Constitucionalisme o immobilisme?
« on: September 14, 2005, 09:34:53 AM » by PereCabra
(aparegut a l'Avui, 14 de setembre del 2005, pàgina 16)
Constitucionalisme o immobilisme?
Per Josep-Lluís Carod-Rovira
La Constitució espanyola actualment en vigència arrenca del desembre del 1978. Substituïa, després de dècades, la il•legalitat violenta dels fonaments on reposava l'edifici institucional del franquisme. Va ser aprovada -llevat del País Basc, on no va tenir el suport majoritari-, en un referèndum general a tot l'Estat, tres anys després de la mort al llit del general Franco, dictador, criminal de guerra i autor de crims contra la humanitat. Dels partits polítics a Catalunya, únicament ERC, en solitari, no va demanar al poble català que hi donés el seu vot favorable, però el posicionament incondicional, en bloc compacte, de tots els altres, aconseguí que aquest text s'aprovés per majoria al nostre país. La voluntat de marginalitzar la discrepància va ser aleshores absoluta i, en l'adhesió entusiasta a la Constitució, van coincidir els hereus directes del franquisme i organitzacions polítiques que havien patit, directament, tota la força destructiva d'aquell règim totalitari.
Els anomenats pares de la Constitució, juntament amb els líders polítics de l'època, saben millor que ningú el context en el qual va néixer i créixer aquell marc legal i les pressions que van rebre perquè anés en una direcció determinada. Tots els poders fàctics del moment van fer valer la seva influència, el seu poder i la seva força, de manera que ja és un lloc comú afirmar que certs articles arribaven a la taula de treball de ses senyories amb un redactat recomanat... El telèfon va rutllar com mai i tota l'estructura que havia tret algun profit, durant quaranta anys, de l'absència de llibertats, va mobilitzar-se per situar-se en les millors condicions possibles, en la nova etapa que, inevitablement, havia de començar, més encara després de la revolució pacífica de Portugal, a la mateixa península. Així, doncs, totes les jerarquies representatives del poder real, durant tants anys, van fer l'esforç final per lligar al màxim tots els caps que asseguressin una concepció bàsica de com havia de ser el futur en democràcia. L'exèrcit, l'estructura burocràtica de l'administració, la judicatura, l'Església catòlica, el poder financer, tots, es van moure per salvar el que poguessin dels seus privilegis del passat i per intentar mantenir-ne tants com fos possible en les noves circumstàncies.
Les hipoteques, límits i condicionants d'aquella època els continuem pagant i patint encara avui, malgrat que ja hagin passat 28 anys, que Espanya formi part de la Unió Europea i, per exemple, que la majoria de l'electorat català dels nostres dies no hagués votat la Constitució, ni que sigui perquè no tenia l'edat per poder-ho fer o bé perquè ni tan sols havia nascut. Que Espanya és, avui, un Estat democràtic, homologable a qualsevol altre dels europeus, en matèria de drets i llibertats personals és inqüestionable. Però, malgrat el seu caràcter plurinacional, real encara que no legal, aquesta circumstància no té una traducció automàtica pel que fa al respecte i defensa dels drets col•lectius per part de les lleis, ni tampoc en la pràctica política quotidiana de l'executiu, ni de la diversitat d'institucions generals de l'Estat.
Durant anys i panys, per exemple, la composició del Tribunal Constitucional, que havia de vetllar per l'adequació a la Constitució de la totalitat de lleis aprovades pels diferents Parlaments, ha estat repetidament mononacional i monolingüe. Dit d'altra manera, els seus membres eren tots de llengua i nació espanyoles. Ha hagut de passar molt de temps fins que hi entrés algun català o bé algun basc. Llevat d'ocasions ben comptades, la doctrina generada pel tribunal esmentat ha tingut un caràcter absolutament centralista i homogeneïtzador, exactament en la mateixa direcció que els diferents governs espanyols de tots els colors, governs que, a despit de la diversitat ideològica en altres àmbits, han tingut una coincidència monocromàtica absoluta en aspectes relacionats amb el reconeixement de la plurinacionalitat.
Darrerament, però, sembla que s'ha anat generalitzant la vocació acadèmica d'interpretació de la Constitució, més enllà de l'àmbit estrictament jurídic. Partits, polítics, periodistes, comentaristes, tertulians, empresaris, fan anar la Constitució amunt i avall, sense gaires miraments, com a escut protector de les essències pàtries espanyoles i com a arma llancívola contra els que tenim una altra visió de la jugada. Sembla talment com si Espanya fos una religió i, com el judaisme, el cristianisme o bé l'islam, tingués també el seu llibre únic. La Constitució espanyola s'ha convertit en la Bíblia d'Espanya, fora de la qual no hi ha salvació possible, com hauríem de saber tots els infidels... D'aquesta manera, qualsevol proposta de canvi, de modernització o d'actualització topa sempre amb el mur de la Constitució. El constitucionalisme, posem per cas, és l'aixopluc on s'arreceren, al País Basc, els que asseguren no ser nacionalistes, nacionalistes bascos, naturalment. I ho fan, precisament, en un lloc on podria discutir-se la legitimitat moral d'una llei que el poble basc no va votar.
Atrinxerats rere la Constitució, ens estan dient que aquesta només és seva i que tan sols ells i ningú més estan legitimitats per interpretar-la. Els que estem fora del territorio nacional, expressió sincera de la doctrina Aguirre, no podem dir-hi res. Espanya només pot ser d'una sola manera i aquesta és la que fixa la seva Constitució, fins a l'eternitat... Vet aquí com la Constitució espanyola roman immutable al pas del temps, als canvis demogràfics, a les transformacions polítiques, als moviments econòmics, als avenços de la ciència i la tècnica i, fins i tot, a la voluntat democràtica de la ciutadania, lliurement expressada a les urnes. No hi fa res que, en altres Estats de la Unió Europea, s'hagi reformat la Constitució tants cops com els ha calgut. Espanya és diferent. Contràriament al que fóra sensat imaginar, la Constitució no està subordinada a la democràcia, als ciutadans i ciutadanes i als pobles, sinó que figura que, en aquest cas, ha de ser a l'inrevés. Tot i que la Constitució preveu els seus propis mecanismes de funcionament, ara sembla que aquests van ser aprovats per no ser aplicats mai. És així com la Constitució és feta servir com una barrera, un obstacle, un impediment per poder-la adaptar als temps actuals i no pas com un estímul per al canvi o una garantia de modernitat democràtica.
La Constitució espanyola, en la utilització majoritària que se'n fa, no deixa de ser, en realitat, l'expressió d'una certa por política, la manifestació d'una determinada inseguretat nacional espanyola, un gest a la defensiva que es resol en un atrinxerament numantí contra els canvis. El constitucionalisme esdevé, en aquest cas, un sinònim d'immobilisme. Per això quan, en la redacció d'un nou Estatut per a Catalunya, ens dotem d'instruments per resoldre els problemes de la nostra societat i per satisfer les nostres necessitats col•lectives, el Consell Consultiu ens recorda que alguns d'aquests instruments no caben a la Constitució. Però si així fos, si així és, què hem de fer? Continuar sense resoldre els nostres problemes perquè la Constitució no ens ho permet o bé, sense acomplexaments, reformar la Constitució i fer front als desafiaments propis d'una societat moderna com la catalana? La resposta és tan evident que, fins i tot, fa una certa vergonya haver-la d'escriure.
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
carod@esquerra.org
« on: September 14, 2005, 09:34:53 AM » by PereCabra
(aparegut a l'Avui, 14 de setembre del 2005, pàgina 16)
Constitucionalisme o immobilisme?
Per Josep-Lluís Carod-Rovira
La Constitució espanyola actualment en vigència arrenca del desembre del 1978. Substituïa, després de dècades, la il•legalitat violenta dels fonaments on reposava l'edifici institucional del franquisme. Va ser aprovada -llevat del País Basc, on no va tenir el suport majoritari-, en un referèndum general a tot l'Estat, tres anys després de la mort al llit del general Franco, dictador, criminal de guerra i autor de crims contra la humanitat. Dels partits polítics a Catalunya, únicament ERC, en solitari, no va demanar al poble català que hi donés el seu vot favorable, però el posicionament incondicional, en bloc compacte, de tots els altres, aconseguí que aquest text s'aprovés per majoria al nostre país. La voluntat de marginalitzar la discrepància va ser aleshores absoluta i, en l'adhesió entusiasta a la Constitució, van coincidir els hereus directes del franquisme i organitzacions polítiques que havien patit, directament, tota la força destructiva d'aquell règim totalitari.
Els anomenats pares de la Constitució, juntament amb els líders polítics de l'època, saben millor que ningú el context en el qual va néixer i créixer aquell marc legal i les pressions que van rebre perquè anés en una direcció determinada. Tots els poders fàctics del moment van fer valer la seva influència, el seu poder i la seva força, de manera que ja és un lloc comú afirmar que certs articles arribaven a la taula de treball de ses senyories amb un redactat recomanat... El telèfon va rutllar com mai i tota l'estructura que havia tret algun profit, durant quaranta anys, de l'absència de llibertats, va mobilitzar-se per situar-se en les millors condicions possibles, en la nova etapa que, inevitablement, havia de començar, més encara després de la revolució pacífica de Portugal, a la mateixa península. Així, doncs, totes les jerarquies representatives del poder real, durant tants anys, van fer l'esforç final per lligar al màxim tots els caps que asseguressin una concepció bàsica de com havia de ser el futur en democràcia. L'exèrcit, l'estructura burocràtica de l'administració, la judicatura, l'Església catòlica, el poder financer, tots, es van moure per salvar el que poguessin dels seus privilegis del passat i per intentar mantenir-ne tants com fos possible en les noves circumstàncies.
Les hipoteques, límits i condicionants d'aquella època els continuem pagant i patint encara avui, malgrat que ja hagin passat 28 anys, que Espanya formi part de la Unió Europea i, per exemple, que la majoria de l'electorat català dels nostres dies no hagués votat la Constitució, ni que sigui perquè no tenia l'edat per poder-ho fer o bé perquè ni tan sols havia nascut. Que Espanya és, avui, un Estat democràtic, homologable a qualsevol altre dels europeus, en matèria de drets i llibertats personals és inqüestionable. Però, malgrat el seu caràcter plurinacional, real encara que no legal, aquesta circumstància no té una traducció automàtica pel que fa al respecte i defensa dels drets col•lectius per part de les lleis, ni tampoc en la pràctica política quotidiana de l'executiu, ni de la diversitat d'institucions generals de l'Estat.
Durant anys i panys, per exemple, la composició del Tribunal Constitucional, que havia de vetllar per l'adequació a la Constitució de la totalitat de lleis aprovades pels diferents Parlaments, ha estat repetidament mononacional i monolingüe. Dit d'altra manera, els seus membres eren tots de llengua i nació espanyoles. Ha hagut de passar molt de temps fins que hi entrés algun català o bé algun basc. Llevat d'ocasions ben comptades, la doctrina generada pel tribunal esmentat ha tingut un caràcter absolutament centralista i homogeneïtzador, exactament en la mateixa direcció que els diferents governs espanyols de tots els colors, governs que, a despit de la diversitat ideològica en altres àmbits, han tingut una coincidència monocromàtica absoluta en aspectes relacionats amb el reconeixement de la plurinacionalitat.
Darrerament, però, sembla que s'ha anat generalitzant la vocació acadèmica d'interpretació de la Constitució, més enllà de l'àmbit estrictament jurídic. Partits, polítics, periodistes, comentaristes, tertulians, empresaris, fan anar la Constitució amunt i avall, sense gaires miraments, com a escut protector de les essències pàtries espanyoles i com a arma llancívola contra els que tenim una altra visió de la jugada. Sembla talment com si Espanya fos una religió i, com el judaisme, el cristianisme o bé l'islam, tingués també el seu llibre únic. La Constitució espanyola s'ha convertit en la Bíblia d'Espanya, fora de la qual no hi ha salvació possible, com hauríem de saber tots els infidels... D'aquesta manera, qualsevol proposta de canvi, de modernització o d'actualització topa sempre amb el mur de la Constitució. El constitucionalisme, posem per cas, és l'aixopluc on s'arreceren, al País Basc, els que asseguren no ser nacionalistes, nacionalistes bascos, naturalment. I ho fan, precisament, en un lloc on podria discutir-se la legitimitat moral d'una llei que el poble basc no va votar.
Atrinxerats rere la Constitució, ens estan dient que aquesta només és seva i que tan sols ells i ningú més estan legitimitats per interpretar-la. Els que estem fora del territorio nacional, expressió sincera de la doctrina Aguirre, no podem dir-hi res. Espanya només pot ser d'una sola manera i aquesta és la que fixa la seva Constitució, fins a l'eternitat... Vet aquí com la Constitució espanyola roman immutable al pas del temps, als canvis demogràfics, a les transformacions polítiques, als moviments econòmics, als avenços de la ciència i la tècnica i, fins i tot, a la voluntat democràtica de la ciutadania, lliurement expressada a les urnes. No hi fa res que, en altres Estats de la Unió Europea, s'hagi reformat la Constitució tants cops com els ha calgut. Espanya és diferent. Contràriament al que fóra sensat imaginar, la Constitució no està subordinada a la democràcia, als ciutadans i ciutadanes i als pobles, sinó que figura que, en aquest cas, ha de ser a l'inrevés. Tot i que la Constitució preveu els seus propis mecanismes de funcionament, ara sembla que aquests van ser aprovats per no ser aplicats mai. És així com la Constitució és feta servir com una barrera, un obstacle, un impediment per poder-la adaptar als temps actuals i no pas com un estímul per al canvi o una garantia de modernitat democràtica.
La Constitució espanyola, en la utilització majoritària que se'n fa, no deixa de ser, en realitat, l'expressió d'una certa por política, la manifestació d'una determinada inseguretat nacional espanyola, un gest a la defensiva que es resol en un atrinxerament numantí contra els canvis. El constitucionalisme esdevé, en aquest cas, un sinònim d'immobilisme. Per això quan, en la redacció d'un nou Estatut per a Catalunya, ens dotem d'instruments per resoldre els problemes de la nostra societat i per satisfer les nostres necessitats col•lectives, el Consell Consultiu ens recorda que alguns d'aquests instruments no caben a la Constitució. Però si així fos, si així és, què hem de fer? Continuar sense resoldre els nostres problemes perquè la Constitució no ens ho permet o bé, sense acomplexaments, reformar la Constitució i fer front als desafiaments propis d'una societat moderna com la catalana? La resposta és tan evident que, fins i tot, fa una certa vergonya haver-la d'escriure.
Josep-Lluís Carod-Rovira. President d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
carod@esquerra.org