumenge de Glòria, o dia de la Resurrecció del Senyor JesusCrist.
És a dir, que a Crist el varen crucificar en una data variable.
I és que el que realment se celebra no és això, sinó l'arribada de la primavera, encara que s'hagi volgut disfressar. La Passió no fa altre que representar en el període d'una setmana la llum que s'amaga (hivern) per tornar a sorgir (primavera).
És notori també donar-se compte que els tres dies de baixada a l’infern que – teòricament – passà Jesús el Crist en baixar als inferns foren traslladats des del Samhuinn (o festivitat de Tots Sants) a la primera lluna de primavera, o festivitat de la primavera.
Així el Samhuinn és representat pels dies que van de dijous sant a diumenge de pasqua. És a dir, que la poderosa litúrgia catòlica va moure cap a la festa de primavera la celebració de la Pasqua, o simbolisme de la llum, i ho va concentrar tot en una setmana per a millor atemorir els feligresos i més moure a la pietat del muntatge pasqual.
Per què? Doncs perquè no es podia fer coincidir la baixada als inferns del Crist amb el Samhuinn, o Tots Sants de tardor, al que segueixen tres mesos d’hivern. Hauria estat simbòlicament incorrecte.
És a dir, que la Pasqua no és més que un culte a la llum solar disfressat de passió mundana.
I és que, si mirem enrere, el mateix Crist és símbol de i és simbolitzat per el Sol (veieu el seu sol radiant al bell mig del pit, representat tantes vegades). I no és la Verge el símbol de la Terra, o de la Natura? I no és el Pare celestial el símbol del Cel? Natura, Terra, Cel, Aire, Sol... tot plegat ens transporta ben enrere.. al cristianisme original, hereu de l'essenisme i que tant en comú tenia amb el druidisme.
Des d'ací fins el muntatge simbòlic - i inexacte - del catolicisme hi ha un camí molt llarg d'enganys i manipulació. Manipulació destinada a què? a arrebassar de les mans de la gent la celebració i a dipositar aquest poder individual i col•lectiu en mans d'uns quants autoanomenats sacerdots.
D'aquesta manera s'acaba amb dues celebracions paganes: el Samhuinn (se li sobreposa el culte als morts de Tots Sants) i la celebració carnavalesca de la primavera (se li sobreposa la quaresma i la Pasqua). Dues celebracions paganes més, les dels soslticis ja havien estat prudentment solapades: la festa de la llum en el seu punt culminant, la festa del foc és bescanviada per Sant Joan, i la festa del dia més curt de l'any, el sosltici d'hivern, és bescanviat pel Nadal, o naixement ficiti del Crist.
I vint segles després, quan ja no s’expliquen aquestes coses i quan fins i tot les celebracions religioses catòliques estan perdent tot sentit i s’estan vulgaritzant fins el consumisme, ens trobem que la nostra més rica tradició pagana ja no és recordada per ningú.
Avui els nens i nenes corren pels carrers fent sonar carraus i matraques i els seus pares i els seus avis els hi expliquen – perquè així ho han après del mossèn i perquè així els ho varen dir a escola – que eren per espantar els jueus. Si, els jueus! I els ensenyen que el soroll de les matraques i dels carraus anunciava el període en què era lícit matar jueus! Perquè així ho digué l’església catòlica, presta a matar tot aquell que fos del mateix poble que el nostre Senyor Jesús.
I és que l’església de Roma mai no ha estat lluny dels genocidis, ni culturals ni reals. Recordem la història d’Europa durant el IIIer Reich.
No, ni carraus ni matraques servien originalment per matar jueus ni anunciar la persecució dels moros ni de ningú. Eren alguna cosa molt més inofensiva i molt més rica: servien per –simbòlicament – espantar la foscor de l’hivern i celebrar l’arribada de la primavera. Heus ací si n'és de senzill, inofensiu i bonic.
Que recordem? Que oblidem? Que ens fan creure? Que ens fan oblidar?.
Pere Cabra