Com neixen els nostres fills
« on: December 01, 2004, 03:35:59 PM » by Cisa
Introducció
La inquietud pel llegat vital que deixem als nostres fills és el que em porta a fer aquesta anàlisi de la situació actual dels naixements a la nostra societat. La forma de néixer és un de tants fets i processos pels que l’ésser humà passa en el seu desenvolupament i, per la raó de ser l’acte a través del qual aquest es llença de ple al seu procés de convertir-se en un individu per dret propi, té una importància fonamental. La preocupació no és només física, sinó també a nivell humà, ja que, com veurem en aquesta anàlisi, el poder de construcció de realitats que tenim a nivell col.lectiu és, de vegades, fins i tot esfereïdor.
Partim de la base de l’existència d’una majoria i una minoria. La majoria correspon al col•lectiu científic i mèdic, i actua els seus rols en hospitals i maternitats, en establishments oficials. Es tracta principalment d’homes i defensen el “part clínic”. La minoria està integrada principalment per dones, professionals i particulars que actuen sense un establishment públic reconegut, defensant el “part natural en entorn familiar”. Aquesta minoria pretén induir alguna mena de canvi social.
Veurem la dialèctica entre minoria i majoria, com la primera ha afectat, encara que molt modestament, alguns dels organismes de poder majoritari i un sector paulatinament creixent de la societat, i la influència d’ambdues en la construcció de realitat social.
Com ja hem dit, ubiquem aquesta anàlisi en un context històric de cientifisme triomfalista, victoriós d’una suposada lluita contra les limitacions que la naturalesa i la ignorància imposaven als nostres avantpassats, i en un model social individualista que sobrevalora la productivitat, la competitivitat i l’individualisme en detriment de les relacions, la col•laboració, les conductes prosocials i la “construcció col•lectiva” de realitats.
1. La majoria i el seu discurs
La majoria defensa el “part clínic” amb un discurs que presenta el part com a esdeveniment perillós per mare i nadó, i en el qual s’ha d’intervenir i exercir un control exhaustiu per poder-lo imbuir d’una seguretat basada en la intrusió dels experts –els metges- i l’ús de la tecnologia.
Aquest discurs priva la dona de qualsevol mena d’agència o possibilitat d’acció personal, li atribueix un rol completament passiu, emfasitza la seva ignorància, fragilitat i vulnerabilitat i l’obliga a delegar poder i responsabilitat en els metges. La imatge de la partera correspon a l’estereotip de “pacient” –el part és tractat com a fet patològic, com si es tractés d’una malaltia- que, a més, té la obligació de protegir la seguretat del nadó i la seva i que, per a fer-ho, s’ha de desindividualitzar i “deixar-se fer”, com qui va al dentista a treure’s un queixal.
El discurs dominant sobre el dolor -quelcom abominable i absolutament recomanable d’ésser eliminat a qualsevol preu-, és una ajuda per validar l’anterior, i al seu torn, porta a l’enfrontament amb l’emoció més crítica que pot sentir l’ésser humà i que el redueix totalment a la seva vulnerabilitat: la por. Aquí és utilitzada indirectament com a eina de submissió aprofitant el poder coercitiu subliminal que exerceix.
1.2 Les normes que cal seguir
La dona ha de seguir unes normes explícites basades exclusivament en la comoditat dels metges: anar a l’hospital quan va de part o l’hi obliguen a anar –parts provocats-, portar-hi la “canastilla” estipulada, que el nadó sigui sotmès a tot tipus de proves agressives, posar-se enemes; i una altra sèrie de normes implícites, tant o més rígides com deixar-se posar oxitocina artificial per accelerar el part, adoptar postures determinades, admetre les corretges de control fetal, sotmetre’s a l’episiotomia , etc.. No ve al cas una enumeració exhaustiva perquè, de fet, les podríem resumir en una sola: fer cas absolut al metge i no qüestionar-se res. D’una forma estereotipada, a més, s’espera que la partera “es comporti” –que no cridi massa i que no interfereixi en la feina dels metges, sota cap concepte. Tot això a canvi de la possibilitat de de poder demanar-los responsabilitats si hi ha problemes.
La influència normativa de la majoria és, des de ja fa anys, molt forta. Ara i aquí, és normal qui pareix a l’hospital i segueix totes aquestes normes.
1.3 Quina societat estem construint amb tot això?
Encara que no ho aparenti (aquesta és justament una estratègia de poder molt valuosa) aquest discurs és una eina de control social importantíssima. Assegura continuïtat en l’exercici de poder dels metges i hospitals i referma els seus rols, aconseguint que se’ls atribueixi socialment una coherència i uns coneixements que els atorguen una categoria social superior que tenyeix la mirada que la gent els dirigeix.
La omissió deliberada d’informació forma part d’aquest discurs –els metges no expliquen gairebé res, simplement “fan”-, i es converteix en un valor afegit perquè imposa una distància extra entre la categoria “metge-expert” i la de “partera-vulnerable-ignorant”. Mantenint la ignorància es manté la submissió i es crea una actitud tan passiva en les dones, que ni es plantegen el considerar, ni molt menys qüestionar, la informació que se’ls dona. Els metges gestionen la percepció que les dones tenen d’ells en aquest sentit.
Però el resultat de tot això té un abast més ampli. Amb aquest esquema normatiu i aquests discursos es controla el tipus de societat que s’està generant, ja que la influència de la situació del naixement sobre el desenvolupament del nadó com a ser eminentment social és importantíssima i determinarà en molta mesura la interacció que d’adult mantingui amb el seu entorn.
Segons el Dr. Michel Odent, “La artimaña más eficaz para convertir el hombre en un ser agresivo, consiste en perturbar la relación madre-recién nacido” . Tenint en compte que, com ja hem dit, vivim en una societat competitiva i individualista, sobren comentaris sobre la relació evident entre aquesta manipulació del part i el que això acaba construint socialment, llàstima que l’anàlisi d’aquest fet s’escapi de l’abast d’aquest text.
2. La minoria i el seu discurs
La minoria defensa el “part natural en entorns familiars” amb un discurs basat en la condició de “mamífer” de l’ésser humà. Es considera el part com a quelcom fisiològicament natural, pel que la dona està perfectament dotada en sí mateixa, sempre i quan pugui estar relaxada i en un entorn propi o que li resulti familiar.
Es defineix la situació com a un fet molt íntim en el qual la interacció fisiològica, hormonal i emocional mare-nado està finament regulada per la mateixa naturalesa i és susceptible de ser alterada a la més mínima intervenció exterior.
2.2 Normes?
Les normes explícites bàsiques tenen a veure essencialment amb la seguretat i el respecte pel procés. El part ha d’estar assistit per un professional, hi ha d’haver un cotxe preparat amb un conductor no implicat emocionalment de forma directa en la situació, i un hospital a menys de deu minuts en cotxe. Així mateix, es demana el consentiment de la partera per anar a l’hospital en cas que hi hagi indicis de problemes.
Una altra norma explícita és la flexibilitat en els detalls del procés i el respecte per l’acció de la dona que pot decidir a cada moment què vol –postura, banyeres, menjar o beure, la companyia, l’ambient de l’habitació, etc.
Implícitament, se li concedeix un rol actiu i protagonista, responsabilitzant-se, d’ajudar al seu fill a néixer, i gaudint del dret a escollir qui vol que l’ajudi en el procés. L’establishment on actuarà aquest rol serà la seva pròpia llar o una “casa de parts” .
2.3 Quina és la construcció social que això produeix?
Una societat respectuosa amb els seus membres i les seves necessitats, que valora els vincles entre les persones, la col•laboració i el respecte mutus, i les lleis harmòniques de la natura .
3. Actituds de les dones davant aquesta dialèctica majoria-minoria
L’actitud més generalitzada és no plantejar-se la validesa de la informació que dóna la majoria, caient així sota els efectes del que s’anomena el poder de l’expert. Això genera conformitat i uniformitat (la major part de dones segueixen les normes de la majoria).
També es habitual el conformisme. Dones que creuen que, simplement, “les coses són així”, que no poden canviar-les, i que les accepten passivament, tot i que potser els agradaria una altra cosa.
Els resultats d’aquests processos són al carrer en forma de queixes enèrgiques i generalitzades de mares que han parit als hospitals respecte del tracte i de les poques explicacions que han rebut. Però, malgrat tot, el conformisme i la conformitat continuen.
Això es produeix per una evident relació de poder entre el col•lectiu mèdic i les dones, que aprofita la confiança generalitzada en els coneixements superiors dels metges-, cosa que els dóna legitimitat per prescriure el comportament de les parteres, oferint-se a canvi a vetllar per la seva seguretat i a assumir-ne una suposada responsabilitat, que a l’hora de la veritat pot ser traspassada de ma en ma o d’incidència en incidència per crear una mena de responsabilitat flotant que acabaria, probablement, per anul•lar totes les expectatives.
A més, la socialització en les actituds, és a dir, la forma com, de petits, anem integrant els valors i funcionaments de la societat en què vivim, fa que acceptem aquesta definició de la situació feta per la majoria. Des de petits veiem els naixements en unes condicions determinades, i disposem d’una informació cognitiva concreta que esbiaixa les nostres percepcions i ens predisposa a percebre i valorar unes coses i no unes altres.
Malgrat tot, l’actitud d’una petita part de la societat és la de resistència i qüestionament d’aquest poder que imposa la majoria. En aquest cas, s’opta pel part a casa, o per una actitud més activa dins dels mateixos establishments “oficials” (hospitals i maternitats), fent valer el dret a decidir sobre el seu propi cos (negar-se als enemes, a que els provoquin i/o accelerin artificialment el part, entre altres) i sobre el tracte del nadó (tenir-lo amb elles sense rentar-lo immediatament, que no li facin certs tipus de proves, etc.).
L’esquema normatiu de la majoria està tan “interioritzat” que les dones fan ulls clucs a la seva saviesa instintiva, perfectament capaç de poder regir en un fet com aquest amb l’assistència adequada. La “dona minoritària” haurà de suportar la pressió grupal com a sanció per ser-ho, s’haurà de sentir “culpable” de qualsevol incidència, i serà qualificada d’irresponsable per no haver sabut conformar-se i delegar la responsabilitat als metges.
Les resistències a la influència de la minoria estan basades en psicologitzacions. És a dir, es tendeix, des de la majoria, a atribuir la seva dissidència a particularitats de caràcter. Les “dones minoritàries” són irresponsables, unes “penjades”, suïcides, o en alguns casos “molt valentes”. La minoria fa un procés de denegació dels discursos i normes de la majoria per falsedat i incoherència, i considera que les dones que s’hi sotmeten ho fan per manca d’informació, per por al rebuig i per conformisme.
Conclusió
Tot el que s’ha descrit en aquesta anàlisi està vinculat per un fil conductor en forma de xarxa que va relacionant reiteradament i simultània individu i societat. La seva essència són les relacions de poder, el seu vehicle el llenguatge, i el resultat contínuament canviant n’és la construcció social.
Amb la finalitat d’emfasitzar la qualitat mutable d’aquesta construcció tinguem en compte que, en el cas que hem exposat, podria ser una temptació pròpia de la nostra societat, pensar que la influència de la minoria ha d’anar orientada a aconseguir una finalitat última -la individualització de la dona-.
Amb això, apart de revertir els esforços d’aquesta en possibles futurs processos de conformitat i conformisme, estaríem atorgant al poder una funció repressiva i limitant. Molt més constructiu resultaria pensar que construïm un “present” a cada moment, en el que el més important no són les actituds i fites individuals sinó l’assumpció compartida de la responsabilitat social que comporten les relacions de poder que siguem capaços d’establir en la nostra circumstància col.lectiva.
Bones notícies... sembla que de mica en mica es fan petits grans passos per tornar a humanitzar els naixements i que els professionals es comencen a plantejar reduir l'excessiva i innecessària medicalització dels parts!
En un fragment d'un article de Marta Ricart (Vanguàrdia, 27 Febrer) es diu que "La maternitat ha de recuperar la seva naturalitat. Aquesta és la idea que comparteixen molts metges, llevadores i futures mares i que guanya terreny als països europeus i als Estats Units. Cesàries i altres intervencions per facilitar l'extracció del bebè, medicació per accelerar la dilatació del coll de l'úter, anestèsia, part al quiròfan... es van anar imposant durant dècades per garantir un infantament menys dolorós i més ràpid i més segur. Però en els últims anys, des de les futures mares fins als professionals sanitaris reconeixen que s'han medicalitzat en excés l'embaràs i el part, quan en la majoria dels casos no hi ha complicacions que ho justifiquin.
Les llevadores nord-americanes ja es van queixar de què la majoria d'embarassos i parts es medicalitzen sense necessitat. Algunes dones defensen el part sense anestèsia, a casa o opcions alternatives com el part en l'aigua. Joaquim Calaf, cap del servei d'obstetrícia i ginecologia de l'hospital de Sant Pau de Barcelona, explica que la demanda de part a casa és baixa entre les mares catalanes, però creu que "creixerà si els hospitals no som més receptius a la petició de parts menys intervencionistes, perquè hi ha dones o parelles sensibles a aquests aspectes".
També parla de les opcions intermitges com les cases de maternitat que combinen el control mèdic en un ambient familiar i acollidor com el de casa on la mare es pot emportar objectes personals i pot estar acompanyada dels familiars que vulgui, inclosos els seus altres fills.
Inclús siguent malpensats i considerant que el col.lectiu de ginecòlegs i obstetres estiguin aplicant la filosofia popular que aconsella "renovar-se o morir" per no perdre posicions en l'evolució de les coses, benvingut sigui el fet que es plantegin l'objectiu de realitzar " el part en l'hospital com si fos a casa", tal com diu el doctor Vanrell.
I l'article continua dient: "Els professionals aposten així per l’infantament en clíniques o hospitals, de manera que es garanteixi l'assistència mèdica immediata en cas de complicacions, però en entorns més agradables, amb el mínim ús del quiròfan o tecnologies si no hi ha problemes, amb personal específic però que la dona coneix de tot l'embaràs, que pugui estar més acompanyada de la família..."
...Celebro moltíssim que puguem començar a néixer més tranquils i feliços!
Cisa
« on: December 01, 2004, 03:35:59 PM » by Cisa
Introducció
La inquietud pel llegat vital que deixem als nostres fills és el que em porta a fer aquesta anàlisi de la situació actual dels naixements a la nostra societat. La forma de néixer és un de tants fets i processos pels que l’ésser humà passa en el seu desenvolupament i, per la raó de ser l’acte a través del qual aquest es llença de ple al seu procés de convertir-se en un individu per dret propi, té una importància fonamental. La preocupació no és només física, sinó també a nivell humà, ja que, com veurem en aquesta anàlisi, el poder de construcció de realitats que tenim a nivell col.lectiu és, de vegades, fins i tot esfereïdor.
Partim de la base de l’existència d’una majoria i una minoria. La majoria correspon al col•lectiu científic i mèdic, i actua els seus rols en hospitals i maternitats, en establishments oficials. Es tracta principalment d’homes i defensen el “part clínic”. La minoria està integrada principalment per dones, professionals i particulars que actuen sense un establishment públic reconegut, defensant el “part natural en entorn familiar”. Aquesta minoria pretén induir alguna mena de canvi social.
Veurem la dialèctica entre minoria i majoria, com la primera ha afectat, encara que molt modestament, alguns dels organismes de poder majoritari i un sector paulatinament creixent de la societat, i la influència d’ambdues en la construcció de realitat social.
Com ja hem dit, ubiquem aquesta anàlisi en un context històric de cientifisme triomfalista, victoriós d’una suposada lluita contra les limitacions que la naturalesa i la ignorància imposaven als nostres avantpassats, i en un model social individualista que sobrevalora la productivitat, la competitivitat i l’individualisme en detriment de les relacions, la col•laboració, les conductes prosocials i la “construcció col•lectiva” de realitats.
1. La majoria i el seu discurs
La majoria defensa el “part clínic” amb un discurs que presenta el part com a esdeveniment perillós per mare i nadó, i en el qual s’ha d’intervenir i exercir un control exhaustiu per poder-lo imbuir d’una seguretat basada en la intrusió dels experts –els metges- i l’ús de la tecnologia.
Aquest discurs priva la dona de qualsevol mena d’agència o possibilitat d’acció personal, li atribueix un rol completament passiu, emfasitza la seva ignorància, fragilitat i vulnerabilitat i l’obliga a delegar poder i responsabilitat en els metges. La imatge de la partera correspon a l’estereotip de “pacient” –el part és tractat com a fet patològic, com si es tractés d’una malaltia- que, a més, té la obligació de protegir la seguretat del nadó i la seva i que, per a fer-ho, s’ha de desindividualitzar i “deixar-se fer”, com qui va al dentista a treure’s un queixal.
El discurs dominant sobre el dolor -quelcom abominable i absolutament recomanable d’ésser eliminat a qualsevol preu-, és una ajuda per validar l’anterior, i al seu torn, porta a l’enfrontament amb l’emoció més crítica que pot sentir l’ésser humà i que el redueix totalment a la seva vulnerabilitat: la por. Aquí és utilitzada indirectament com a eina de submissió aprofitant el poder coercitiu subliminal que exerceix.
1.2 Les normes que cal seguir
La dona ha de seguir unes normes explícites basades exclusivament en la comoditat dels metges: anar a l’hospital quan va de part o l’hi obliguen a anar –parts provocats-, portar-hi la “canastilla” estipulada, que el nadó sigui sotmès a tot tipus de proves agressives, posar-se enemes; i una altra sèrie de normes implícites, tant o més rígides com deixar-se posar oxitocina artificial per accelerar el part, adoptar postures determinades, admetre les corretges de control fetal, sotmetre’s a l’episiotomia , etc.. No ve al cas una enumeració exhaustiva perquè, de fet, les podríem resumir en una sola: fer cas absolut al metge i no qüestionar-se res. D’una forma estereotipada, a més, s’espera que la partera “es comporti” –que no cridi massa i que no interfereixi en la feina dels metges, sota cap concepte. Tot això a canvi de la possibilitat de de poder demanar-los responsabilitats si hi ha problemes.
La influència normativa de la majoria és, des de ja fa anys, molt forta. Ara i aquí, és normal qui pareix a l’hospital i segueix totes aquestes normes.
1.3 Quina societat estem construint amb tot això?
Encara que no ho aparenti (aquesta és justament una estratègia de poder molt valuosa) aquest discurs és una eina de control social importantíssima. Assegura continuïtat en l’exercici de poder dels metges i hospitals i referma els seus rols, aconseguint que se’ls atribueixi socialment una coherència i uns coneixements que els atorguen una categoria social superior que tenyeix la mirada que la gent els dirigeix.
La omissió deliberada d’informació forma part d’aquest discurs –els metges no expliquen gairebé res, simplement “fan”-, i es converteix en un valor afegit perquè imposa una distància extra entre la categoria “metge-expert” i la de “partera-vulnerable-ignorant”. Mantenint la ignorància es manté la submissió i es crea una actitud tan passiva en les dones, que ni es plantegen el considerar, ni molt menys qüestionar, la informació que se’ls dona. Els metges gestionen la percepció que les dones tenen d’ells en aquest sentit.
Però el resultat de tot això té un abast més ampli. Amb aquest esquema normatiu i aquests discursos es controla el tipus de societat que s’està generant, ja que la influència de la situació del naixement sobre el desenvolupament del nadó com a ser eminentment social és importantíssima i determinarà en molta mesura la interacció que d’adult mantingui amb el seu entorn.
Segons el Dr. Michel Odent, “La artimaña más eficaz para convertir el hombre en un ser agresivo, consiste en perturbar la relación madre-recién nacido” . Tenint en compte que, com ja hem dit, vivim en una societat competitiva i individualista, sobren comentaris sobre la relació evident entre aquesta manipulació del part i el que això acaba construint socialment, llàstima que l’anàlisi d’aquest fet s’escapi de l’abast d’aquest text.
2. La minoria i el seu discurs
La minoria defensa el “part natural en entorns familiars” amb un discurs basat en la condició de “mamífer” de l’ésser humà. Es considera el part com a quelcom fisiològicament natural, pel que la dona està perfectament dotada en sí mateixa, sempre i quan pugui estar relaxada i en un entorn propi o que li resulti familiar.
Es defineix la situació com a un fet molt íntim en el qual la interacció fisiològica, hormonal i emocional mare-nado està finament regulada per la mateixa naturalesa i és susceptible de ser alterada a la més mínima intervenció exterior.
2.2 Normes?
Les normes explícites bàsiques tenen a veure essencialment amb la seguretat i el respecte pel procés. El part ha d’estar assistit per un professional, hi ha d’haver un cotxe preparat amb un conductor no implicat emocionalment de forma directa en la situació, i un hospital a menys de deu minuts en cotxe. Així mateix, es demana el consentiment de la partera per anar a l’hospital en cas que hi hagi indicis de problemes.
Una altra norma explícita és la flexibilitat en els detalls del procés i el respecte per l’acció de la dona que pot decidir a cada moment què vol –postura, banyeres, menjar o beure, la companyia, l’ambient de l’habitació, etc.
Implícitament, se li concedeix un rol actiu i protagonista, responsabilitzant-se, d’ajudar al seu fill a néixer, i gaudint del dret a escollir qui vol que l’ajudi en el procés. L’establishment on actuarà aquest rol serà la seva pròpia llar o una “casa de parts” .
2.3 Quina és la construcció social que això produeix?
Una societat respectuosa amb els seus membres i les seves necessitats, que valora els vincles entre les persones, la col•laboració i el respecte mutus, i les lleis harmòniques de la natura .
3. Actituds de les dones davant aquesta dialèctica majoria-minoria
L’actitud més generalitzada és no plantejar-se la validesa de la informació que dóna la majoria, caient així sota els efectes del que s’anomena el poder de l’expert. Això genera conformitat i uniformitat (la major part de dones segueixen les normes de la majoria).
També es habitual el conformisme. Dones que creuen que, simplement, “les coses són així”, que no poden canviar-les, i que les accepten passivament, tot i que potser els agradaria una altra cosa.
Els resultats d’aquests processos són al carrer en forma de queixes enèrgiques i generalitzades de mares que han parit als hospitals respecte del tracte i de les poques explicacions que han rebut. Però, malgrat tot, el conformisme i la conformitat continuen.
Això es produeix per una evident relació de poder entre el col•lectiu mèdic i les dones, que aprofita la confiança generalitzada en els coneixements superiors dels metges-, cosa que els dóna legitimitat per prescriure el comportament de les parteres, oferint-se a canvi a vetllar per la seva seguretat i a assumir-ne una suposada responsabilitat, que a l’hora de la veritat pot ser traspassada de ma en ma o d’incidència en incidència per crear una mena de responsabilitat flotant que acabaria, probablement, per anul•lar totes les expectatives.
A més, la socialització en les actituds, és a dir, la forma com, de petits, anem integrant els valors i funcionaments de la societat en què vivim, fa que acceptem aquesta definició de la situació feta per la majoria. Des de petits veiem els naixements en unes condicions determinades, i disposem d’una informació cognitiva concreta que esbiaixa les nostres percepcions i ens predisposa a percebre i valorar unes coses i no unes altres.
Malgrat tot, l’actitud d’una petita part de la societat és la de resistència i qüestionament d’aquest poder que imposa la majoria. En aquest cas, s’opta pel part a casa, o per una actitud més activa dins dels mateixos establishments “oficials” (hospitals i maternitats), fent valer el dret a decidir sobre el seu propi cos (negar-se als enemes, a que els provoquin i/o accelerin artificialment el part, entre altres) i sobre el tracte del nadó (tenir-lo amb elles sense rentar-lo immediatament, que no li facin certs tipus de proves, etc.).
L’esquema normatiu de la majoria està tan “interioritzat” que les dones fan ulls clucs a la seva saviesa instintiva, perfectament capaç de poder regir en un fet com aquest amb l’assistència adequada. La “dona minoritària” haurà de suportar la pressió grupal com a sanció per ser-ho, s’haurà de sentir “culpable” de qualsevol incidència, i serà qualificada d’irresponsable per no haver sabut conformar-se i delegar la responsabilitat als metges.
Les resistències a la influència de la minoria estan basades en psicologitzacions. És a dir, es tendeix, des de la majoria, a atribuir la seva dissidència a particularitats de caràcter. Les “dones minoritàries” són irresponsables, unes “penjades”, suïcides, o en alguns casos “molt valentes”. La minoria fa un procés de denegació dels discursos i normes de la majoria per falsedat i incoherència, i considera que les dones que s’hi sotmeten ho fan per manca d’informació, per por al rebuig i per conformisme.
Conclusió
Tot el que s’ha descrit en aquesta anàlisi està vinculat per un fil conductor en forma de xarxa que va relacionant reiteradament i simultània individu i societat. La seva essència són les relacions de poder, el seu vehicle el llenguatge, i el resultat contínuament canviant n’és la construcció social.
Amb la finalitat d’emfasitzar la qualitat mutable d’aquesta construcció tinguem en compte que, en el cas que hem exposat, podria ser una temptació pròpia de la nostra societat, pensar que la influència de la minoria ha d’anar orientada a aconseguir una finalitat última -la individualització de la dona-.
Amb això, apart de revertir els esforços d’aquesta en possibles futurs processos de conformitat i conformisme, estaríem atorgant al poder una funció repressiva i limitant. Molt més constructiu resultaria pensar que construïm un “present” a cada moment, en el que el més important no són les actituds i fites individuals sinó l’assumpció compartida de la responsabilitat social que comporten les relacions de poder que siguem capaços d’establir en la nostra circumstància col.lectiva.
Bones notícies... sembla que de mica en mica es fan petits grans passos per tornar a humanitzar els naixements i que els professionals es comencen a plantejar reduir l'excessiva i innecessària medicalització dels parts!
En un fragment d'un article de Marta Ricart (Vanguàrdia, 27 Febrer) es diu que "La maternitat ha de recuperar la seva naturalitat. Aquesta és la idea que comparteixen molts metges, llevadores i futures mares i que guanya terreny als països europeus i als Estats Units. Cesàries i altres intervencions per facilitar l'extracció del bebè, medicació per accelerar la dilatació del coll de l'úter, anestèsia, part al quiròfan... es van anar imposant durant dècades per garantir un infantament menys dolorós i més ràpid i més segur. Però en els últims anys, des de les futures mares fins als professionals sanitaris reconeixen que s'han medicalitzat en excés l'embaràs i el part, quan en la majoria dels casos no hi ha complicacions que ho justifiquin.
Les llevadores nord-americanes ja es van queixar de què la majoria d'embarassos i parts es medicalitzen sense necessitat. Algunes dones defensen el part sense anestèsia, a casa o opcions alternatives com el part en l'aigua. Joaquim Calaf, cap del servei d'obstetrícia i ginecologia de l'hospital de Sant Pau de Barcelona, explica que la demanda de part a casa és baixa entre les mares catalanes, però creu que "creixerà si els hospitals no som més receptius a la petició de parts menys intervencionistes, perquè hi ha dones o parelles sensibles a aquests aspectes".
També parla de les opcions intermitges com les cases de maternitat que combinen el control mèdic en un ambient familiar i acollidor com el de casa on la mare es pot emportar objectes personals i pot estar acompanyada dels familiars que vulgui, inclosos els seus altres fills.
Inclús siguent malpensats i considerant que el col.lectiu de ginecòlegs i obstetres estiguin aplicant la filosofia popular que aconsella "renovar-se o morir" per no perdre posicions en l'evolució de les coses, benvingut sigui el fet que es plantegin l'objectiu de realitzar " el part en l'hospital com si fos a casa", tal com diu el doctor Vanrell.
I l'article continua dient: "Els professionals aposten així per l’infantament en clíniques o hospitals, de manera que es garanteixi l'assistència mèdica immediata en cas de complicacions, però en entorns més agradables, amb el mínim ús del quiròfan o tecnologies si no hi ha problemes, amb personal específic però que la dona coneix de tot l'embaràs, que pugui estar més acompanyada de la família..."
...Celebro moltíssim que puguem començar a néixer més tranquils i feliços!
Cisa